El herido (Miguel Hernández)

 

Ahir va ser l'aniversari de la mort de Miguel Hernández; va morir el 28 de març de 1942 a la presó d'Alacant.

Miguel Hernández és la prova del fet que enmig de la misèria pot aparèixer la bellesa més pura i la sinceritat més descarnada. És l'amor humà materialitzar en mots i en passió popular. En Miguel Hernàndez, un maó esdevé obra d'art perquè és pedra picada a mà per una persona que creu en el que fa.

Durant la pandèmia, vaig posar música a un dels seus poemes pel mètode de la improvisació. És a dir, amb la gravadora encesa, i expressant el poema amb la melodia que surti.

Em va quedar així, i a més, en aquell moment, com que per l'epidèmia no hi havia classes, la meva veu estava en millor estat que ara.

Estic content d'haver-me enregistrat tant, perquè a mesura que les facultats em van minvant, les gravacions em permeten sentir el mateix que sentia en aquell moment. Ep, però no em lamento; no tot rau a la veu; en altres aspectes de la interpretació i de la creativitat sempre es pot anar millorant. L'envelliment és aprendre a fer servir la saviesa adquirida per construir una bellesa que cada dia s'expressarà d'una manera diferent, més madura, menys impulsiva.

Ser ocell

Tinc a l’abast, l’espai, les ales freguen
el vent enterc del nord que em sosté al cel.
Fóra sens vent tan sols matèria morta.
Fóra sens cops un ésser sense esperit.

Ara volant, albiro crespons nivis,
al mar obscur enllà del roig Montgrí.
Ara davallo a frec de les onades,
per no oblidar d’on soc i que soc viu.

Tinc als meus ulls una humitat salada,
ballo pels núvols, lliure com l’instant.
No tinc res més que aquest present on ploro
de tan feliç com soc sols per ser ocell.

J.S.

.

.

.

.

.

(Poema publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)

No hi ha on fugir

 

El vent udola lluny ran del massís,
i tu no el sents, hipnòtic i silent.
La teva pell té fam de raigs de vida,
esblanqueïda i fràgil mentre et mors.

Les vides inventades et desperten,
les de debò t’enyoren prat enllà.
El Sol es pon i no l’has vist alçar-se.
El temps, que és breu, es gasta i no has viscut.

On és el so del got damunt la taula,
la rialla de l’avi, el torró dolç,
la ratafia, el dòmino i les cartes,
el graó de la porta, el carrer humit?

L’acarabassat del far, la cantonada,
la cadira de vímet al pendent
del corraló on vivia la xicota
que guipava pels vidres cada nit?

On és el crit, d’abans dels llavis closos,
vora pantalles amb fermalls de llum,
que ressonava per tota la plaça,
espetegant colors dins la negror?

Enfonsat al sofà, la vida et fuig,
bescanviada per fums de flama insulsa,
rere un vidre de llum, esbossant somnis,
que s’envolen sovint abans de ser.

Es quantifica tot, tot s’abassega
amb xifres de dos tons simplificats,
puntets de foc al toc de l’algoritme,
tot registrat, glaçat de temps etern.

No hi ha on fugir, totes les passes deixen
petjades que mai més s’esborraran;
com ho farem per néixer cada dia,
i escriure una altra història amb nous renglons?

Qui ens pensarà quan la ventada esbotzi
l’intrincat laberint que sosté el món?
Recordarem com sonen les sabates
dins d’un bassal quan plou i tot llueix?

Qui aplaudirà la indiferència freda,
tan inconscient de tot allò que es perd,
entaforada a la besllum dels nombres
orfes d’instants, esbalaïts, balmats?

J.S.

.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)

El riu a la posta

Un moviment melós, immens, silent.
Foguera a l’altra riba quan tot cau.
El vidre obscur rellisca fins al blau.
La vida arrela al llot, el verd s’encén.

L’alè del vent agita el fons ardent.
Al lluny, el mar s’esvera, fosc i brau.
La nit propera gruny, cueja i cau.
Ja ve, tossuda i viva amb el corrent.

L’aroma de la sorra de l’estiu,
i un firmament d’estels que esbossa el goig
de jeure amb els peus nus arran de riu

Ja gairebé s’ha mort el sol tan roig.
I en canvi tot belluga, tot és viu.
La faula ignota i dolça d’un déu boig.

J.S.

.

.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala amb el pseudònim de P.A.)

.

Soc capità del meu trepig

Amb el ritme dels humans, faig el camí;

rebent raigs d’aquest Sol net quan tot reneix

A poc a poc, faig la pregària del meu joc

d’infant rebel, àvid de bells racons de bosc.

La pressa és l’arna que desfà el teixit del goig,

fet d’aire viu; la faig fugir amb cançons i mots.

Tot es desperta, mai no he entès on és el crit

de goig quan veus que tot és bell, i encara hi ets.

