Incendi

Esgarrinx de llum a la carn flonja de la terra viva;

traç d'ira del cel a la nit trista de la gent que plora,

com un torb absurd, que sosté l'aura d'una joia adversa

com si tot fos clar i la mort boja copulés rabiüda.

Qui sosté el concert i aquest devessall d'orgia i ferida?

L'acarnissament d'un mestre mesquí en conjurar el misteri,

i esbotzar el tapís del bosc moribund per tornar-lo cendra,

dissenyant dolors, esclats d'un final balmat de senderi.

Qui té l'últim mot, l'atzabeja estèril o l'alè de l'aigua?

El neguit brillant al pou de l'ofec, o el sol entre els arbres?

El raig per l'escletxa del fum cegador quan torna el silenci,

i aquell primer brot d'un nou començar quan tot s'apaivaga.

.

La revolta del teu somriure

Amb el teu somriure, el món se m'obre.
I és com un esclat de tendra llum,
infància neta.
Amb el teu somriure, creix l'albada,
jugant amb els colors del bosc que brillen.

Amb el teu somriure neix la vida,
i adquireix el sentit i l'esperança.
Tot es fa un etern que no s'acaba,
tot ja té un "perquè", una tonada.

I és que hi ha somriures que menteixen,
que amaguen sentors orfes de gràcia,
hipòcrites faccions que encaramel·len,
ingènues sensacions esclavitzades.
Hi ha somriures que només són façana.

Però és que el teu somriure és viu,
com ta mirada.
Perquè em mira amb ulls d'infant que estén els braços,
que lliura un cor senzill, obert, amable,
tímid i poregós, humil i ample.

No és un somrís d'amant que es caragola
en els estrets racons de les entranyes.
No em sedueix amb encanteris fàcils.
No em força a res, no em lliga a cap miratge.

No és un somrís eròtic, ple d'interessos,
d'ambicions ocultes, seductores.
És un somrís d'amic, de mans esteses,
de criatura alegre que m'abraça.

És un somrís que acull sense exigències,
ni condicions, ni preus, ni emmetzinades
lletres de contractes i judicis.
És un somrís de nen, de nena, que omple
el cor de qui està sol en una idea,
d'un món molt diferent, potser caldria
revoltar-nos per fer-lo cada dia.

.

Poema publicat a relatsencatala.cat el 20 de febrer de 2005

El cant del arbre

                                  IA image

Hi ha qui diu que el so del violí és el cant de l'arbre,

però la fusta de l'instrument només és la matèria de l'arbre.

I quan l'arbre és mort, no podem dir que la fusta sigui l'arbre.

Potser l'arbre canta quan el vent el mou, agitant el seu cap i les seves branques.

.

.

North Maroon Peak

Vinc a casa sol,

i el silenci cru,

desvela els rebrecs,

d’una ànima bruta.

Quan la llum s’encén,

tinc un palau nou,

fet de pedra i fang,

per les forces màgiques.

I el vidre glaçat,

al llac de l’ahir,

quan tot era nou,

i jo em feia una àliga.

Clavells de muntanya

i el vent que percut,

el rostre sorrut,

del North Maroon Peak.

Soc a casa nu,

la pell se’m tenyeix,

d’un roig mineral,

vora el fred de l’aigua.

El sostre que és blau,

es fa més profund,

i escolto els batecs

del cor del massís.

Amb els dits vibrants,

alçats vers el món,

apamo el teclat,

del piano viu.

Escarit de mots,

i afamat de déus,

descobreixo el llibre,

que la Terra escriu.

Nit de Sant Joan (en eneadecasílabs, aproximats)

 

                                  IA image

Com si els pilars del cel, vibrants pels balls, i els salts, i els crits plaents, fossin de festa,

i la nit jugués trapella amb la claror, a cut i amagar, a fer-la més bella,

i la flama il·luminés totes les pors esmicolant-los la tenebra,

escampant perfums de sofre, de carbó, de llenya seca i d’incertesa,

la foscor de fat llibert ja surt de ronda i ja reescriu noves rengleres.

i els retrunys, i els focs llunyans, i els crits i els salts, ja no fan por com fa la guerra.

