L'analfabetisme científic, que normalment no acceptem que patim, ens fa dominables.

Harry Truman (imatge de domini públic)

.

.

Apropiar-se de Déu per a blindar les causes pròpies, ho ha fet l'Homo sapiens des de la prehistòria, justificant bajanades i crueltats en nom d'un déu amb el qual s'adoctrinava criatures, les quals creixien, per l'analfabetisme científic de l'època, sense dubtar ni un bri que a l'altre món hi havia diables preparats per a torturar els pecadors i els dissidents, i angelets i sants a punt d'abraçar els qui arribaven al descans etern, i marededéus enjoiades que s'apareixien a pastorets i pastoretes que passaven molta gana i moltes hores sota del sol.

 Fixeu-vos que l'altre món era anomenat “descans etern”, amb la qual cosa ens podem fer una idea de com era la vida dels pobre pagesos de remença, dels esclaus de la terra del senyor feudal. El Senyor era senyor per voluntat divina, ja que era doctrina de l'església que tot poder, fins el mundà, venia donat per déu. Els súbdits no gosaven apartar-se d'aquesta creença no fos cas que un diable de l'avern els mossegués el membre viril pels segles dels segles en un pou de foc i de llàgrimes.

Avui la situació ha canviat molt, però continuen existint analfabets científics que es pensen que ho saben tot, i que abracen dogmes com si fossin descobertes científiques, i que somnien amb maresdedéus vestides d'or, capitanes d'exercits, patrones d'imperis, empolainades de joies, beneint creuades i senyor anacrònics per una suposada gràcia o voluntat divina. Els és fàcil prendre el nom de déu en va als analfabets científics que no saben que ho són.

Vivim una mena de societat a on el sistema s'assegura, o s'assegurava fins fa poc, que tot alumne assoleix un mínim de coneixements de les anomenades "humanitats", perquè formen part de la cultura general, necessària per a qualsevol persona adulta, i més si es té com a projecte de futur una titulació universitària o una feina que es desenvoluparà en un entorn intel·lectual; i em sembla correcte i lògic sense cap mena de recança o ironia. Però no es dóna, o no s'ha donat, la mateixa importància, o el mateix caràcter generalista, als coneixements científics i matemàtics. I a causa d'això, ens podem trobar personatges que ocupen càrrecs elevats a l'església, al govern, a les administracions, als mitjans de comunicació... i que són uns autèntics ignorants pel que fa a la manera de treballar de la ciència, a la biologia, als misteris de l'origen de la vida, a les lleis que governen els fenomens, a la lògica matemàtica, a l'evolució progressiva de la intel·ligència i de la consciència humana, i en general als últims avenços en neurociència. 

Aquest analfabetisme té implicacions que van més enllà del fet que tal o qual càrrec religiós, de govern, o, en general, públic, faci el ridícul amb alguna declaració misògina o de Walt Disney. El problema i les conseqüències de la manca de formació científica de les persones influents són bastant més greus. I no és tan sols qüestió de tot allò que no arriben a saber els qui tenen, per la raó que sigui, l'encàrrec de dirigir vides o d'influir damunt dels altres; el drama ve de tot allò que no arriben a ser, de la seva actitud, del model cosmològic que la seva ment elabora per a comprendre el món i les persones; el que no arriben a ser, manipula els milers de persones damunt les quals influeixen i que, inconscientment o conscient, se'ls creuen; i enquista una societat jerarquitzada i classista, amb injustícies que s'hereten.

I així ens trobem persones que legislen en contra dels homosexuals, i dels seus drets, i que en algun racó de l'inconscient, o de manera declarada, els consideren uns pecadors, uns viciosos, o uns immorals... arribant en alguns casos a condemnar-los a mort, a cadena perpètua, o, com passa a Rússia, a ser uns proscrits. Alguns analfabets científics que legislen ignoren l'origen natural de l'opció, i arriben a deslligar expressions sense fonament que se salten el mètode científic, i, encara pitjor, el respecte a la llibertat de cada persona de viure la seva vida en pau. 

