.
.
.
Cobrem per treballar? Treballem per
cobrar?
És important escollir bé una de les
dues opcions. L'individu Homo sapiens perd una realitat difícil
d'explicar quan tria malament alguna d'aquestes dues possibilitats.
La por a la pobresa i a la mort ens pot
condemnar a viure sense aquesta realitat difícil d'explicar, que ens
fa tan feliços.
Viure? Per què? Si els nostres actes
s'expliquen amb diners?
Comunicar-nos? Per què? Si les nostres
paraules tenen com a raó de ser els diners. Hi ha pobres més
enquistats ens els diners que alguns rics. Hi ha rics de diners que
es pensen que són pobres, perquè fixen la mirada en el que no tenen
en comptes de mirar el molt que tenen. Hi ha pobres de valors que
tenen molt diners, i no saben que són pobres, perquè no s'adonen de
la riquesa que els falta, i sí que s'adonen en canvi dels diners que
els falten, tot i els molts diners que tenen.
Per què viure si tenim els quarts
d'hora convertits en una equivalència monetària, si qualsevol
creació té sentit només si és pagada, si només donem valor a les
coses quan tenen un valor monetari?
Resignar-nos a aquesta realitat? Bill
Gates diu que sí, que la vida és injusta i que ens hi hem
d'acostumar; però Bill Gates és una de les persones més pobres de
la Terra, i jo no vull ser com ell.
I una mica per esnobisme una altra mica
per imatge i una altra mica per normativa, ens ho fan demostrar tot amb làmines de cel·lulosa; ningú no pregunta com t'ha anat amb
aquell xicot? S'ha emocionat? ¿Ha gaudit amb la seva investigació,
amb el treball ben fet, amb la descoberta del munt de possibilitats
que hi ha a la societat per a obtenir informació i per a engegar
iniciatives? No. Ningú no vol saber això. Interessa saber si s'han
omplert els papers; els papers que expliquen quants minuts, quan, a
on, i un breu esbós del que es va dir. Si no ho has escrit, no
existeix. Si no és en un registre, no té valor. Les làmines de
cel·lulosa, o, en aquesta època, els bits, bescanvien el valor dels
fets, s'erigeixen en el paper moneda que permet que tota descoberta o
aprenentatge sigui considerat. Tu ets un presumpte gandul, fins que
un registre no demostri el contrari. L'emoció que puguis generar, o
no generar, per la incapacitat del xicot que no aconsegueix
motivar-se, no existeix, perquè no es pot registrar; i com que no
existeix, no se'n parla ni es té en compte. Si vols deixar de ser un
presumpte gandul, omple papers, justifica't; els papers construiran
la imatge que se't demana; no se't demana aprenentatge, se't demanen
resultats, en bits o en cel·lulosa. El valor del teu servei són els
registres i els papers. L'aprenentatge és immesurable, i tot allò
que no es pot mesurar, no val per res. Però la quàntica,
precisament, diu que si mesures la realitat, la malmets.
No. Tot això que he escrit, per si
algú no havia copsat, no és el que jo penso; és l'ànima submisa
de Bill Gates davant la manera com és la societat; ell no la vol
canviar, ell vol només fer-se fort per a sobreviure-hi. El que he
escrit és sàtira o ironia amb un arrelament a la realitat
excessivament gran. Ell, en Bill Gates, sap que no és bo que la
societat sigui així, però li és igual. Ell, com molts d'altres que
no arriben a amuntegar ni un bri del que ell ha amuntegat, estima els
diners; i els diners expliquen el valor del que fa.
Ara escriuré com ho sento jo; fora
ironies, fora sàtires; i molt de respecte, perquè tothom vol fer bé
les coses i tothom és sagrat; fins i tot el qui exigeix registres;
és un tema d'estil, no pas de bondat.
