Categoria

                                                 AI image

Em llevo prest. M'enfundo en la grisor d'un tern que no puc evitar de trobar artificiós i ridícul; si no ho faig així, no tinc futur.
M'atanso a l'oficina. Em reuneixo amb el director. M'escridassa. No he fet res malament; ho fa per si de cas. M'ordena d'anar a planta i esbroncar algun treballador.
-Algú que s'estigui amb les mans a les butxaques, o que somrigui massa... Vostè mateix.
No tinc opció.
Quan travesso la nau, abassegat per un terrabastall cíclic, inacabable, de màquines que mengen electricitat i escupen trons i fums, la tenebra apareix a la mirada de les persones que s'amaguen rere la fredor d'un uniforme marró. Em tenen por; tanta por com la que jo sento pel director.
Trio la meva víctima; una dona d'una cinquantena anys que podria ser la meva tieta. La deixo verda. L'amenaço. Veig com tremola. Tremolo. Li demano si vindrà dissabte a fer hores. Fa que sí amb el cap. Somriu per esmorteir-me la ira. Li descobreixo una dent fosca, com corcada.
Me'n torno a l'oficina.
-Avui tenim reunió -em diu el director.
-Una altra vegada?
-Algun problema? -pregunta.
La seva veu esborra les meves queixes com per encanteri.
M'adono que no havia d'haver dit res, però m'ha sortit del cor; fa tant de temps que no trobo les meves filles despertes!
Diuen que aquest estiu tindré un mes de vacances, si no hi ha problemes; però que si no pogués ser, que no m'amoïni, que me les pagaran bé.

J.S.

Escrit al concurs del repte de relatsencatala a la primera dècada del segle XXI

El peix gros

El peix gros té els cabells rogencs, la pell marmòria, els llavis prims, el nas aquilí, els ulls petits i escrutadors... a cada llambregada, sembla que m'absorbeixi el pensament.

Entro al seu despatx, i em convida a seure davant d'un buró de fusta fosca. L'estança fa olor d'eben, de cuir, de paper vell. Les parets estan atapeïdes de llibres. Una llum tènue li acarabassa el rostre. No somriu, però és afable.

M'explica que es tracta de Masjàdov. En cap moment em parla dels motius, i tampoc no m'interessen. La meva professió és matar; i la proposta que em fa és tan suculenta, que em sento incapaç de refusar-la.

M'exigeix silenci; i, com parlant-me de la recepta del hachapouri, m'anuncia que si no soc discret em mataran.

Surto de la fortalesa; plovisqueja. Contemplo els turons, coberts de boscúria, i el gemat de l'herba que envolta el castell. Per l'oest s'acosten llenques de boira; ben aviat ho cobriran tot.

Tres dies després, enllesteixo la feina. Masjàdov és mort.

Ara soc a casa, no puc treballar sempre; la vida és diversitat: "cada dia cols, amarguen".

Arrepapat al sofà, m'empasso els noticiaris. El cap txetxè serà substituït per l'islamista Basàiev, un individu que elimina a qui calgui sense miraments; amb un personatge així, els russos no tindran cap problema a presentar la guerra de Txetxènia com una lluita contra el terrorisme. Les escopinades dels pacifistes de sempre no arribaran a la faç del peix gros.

Em  venen ganes de proclamar que soc bo quan sento a dir que aquest conflicte ha costat la vida de cent vint mil civils i de quaranta mil soldats; fet i fet, en tota la meva carrera, hi tinc només catorze morts; i tots, molt ben pagats. Si hem de ser objectius, els morts no hi senten; més contrarietats patiran les quatre-centes mil persones que han fugit del seu país, sense recursos, i que viuen fustigades pels combats en zones minades. Però és el seu problema; el meu, és matar; el del peix gros, manar; el dels reis d'Espanya i del president Zapatero, que ara veig pel televisor donant la mà al peix gros, callar.

J.S.

(Relat escrit la primera dècada del segle XXI al repte de relatsencatala.cat)

Sigues sempre lliure

La rauxa d'una educació piramidal el conduí allà on ell mai no hauria volgut arribar.

De dia, tern i corbata, la clenxa ben traçada, els ulls fits en els ulls del competidor, un somriure buit que travessava entranyes, reunions i dinars li engarjolaven l'ànima.