I pel mateix motiu, ens trobem molts alts càrrecs de l'església que no dubten en absolut que tots venim d'Adam i Eva, la primera parella, i que ni comprenen, ni coneixen, ni s'interessen, ni accepten... l'evidència, que no pas la hipòtesi, de l'evolució de les espècies per selecció natural, ratificada a les investigacions de tots els genetistes, i que un cop compresa i acceptada per la ment humana disposa vers l'actitud i la humilitat adequades front el misteri de la diversitat humana i la tolerància a totes les seves variacions, modificacions, formes, expressions. El xovinisme humà, acompanyat de la ignorància sobre la natura i la seva complexitat, provoca la negació del ésser humà com a primat i el situa en una posició de semidivinitat inconscient, amb una llibertat pura i una responsabilitat il·limitada, sense gaire matisos; una visió que mou a la intolerància i a l'absolutisme moral, i que exigeix la identificació de la legislació política amb la legislació religiosa. Hi ha llocs on el rei encara es considera una representació del poder diví, i s'assumeix que els seus súbdits ho són per voluntat divina, i que els membres de la noblesa ho són per voluntat divina, i que els de la plebs ho són per voluntat divina, i tot això no es posa en dubte perquè la manca de formació científica fa que la ment humana elimini del seu funcionament el caràcter escèptic, l'esperit crític, i tota la metodologia lògica en l'acceptació o no de les asseveracions.

No és estrany que passi això. Hem viscut com a ignorants durant molts segles. A l'edat mitjana, el normal era ser analfabet. L'individu de la plebs era dominable i influenciable... no podia defensar gaire els seus drets, entre d'altres raons perquè no tenia consciència que en tingués, i perquè s'empassava la gran mentida que deia que déu ho volia tot així. I l'església ho beneïa. D'aquesta època miserable i fosca, descendeixen bona part dels poders que avui encara es reben en herència: monarquies, grans fortunes, títols nobiliaris... misèria, vergonya, vanitat de vanitats... Al capdavall, l'ús del nom de déu en va. 

Un déu que no deixa d'inspirar els lliurepensadors vers la igualtat de totes les persones; la llibertat com a ideal inspirador de la vida; la pau com a camí per a la resolució dels conflictes; la cultura i l'art com a instruments de la multiforme necessitat d'expressió humana; la investigació científica com a camí per a l'alliberament de la consciència humana de tots els diables, angelets, sants, coaccions, manipulacions, pors, mitologies, tradicions, tics... amb les quals els enquistats en els privilegis continuen maldant per a sotmetre les persones.

Alguns analfabets científics, sovint també, per a vestir la seva ignorància, acusen la ciència de totes les pestes, tot i que ells van al metge i que en general viuen més anys que si la ciència no existís, però això no ho veuen. I acaben dient aquell tòpic tan típic que fan servir els qui compensen la vergonya de no tenir interès pel funcionament de la natura:

“Els científics van crear la bomba atòmica”. 

Anem a demostrar la mentida que representa aquest sofisme.

Les relacions energètiques de les partícules de l'àtom les han anat descobrint i explicant una bonior de diferents científics. Aquests descobriments no són negatius, perquè de la comprensió de l'àtom se'n deriven d'altres descobriments posteriors a la bomba atòmica, útils i benignes.

L'energia atòmica la va desenvolupar un tècnic a partir del coneixements obtinguts pels científics. Si l'energia nuclear és dolenta o no, és un tema de debat, ja que l'energia atòmica no serveix només per a fer bombes; al meu parer, la seva tecnologia és excessivament perillosa i s'hauria d'abandonar.

La bomba atòmica la va construir un tècnic fent servir els coneixements dels científics. (això és essencialment dolent, però ho va fer un tècnic, no pas la ciència)

La bomba atòmica la va llançar un analfabet científic, en Harry Truman, que no va saber resoldre una guerra de cap altra manera. (Això és un genocidi, però no el va causar la ciència sinó els responsables de la fabricació de les bombes, i sobretot el polític analfabet científic abans esmentat, que per a més inri era presbiterià i havia estudiat principalment història, agricultura i música)

 Que ningú es pensi que culpabilitzo les humanitats del llançament de la bomba atòmica (ni els presbiterians!), només intento donar una resposta a algunes persones que m'han dit que la ciència en té la culpa. 

