Cap costum humà és necessari ni obligatori; els costums canvien com la història, i sovint és socialment imposat, i, de vegades, esdevé inevitable per les pulsions que ens pressionen a imitar el corrent del grup.
Per aconseguir ser independents de la pressió del grup, la meditació ajuda; i no em refereixo a una meditació religiosa, sinó al fet de centrar-se en el moment present i viure'l intensament.
Al meu parer, la millor meditació no és la repetició d'una paraula sinó l'escolta dels sons de fons de la vida quan el soroll dels mots desapareix, quan ni parlem ni ens parlen. El silenci absolut no existeix a les ciutats, però si fem silenci, i ens centrem en la contemplació dels sons de fons de la ciutat, sense pensar en res més que en la forma que rebem d'aquests sons... aquest exercici ens situa en la disposició adequada per a rebre la realitat inexplicable que ens augmenta els nivells de generació d'oxitocina i altre substàncies, que amb humilitat hem d'acceptar que ens disposen a la serenor, al seny, al goig, a l'esperança, a la calma, i fins i tot a l'amor. Tota experiència espiritual neix de la transformació d'alguna realitat material del cervell; si mes no, mentre som vius, i mentre el nostre univers és el que habita el nostre cos. La relació íntima entre matèria i pensament és tan clara com el fet que el pensament de moure el braç, de voler moure'l, , aconsegueix, al moment, el moviment material del braç. És un error menysprear la realitat material del cos quan parlem de meditació, o d'espiritualitat, perquè el nostre pensament neix, o flueix, o viu... a partir del cervell i de totes les realitats materials que determinen i influeixen el funcionament mental.
Les xarxes socials, de vegades, esdevenen assessors i estilistes d'imatge, i fins i tot altaveus sofistes, dels sentiments més primaris de venjança i dels impulsos que engeguen les opinions més intolerants. A facebook, una bonior de persones poden aplaudir sense rubor l'execució pública dels corruptes, el suïcidi d'una persona, la mutilació dels violadors o dels lladres, la bufetada coma eina a l'educació... A facebook es podria anomenar imbècil algú que no pensa com tu (de fet, hi ha gent que ho fa) i l'insult rebria el suport de la cort d'amics i seguidors, i seria imitat emfàticament. La millor descripció de la massa com animal salvatge de la qual parlava Aristòtil la tenim a facebook o a twitter sovint; llegit, és clar, tot ell, de manera general i transversal, ja que, en tot aquest desert mancat de racionalitat i de seny, s'hi troben també excepcions lluminoses.
Facebook fa una mica com la carcassa del cotxe que converteix una persona normal en un conductor agressiu i agressor; sembla com si l'amabilitat i l'afecte al proïsme no fossin una altra cosa que una mena de vestit que un es posa per a millorar la pròpia imatge més que no pas l'expressió sincera del que un sent i creu. Aquest vestit social, dins la closca aparentment protectora de la xarxa social, i la claca que riu els exabruptes, igual com passa dins del cotxe, es desfà mostrant l'animal instintiu que malda per a satisfer els seus impulsos violents i la seva tendència a agredir sense comprensió. La violència aliena engendra violència a l'usuari, orfe de la màscara social, en comptes d'esperonar vers l'actitud humana de sostenir la direcció del timó de la dignitat. A les xarxes social, dins del cotxe, i a les guerres... la ficció social cau, i surt l'essència de cadascú. Si l'essència és pobra en humanitat superior, esclata l'animalitat, que després s'autojustificarà amb raons, pseudoarguments lògics, generalitzacions, tòpics, pressumpcions, prejudicis, malfiances, enveges, por, inseguretat, ràbia, orgull, prepotència, narcissisme... Tot ben disfressat de lògica; una lògica que es desmunta amb qualsevol anàlisi simple.
"Els de Pintalàndia no entenen la nostra cultura, i ens odien!"
Els de Pintalàndia? Tots? Segur? Els coneixes tots? Has parlat amb tots?
"Vosaltres, els canosos, fa segles que odieu els qui tenim el cabell encara sense canes!" Vosaltres? Qui, vosaltres? Tots els que tenim canes? Els coneixes tots? Des de fa segles? Però si ningú no viu més d'un segle!
"Hem guanyat l'eurocopa!"
Hem guanyat? Qui? Tots? Jo també? Però si no he jugat! Tu has jugat? Ah no? O sigui que jo també sóc campió de l'eurocopa? I de quin esport dius que sóc campió? Ah de futbol! Per què? Ah, perquè la selecció de futbol ha guanyat l'eurocopa! He guanyat jo, doncs? Sóc campió? Ah... ho som tots!