Jo no treballo per diners, cobro diners
per a poder-me oblidar d'haver de guanyar-los i poder-me centrar a la
meva feina. Poder menjar, vestir-me i pujar la meva família sense
haver de pensar en guanyar diners, perquè me'ls donen, em permet
considerar el servei a les persones, dins la meva feina, com la tasca
més dolça i més important de totes les que faig. Ni una coma no
l'escric per diners; ni un quart d'hora no el treballo per diners; ni
una tasca no la realitzo per diners; ni una responsabilitat no
l'assumeixo per diners; si els diners m'haguessin de moure, em
posaria a jeure. La responsabilitat és a la meva ment no a la
nòmina; i si no fos a la meva ment, els diners no me la posarien de
debò, tot seria una comèdia que faria que el sistema es morís
d'èxit. El sistema necessita valors, no pas diners ni registres.
Si la feina que faig no pot ser passió,
no hi ha prou diners per a convèncer-me de fer-la. Si no m'assec una
estona cada dia per a pensar que allò que faig ha de ser passió,
seré responsable davant de la meva existència de malbaratar
instants de goig i de servei que podrien ser glòria per a molta gent
i que només serviran per a poder omplir un registre i complir.
Necessito perdre temps per a pensar que cada minut, cada paraula,
cada instant, cada resposta... és passió, misteri, lliurament,
goig, vida, intensitat, comprensió, exigència vers qui tinc al
davant, empatia vers qui tinc al davant, motivació vers qui tinc al
davant... Tot això no es pot bescanviar per diners. I si no tingués
vocació seria culpable de dedicar-me a una tasca per a la qual no
tinc vocació; seria responsable davant de mi mateix i davant de
l'existència de dedicar-me a una tasca que no és la meva. I tindria
l'obligació de buscar el meu lloc, de buscar la raó dels meus
actes; o l'obligació de descobrir que potser l'etiquetada vocació
és més flexible del que ens pensem, i que potser una actitud un xic
més contemplativa i més amorosa ens permetria arribar a tenir
vocació per a qualsevol tasca, o per a quasi qualsevol tasca. De
vegades penso que si em dediqués a recollir brossa, d'alguna manera,
en l'exercici de recollir-la, descobriria detalls que em permetrien
fer-ho per passió, fer-ho per a servir, fer-ho per amor a
l'existència, i no per diners ni per a omplir un registre.
El principi d'incertesa de Heisenberg
ens diu que no podem registrar en un mateix moment la velocitat i la
posició d'un electró. El meu principi d'incertesa diu que no podem
registrar allò que estem lliurant quan treballem amb passió, i que
si som conscients que tenim l'obligació de registrar-ho, correm el
risc de perdre la passió, i de prioritzar el registre de la passió
per damunt de la passió mateixa.
Mirant el temps del meu dia, un temps
que només jo veig, m'adono que si hagués de registrar tot allò que
intento donar, seria tant, que acabaria renunciant a donar-ho per no
haver-ho de registrar-ho.
El registre de la vida fa feixuga la
vida, l'alenteix, li posa un corsè, i la vida ja no és la mateixa.
El gran missatge de la quàntica és que la mesura i el registre
alteren la realitat.
A la pràctica, podríem dir, que el
que cal és confiança. La confiança en la vida i en la passió que
les persones podem donar i volem donar han de substituir els
registres. Els registres pretenen assegurar la vida, però el que de
debò assegura la vida és la confiança i la passió. El
resultadisme, la imatge, l'aparença són una addicció nociva
provocada per la por. Estimulem la gent, motivem la gent, fem sentir
a la gent que hi confiem, fem sentir a la gent que els necessitem i
que la seva tasca és gloriosa, i eliminem o reduïm tant com ens
deixin els registres i el control, que mai no podran substituir els
valors. Per molt que ens hi escarrassem, el sistema mai no podrà
substituir el valor i els valors de les persones humanes; i si ens hi
entestem, ens morirem d'èxit.
Penso en els professors de Ciutat
Meridiana que per pròpia iniciativa van crear un fons comú perquè
tots els seus alumnes poguessin dinar al menjador de l'escola el dia
que van retirar les subvencions; no ho van fer per omplir cap
registre, ni perquè estava estipulat a cap horari, ni perquè els
pagaven per fer-ho, ni perquè era la seva obligació... ho van fer
per a servir a la vida, a la vida mateixa de manera directa i sense
que quedés reflectit enlloc. Les persones podem assolir fites
inimaginables si ens deslliurem del paper moneda, dels valors de les
làmines de cel·lulosa, ja es diguin diners o registres.
