La gàbia silenciosa

 

(Relat de ficció)

Les nenes de la meva edat duien pantalons curts de texà, amb les butxaques que sortien pel baix i les cames plenes de rascades d’haver-se enfilat als arbres. Jo les mirava amb una barreja d’enveja i de timidesa.
La mare sempre m’havia fet posar faldilles i vestits. No recordo haver tingut mai ni un sol pantaló. La roba no era, per a mi, només roba; era un destí imposat. La indumentària em feia diferent; el tacte del lli o del tergal, les costures, la sensació de fragilitat, el segell de l’estètica de la meva mare, la raresa imposada. Quan corria, el teixit s’aixecava i sentia com si tothom em mirés. Quan m’asseia a terra, el genoll quedava sempre massa a la vista, massa exposat. Jo no volia que em miressin, però alhora no podia evitar pensar que ho feien. Tal com ho sento ho escric.

Recordo els matins de diumenge, a casa, quan la mare obria l’armari i triava per mi. Els seus dits passaven per les perxes; una a una, com si fos un ritual. Sempre escollia el mateix: estampats florals, colors suaus, formes que ella deia que em feien "bonica". I jo, davant del mirall, no em veia bonica. Em veia disfressada. Una disfressa que m’allunyava dels altres nens, una barrera invisible.

Hi havia un dolor subtil en tot plegat. No era el dolor d’una ordre cruenta, sinó el d’un detall constant, repetit, impossible d’esquivar. Recordo haver-li dit un dia, molt fluix, que volia uns pantalons. Ella em va mirar com si hagués dit una absurditat. Em va respondre amb un somriure cansat: “Les nenes, amb vestits, són més fines.” Aquella frase em va pesar com una condemna. Com si jo hagués de ser fina, com si jo hagués de ser el reflex d’alguna cosa que no havia triat.

I, tanmateix, en aquell dolor hi havia una estranya bellesa. Quan caminava pel càmping amb els vestits que ella m’havia posat, sentia la tela moure’s amb el vent; la volatilitat que em tensionava també em feia sentir especial; la incomodita i l’eufòria es barrejaven en una simbiosi que no em sé explicar. Hi havia una elegància involuntària en tot allò, com si portés a sobre un secret antic, un secret que em diferenciava.

Però tot plegat era també una gàbia. Una gàbia silenciosa, feta de roba lleugera que m’impedia ser qui volia ser. Jo veia les altres nenes enfilar-se a les branques, lliscar pels tobogans metàl·lics amb el vestit de bany, sense por que la roba els desfés cap diversió. Jo m’hi acostava, però sempre amb un fre invisible. Sempre amb la consciència que el vestit podia aixecar-se.

I així vaig créixer amb la sensació que la meva pell no era meva, que cada pas que feia podia estar equivocat. La roba que em posaven era com una veu que deia: “No ets lliure.”

Potser avui encara perviu en mi aquella nena que se sentia disfressada, atrapada, incòmoda dins d’un vestit que no havia triat. I la que intuïa una bellesa estranya en aquella presó de roba. Una bellesa que fa mal, però que m’atrau tant, i de manera tan estranya, que no la puc deixar anar.

La tenda al càmping

 (Relat de ficció)

I

Tenia deu, potser onze anys. Recordo amb exactitud l’estiu, la calor enganxosa que no marxa ni quan el sol baixa, i aquella olor barrejada de gespa xafada, de fum de graelles i de crema solar rància que impregnava l’aire del càmping. Era l’hora en què començava la vida de veritat, quan el dia es transformava en vespre i tot agafava una mena de lluïssor suau, daurada, com si fos un secret compartit entre els que encara eren desperts.

Però jo no hi era.

La mare deia: “És hora de dormir.” Sempre puntual, sempre inflexible, com si fos una llei natural que a les vuit del vespre una nena com jo havia de tancar-se dins la tenda. Jo no m’atrevia a protestar. M’ho deia amb aquella veu que no admetia rèplica, com si darrere de les paraules hi hagués tot un món que no gosava desafiar.

Recordo la sensació de la cremallera de la tenda pujant lentament, el soroll metàl·lic que se’m clavava a dins. Era el so d’una porta que es tanca, d’un mur invisible. Quan la tenda quedava tancada, tot canviava. L’aire era diferent, més pesat, més pobre. Feia olor de plàstic calent, de sac de dormir humit. Jo m’hi ficava a dins i em tapava fins al coll, intentant convèncer-me que podia dormir.

Però no dormia.

Els sons de fora m’arribaven esmorteïts, però vius. Les veus dels altres nens que encara corrien pel càmping, la música llunyana d’una ràdio, els cops secs d’una pilota rebotant contra el terra. Tot plegat m’entrava com una punyalada. Jo imaginava què devien estar fent, com devien riure, com es devien mirar entre ells. La meva imaginació ho multiplicava. Jo, a dins, era un espectador invisible d’un món al qual no podia accedir.