Tampoc vull que ningú se senti ofès pel fet de no tenir una formació científica; el que vinc a dir és que igual com hi ha una intensa formació humanística de caràcter general per a la població, a nivell científic, i durant molts anys, les assignatures més profundes (física, matemàtica avançada, biologia, genètica, etologia...) s'han encaixonat exclusivament dins les branques de les persones que anaven encaminades de manera més específica a carreres científiques, i en canvi els humanistes, molts dels quals acabaven amb càrrecs de responsabilitat, d'aquestes matèries n'eren pràcticament analfabets.

Amb tot, sempre hi ha excepcions, i acostumen a ser les més extremades: hi ha alguns integristes religiosos amb titulacions científiques, si bé també s'ha de dir que són minoria. En aquest escrit, i en general, em refereixo als efectes de la ignorància científica damunt la població en general, sense que es puguin menysprear les circumstàncies i els matisos de cada cas particular.

.
.
.

Primer dia de platja. L'ensenyament autèntic no és aprendre a tancar les portes per evitar els robatoris sinó aconseguir amb l'educació que no calgui tancar-les.

El primer dia de cada temporada de mar és el més intens, tot i que l'aigua la sents com si acabés de sortir de la nevera. Però dus tants mesos sense amarar-te d'aquesta brisa humida i impregnada d'una sal que sembla que tot ho purifica, que et fa l'efecte que has tornat a casa. T'omples dels colors que has recordat tant al llarg del curs. Els has contemplat a les fotografies, has rememorat als mesos de l'hivern la sensació de la llum, impossible de descriure.

Ni les imatges enregistrades no poden reproduir els colors naturals, ni poden reproduir el fet d'estar dins d'aquests colors i abraçat a aquesta brisa com si fos una melassa marina salvatge que et dóna la benvinguda, però que no és carrinclona, perquè tu saps, i ella també, que si no la respectes, si te'n vas mar endins, embriag de bogeria, i si la tractes com si no tingués poder, et manllevarà la vida; això sí, sense deixar-te d'estimar en cada moment. S'assembla una mica a allò de les sirenes d'Ulisses: aprèn a escoltar el seu cant, gaudeix de la bellesa de la seva intensitat, però no perdis el cap. Amb la natura, no pots pecar d'excés de confiança; li pertanys, no et pertany. No t'atorguis familiaritats irrespectuoses, perquè aquesta bellesa que t'ha creat i que t'estima com una mare, et matarà si no la respectes, i tot haurà estat perfectament natural.

Hi ha qui, per a defensar qualsevol bajanada, apel·la sempre al caràcter natural de qualsevol fenomen, fa servir el nom de la natura en va, com aquells blasfems de les grans religions que diuen (els qui se les creuen) que fan servir el nom de déu en va. No podem fer servir el nom de la natura en va, perquè és cert que són naturals les orques, les balenes pilot, els dofins... però si ets tan babau de llançar-te a l'aigua a alta mar quan descobreixes una orca, i si ets tan ruc d'afirmar que et llances a l'aigua perquè t'estimes la natura i perquè no hi ha res tan natural com una orca... descobriràs que també entra dins de la lògica natural que l'orca et pugui mossegar, o que pugui jugar amb tu i enfonsar-te catorze metres cap al fons en menys de deu segons, i continuar-te enfonsant fins a cent metres de profunditat, i tenir-te cinc o sis minuts per allà baix si li ve de gust, o si li recordes a algú que li va fer mal un dia. No prendràs el nom de la natura en va. La natura també ha creat la mort. La natura extingeix qui no és capaç de sobreviure o qui representa un perill per a una o altra espècie dominant, o per a la seva pròpia espècie.

