De vegades em sembla que no puc més. No suporto un món on la gent només es preocupa d'allò que li aporta un benefici. Em cansa la submissió al que és útil. No suporto la gent incapaç de preocupar-se per els sentiments aliens. Em destrossa veure la ceguesa de persones que no surten de la seva posició injusta, ni dels privilegis als que no volen renunciar perquè no els veuen com a privilegis. No m'agrada competir. No m'agrada que es doni veu a persones injustes que fan mal amb les paraules i intoxiquen. Em sento cada vegada més a fora d'aquesta mena de món incapaç de dir Bon Nadal a algú que no els importa, o d'acomiadar-se quan marxa, o de mirar els ulls de qui demana una almoina mentre camina cap a un centre comercial. No suporto no preocupar-se de les persones que pateixen, i personalment no trobo cap més sentit que estimar-les sensiblement. M'emplena d'impotència sentir que no soc capaç de convèncer gaire gent del fet que val la pena estimar encara que no en treguem res. M'agradaria convèncer-los de la realitat de l'oximoron: "La utilitat del que és inútil".
Les realitats importants de la vida són inútils; la mateixa vida, com l'element més valuós, és absolutament inútil; perquè quan una realitat és la finalitat de tot, no pot servir per res més que per ella mateixa.