I als estels, com a la sorra, s’escriu prest i fugitiu, un nom mistèric,

i al teu cap, mentre t’adorms, amunt i avall, dolços desitjos fan la seva.

Mentre el suc dels ceps al fons d’un vell barril es fa el beuratge d’una deessa,

la suor damunt la pell, sota del bosc, d’uns cabells llargs damunt l’esquena,

nu i petit, un cos vehement, vora la mar, brilla d’aram i Lluna groga,

i el teixit que broda el temps és la sanefa mig oculta d’un somriure.

Com si els anys de la infantesa descobrissin la veritat del ministeri,

tot fos nou, i tot fos vell, i el fum alcés colors canyella pels fanals,

Prometeu, enmig del poble, proclamés cofoi l’oracle de la vida,

i en els boscos, xirois maquis fessin tots, de l’alegria, resistència,

quan l’albada tingués pressa a demostrar que la claror del dia guanya,

i la nit, un xic cansada, ens fes adeu amb raigs de Sol, garnatxa i gresca.

J.S.

(Publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)

.

Per què témer la mort si hem collit de la vida el fruit i la flor que ens oferia?

                                  IA image

Hem conegut l’escalf del Sol a les cales de sorra de color canyella,
la flaire de la mar i la nuesa del cos.
Hem vist els pins dalt del penya-segat,
i hem escoltat les llagostes i les onades.
Ens hem emplenat de la visió de l’aram de les pells nues,
del dia sense rellotge, i la vida sense mort.
Hem viscut.
Hem tastat una llibertat que no resta llibertat als altres.
Hem entès el tot com un present únic, lliure de passats i de futurs;
un present com un tot, desconnectat de qualsevol altre temps;
mentre algú somreia i mirava els núvols;
i algú altre cantava.
Hem abastat l’olor de la llenya arran de les roques,
i la solitud d’un espai lluny de tothom.
Hem viscut sentint que tota persona és immensa,
amb tot el que té i el que és, sense témer cap desig, ni renunciar a cap vers.
Hem comprès amb aquest present el sentit de tot,
més que si haguéssim estudiat tots els tractats de teologia i filosofia del món culte.
Hem descobert i absorbit la saviesa que no comprenen els arrogants,
la veritat oculta als ambiciosos,
el missatge negat als porucs,
la felicitat inabastable als adoradors d’una racionalitat buida de carn i de sentiments.
Hem proclamat, als vents dels oceans,
el caràcter absolut de la bondat
per damunt de lleis i de vestits.
I hem plorat de felicitat sense saber per què ni voler-ho saber.
Davant de tot això...
Per què témer la mort si hem collit de la vida el fruit i la flor que ens oferia?

J.S.

(Publicat a relatsencatala.cat el 21 de novembre del 2017)

.

.

L'estornell rebel

                                  IA image

Eixam que ets bord, de fosc batec, aleteig tètric, que abassegues,
digues qui ets, un tot de molts, aus espoltrides, fumarada,
tòxic respir, que anul·la el jo, nervi ancestral, combat dels segles.
Digues qui ets! Digues on vas! De qui tens por? A qui menysprees?

Mates el verd, tintes el fum, i el nombre creix, com sorra negra.
Estels penats, llum de lignit. Per què sou tants? Per què sou guerra?
Crits i pulsions, bramuls i ofec; les arrels fugen dins la terra.
El Sol que es mor, el vent que put, el cor que bat, el gust del pebre.

No vull ser el minso insecte cec, que forma un ésser tan infecte.
Soc l’estornell, rebel i absurd, begut i boig, brut i imperfecte.
M’allunyo lliure de l’eixam, com un bard rar, perdut i excèntric.
Sol i oblidat, veuré el captard, i els seus colors, dins del silenci.

J.S.

L'ombra del teu cos

 

                                  IA image

Recordo l’ombra del teu cos,

sota del sol d’un vell abril,

la flor a les mans i el teu somrís,

l’alè del mar entre els carrers,

unes sardanes i uns caragols,

els nens corrents mudats, i el vent

fent tremolar els plàtans i el so

de les campanes quan Canet

sols era un poble i uns veïns.

