Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, January 31, 2010

Reconeixements, premis, afalacs, valoracions... Gràcies, passeu si voleu, sou benvinguts, però escric per mi.

.

Estan de moda els premis, els reconeixements, les nominacions, les votacions, els finalistes...
De blogs, de novel·les, de pel·lícules, de projectes, de cantants...
De tant en tant, m'hi veig empès a entrar-hi; però no puc evitar de sentir-me força bé ben lluny de tot això; metafòricament, dins d'una cabana en una platja deserta; allunyat de qualsevol judici extern, a la república de casa meva. M'agrada escriure per a mi; sense negar ningú llegir-me, però dirigint-me a mi per a ser fidel a la forma i al fons que vull transmetre, per a ser independent de les valoracions alienes, per a caminar vers l'únic aprenentatge útil. Potser no sempre; potser només la majoria de vegades.
És absolutament revifador saber-se sol i sobirà dels propis mots.
.
.

Wednesday, January 27, 2010

El meu atracador i jo.

.

En contemplar algú que em vol atracar, robar, violentar... em vénen al cap tot un seguit d'idees interessants.
De primeres, que aquest personatge és, si fa no fa, com jo. Té un cos humà, un cervell, unes connexions neuronals... tot molt personal, tot molt seu, però un fonament comú que compartim, l'espècie amb tota la seva informació genètica.
No ho he dit, però s'intueix que la principal diferència, si és que n'hi ha, rau a les connexions neuronals. Tampoc és clar que aquesta diferència hi sigui, perquè tenim l'entorn i l'educació (sobretot l'educació de la primera infantesa) com a elements que determinen, o influeixen amb molta força, un comportament.
Pensem en les connexions neuronals: els circuits elèctrics (susceptibles de conduir un corrent molt petit) formats per les neurones que es van connectant al llarg de la nostra vida (sobretot durant la infantesa); circuits responsables dels pensaments, de l'activitat mental, del nostre jo. És evident que si els circuits es formen al llarg del creixement, tot allò que succeeixi durant el nostre creixement els influeix. Els circuits es trenen amb més intensitat quan la seva formació és fonamental per a sobreviure, per a controlar l'entorn, o, en edats més avançades, per a reproduir-se. Així doncs, totes aquelles experiències que tinguin una importància cabdal en la consecució d'algun d'aquests tres objectius, seran (per dir-ho d'alguna manera) les dissenyadores dels circuits neuronals més estables.
Al llarg de la vida funcionaran sovint aquests circuits formats a la infantesa.
De la “qualitat” de la infantesa en dependrà la “qualitat” dels circuits. La violència engendra violència. La por engendra persones insegures i patidores. La vergonya engendra sàdics. La satisfacció automàtica i descontrolada de tots els desigs engendra tirans. L'aïllament engendra inadaptats socials. La disciplina engendra màquines. L'amor engendra amor. L'encoratjament engendra persones segures i il·lusionades. La lloança engendra persones que sabran lloar i recolzar. Les relacions socials engendren persones hàbils en les relacions socials. La tendresa engendra persones capaces d'estimar. La comprensió de les normes engendra persones capaces d'obeir-les i també de saltar-se-les quan convé fer-ho; la capacitat de posar l'ésser humà per damunt de les lleis.
Tot això només aproximadament, perquè heretem una informació genètica que ens fa més o menys receptius als estímuls, més o menys capaços d'elaborar els circuits neuronals corresponents davant d'uns estímuls determinats.
Llavors és molt possible que el meu atracador, el que treu el ganivet i me'l posa al coll o al coll del meu fill per aconseguir els meus diners, sigui, si fa no fa, com jo. Dit d'una altra manera: jo, amb la seva informació genètica i amb les seves experiències vitals, molt probablement, i mal que em pesi, estaria atracant algú.


.

Tuesday, January 26, 2010

L'ordre i la lògica que extraiem de l'univers.

.

Del moviment dels astres, de l'acció de les forces, de la contemplació dels éssers, se'n dedueix un ordre, una lògica, que ho governa tot. Fins la indeterminació quàntica obeeix una lògica (bo i l'atzar que conté); l'atzar passa a ser un instrument de l'univers per a créixer.
Nosaltres fem servir aquest ordre, aquesta lògica, per a conèixer millor la natura; i és de l'univers que ens envolta d'on hem extret aquesta lògica, on l'hem coneguda i on l'hem après. A l'últim podem afirmar que nosaltres mateixos som conseqüència d'aquest ordre, d'un impuls governat per aquest ordre; el tenim a dins i tendim a ell perquè ell és la nostra causa.
.

Monday, January 25, 2010

Les etiquetes dels micos que no sabem que ho som.

.