I el pitjor no era només no ser-hi, sinó sentir que tothom sabia que jo no hi era. Com si els altres nens, mentre jugaven, pensessin en mi i murmuréssin: “La Beth ja és al llit, com una nena petita.” Aquesta idea em cremava per dins, una vergonya que no s’aturava. No calia que ningú en fes burla realment: la burla ja vivia dins del meu cap, alimentada per la meva pròpia sensibilitat.

Recordo mirar el sostre de tela de la tenda, amb la llum del dia filtrant-se encara. Era un blau apagat que no s’apagava mai del tot. Aquella llum em semblava una burla més: el món encara era despert, i jo estava condemnada a la foscor prematura.

Vaig plorar en silenci, amb les llàgrimes lliscant pel coixí. Però ni tan sols el plor m’alliberava. Perquè, alhora, hi havia alguna cosa estranya en aquell confinament. Alguna cosa que em feia sentir especial, diferent, com si jo estigués vivint una experiència secreta que ningú més coneixia. Era dolorós, però també era intens, com si la vergonya em donés una profunditat que els altres no tenien.

Encara ara, quan penso en aquella nena dins la tenda, la sento com una ombra dins meu. Una ombra feta de silenci, de calor enganxosa, de sons llunyans que no podia tocar.

Totes les persones

Totes les persones necessitem estimar i ser estimades.

Totes les persones tenim algun aspecte en el qual som genials.

Totes les persones tenen dret a no estar soles, a trobar el nostre espai, a ser felices.

Totes les persones tenim la necessitat de ser acceptades.

Totes les persones tenim un valor immens, incalculable, infinit.

Les persones no necessitem ser perfectes per ser estimades, ni per ser valuoses.

Si som un grup, el que li passa a una persona, ens passa a tots i totes.

Totes les persones tenim el dret i la necessitat de ser lliures, de no ser propietat de ningú.

Si una broma no fa gràcia a qui la rep, no és una broma, és un maltractament.

Qui viu amb por, no és lliure.

Si veig que tracten malament algú, i no faig res, i no dic res, també soc còmplice del maltractament; i un dia la víctima potser seré jo, o algú a qui estimo, i m’agradarà que la gent normal m’ajudi.

Totes les persones tenim dret a ser diferents.

Fins aviat, Suso!

 

Pensàvem de manera molt diferent en tots els temes, però ens respectàvem mútuament. Jo feia la vista grossa quan ell es passava de vehement en alguna de les seves dèries. Ell feia la vista grossa amb mi quan amb les meves opinions jo trencava una mica la línia del seu blog, i el provocava potser en excés. 

En el seu blog, jo feia servir un pseudònim, com quasi tothom que hi escrivia, pero em penso que tenia ben clar qui era jo.

El vaig conèixer al 1986 en un viatge a Roma. Vam tocar i cantar junts en un grup esporàdic. Vam tenir llavors les nostres diferències pel que fa a opinions, però sempre de bon rotllo. 

Era una persona fascinant. Un Lope de Vega. Una ànima d'extrems. Algú a qui la vida li agradava molt. Un aragonés tossut i eixelebrat. Li agradava la bona vida, per això no va aguantar gaire o a on no va aguantar gaire.

Va conèixer una dona, la Manuela, que li va salvar la vida. La Manuela era un àngel; ara ell és amb ella.

La Manuela va morir d'Ela i ell es va quedar sol. Va passar una època dolenta, però es va refer, i es va casa llavors amb la Maria José, un pou de serenor que també li va salvar la vida.

Va viure els seus últims anys a la seva estimada Galícia, a prop de la natura, i ha estat en aquests últims anys on hem intercanviat més sovint opinions; i dins la nostra distància ideològica, hem trobat coincidències sorprenents, i molt, molt d'afecte. Jo tenia pensat anar a veure'l, amb la meva família, a Galícia, i abraçar-lo.

Era interessantíssim de llegir, fins i tot quan el que escrivia em desagradava. Era una persona amb qui m'hauria agradat prendre'm uns quants vasos de vi. 

No sé què dir més. Fa dos dies, és a dir dos dies abans de morir més o menys, em va escriure dient-me que em duia molt a dins... Van ser les seves últimas paraules per a mi. Espero trobar-lo un altre dia en un altre lloc i pendre'ns els vasos de vi.

Fins aviat, Suso!

Nosaltres, els sense nom.

 

Hem vist viva un tros de la història de Joan Garcia Oliver i de l’anarquisme a Catalunya, des de dins, i ben a prop. Fins i tot hem pogut votar…

Som fans d'aquests actors i actriu; intentem no perdre'ns les feines que ens van oferint. Del Pau, hem vist "El gegant del Pi" "Em dic Josep", "Nosaltres els sense nom", a part de la seva interpretació del professor de castellà a Merlí.

A l'Alba l'he vista a l'Institut de Terrassa en l'escenificació que acosta als escolars d'arreu de Catalunya, i que ens permet ser més conscients de la nostra història.

Al Diego, el coneixem des de fa menys temps, però a partir d'ara ens hi fixarem.

"Els sense nom" Molt recomanable!