I recordava els mestres:

-Heu de ser peces que completin el trencaclosques desorganitzat d'aquest món d'ingenus.

De nit, sortia a la terrassa de l'àtic de Diagonal, contemplava la celístia i entonava les cançons de la infantesa, i li semblava percebre la mà grossa del seu avi amb aquella veu de tabac negre: "Sigues sempre lliure, Vicenç... sempre lliure"

Però tornava sempre un endemà de cadena perpètua.

I un dia li parlaren d'un negoci rodó: encimentar una platja de canyissars i dunes.

Es llegí el projecte amb la mirada glaçada. Alçà els ulls envers el seu cap que somreia burleta, i li llença el paperam al rostre. Es va desfer la corbata i desaparegué darrere un cop de porta.

Es vengué l'Audi, el pis, el xalet i la roba.

Es comprà una borda en un racó de costa lluny de tot arreu.

De dia escriu, assegut a la platja, completament nu. A voltes pinta, o treballa a l'hort, o modela gerres de terrissa.

De tard en tard es capbussa.

Al pit, hi llueix la circumferència d'ivori nacrat sobre la pell bruna, amb el símbol de la pau i de l'amor lliure, feliç d'esdevenir la peça que no encaixa al trencaclosques de la societat. I al voltant de la borda hi ha escampat llavors de ginesta; i s'adona que quan fem això els plançons i les flors sempre acaben apareixent.

De nit s'ajeu sobre un matalàs vellutat de sorra finíssima.

I li bressola el son la remor de la mar sota la celístia.

El quart eix

Quan en Jaume començava a gatejar, la seva mare el buscava per tota la casa.

Se l'acabava trobant on menys s'imaginava.

Hi havia una simbiosi estranya entre el nen i la invisibilitat.

Es perdia als parcs, a la platja, fins i tot dins del cremallera de Núria, el dia que hi varen anar d'excursió.

Als set anys, ell i el seu cosí, s'amagaren en un armari minúscul, perfectament cúbic.

-No hi cabrem...! -exclamà el cosí.

-És estret, però molt llarg -li rectificà en Jaume.

-Llarg?

Hi entraren, i en Jaume desaparegué.

El seu cosí s'espantà molt.

En Jaume tornà a aparèixer.

-Per què no vens i mirarem on va a parar aquest túnel...?

Avui, en Jaume ha discutit amb el professor.

-Per què només X, Y i Z? -ha preguntat el noi.

-T'ho repetiré per última vegada. X és l'eix horitzontal, ens l'imaginem sobre el terra... Y, el vertical... pel qual podem fer servir la figura d'aquesta columna de formigó... Z és un eix que posarem també damunt del terra, però formant noranta graus amb l'eix X, d'aquesta manera representem l'espai on vivim.

-I el quart eix...? -ha preguntat en Jaume, persistint en l'interrogatori.

-El temps?

-No... l'altre; el que li falta, a l'espai...

-Te'n rius de mi? -li ha dit el professor amb enuig.

En Jaume s'ha posat vermell i ha engegat un crit de ràbia.

-A la merda tots...!

Davant l'astorament del grup, se'ls ha fet invisible.

L'escola s'ha omplert de policies, mèdiums, càmeres de televisió...

En Jaume s'ho ha mirat tot des d'una distància prudencial d'un metre en la coordenada de l'eix W; l'eix que el professor no li ha volgut acceptar.

La jaqueta

                                                                          IA image

M'esperava dret a l'església de Sant Josep; necessitava silenci.

Hi acabaven de celebrar un funeral; i dos homes introduïen, amb
lentitud, un taüt dins d'un cotxe fúnebre. Quan van marxar, vaig entrar al temple.

Una noia plorava.

-En vols un? -vaig fer, oferint-li un mocador.

-Gràcies.

Semblava sorpresa.

-Era parent teu?

-Més o menys... -començà a bramar -. No he tingut forces per anar al cementiri, a l'enterrament.

El seu plor em flagel·lava el cor.

-Anem a fora?

La vaig portar a una cafeteria. Ella demanà una infusió, jo vaig prendre una cervesa.

Xerràrem llargament, es deia Marta.

Em demanà si la podia acompanyar a casa seva.

Vivia en un edifici antic, i tant sí com no, em va fer entrar amb ella.

-Vius sola?

-Amb els pares.