Mai no agradaràs a tothom, ni en tot el que dius, ni en tot el que fas, ni en tot el que ets. De vegades no agradaràs perquè esdevindràs algú que posa en evidència una mancança, un desconeixement, una feblesa; a cops no agradaràs perquè esdevindràs un competidor ferotge en el territori de les idees, de les institucions humanes o de qualsevol altre esfera on ens moguem els micos que no sabem que ho som. Sovint no agradaràs perquè no tothom agrada i perquè no tothom ho veu tot. Tant se val.
El món dels micos que no sabem que ho som funciona amb les etiquetes. Tu ets enginyer, tu ets professor, tu ets mestre d'escola, tu ets filòsof, tu ets escriptor, tu ets un nyicris que escriu; i fins que no et paguin el que paguen al Pérez Reverte, ets només un nyicris que escriu. Les etiquetes esdevenen l'element clau definidor de la tasca de cadascú, i així neixen nous conceptes com “l'intrusisme professional” que ve a ser la vella defensa del territori que els micos que no sabem que ho som desenvolupem perquè tenim por que algú que no té la nostra etiqueta faci millor que nosaltres allò que la nostra etiqueta se suposa que diu que hem de saber fer.
Som així. Neixem. Aprenem, gairebé la majoria de vegades per imitació. Ens alimentem. Defequem. Ens reproduïm. Estimem. Tenim por. Lluitem. Acabem morint. Alguns es moren sense comprendre això de les etiquetes; sense arribar a albirar que el món moltes vegades no és com el veiem, perquè de vegades el veiem tal com les etiquetes ens el fan veure, perquè de vegades (gairebé sempre) el veiem tal com ens han ensenyat a la més tendra infantesa que s'ha de veure.
I tot això de les etiquetes, de la por, de la defensa del territori; ho fem sense saber que ho fem; algun punt de la nostra ment ho elabora sense demanar-nos permís; fabrica pensaments al pas de la demanda, de la necessitat de controlar l'entorn, de reproduir-nos o de sobreviure.
Mai no agradaràs en tot a tothom, ni en tot el que dius, ni en tot el que fas, ni en tot el que ets. No passa res. Assegura't, però, que t'agrades a tu mateix. Espera! No responguis tan de pressa; assegura-te'n.
.
.
P.D. Veieu la fotografia? Alguns diuen que la realitat té forma d'agulla (les agulles són les portes de les muralles). La foto és de Tarifa.
.
.

Saturday, January 23, 2010

Diari de l'oreneta d'Amèlie Nothomb. Diario de golondrina, de Amèlie Nothomb. Journal d'Hirondelle.

.

Hi ha una mena de prosa que per la seva austeritat (freda austeritat) duta a terme amb una punteria admirable esdevé com un poema vital a mig camí entre la reflexió humana i el nihilisme.
El diari de l'oreneta està escrit amb tanta mestria que el lector acaba estimant l'assassí, i fins desitjant-li (literàriament i dins la ficció) èxit i encert en la seva tasca, que a voltes i per a horror de les nostres consciències, ens apareix com un art. El llibre podria ser, si a un li ve de gust, una reflexió sobre la fredor de la tasca humana, que sovint pren com a finalitat la perfecció en allò que emprèn, sense donar importància al sentit del que emprèn, o inventant-se un sentit surrealista, subjectiu i sovint destructiu.
El diari de l'oreneta, d'Amèlie Nothomb, ens arrossega fina a l'última plana jugant amb la nostra admiració vers un horror que sabem que és un horror; però que està tan ben descrit que ens acaba atrapant.
El cas és que l'escriptora, l'Amèlie, mai no decep; és garantia de gaudi i d'aprenentatge en l'art d'explicar històries des de dins, amb tota la profunditat que hi ha a dins de qualsevol història.
La novel·la fa continues referències a Radiohead:

.*
.
Per saber més coses d'Amèlie Nothomb:
.

Thursday, January 21, 2010

Reflexions sobre el poder

.


L'ambició és incompatible amb la tranquil·litat.
Hi ha qui, per ambició, és capaç d'engegar una guerra amb la finalitat d'aconseguir un clima de conflicte que augmenti les seves possibilitats de poder.
El poder sedueix. El poder enverina. El poder substitueix el govern del bé i del mal. El poder fa que la veritat es converteixi en un instrument falsejat i manipulat al servei dels interessos més egocèntrics. El poder encega.
Sovint, qui fretura el poder, està convençut que ningú és més digne de posseir-lo que ell mateix, i en nom d'aquest objectiu és capaç de seguir la doctrina de Maquiavel, de Manes o de qualsevol altre miserable de la història.
Els romans afirmaven que dividint aconseguien la victòria, i aquesta filosofia és aplicada fil per randa pels adoradors del poder.
Però ai...! Quan aconsegueixen el poder, no reposen per por de perdre'l. Els somriures aliens els semblen maquinacions contra el seu tron. Arreu, descobreixen enemics, contubernis, crítics, opositors... Investiguen, amunteguen informació, registren els punts febles dels enemics per a fer-los servir quan calgui; perquè els adoradors del poder tenen enemics, i si no els tenen se'ls inventen. Els adoradors del poder necessiten salvar situacions catastròfiques; i si no són catastròfiques, s'ocupen que les situacions semblin catastròfiques per a poder salvar-les.

..
.P.D. La escultura és de Protágores; un sofista. El sofisme era una escola filosòfica que es caracteritzava per un discurs que amb hàbils trucs retòrics amagava una profunda falta de lògica.

Wednesday, January 20, 2010

Apunts sobre la felicitat II.

.


"No busqueu aquells actes que us regalen la felicitat;
eviteu, més aviat, les accions que us la manlleven."


Dit d'una altra manera:


"La felicitat no es conquesta mercès a “fer” o “tenir” alguna realitat desitjada,
la felicitat ja hi és, i només hem d'evitar actituds o accions que no ens la deixin veure."


Dit d'una altra manera:


"És preferible ser sempre feliços, que ser-ho només quan aconseguim allò que ens pensem que ens fa feliços."


P.D. La foto és d'un bar de Cádiz; no calen les sofisticades granges de les grans ciutats dels snobs que necessiten luxe i pompa. Un local senzill, unes olives, un vas de vi, i copsar l'instant i la vida de l'instant.