Veig aquella ombra i tu no hi ets,

el vell soc jo, no pas l’abril;

la flor vermella s’ha pansit,

i encara sento olor de sal.

El so amorós de la tenora,

té gust de brasa i d’enrenou,

uns altres nens juguen, i cou

sobre les flames una llauna,

mentre les fulles que el vent pren

se’n van, i al lluny, ens fan adeu.

Et parlo, sol, ningú no em veu,

un ocell bord no pot volar,

camina coix, li falta un peu,

m’assec badant, li dono pa.

Tu no em respons, l’ocell se’n va,

veig les campanes d’un verd viu,

de nou les sento repicar,

de dalt d’un arbre, cau un niu,

i et cerco l’ombra al mateix sòl,

mastego mots amb el teu nom,

se’m buida el cor, ploro per dins,

m’aixeco i vaig fins aquell bar,

on reies tant fins a plorar,

tot és silent dins del soroll,

l’ombra del dol em fa marxar.

El poble bull, no sé què dir,

em costa creure que no hi ets,

cerco a les ombres dels xiprers,

codis ocults, senyals de tu.

Euskal Herria

Glauc maragda oliva virescent,
vira el verd vora l'ivori encès,
del cel humit, la sal i el fel del cor,
car fur de virulència i mort.
Burxa, l'or, el far del fat incert,
brúixola de somnis militants,
el cant el clam el com el cim del temps,
enllà de pors i abatiments.
Vola el temps damunt l'embat del vent,
gàrgola de traços sibil·lins.
I el tu i el tust i el tast i el goig sublim,
de viure nu prop de la gent.

J.S.

.

.

.

(Accessit al premi de poesia de viatges de Lloret de fa un munt d'anys)

Camí

Deixem enrere un deixant d'escuma que ja no hi és,
enmig d'un mar fosc i esgarrapat de blanc.
per un vent amic que ens porta flaires de terres llunyanes.

A proa, anem obrint un camí que es desfà a la nostra esquena,
que mai no és igual malgrat l'aparença.

Confusos ens preguntem la raó del nostre viatge,
i mirem endavant...

Alguns, més afortunats,
descobreixen que el destí és viatjar,
i que el goig,
si hi és,
viatja amb nosaltres.

Etiquetes

                                                                                                                                IA image

He cercat a la sorra el nom de la platja,
i no l'he trobat.
He intentat d'esbrinar com es deia un mar,
cercant l'etiqueta a la cresta de les ones,
però no hi era.
He escrutat el paisatge, enllà de la frontera,
maldant per a llegir el nom del país,
gravat tal vegada a les fulles dels arbres o al flanc de les muntanyes,
i no l'he vist.
He descobert colors que no tenen nom,
amors que no estan registrats en cap diccionari,
costums que cap entès no ha classificat,
cançons que se salten les lleis de l'harmonia social i el bon gust,
i que m'han sonat dolces.
I m'he trobat gent que no té raça,
que no es pot ni es vol encabir en cap cultura oficial,
que són d'allà on puguin alimentar els seus i viure en pau,
i m'han semblat bona gent.

I quan he explicat tot això,
he vist esverats els fabricants de diccionaris,
els dissenyadors de llibres de protocols,
els jutges definidors i organitzadors de tot i de més.
He descobert,
xisclant com mones reprimides,
els qui s'han passat la vida aprenent la realitat
darrere els símbols inventats,
a través dels mots reductors,
de la visió classificadora de la diversitat,
o de la uniformització dels conceptes
fabricats per simplificació antropocèntrica.

Xisclaven educadament, perquè així està prescrit.
I molt educadament m'han fet callar,
i m'han demanat que deixi parlar els entesos,
que és per això que han dedicat la vida sencera
a la noble activitat de l'estudi.