-I on són?

-No ho sé.

Vam asseure'ns al sofà.

-Vols una copa? -em demanà.

-No. Marxaré de seguida.

-No te'n vagis, si us plau -i va tornar a plorar.

-Doncs posa'm la copeta.

M'ensenyà el pati; un jardí abrusat, atapeït de zitzània seca. Repartits, sense ordre ni concert, hi havia pollancres, desmais de branques denses, cirerers despentinats...

La vaig mirar a poc a poc, i em va semblar preciosa: els cabells d'atzabeja; la pell blanca, com una satalia; les mans petites, amb les ungles arreglades; els ulls, ametllats i foscos.

No recordo si fou ella, que se m'abraçà, o si vaig ser jo, que primer li vaig acaronar la galta. Vam fer l'amor sota la lluna, amb el brum dels espiadimonis acompanyant els seus esgarips.

-Ves-te'n. Els meus pares arribaran. -em digué després.

Un cop a la porta del meu pis, em vaig adonar que m'havia descuidat la jaqueta amb les claus a la butxaca.

Vaig tornar a casa de la Marta.

Em va obrir una senyora madura.

-Vostè deu ser la mare de la Marta. Miri... l'acabo d'acompanyar a casa i...

-Quina mena de broma és aquesta.?

-Perdó...?

-Aquesta tarda hem enterrat la Marta. Faci el favor de deixar-nos tranquils.

Vaig empal·lidir.

La dona se n'adonà, i em va allargar una esquela amb la fotografia de la Marta i el nom de l'església de Sant Josep.

Vaig anar al cementiri.

El vent gemegava; les branques dels xiprers es movien lleugerament. Darrere la reixa que em barrava el pas, la lluna travessava la foscor i platejava les làpides marmòries.

Penjada a la porta del silenciós jardí, hi brandava la meva jaqueta. 

J.S.

Carretera 61

                                                                                            IA image

Ja en tinc prou. Em sap greu per la mama, però que ella hagi decidit de viure sotmesa, no vol dir pas que jo l'hagi d'imitar. Em cou l'ànima. Em fa mal el cos. És massa dur que t'obrin a la força des dels tretze anys, i que qui ho faci sigui el teu pare. Ni que després et cobreixi de bitllets verds, et sadolli de capricis, et faci sentir com si fossis la princesa de Mississipi.