El batec del grup emplena la pobra ment de l'individu, inconscient que pertany a una espècie biològica de micos; una més de les que hi ha. Micos que no saben que ho són, i que viuen absolutament segurs de la seva superioritat ontològica. Pobres especímens moguts per l'activitat elèctrica de les neurones influïda i, a cops, determinada per ínputs educatius i culturals. Baixeu o pugeu el liti d'un cervell, i tindreu una persona nova; més esbojarrada o més tranquil·la. La teva dèria per les corbates i els terns brolla de la química de dins del teu cap i de les traces elèctriques que les primeres experiències van gravar. Les emocions van quedar gravades; i el programa que decideix quan s'han d'activar, i quan no, va ser determinat en un cervell, que en qualsevol moment de la vida canvia gràcies a la seva plasticitat.
I ben al fons de tot això, estàs tu, observador de tot el que et passa, del que sents i el que decideixes. I un dia potser t'adones de la profunda dependència que pateixes vers el hardware que t'uneix a la vida, i de la força que també aplica el software. I, en adonar-te'n, pots decidir una mica més, només una mica més, i escollir el respecte en comptes de l'impuls, i escollir la paraula en comptes de la intolerància.
D'on ve, la llum? Del fons, del fum del cel, que obrint l'escletxa encén el mar. Dels estels, de les onades, del maragda ocult dels somnis de sirenes i grifons, al lent viatge de l'estrella a l'horitzó. Tot es fa roig; fins el puny que s'alça amunt per tots els morts: els que han viscut la vida sense sol, els que han temut els raigs, la carn, els sons... El dol els ha esculpit la vida, els ha enfonsat el cor, el riure, el vol del nen que en ells un dia ho era tot. D'on ve la llum? Quan no sabries dir si és blau o és verd, i la sal pels narius t'adorm despert, i el fred dels ossos t'abriga l'anhel, i ets brum i mar i blau i sal i cel. D'on ve, la llum?
Comença el juliol, i una nova manera de treballar: cursets de cinema, preparació de projectes, temps per cantar potser a la fresca i a la posta, prop d'alguna muntanya o a la platja. Les coses importants de la vida són sempre les petites.
Cal dir adéu a la pressa i als neguits, que, malgrat tot, ens permeten aprendre a viure feliços enmig de dificultats.
Ara, n'estic segur, tindré molt més temps per a publicar el blog, que el tinc força aturat.
Quan tenia deu anys,
m’agradava cantar i tocar amb la flauta "La Vall del Riu Vermell". Ho
feia sota els pins, al Pla de Sant Llorenç quan el Sol es ponia.
M’envoltava la pinassa, l’herba, el romaní, la roca
conglomerada... El vent, en aquests moments, era molt especial,
perquè era suau, sovint càlid, i feia l’olor de totes les plantes
del bosc. Jo notava la presència del meu avi a prop. El meu avi
havia mort feia uns dos anys en aquell mateix lloc, i jo ho havia
acceptat força bé, convençut que les persones, quan ens moríem,
canviàvem de manera de ser, i que la nostra ment, d’alguna manera, no
desapareixia amb el cervell que la engegava, i que les persones que
havien mort ens envoltaven i ens feien companyia. No tan sols em
creia tot això, sinó que notava la seva presència, i, en algunes
ocasions, fins i tot els havia vist. Jo estava content, perquè el meu
avi estava bé. I cantant La vall del Riu Vermell enmig de la natura, em sentia ple de pau i ho entenia tot; si més no, tot el que era
suficient d’entendre.
Recordo també que
en aquella edat m’agradaven molt les nenes, tot i que no en
coneixia cap, perquè l’educació que jo rebia a l’escola les
separava. En coneixia molt poques, i molts adults me les descrivien
com a diferents i especials; ho deien amb una mena de rialla
vergonyosa, com si amaguessin alguna cosa que no em volguessin dir.
Entre els companys, acabàvem parlant de totes aquelles coses que els
adults no explicaven, i per això vaig aprendre, mitjançant les
converses amb els amics, i també en aquell mateix tros de bosc, el
que volia dir «fer l’amor». L’explicació em va semblar
preciosa. Fer l’amor amb una nena de la meva edat, quan fos, de mes
gran, em va semblar molt coherent i molt adient a aquell déu en qui
jo creia, i que havia fet els arbres, el sol que declinava a la
posta, la música de la guitarra i la flauta, i que permetia que el
meu avi, en aquells moments de la Vall del Riu Vermell, es fes
present, i que jo el sentís tan a prop. Vaig comprendre perquè
sempre m’havien atret tant les nenes, perquè algun dia havia de fer
l’amor amb alguna d’elles. I em sentia ple de pau, tot i que em
sabia greu no conèixer gairebé cap nena; potser només en coneixia
una, o dues a tot estirar. Els nens, quan preguntàvem als adults
alguna qüestió sobre fer l’amor amb les nenes, ens quedàvem un
xic estranyats, perquè els adults es posaven molt vermells, parlaven
amb nerviosisme, canviant de tema, i ens deien que ja tindríem
temps de descobrir aquestes coses; o bé deien que féssim el favor de no
pensar en marranades. Ho passaven malament, i jo no entenia per què.