Llavors, jo, molt tranquil,
M'he atansat a la platja,
m'he despullat del tot,
i m'he capbussat,
sense pensar en res més que no fos el blau de la mar.
I a l'últim,
he contemplat el dibuix sublim de la dansa del vent damunt la sorra,
m'he inventat un nom per a la platja,
i l'he escrit a la riba.
Me l'he mirat,
i m'ha semblat que la platja era meva,
fins que l'escuma blanca d'una onada l'ha començat a esborrar.

La meva pàtria

La meva pàtria és un tros de mar sota un tros de cel,
una llengua de sorra, més o menys fina,
quatre pins despentinats i el gemat d'una aigua transparent;
i jo, amb vuit anys, nu, bru, sense saber quina hora és...
sense "després", sense "abans"...
Tres o quatre amics, tres o quatre amigues...
I res més...

Sinestèsia

                                                                                                                                IA image

Aquella olor de llibre nou, la veig;
i el cos dels somnis als meus dits petits.
Per un forat, un món s’eixampla viu,
i jo menut sols soc un nen que riu.

El tacte del cartó a les meves mans;
si és vell, pot ser el saur del temps etern.
Llavors la flaire és fusta, espelma i nit,
al fosc racó d’un castell adormit.

Pilots de plecs amuntegats al fons,
ara és Marc Twain, ara l’Espriu o Foix.
Passo el matí perdut als llimbs, content,
pel cel que construeix la meva ment.

Després, a casa, sol, ran de la gent,
recordo els cims nevats, les valls de flors,
i els ulls d’aquella noia que he llegit;
quan bategava el cor sota el meu pit.

I veig l’olor, la veig, a llibre nou,
no fóra jo si no veiés olors,
I flairo sons i fins i tot colors
mirant, de fora el vidre, tants sabors.

Barcelona

                                                                                                                                IA image

Batec vital de mots color d'estrella.
Alè de mar enllà, carrers endins.
Ventall de pells d'arreu, obrint camins.
Sentors de fum, de sal, de pa i canyella.

Bleix de l'artista per la caramella,
inflant l'ampolla amb traços coral·lins.
Aiguabarreig de somnis llibertins
pels plecs colrats del cos d'una donzella.

J.S.

(Amb aquest poema vaig quedar tercer a la primera edició del concurs de poemes de "La Vanguàrdia" ja fa uns bons anys)

El dilluns és un dia enganyat

                                                                                                                                IA image

El dilluns és diumenge enganyat,

li han fet creure que el tot és la mort,

que el que cal és vestir-se de gris,

i fer veure que tot és molt trist.

Un dissabte, és potser, sense llum,

sense el fang sota el Sol a Les Dàlies,

li han robat aquell blau net del cel

i els timbals vora el mar a la platja,

i un cos nu que ni pensa que és nu.

El dilluns és un dia enganyat,

s'ha cregut que la por és la veritat,

discutir, negociar, posseir,

competir, afanyar-se i morir.

No ha copsat tot allò que és real,

ni el batec de qui està enamorat,

ni l'amor d'una mare, que hi veu,

molt més clara que un veí educat.

El dilluns és un dia confós,

ganivet de metall esmolat,

dins d'un tern que somriu sense fons,

mentre tot és tan bell i tan nou.

J.S.

Infantesa

                                                                                                                                IA image

Immens jardí tardoral,
dins el greu udol del vent;
mentre cauen fulles mortes,
color d'or i roig roent.

Guspireig rere les branques,
amb la llum que neix del cel;
estrelletes errabundes,
des del sostre del noguer.

Els meus peus descalços corren,
vora els troncs dels ametllers;
pel talús de les castanyes,
vers la bassa dels til·lers.

Ara canten les granotes.
Ara el riu ja està content.
Ara el sol fa babarotes,
mentre l'encalço impacient.

Panteixant, guaito la casa;
robusta com un castell,
les parets vestides d'heure,
i a la teulada els ocells.

El vent obre i tanca portes,
jugant amb els pensaments
dels vells espectres que hi viuen,
confusos pel pas del temps.

Darrere els vidres vellustos,
rostres blancs em fan adéu;
s'arrapen a les finestres
amb un somriure de neu.