@pauvinyals
@albavalldaura
@mosmaiorum_teatre
@salabeckett
#nosaltreselssensenom

Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït

Si ningú desitgés l’or, aquest no valdria res.

Val molt més l’excrement, que almenys serveix d’adob per als camps i ajuda a la vida.
L’excrement, però, si està recobert d’or, no enriqueix la terra.
La vida val més que l’or, i molt més que el plaer que produeix el piu, la titola, la llúdria, la botifarrona o l’ocellet. Comparar aquest plaer amb el goig de la vida és com comparar l’estridència aguda d’una trompeteta de plàstic de tòmbola amb la grandesa del so d’un piano de cua.
Els rics, siguin nous o vells, tenen en el seu poder el fruit del treball humà, del treball de moltes persones. Els diners són treball que algú ha suat i que s’emmagatzema en xifres; és temps de vida que algú ha lliurat i que es concreta en xifres.
No sempre qui les posseeix les ha treballades; de vegades ha fet servir les dinàmiques del poder i la superioritat intel·lectual per apropiar-se’n. Un ric és algú que posseeix aquestes xifres sense haver treballat tot el necessari per tenir-les, perquè ho han fet altres.
La legalitat protegeix aquesta possibilitat; la possibilitat que algú posseeixi les xifres sense l’esforç que la gran majoria necessita per tenir-les.
Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït; és robar vida i transformar-la en capricis.
La vida de l’ésser humà més humil val més que totes les xifres juntes.

Tot, a la vida, és una qüestió de consciència. La llei no marca què és bo i què és dolent. Hi ha accions legals que són molt dolentes, i accions il·legals que són bones.
El problema és que molta gent ha viscut cedint la gestió de la seva consciència a una tercera persona, i no estan acostumats a viure amb ella, a agafar-ne les regnes.
Els diners són, en un sentit metafòric, el menjar de la gent humil, que són la majoria de les persones. El que fem amb els diners, ho estem fent amb el menjar de la gent humil.
Si la gent humil no té diners suficients per al menjar (en sentit metafòric) i jo en tinc tants que només em preocupo de saber en quines mans estan, i hi jugo, i els faig servir per nimietats, no importa que sigui legal, no importa que no em denunciïn, estic fent el mal.
Si es venen menys mariscades, els restauradors reorientaran el seu negoci. Si els executius van menys de putes, els proxenetes hauran de canviar de feina.
Els diners són “temps” que han lliurat moltes persones; “esforç”, “suor”. Els diners són el menjar de la gent. I jugar amb ells és un pecat, encara que no sigui considerat com a tal per cap religió.

No val fer mal

Fa una mica d’angúnia l’homenet repel·lent i pedant que parla i escriu com si fos el jutge objectiu de tothom i de tot; i, amb tot, no compleix la primera —la més important, potser la condició essencial que més compta quan s’opina—: no fer mal (no dic pas "no molestar" dic "no fer mal"). Perquè hem de saber diferenciar una opinió d’una veritat.

L’homenet, cregudet i bufó, a qui els seus, amb la boca oberta, riuen totes les gràcies i aplaudeixen amb les orelles, considera una feblesa intolerable tenir en compte la tòtila condició —a ulls d’alguns— de no voler fer mal, de tenir en compte les situacions humanes de les persones. Per a ell, segur, la veritat ha d’estar per damunt de les sensibleries; però, ai! què és la veritat? Doncs és ben clar: es pensa que la veritat brolla d'ell.

I si el que ell diu fos la veritat, doncs mira, potser li passaríem la misèria de ser un bufó cruel; però el que ell assevera que és la veritat, amb aparent objectivitat científica, és només la seva opinió; per això no val... No val fer mal... Perquè, en nom d’una opinió reforçada per l’autobombo de considerar-se filòsof infal·lible, a uns quants quilòmetres d’alçada per damunt de la resta de pobres mortals, ningú no té dret a fer mal.

Qui obre la boca en una astracanada de crític petulant de tot, fins i tot de Déu i de sa mare, no té dret, en nom de la mal compresa llibertat d’expressió, d’enfosquir la vida de ningú. I si un dia ho fa —que tots hi podem caure per error—, no costa tant demanar disculpes i reconèixer que hem especulat amb gens de tacte en un moment de profund dolor per la persona de qui hem especulat. Però això, per a ell, és impossible; perquè, encara que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, Déu no s’equivoca, i allò que és de Déu tampoc.

En nom de la llibertat d’expressió, puc defecar damunt d’una imatge, però això no voldrà dir que estigui bé. La llibertat d’expressió, com qualsevol llibertat, es pot fer servir per millorar el món o per empitjorar-lo. Si em dedico a fer conferències ensenyant que la Terra és plana o proclamo a tort i a dret que els qui no pensen com jo són rucs, m’estaré fent molt de mal —a mi i a altres persones—, tot en nom de la llibertat d’expressió.

Amb la mateixa llibertat d’expressió amb què el pedant bufó se’n fot de qui viu una tragèdia, jo li dic que és un pedant bufó; i insisteixo, amb la mateixa llibertat d’expressió, que per sempre visqui!