Davant d'una persona, el natural és admirar i estimar la intensa bellesa invisible que amaga rere la profunda bellesa visible que brilla sota del sol. Si en algun moment, algú, no té en compte que un ésser humà, més encara que un iceberg, oculta sota les aigües maragda d'un cos preciós, un pensament infinitament encara més preciós i més immens, llavors aquest algú ignorant es converteix en algú que menysprea, en algú que redueix, en algú que deforma, i al capdavall en algú que no tracta de manera humana les persones. Els qui no tenen en compte que en un iceberg és més gran allò que no s'hi veu que allò que s'hi veu, s'hi acaben estavellant. Una vegada, fa molts anys, en una altra ciutat i en una altra terra, algú em va dir que no deixava anar al seu fill de colònies perquè també hi anaven noies, i perquè, segons ell, el natural en un xicot de tretze anys, que viu a la mateixa casa que vint o trenta noietes de la seva edat, adolescents i boniques, és repassar-se-les, i que per tant no podia deixar que el seu fill anés de colònies. Vaig intentar, sense èxit, fer-li veure, que en un ésser humà el natural és aprendre a copsar la magnitud visible i invisible de tots els altres éssers humans, nois i noies, i que l'educació no era enterrar els problemes sinó superar-los. Qui es resigna a ser, ell o els seus fills, la bèstia irracional que alguns consideren que l'Homo sapiens és ineluctablement, i qui es limita exclusivament a aplicar a l'àmbit educatiu la filosofia de la por i de l'ocultació en comptes de treballar per a comprendre i respectar el caràcter natural i miraculós de la consciència i dels sentiments humans, renuncia de totes totes a qualsevol progrés educatiu. El natural en una consciència és descobrir que aquell cos que és tan bell és per damunt de tot una consciència encara més bella, i aprendre a conèixer-la i respectar-la.

La peculiaritat de l'animal Homo sapiens és ser capaç de comprendre i d'estimar l'abast immens de la consciència i dels sentiments de totes les persones que es va trobant per la vida. L'ensenyament autèntic no és aprendre a tancar les portes per evitar els robatoris sinó aconseguir amb l'educació que no calgui tancar-les. La societat lliure no és aquella que tapa els cossos per evitar que els mascles perdin el cap, sinó aconseguir amb l'educació que aquella bellesa que descobrim en l'altre ens recordi i ens posi dins del cor el que l'altre realment és: una consciència adorable i digna de ser respectada i estimada.

Ens inventem les persones amb el poc que sabem de cadascuna d'elles. Completem amb la nostra imaginació allò que ens falta saber d'elles, i ens relacionem amb elles segons aquesta imatge inventada.

.
.
.

Al final, tot acaba en la llibertat. Deixar ser. Deixar que cada ésser es presenti com vulgui. Deixar que cada persona s'expressi com vulgui, sense que ningú sigui ferit o emmudit. 
En general, si parlem d'expressió identitària o d'expressió a seques, només són drets aquells aspirants a drets el compliment dels quals no implica la imposició de cap estètica, moral, filosofia, religió, ideari, estil... damunt la vida de ningú que lliurement no ho vulgui. La societat no és uniforme, i la imposició de qualsevol uniformitat implica l'atac a algun dret. Hi ha qui diu que l'estètica, la indumentària, l'estil... són només petites coses i que no cal obsessionar-se amb els detalls, però no és cert, aquest argument és una trampa dels esclaus de la necessitat d'imposar les seves formes. La llibertat no és una cosa petita. I la uniformitat mai no respecta la llibertat. La llibertat és multiforme. Els petits detalls formen part de la llibertat, i tot el que té a veure amb la llibertat és gran. 
La vida està feta de petites grans coses que ens defineixen i que ens interpel·len. No hi ha una realitat bonica perquè sí, o lletja objectivament; hi ha estils i dissenys i formes que agraden a algunes persones i que alhora no agraden a d'altres persones. Ningú no té més raó que ningú altre, ningú no pot vestir a ningú segons el seu propi criteri o segons el criteri d'un país o d'una cultura. Ningú no pot dibuixar el món trepitjant els gustos dels individus i imposant el seu personal. Ningú que se'n rigui del gust de ningú altre, en qualsevol tema, té raó. Perquè ens agraden les realitats segons som, i no som iguals, i tenim dret a no ser iguals.