Giro full. Marxo quan el sol encara no s'insinua. Ressegueixo la riba del gran riu. M'enduc tan sols un farcell amb quatre peces de roba de recanvi, un parell de llibres d'en Miller i l'harmònica.
Plou, i quedo xopa com una gallina. Deixo la flonjor del sòl herbat dels prats, i surto a la carretera seixanta-u. Rere la cortina de raigs del xàfec, intueixo l'esbós d'una figura humana a la cruïlla de Smithville.
-No se t'espatllarà la guitarra amb aquest aiguat? -li pregunto assenyalant l'embalum que carrega a l'esquena. Em mira amb indiferència. És jove i guapo. Una mica deixat.
-Mai no he tingut cap problema d'aquesta mena -fa.
Gairebé a l'instant, el cel retruny. -. La lona aquesta aguanta bé -afegeix, palpant la tela.
-Cap on vas? -li demano.
-Enlloc. I tu?
-Enlloc, també.
La carretera és solitària. De tant en tant, els llamps tenyeixen el paisatge de blau elèctric. Ens cansem de fer dit i comencem a caminar cap a Friars Point. M'explica que es diu Bill i que es dedica al rock. Abans feia blues, però la Patty, la seva companya el va deixar, i d'ençà d'aquell moment no ha recuperat les forces pel blues. Li pregunto que per què el va deixar, i m'etziba que en va trobar un que la tenia més grossa. Estrafaig una rialla nerviosa i li dic que no sigui sarcàstic. Em mira amb curiositat i es limita a confirmar-me que no ironitza, que ella mateixa li va dir que el deixava per aquest motiu.
Decidim de fer nit a Jonestown; un llogarret de mala mort que bàsicament són quatre cases de fusta i una benzinera. Entrem a l'hamburgueseria del poble i en Bill li diu al cambrer que no tenim ni un centau, però que pot cantar. El jove sembla que dubta. Se'n va a la rebotiga i torna de seguida amb un altre tipus més vell, que fa cara de ser el propietari. Mira en Bill, em mira a mi, i em pregunta si jo també canto. Quan estic a punt de respondre que no, en Bill s'avança i diu que sí, que formem un duo. El vell ens diu que si engresquem els camioners, tenim plat i llit gratuïts.
Pugem a una tarima atrotinada de fusta ennegrida, i, mentre desembolica la guitarra, li pregunto que com pensa sortir de la situació. Em mira amb la seva habitual expressió de babau i em respon molt serè que com sempre ha fet, cantant; i afegeix que jo també cantaré. Li explico que no em sé cap cançó, i diu que no s'ho creu, que alguna n'haig d'haver escoltat al llarg de la meva vida. Li dic que només em sé les que em cantava el meu pare mentre em banyava. Em demana títols, i li parlo de "Pennies from heaven", i de "On the sunny side of the street", que no són pas de rock. Em fa saber que li semblen perfectes.
El bar s'ha emplenat de gom a gom. Un individu de galtes vermelles assegut ben bé al davant de l'escenari, gras com un toixó, em mira com si jo fos un plat de carn crua i ell un tigre afamat. No trigo a adonar-me que no és l'única fera salvatge que se'm cruspeix amb els ulls.
En Bill frega el primer acord. Deslliga un ritme trepidant que no té gaire a veure amb la carrincloneria del pare a la cambra de bany. El swing és harmònic, adrenalític, alienant. La por i els nervis se m'esvaeixen. Començo a cantar. Endevino per instint on va cada mot, on s'amaguen els cops d'efecte. Tinc la sensació que en Bill està tocant per a mi. Aplaudiments, xiulets d'admiració, crits d'eufòria. Continuem amb "Pennies from Heaven" i m'alegro que els diners que plouen del cel no siguin els mateixos que entonava el pare mentre em banyava. Mentre canto juro que mai més no em tornarà a banyar, que ni tan sols em tornarà a veure. Es repeteix l'ovació. En Bill s'aixeca de la cadira, saluda i em fa saludar. Els explica que per avui hem acabat. Protestes. Renecs.
-No fotis, xicot! Ara que la cosa s'animava!
-Sí, i a més la panotxa està molt bona!
-Hòstia, toqueu-ne alguna altra!
En Bill em mira.
-Bé... -titubejo -... en sé una altra. Però és un blues... i no sé si podràs...
-Quina?
-Whole Lot of Shakin' Going On -li responc. I veig com s'asseu i sospira. Al llarg d'uns instants la indiferència habitual de la seva expressió es converteix en dolor contingut.
-Què collons! -exclama a l'últim.
I ens aboquem a la cançó com si ens hi anés la vida.
El públic vibra. Els aplaudiments i l'eufòria sembla que hagin d'ensorrar el bar d'un moment a l'altre.
El vell ens dona la clau de l'habitació. Pugem, i sense intercanviar-nos cap mot, follem com desesperats, mentre a la gramola torna a sonar el "Whole Lot of Shakin' Going On". I haig de dir que, encara avui, no comprenc l'absurda excusa que va posar la Patty per deixar en Bill.
L'endemà ens despertem amb l'alba i m'adono que en Bill prepara el farcell.
-Què fas? -li demano.
-Continuar el meu camí.
-Quin camí? Si ahir em vas dir que no anaves enlloc.
-Exacte. Aquest és precisament el meu destí.
-Però aquí tenim feina.
-Haig de seguir el meu camí.
Enfilem de nou la carretera seixanta-u. De sort, que avui no plou, i que el sol desferma guspireigs a les panotxes de blat. Queden cinquanta quilòmetres per Friars Point, però en Bill no en fa cas, no vol pensar en el futur.

J.S.

Ells, tots sols, ja s'espavilen.

                                                                                                                IA image

-Papa... me l'he trobat...! -el monstre petit fa veu d'espinguet i m'abraça contra la seva pitrera.

-Acarona-li el cap. Així. Sense por, que no fa res.

I el monstre gros agafa la mà del monstre petit i li posa damunt del meu cap mentre tremolo immòbil de terror.

M'agafa les orelles amb força, i esgaripo de dolor -. Mira papa, les orelles són tovetes. Si n'hi arrenco una, li tornarà a créixer?

-No ho facis, filla. Pensa que totes les bestioles de Déu tenen sentiments.