Pausadament treballo amb calma per mirar

de fit a fit els ulls oberts que tinc davant,

si s’enriolen, o si el plor atura l’alè

tan arrelat a l’esperit del jorn que neix.

Soc capità del meu trepig, del meu batec,

escullo el dolç repic del mar al meu buc vell,

vull veure els llums de les onades cap al sud

mentre agraeixo tants tresors com he rebut.

J.S.

Oda a l'esperit misteriós de la natura

Joglar de la foscor de l'univers,
que arribes,
i et fas tro,
i deslligues el llampec sobre les teules,
deslliura'ns del bramul llunyà del brau,
que branda,
i envesteix
el buit espai dels enemics que inventa.

Poeta de la nit que vens i vas,
i fas,
i plous i rius,
i escampes la fragància
dels carrers mullats,
i vius
a la punta del nas de les misèries,
emporta't lluny d'aquí l'esgüell fal·laç
del bord,
que cec
ens destrueix les flors més belles.

Bufada de botorn humit,
i ric
de salabror i cant de sirenes,
acosta'ns les cançons dels mariners,
i el goig
d'un cremat d'estiu vora les pedres.
I la mística banal del violent,
la gent
amb cants de goig la fondrem com el gebre,
i ajaguts sobre una sorra de diamants,
després,
dormirem sota l'esguard de les estrelles
mentre el brum del mar farà non non,
i el temps
s'aturarà tan sols un xic per a distreure's.

Llenca de boira enmig del bosc,
dansant
sobre un mantell de neu eterna,
retorna'ns el misteri que ha fugit,
esporuguit,
per tanta guerra.

Hòstia, prou ja, no?

Voldria que persistís el caràcter feréstec de paisatge, que arribar al mar mai no fos excessivament fàcil, que hi hagués racons desagraïts sempre que fossin bells, que n’hi hagués d’altres plens de runa, sense camins, ni bars, amb una solitud causada pel rebuig dels que cerquen perfecció.

Voldria que els camins no estiguessin escrits, que els haguéssim d’esbrinar, i poder descobrir indrets desconeguts dels quals mai parlar.

Voldria viure sense rellotges ni hora de tornada, ni diners; sobretot, voldria viure sense diners.

Voldria avorrir-me arran d’aigua, fer-me pedra, o sorra, o arbust… Cremar-me amb el sol sense por a la mort.

Voldria una terra que no tingués propietari, que ni meva no fos, i silenci de tot menys de crits i de riures, i silenci de tot menys de brum de mar i frec de vent.

Voldria assaborir la falta d’elegància en tot per descobrir elegàncies noves que ningú ha encotillat, i apagar les pantalles, i apagar les ones que travessen l’espai sense permís escrutant somnis i pensaments per atrapar-los, fossilitzar-los i condemnar-los.

Voldria un caos nou que ens alliberés de l’ordre ofegant del progrés, i poder respirar una mica; ni que fos un dia, i poder dir que he viscut.

Quan torni a escriure

Quan torni a escriure, evitaré els mussols, 

i els bolets lluminosos amb textures de mel, 

i els pastissos de nata, amb alcaldes i festes, 

i els barrets d'astracan amb sabates de músic. 

Quan torni a escriure, voldré ser petit, 

i a les nits cantaré amb els gats a la teulada, 

sota una lluna enorme, la solitud i el mar, 

de lluny, i amb la ventada, m'acostarà fragàncies. 

Quan torni a escriure, defugiré els imperis, 

i els llampecs fabricats als despatxos dels tigres, 

i els lleons del davant dels palaus, i el ressò, 

tan intens, tan bufó, dels sacerdots del segle. 

Quan torni a escriure, evitaré els sagrats 

anyells de gla i de saba vora del Partenó. 

Begut, i a una taverna, ploraré amb els acords 

del piano d'un pobre, de les cordes d'un boig. 

I pintaré uns pocs mots en un paper saur, 

esgarrapant tossut fins que s'hi cali foc. 

Els escriuré pels astres, pels infants i els records 

d'una nit a la platja amb la xardor d'agost. 

 Des del quarter del bar, derrotat i galdós, 

si m'esforço una mica, em semblarà que hi sóc.

Visió d'una sirena al crepuscle

  

Besllum de carn dessota el glauc encès; 

un rere nu, un ram de pell i sang 

del mar i el pou, dels somnis i la nit; 

fimbrar de cabellera adolescent; 

un cant enllà dels monstres i del vent; 

l'esquena, el coll, els ulls, el ventre, el pit. 

Fendir de blau amb pols d'estels i mar, 

i un salt amunt, i un cabrioleig sublim, 

i el dolç somriure salabrós al niu, 

i riu al fons del moradenc sedàs. 

I clou un ull mentre s'enlaira al cel 

d'argent, ballant; i a sobre, el zèfir boig, 

bufant del Sol quan mor enrojolat 

al fur del temps on tot és dit i és dat.