Perquè fer l’amor amb una nena em semblava la idea més bonica de
totes les idees que podia tenir en aquell moment al cap.
Tot això va ser
així fins un dia en què un company de classe, molt seriós, em va
dir que no es podia fer l’amor amb les nenes perquè era pecat
mortal. Va ser la primera vegada que vaig escoltar l’expressió
«Pecat Mortal», i la paraula "mortal" em va xocar. «Mortal!» Això
sonava molt fort! Havia de ser alguna realitat perillosa. Li vaig
preguntar al meu amic que què volia dir, que si el que passava era
que et mories si feies aquest pecat; i em va dir que no, que el que
passava era que te n’anaves a l’infern, perquè déu ja no
t’estimava, i perquè et castigava. Va ser també en aquest moment
quan vaig sentir per primera vegada la paraula "infern", i quan vaig
sentir per primer cop que déu castigava la gent; i em va sobtar que
«fer l’amor», que em semblava tan bonic, fos pecat mortal. Uns
dies després, vaig descobrir que hi havia més pecats mortals: beure
molt vi, dir paraulotes, no anar a missa els diumenges... i em vaig
posar molt trist, perquè el meu avi bevia vi, deia paraulotes i mai
no anava a missa. Vaig comprendre que el meu avi devia estar a
l’infern, i que tot el que sentia quan cantava la Vall del Riu
Vermell devien ser imaginacions. Perquè al meu amic, tot això dels
pecats mortals, li havia explicat la seva àvia, que era molt
religiosa. I com que ell havia de fer la comunió, doncs li havia
explicat. Quan, dies després, vaig tornar a tocar la vall del riu
vermell sota dels arbres, no va ser el mateix; déu, al qual fins
aquell moment sentia tan a prop, ja no hi era, i em feia por que
aparegués, perquè a mi em continuaven agraden les nenes, i no podia
evitar el desig de fer algun dia l’amor amb alguna d'elles. I tampoc no
sentia el meu avi, que devia estar a l’infern, i em vaig sentir
molt trist.
Pocs anys després,
el bosc i la casa a on havia viscut tot això, va ser venuda, i jo
vaig anar a parar a una escola a on tampoc no hi havia nenes, i a on
els mestres em van parlar del mateix infern del qual m’havia parlat
el meu amic. I em van dir que era etern, i que no s’acabava mai, i
que això era així segur perquè era un dogma, i que un sol pecat no
penedit t’hi portava. La vida se’m va enfosquir una mica, i vaig
aprendre que déu era molt autoritari; em deien que era bo, però jo
no podia entendre que fos bo i que fos alhora tan desagradable. Em
van ensenyar a anar a missa els diumenges, i vaig descobrir com
n’eren d’avorrides les misses, quantes coses s’havien de repetir sense
entendre res de res, i com la paraula infern, judici, càstig i
vall de llàgrimes, hi sortien sovint. A l’últim, em vaig convertir
en un d’ells, però en algun racó del meu interior, sempre
recordava La Vall del Riu Vermell, i la casa del bosc, i la sensació
de déu tan a prop, i del meu avi per allà mentre el Sol declinava.
Cada vegada que, des de dins de l’església, sentia els nens a
fora, jugant a pilota, em venia el cap el temps de la meva infantesa,
i em preguntava qui tenia raó, si aquell nen de deu anys que sentia
tot allò, o la gent ensotanada que, tan seriosa, em parlaven d’un
déu bo, però castigador i exigent. Els nens, jugant a pilota, em
recordaven com era jo, com som les persones quan som lliures, i com
de diferent era aquella missa seriosa i sovint incomprensible, que
descrivia un déu tan rígid, i sense possibilitat d’error, perquè
era dogma.