-Però potser li torna a sortir -m'arrenca una orella i sagno com un porc.

-Nena! Que li has fet mal!

-Ja no ho faré més, papa. Ara el vaig a banyar. Puc?

-No és que puguis, és que ho has de fer. Ara és teu, i tu n'ets la mestressa; altrament dit, la responsable.

I l'animalot m'arrenca la roba i em submergeix dins d'una massa llefiscosa de color marró xocolata.

-No, nena, no. -fa el monstre gros -. Aquests animals no es banyen en els seus excrements com fem nosaltres. Els agrada l'aigua!

-Ai! No ho sabia, papa.

M'agafa pels collons i em treu de la merda. Veig les estrelles. M'endinsa en una piscina d'aigua verdosa.

-Nena! -fa el monstre gros -, que l'estàs agafant pels testicles. No ho veus que pateix?

-Ai! -fa el monstre petit, tapant-se la boca amb una urpa, i rient amb els ulls oberts com plats -. Després li hauré de donar menjar.

-És clar! I has de ser curosa i pensar en els aliments del seu hàbitat.

El monstre petit m'entafora a la boca un pardal amb plomes incloses, una rata de claveguera i el cadàver d'un rat penat que troba al carrer. Després em fa un petó.

-Va, nena! De pressa, que hem de marxar -diu el monstre gros -. Hauràs de deixar aquí l'animaló.

-És meu, papa. Me l'emporto!

-Estàs carregada de romanços! Deixa'l aquí, que segur que algú se'l trobarà i l'acollirà. I si no, creixerà salvatge... com la resta d'humans. Ells, tots sols, ja s'espavilen!

Pugen al plat volador i s'enlairen cap als estels.

El déu de Venècia

                                                                                                                                IA image

M'escrutà amb uns ulls fixos, com de vidre, clavats enmig d'un rostre marmori, glaçant una expressió impertèrrita que em regirava l'ànima. Suposo que era normal que un nen de vuit anys tingués por en la presència d'aquell porprat que semblava de pedra.

-Orgullós t'hauries de sentir, quin futur t'espera, criatura!

I començaren a esculpir-me la veu a cops d'escarpa.

Mesos més tard, quan ja havia esgotat totes les llàgrimes, avisaren el barber, m'ajagueren a l'altar de les ofrenes pures, i per l'engonal m'extirparen els testicles, com qui lleva els ous d'un niu de pardals, per la glòria del Senyor i la seva Santa Mare. Em calmaren els esgüells amb una màrfega d'aigua gelada, fregues de làudan, i plantofades piadoses acompanyades de sagrats renecs que m'anomenaven desagraït.

Dues setmanes de llit, i el parrac de la bosseta buit i desinflat com una pansa.

Acabava de néixer el serafí de la catedral de Sant Marc; un àngel més, que se sumaria als quatre mil cinc-cents vint-i-set castrats consagrats a tota la península italiana només aquell any.

La mare no s'havia equivocat quan m'havia parlat de les llenties de cada dia, i del pa, i del vi, i de la cuixa de perdiu rostida a la cuina del palau del cardenal; ni l'havia errat tampoc en lloar-me la refulgent blancor de la túnica que em guarniria, i la besllum verda, vermella, morada, groga i blavissa dels vitralls de la basílica reflectits al meu rostre pur, que mai no seria tacat pel pecat de la carn. Càntics divins m'emanarien del cor tothora, i arribaria tip i innocent als últims dies de la vida, a punt per entrar al cel amb la pompa d'un sant.

I enllà de la pubertat, els ossos se m'engrandiren com els d'un bou; em vaig engreixar i vaig créixer alhora com un sant Pau. La pell se m'estirà, sense cap pèl, blanca i suau com el pètal d'una satalia. Vaig esdevenir un monstre amb veu de sirena, un androgin rialler i ximple, tip i orgullós de ser escoltat pels reis i les marqueses.

Però un dia gris d'un hivern maleït, la veu se'm convertí en ronc, i el ronc revelà l'odi silenciós dels menyspreus ocults. M'expulsaren del palau d'aquell déu que fruïa amb les ofrenes pures dels mascles transmutats en infants perpetus, i em convertiren en àngel caigut per l'eternitat. D'ençà d'aquell moment Venècia fou el cau d'un dimoni que tan aviat pidolava com robava, que es refugiava en soterranis mig negats per l'aigua dels canals, que violava donzelles amb pals, incapaç de sentir un plaer que mitificava.