Tot això va molt lligat als prejudicis. Els simis Homo sapiens som creadors de judicis previs. Per a enfrontar-nos al món, ens encanta creure'ns una bellesa i una lletjor objectives amb les quals jutjar-ho tot i decidir-ho tot. Ens inventem també les persones amb el poc que sabem de cadascuna d'elles, completem amb la nostra imaginació allò que ens falta saber d'elles i ens relacionem amb elles segons aquesta imatge inventada que ens creiem i amb la qual ens sentim segurs. En realitat, però, els altres són nens i nenes coberts d'una capa d'aparent maduresa que els protegeix, i necessiten la nostra comprensió i acceptació tant o més com nosaltres necessitem la seva.

 La inseguretat personal, de vegades inconscient, moltes altres vegades conscient, ens empeny a dibuixar i inventar-nos els altres, i els dibuixem no pas com són objectivament sinó com el nostre jo poruc necessita creure que són per a poder prendre decisions segures, potser no decisions encertades, però al capdavall decisions que ens atorguen una sensació de seguretat. I així anem tirant en aquesta societat de primats que no sabem que ho som.

.

.

.

Artamore i Sitges. Artamore a Sitges. Art i amor a Sitges.

Ahir vam visitar una espai de Sitges a mig camí entre galeria d'art i establiment comercial. 

A Artamore hi podreu trobar tot un reguitzell de productes elaborats amb procediments artesans, que tenen un alt grau d'unicitat, i que exploren totes les possibilitats de la creativitat. La reutilització i el reciclatge de materials i productes, acompanyat, tot plegat, de la sensibilitat, de la creació artística i de la tècnica, posen a l'abast del client una bellesa amb segell d'identitat que va molt més enllà que el que habitualment es podria trobar a qualsevol comerç de decoració o de pintura. 

Diversos artistes van exposant i oferint periòdicament els seus treballs de manera que la botiga mai no és la mateixa. 

També ofereixen la possibilitat de dissenyar i produir elements personalitzats a petició del client, espais, negocis, regals d'empresa, d'aniversari, etc.

A banda d'Artamore, que es troba al cor de Sitges, vam gaudir de la bellesa del poble, de la coqueteria de la sirena de davant de l'església, i de la tarda humida i marinera de maig.

Què hi té per dins?

Imatge d'Osvaldo Gago a la Wikipedia

.

.

“Què hi té a l'interior?” Ens demanen, d'una persona.

La resposta pronunciada en menys de 1 segon a aquesta pregunta podria servir, en alguns casos, per saber si el nostre conscient i inconscient té clares les dimensions i la magnitud d'aquesta persona.

Sembla que, un percentatge gens menyspreable de la població, quan es topa amb la gent, no en copsa la grandària ni en una micra per cent. 

Hi ha gent, també, que es pensa que els arxius dels programes són les icones de l'escriptori. 

.

.

.

.

Els diré amic, als teus, que eren i són el que més estimes, i que per damunt de tot els estimes més que a tu mateix i més que a ningú altre.

Ara que ja fa temps que ets mort i que va passar tot allò que va passar, sento que t'haig de parlar.

Tot allò que va passar, amic, després que fossis mort, va servir perquè m'adonés de la importància d'estimar tothom, sense pensar en mereixements; perquè si en algun moment algú no s'ho mereix, necessita ser estimat més que ningú. 

Estimar, de vegades, cal fer-ho des de lluny; igual com cal estimar des de lluny un lleó que saps que et pot mossegar, però que si et mossega, ho fa perquè és un lleó, i perquè com a lleó no pot evitar no fer-ho. 