Ara, a les acaballes
de la meva vida, perquè als quaranta-vuit anys, encara que no us ho
cregueu, s’està a les acaballes de la vida, he tingut la sort de
tornar a descobrir aquell déu de quan tenia deu anys; un déu que
estima totes les persones, les que beuen vi, les que fan l’amor,
les que diuen paraulotes, les que s’equivoquen, les que l’encerten,
les que fan mal, i les que pateixen per culpa dels qui fan mal... I, sobretot, s’estima els nens que juguen a pilota. De fet, mentre la
missa se celebra, aquest déu tan desconegut per alguns, surt de
l’església i es posa a jugar a pilota amb els nens; surt de
l’església perquè no suporta tant de conductisme, tant de càstig,
tanta importància als fets i tan poca importància al valor de les
persones, que no som palla que es cremi avui i demà es llenci, que
no som bens que hàgim de ser conduits com un ramat, que no som
instruments i prou. Sovint, agafo la guitarra, i me’n torno a la
mateixa muntanya de quan tenia deu anys, em poso a cantar La Vall del
Riu Vermell, i torna a acostar-se el meu avi. I sento de nou aquell
déu real que ningú s’ha inventat, esperit dels boscos, de les
codines, del Montcau i de la Mola. Els ulls se m’omplen de
llàgrimes i agraeixo a aquest déu la vida dels meus fills,
l’educació que els he pogut donar, tan diferent a la que vaig rebre. Li agraeixo el sexe i haver pogut fer l’amor sense por, i la nuesa de
la platja als estius, i les cançons, i la llibertat, i com em sento
de feliç de tant com tinc i de tant com he rebut.
Aquests dies he hagut de donar la mà a la mort novament, com altres vegades. No se m'ha endut a mi, però un dia ho farà; li he dit que no li tinc por, mirant-la fix als ulls i sense ànim d'ofendre-la. No s'ho ha pres malament, fins i tot podria dir que se n'ha alegrat, com dient: "per fi algú a qui no li faig por, algú que no m'odia". Aquí potser s'ha equivocat, perquè l'odio profundament, m'han programat per odiar-la. La selecció natural m'ha configurat per defugir la mort i lluitar per la vida; i ho faig tant dignament com puc, sense estalviar-me algun vaset de vi o alguna altra safranada. I la mort m'ha dut de nou al ritus cristià, a la materialització de la por a la mort en un plec de ritus i frases fetes que una bonior de persones repeteix de manera impulsiva sovint sense saber gaire bé què diu o què prega. Que bonic seria anar-se'n sense formalismes, sense pregàries mastegades, sense tuf de terror infernal ni pastoreig de masses espaordides! Que bonic seria anar-se'n amb un poema, un somriure i una frase d'esperança, sense que la monopolització de l'esperança en una vida més enllà del cos no fos propietat dels segrestadors de consciències, dels inventors de doctrines repressores i ficcions inhumanes. Els seus mots trenats al llarg de segles de manipulació i por m'ho diuen tot de com s'ha viscut al llarg de la foscor de l'edat mitjana, i de com la ignorància científica del poder, amarat de les anomenades humanitats, ha governat cruelment els pensaments de les pobres persones. La
vida i el món no són un espai ple de dolor i de sofriment a on existir
esdevé un esgotament angoixant; el dolor i el sofriment existeixen,
però no defineixen el món, ni són el que més abunda, ni impliquen
que el mal governi el món. Hi ha més bondat que maldat, més bé
que mal, més alegria que tristesa, més esperança que escepticisme. El ritualisme i la fraseologia de les pregàries institucionalitzades cristianes no ho tenen clar.
L’expressió "descans etern", o "descans", per a descriure el cel, o la suposada vida
posterior a la mort; el mot «Senyor» o «Nostre Senyor» per
anomenar déu... indica, tot plegat, fins a quin punt el llenguatge religiós està
desfasat, i dóna pistes de com era l’època i els segles en els
quals el ritualisme i les expressions de la religió es van configurar.
La vida representava un esclavatge constant, dedicada, tota ella, al treball esgotador de
les terres del «Senyor». Tan sols l’esperança del cel atorgava
un sentit a tant de sofriment, ja que representava el «descans». El
treball era una maledicció, perquè calia abocar-s’hi la jornada sencera per a poder sobreviure, i perquè, per la seva intensitat i per l’explotació
que significava, convertia la vida mateixa en una maledicció. En
aquestes condicions socials es va forjar la configuració i la
interpretació de la religió, i alhora es van blindar les
injustícies socials i la jerarquització de la societat amb la
benedicció dels suposats representants de déu a la Terra. La
ignorància del poble va afavorir la credulitat, i amb la credulitat
la massa va esdevenir ensinistrada i pasturada, igual com les vaques que
s’engreixen per a benefici d’un ramader explotador.