M'entrebanco a la baixada
de la molsa i els cairells,
rodolo fins la riera,
dins l'aigua de fang burell.

Amb un tremolor a les cames,
cerco recer als arbustells;
ofegat per la basarda,
de la mort als meus budells.

Per les capçades més altes,
s'escola el garbí rabent;
mentre el sostre del bosc dansa,
ballant les ombres silents.

Deso la roba mullada,
i em poso el vestit més bell;
les llagrimetes dels arbres
em rellisquen per la pell.

Amb el buf més dolç de l'aire,
branda nu el meu cos valent;
i em converteixo en l'oratge,
fins al mar, llunyà i potent.

J.S.

.

.

.

Si vols que el somni sigui realitat

                                                                                                                                IA image

Potser el teu amor lluitarà en va,

i la porta on truques no obriràs;

però que mai puguin dir

que no has donat

amb tot el teu cor

l'amor;

si vols que el somni sigui realitat.

Potser a estones tot sembla plorar,

i et sents tan sol que no ho pots suportar;

però que mai puguin dir

que no has buscat

amb els ulls ben nets

la flor;

si vols que el somni sigui realitat.

Mai no diguis que ja has estimat el suficient,

sempre hi ha un espai per avançar,

sempre hi ha un estel per descobrir, per caminar,

si vols que el somni sigui realitat.

J.S.

.

.

.

Seré

                                                                                                                                IA image

Seré el vent que respires,
seré els teus pensaments,
seré aquell rossinyol que enyores
quan no tens.
Seré un bocí de palla
endins dels teus cabells,
adormint-me en un llit suau,
amb somnis bells.
Seré el que et fa somriure,
si vols plorar;
i el que t'anima a viure,
quan vols marxar.
Seré una ploma d'au a les teves mans,
que t'inspirarà poemes, versets i cants.
I de nit quan la lluna,
regni brillant,
seré el més dolç amor,
el més tendre amant.

J.S.

.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala.cat al març del 2005)

La meva droga

La meva droga és el blau

del cel i les muntanyes,

els cims, la neu, l'aroma

més pur dels Pirineus.

El sol, l'amic fidel,

que amb goig em besa el rostre.

No tinc cap més anhel

ni cerco cap més món.

La vida és contemplar,

el sol quan ja se'ns mor.

Escoltant el silenci,

el vent, i la grandesa

d'un temple sota el zènit,

ennegrint-se amb estrelles,

i el bosc, pujant al cim,

sens límit ni final.

Quan sigui fosc veuré

els fars, i la gelada

escorça que afaiçona

el mirall d'un llac perdut.

Ho observaré, tornant-me

misteri amb la natura.

No tinc cap més obsessió,

no hi ha plaer més potent.

No xuclaré mortals

beuratges consumistes,

costums que xuclen bords

fulgències amagades.

Ni lluitaré per vanes

cadenes valuoses,

volaré cap al nord

sagrat del meu país.

No m'enduré diplomes,

prestigi, o advertències;

viuré vestit de vent,

d'il·lusió i de misteri.

I m'ajuntaré amb els brots

més tendres de les plantes

que creixen allà on mai

cap ull no ha reposat.

I potser un dolç dormir

em farà somniar que neixo,

i el raig més matiner,

la pell m'amoixarà.

Veuré tanta veritat

donant forma a la Terra,

que moriré ben viu,

i dormiré feliç.

J.S.

  

Retrobar

                                                                                                                                IA image

Retrobem els camins que flairen llenya,
els sons de les cançons de sempre,
la suor del joc,
la llum del lloc,
el somriure...
Retrobem el pas sublim de la llibertat,
foragitem la por, la negritud i la venjança...
Gaudim de l'oblit com qui neix ara...
Esquincem-nos els vestits,
guarnim-nos de fang I d'herbes…
Admirem l'heura enfiladissa que abilla la façana rònega de la casa vella
i juguem a cut i amagar en el seu jardí...
Cerquem petons fugissers amagats entre ombres...
Adormim-nos en un llit suau i gegantí,
sense pensar en res...