Estimaré totes les persones, especialment aquelles que la vida ha posat a prop meu, ni que els trobi defectes, ni que em sembli evident que alguns dels seus actes puguin ser o puguin haver estat rebutjables, ni que m'assabenti dels seus actes un cop siguin morts, perquè algú els exhibeix sense pensar que qui és mort no es pot defensar, ni demanar perdó, ni explicar-se... sense pensar el mal que es fa a persones innocents pel fet de treure els defectes d'un mort, que com tothom n'ha tingut. 

D'ençà de tot, he après que el meu amor per tothom, serà incondicional, perquè intentaré estimar no en funció dels seus actes, sinó només perquè són, perquè són persones, perquè pel fet de ser persones, tenen més de bo que no pas de dolent, perquè jo també tinc defectes, i molts, com tothom, i perquè també, com tothom, tinc defectes que ningú no sap, i no m'agradaria que per culpa d'aquests defectes, grans o petits, els qui més m'estimo no m'estimessin. 

Ningú no es deslliura de tenir defectes, de cometre, a cops, accions irracionals, poc o molt, perjudicials pels altres; i per molt que ens esforcem, en algun moment o moments, ens podem convertir en competidors sense escrúpols, o en egoistes, o en depredadors, o en gent que ignora els altres i que comet el crim invisible de la indiferència, o... cadascú coneix o hauria de conèixer els seus topants. Però malgrat aquests topants cal que cadascú sigui estimat. L'amor no es mereix, i és inseparable del fet de ser persona; encara més si les persones són familiars o amics o coneguts. L'existència ens mou a estimar les persones, començant per les que tenim al costat.

M'agradaria, amic, poder dir a la teva família que t'han d'estimar, que et poden estimar, que tu no ets els teus actes equivocats, que tu ets tu, de carn, de sang, de somriure, de ment, de paraula, de gest... i que si et miren bé, veuran en tu més actes bons, més paraules bones, més gests bons, més renúncies bones de part teva cap a ells i cap a tothom, que no pas defectes; i que és bo i necessari i just i lògic, fins al moll dels ossos, que t'estimin i que et recordin com aquella persona tan gran que un dia va passar per les seves vides. Una persona que les va estimar més que a res de la vida, el millor que va poder, i fins al sacrifici. Estigues tranquil, els diré, amic, als teus, que eren i són el que més estimes, i que per damunt de tot els estimes més que a tu mateix, i més que a ningú altre; els ho diré, però ja saps que elles ja ho saben; ho saben prou i també t'estimen.

Vivim una existència rara, dominada per les normes sovint arbitràries de micos que es pensen que no són animals, i que converteixen en dogma absolut una legalitat que és només un instrument i no pas un llibre sagrat, ni la revelació de cap divinitat, ni cap manual científic, ni de bon tros un exemple de lògica racional o de justícia en el pur sentit de la paraula. El sistema judicial s'ha erigit damunt dels dogmes del capitalisme i de la moral judeocristiana, i sovint ha esdevingut, ell mateix, un dogma per damunt de les circumstàncies psicològiques, biològiques, etològiques, genètiques, educatives, culturals... A la societat, parlant en general, li importa ben poc res que no sigui adoptat com a dogma social, res que no se suporti en una mena de normativa no escrita, conseqüència de la moral apresa i dels costums absorbits de manera inconscient al llarg de la creixença. Ben a sota de tot això que ha estat après i enquistat, hi ha una essència humana comuna a tots, a tots els espais i a totes les èpoques; a aquesta essència gairebé ningú no hi arriba, i per això, quan algú se surt de la norma social, és devorat sense cap contemplació humana. La reconciliació, el perdó, el progrés personal, el començar de zero, la confiança... no venen donats de manera natural a la societat normativitzada que vivim, i cada dos o tres generacions, l'esperit reaccionari, a les lleis i a les normes, torna a imposar-se i a trepitjar aquesta essència profunda humana, que exigeix la possibilitat de créixer, de millorar, de perdonar-se, de rectificar; la impulsivitat i la violència legal tornen una vegada i una altra per molt que en un moment donat semblin superades.