Vet aquí l'obra del déu de Venècia, creador de l'univers i de tot el que és bell.

(Relat escrit fa molts anys a relatsencatala.cat sota el pseudònim de Thoreau)

Un diumenge de 2005 a la Cala Boadella, (quan encara existia com a tal).

Vencem el diumenge com es venç la vida: xuclant la saba invisible que s’escampa arreu, aturant l’instant, capbussant-nos en l’ara, sense abans ni després, sense demà ni ahir.

Deixem la televisió, la ràdio, el món i els seus déus enfurismats; i malgrat que l’estiu quedi enrere, ens atansem a la Boadella i absorbim el sol. La nuesa absoluta ens permet assaborir l’enigma d’una llibertat difícil de descriure.

En Marc i jo entrem dins del blau fluorescent de la mar, mentre la Mercè, a la sorra, ens mira. La flaire dels pins ens arriba des del roig dels penya-segats. La platja, mig buida, esdevé el premi pels qui fugim del temps; aquí no és diumenge, ni matí, ni tarda: aquí és brum de mar, salabror i vertigen.

En un racó, una parella amb un nen i una nena, nus tots ells, preparen les brases per a una calçotada.

Enmig d’una Catalunya taxada i venuda, descobrim un paradís que ens permet abandonar totes les possessions, totes les morals i complexos; i aprenem que el millor de la vida no costa diners.

Mentre ens sigui possible unir-nos a la mar només amb el que som, mentre puguem contemplar el blau entre els arbres… veurem sempre al nostre entorn suficient bellesa com perquè l’existència valgui la pena.

21 d'octubre de 2005

Grisos i verds.

Em van robar la llança mentre escrivia un romanç a la meva estimada; i mentre feia negocis a Fenícia. Sóc així i no hi puc fer més. Vinc veloç des dels espadats de la Comanegra. He dormit sota la lluna plena a Montagut. He creuat el pont de Besalú, nu d'armes i curull de poemes; i per què no dir-ho, d'afers comercials. M'he venut la independència que la guerra em guanyava, a canvi de la llum d'un cant d'amor enmig de la remor del bosc, i una bossa que no tingués forats. He abraçat l'esclavitud dels sotmesos al fort, perquè no sé ferir, ni dominar, ni subjugar... Sí que és cert, que de negocis, hi entenc. M'he acontentat amb un plat de cigrons, quan d'altres no podien viure sense cuixots de gall, i m'ho he gastat tot en plomes d'oca que m'esgarrapessin del cor paraules enceses de passió; també amb entrades al liceu i xalets a la Costa Brava. He cremat els bolquers del meu fill perquè se sentís més lliure, i l'he deixat caminar nu per la prada humida. També és veritat que per diners, quan ha calgut, he urbanitzat la prada que tant m'emocionava.

I ara, vençut, cerco un espai entre els estats, jo que no sóc estat. I reclamo el dret a ser; no en funció de la força, del poder o dels privilegis, sinó per la història, la llengua i el seny... I les empreses. Fet i fet, malgrat que no tinc exèrcit... tot i ser espoliat i menystingut... encara camino... encara escric poemes d'amor, i encara faig negocis.

No vagis a casa; ell ho sap

El meu llit és un banc de fusta que he après a estimar; i aquesta noia que se m'assembla tant, la Glòria, em desperta cada matí.

-Bon dia -em diu.
Però mai no m'explica com sortir d'aquest forat.

Tot va començar el dia en què em va caure la cartera; de seguida em vaig sentir marejada.
No sé quant de temps ha passat. No menjo. No bec. I sembla mentida, però no aconsegueixo fugir de les fondàries del metro.

I a ell, en Pau, el trobo a faltar molt. M'angoixa que no m'hagi trucat. És un putamanyac, m'ha traït mil vegades; però m'estima. Sé que mourà cel i terra per a trobar-me.

-Vull tornar a casa. Haig d'explicar-li que no l'he abandonat. -li dic, a la Glòria.
-No cal que vagis a casa; ell ja ho sap -fa la noia.
I no entenc res.