La
idea que Jesús va sacrificar la vida per a satisfer la justícia de déu
i per a redimir les nostres culpes, descriuen un déu que necessita sang i
tortures per a fer net. Aquesta idea de divinitat és harmònica amb
les religions dels pobles primitius, que realitzaven sacrificis humans i que
tenien deus que animaven a la guerra i a la venjança, i que es tranquil·litzaven amb els anyells sacrificats.
Les
constants oracions dins la missa, apel·lant a la salvació dels
«fidels», dels «creients», dels «cristians», dels membres de
l’església... fan intuir que déu salva només els bons, en
comptes de salvar, emparar, protegir, acollir tots els éssers
humans. Tot plegat fa l'efecte de selecció, de carrera d'obstacles, de instrumentalització de la vida i de les persones com si fossin blat que avui es daurat i que demà es llença si convé. El concepte d’humanitat, d’espècie humana, de persones
humanes no apareix enlloc al ritualisme cristià; i totes les expressions de les pregàries
es limiten a la salvació dels fidels i prou, dels bons, dels obedients.
Es
parla sovint dels enemics posats sota els peus de déu, del judici,
del càstig... conceptes absolutament tribals, que encara estan
presents a la societat actual i laica dels humans, profundament
judicialitzada, sense tenir en compte l’absoluta dependència de la
ment i de la seva activitat vers el substrat orgànic del cervell, els
seus inputs, la seva morfologia al llarg del temps, fins al punt que
la mateixa decisió lliure esdevé fruit de la manera de ser del
cervell, fent absolutament irracional i injust a nivell diví, o
suposadament sobrenatural, jutjar algú pel fet de ser com ha estat
fet, pel fet de decidir segons la morfologia cerebral rebuda i
conformada per l’atzar i les circumstàncies. El déu que es
defineix com a jutge de les criatures que la seva pròpia naturalesa ha
desenvolupat estaria a l’alçada dels pitjors àrbitres de futbol,
o del poder judicial més tendenciós o acientífic de tots els que
existeixen.
Per
tot això, la religió oficial se’m fa indigerible, i l’evidencio
com a un instrument profundament negatiu per al sentit ètic de les
persones, llavor d’actituds malsanes, injustes, contrària a l’ànim
constructiu que la nostra existència necessita per a millorar una
societat que és excessivament violenta, i que se centra excessivament
en la sanció i en la força brutal per a intentar solucionar
conflictes que necessiten comprensió, empatia i esperança.
L’origen
últim d’aquest error de la religió es la por; la por a la mort,
la por als perills. L’obsessió per a vèncer la mort i per a
ofegar els perills ensulseix la vida i atura la progressió de la
família humana vers un futur millor i nou. Avui no és massa tard
per a buscar un món nou, va escriure Lord Tennyson. Avui no és
massa tard per a proclamar que es pot creure en una vida posterior a
la mort, i en alguna forma de déu incomprensible per als humans, però
necessàriament constructiva, perquè constructiva i bella és
l’existència que ha generat aquest déu, malgrat les ombres i les febleses de la realitat. No
podem adorar un déu fals, convertit en monstre per les pors i les
misèries dels pobres sàpiens ignorants i superbs. La seva
ignorància científica ha estat ofegada per un humanisme arrogant i
judicialitzat que ha reflectit la seva obsessió pel càstig i la
recompensa dins l’essència de la seva religió i amb el qual ha
interpretat i interpreta la seva història i els valors de la seva societat. Aquesta ignorància l’ha
convertit en una bèstia més, inconscient del fet de ser bèstia; un
animal més que es rebolca orgullós i ridícul en les formes i les
estètiques que inflen el seu ego.
És una sort
agredolça haver pogut evidenciar al llarg de molts anys i
experiències fins a quin punt el pensament i l'acció humana depèn
de la substància material del cervell, de com és en cada moment, i
dels seus inputs. Aquesta evidència m'estalvia actualment la
crueltat, la ignorància, el dogmatisme i la judicialització que
prediquen la major part de les grans religions quan absolutitzen la
responsabilitat dels actes i pensaments humans. La ment és
conseqüència d'uns quants milions de mol·lècules i connexions
elèctriques neuronals. No hi ha res a redimir, només molt per
estimar i acompanyar especialment en els moments més difícils. Manifesto la meva esperança absoluta en l'existència, i en aquest déu que ens estima, i en aquesta natura que ens empeny a gaudir de la llibertat, i el meu respecte i agraïment a la persona que ha partit i que algun dia tornaré a saludar personalment sens cap dubte; m'han passat prou coses, no totes explicades, com per no poder permetre'm el luxe de dubtar-ho. Tothom té un futur en aquesta existència fascinant que ens mena a una progressió constant i que desenvolupa una tendresa continua i triomfadora.