Amic, et recordo pels teus mots sublims, per l'amor que et tenen els que et van tractar, per la teva lucidesa, per la teva discreció, per l'època que et va tocar viure i que sens dubte et va maltractar. T'estimo per tu, pel que ets, perquè el temps, ni que fos des de l'anonimat, ens va atorgar un petit espai de comunicació intel·lectual i artística.

Mereixes ser estimat només per ser persona. Tothom necessita ser estimat. Tothom necessita superar les limitacions. Tothom necessita ser defensat com a persona. Tothom és infinitament digne. Tothom té una bonior de virtuts i de capacitats i de gests enormement superiors als possibles errors, que tots, d'una manera o altra tenim. Necessitem d'una punyetera vegada estimar-nos malgrat els defectes i els mals actes; i potser, si ho fem així, hi haurà menys defectes al món, i menys mals actes.

Una abraçada per a tu, per a la teva família, per a les persones que estimen les persones.

Disculpa'm per no haver entès els teus senyals aquell dia; la llum de la làmpada que s'afeblia i que s'incrementava cíclicament, les teves mans invisibles al meu cabell, als muscles, a l'esquena. No et vaig entendre. Si ho hagués entès, hauria callat; no saps com me'n penedeixo, o sí que ho saps, no ho sé. Sàpigues que no sabia res de res de tot plegat; ja saps que vull dir. 

Fidel sempre a tu, amic, que mai no vaig veure en vida, continuaré treballant per l'amor a les persones i pel dret a estimar i a ser estimats al marge dels actes, que són com poden ser, per molts motius que molts no entendrien.  

.

.

.

Carta a un angelet que em vol regalar la visió beatífica i la glòria en què se sap tot i tot es té.

Saber-ho tot? No! No haver de treballar per a obtenir res? No! Descansar eternament? No!

Veure la veritat absoluta cara a cara i no haver de buscar-la? Que no!

A veure si m'entens... Jo sóc un ésser humà, i no vull ser una altra cosa, perquè si sóc una altra cosa no sóc jo. 

Vull sentir-me feble perquè algú em pugui protegir, o vull sentir-me fort per a protegir algú que se senti feble. Vull haver de mastegar el meu menjar. Vull haver de suar-lo, de buscar-lo, de merèixer-lo. Vull dubtar, perquè si no dubto no gaudeixo del descobriment quan arriba. Vull sentir-me cansat, per a poder gaudir del descans. Vull que tot el que em vingui a les mans i a la vida se m'acabi, i que comenci de seguida una altra cosa. Vull que existeixi algú que no estigui d'acord amb mi per a poder argumentar allò que penso i exposar—ho. Vull la sensació de finitud, d'instant que se'n va per a sempre més. Vull admirar-me cada dia una mica per algú nou, i una altra mica per algú antic, i estimar persones imperfectes, amb vicis i defectes, i amb grans a la cara; gent normal, que ronca a la nit i que de vegades sent gelosia, que d'altres vegades m'enganya i que després li sap greu.

Angelet, bonic, que em promets el cel i la beatitud absoluta, t'has topat amb un home i prou, amb algú que necessita una petita dosi de caos. Em cal que tot estigui a mig fer per assaborir la llibertat del desordre, la bellesa estranya del que no és complert, que potser em fa intuir una bellesa ideal utòpica que tots tenim a dins invisible. La invisibilitat de la perfecció que no existeix ens permet ser humans. 

Ves-te'n al teu cel, angelet, que el meu, no pot ser altre que aquesta Terra i aquesta vida imperfecte i esquerpa... Però no crec, angelet, que al teu cel de badalls hi pugui haver un mar més blau, ni un gust de sal més intens, ni uns cossos tan bells, ni una sensació d'estar vius més profunda, que aquesta que em regala la incertesa, el dubte, la vulnerabilitat, el misteri... El teu cel, angelet, fa inútil l'esperança, perquè quan ja es té tot no s'espera res. La sorpresa ens fa humans. La mancança ens fa humans. La limitació ens fa humans. I si no som humans, no som nosaltres. 

Em nego, angelet, a deixar de ser humà. Gràcies, però busca-te'n un altre.

.

.

.

.

.

.