De sobte, el descobreixo. Camina per l'andana. Fa mala cara.
Em costa d'avançar, però no puc perdre'l.
L'abraço amb decisió, esgaripant d'amor.
Percebo la seva aroma.
M'ignora.
S'atura just al punt on aquell maleït dia em va caure la cartera, i llança un ram de flors a la via.
La Glòria se m'acosta.
-Ho veus, com ho sap...
En un segon tot se'm fa clar.

Per què, l'existència?

 

La física es mirava la pedra de zircó; el jacint vermell i bru, fill del matrimoni entre la sílice i el zirconi, li brillava com una estrella damunt del dit.

—És molt bonic —li digué.

—Ara haig de treballar —respongué el filòsof.

—Per això l’anell? Per a tenir-me contenta…?

—Quan acabi, soparem.

—Et vull ajudar.

—D’acord. ¿Per què l’existència? Ràpid, que m’esperen l’article.

—Els quarks…

—Què…?

—Divuit quarks de sis sabors i tres colors, però no tenen colors ni sabors, són etiquetes…

—Ah…! I res més?

—També tenen spins diferents…

—Spins?

—Sí… les vegades que has de girar-los per a veure’ls la mateixa façana… Saps que hi ha quarks als quals cal donar dues voltes, o sigui tres-cents seixanta graus, per a tenir al davant un altre cop la mateixa façana…?

—No té lògica…

—Amb la teva lògica no saps per què hi ha coses…!

—I els quarks ho fan tot…?

—Sens dubte…! Tot…!

—També el somriure d’un infant?

Ella mogué el cap afirmativament.

—Massa coincidència —conclogué ell.

—Tenint en compte una infinitud d’assaigs, és un succés segur…

—I per què hi ha quarks?

—Perquè han d’existir totes les possibilitats… i una de les possibilitats és que hi siguin…

El forner i el seu fill

El pare riu, mentre fa el pa.
El nen l'imita, esdevé el seu espill; tothom ho diu.
El pare el renya per mentir; després l'enganya pel seu bé.
El fill aprèn a fer el mateix; dir la veritat és perillós, només ho ha de semblar; i oblida el que el seu pare diu, i aprèn el que el seu pare fa.
El pare el pega, perquè ha pegat.
El nen aprèn que els mastegots imposen la pau; que el món és ple de mastegots que fan la pau.
El pare no el deixa fumar; és dolent per la salut; i ell devora caliquenyos.
El nen aprèn que pot fumar, però que no ha de deixar fer-ho als demés.
El pare diu que educar un fill és important.
El nen dibuixa un triangle, un quadrat, un heptàgon... ben sol.
El pare està cansat i se n'ha anat al bar; quan torna li porta un púding, perquè s'adoni del molt que se l'estima.
El nen aprèn que pot despreocupar-se de la gent, si ho compensa amb un regal.
El pare diu que tothom és igual; quan l'alcalde s'atansa al forn, li regala el pa.
El nen, al pati de l'escola, no s'ajunta amb els diferents.
El pare diu que s'ha de ser eficaç; i decideix de tancar l'avi en un lloc on podran estar per ell, tenir-ne cura, rentar-lo, fer-lo jugar al parxís.
El nen aprèn que qui no és útil, s'ha d'apartar del món real; que cal negar-li els testos del balcó, la convivència amb els infants, i una llar pobre a la ciutat; que no hi ha res com una residència neta i desinfectada, flairant a gelatina i detergent.
Mentre el nen baixa pel tobogan, va pensant en buscar un lloc per quan el seu pare sigui vell.

Els monstres no existeixen

Agafo el camí de les boscúries del nord, cap a les muntanyes fosques, per on sé que ell passarà. Magnífic i superb, com si res, ha tornat al poble després de tants anys, exhibint el trofeu d’una vida pletòrica. La gent l’ha acollit, oblidant el meu pobre germà, a qui el cabró va empènyer dins del pou per gelosia. Pel que fa a mi, no ho deixaré córrer; he estat massa anys rumiant maneres de fer justícia.

Deixo el camí i avanço enmig dels matolls cap al vedat de caça. Els esbarzers m’esquincen la camisa, i un parrac de tela queda enganxat a les punxes. L’agafo amb cura, ningú no m’enxamparà.

Per llevant, l’alba desplega un ventall de claror tènue, amb la lluna que minva com una ungla lluminosa, i el brillant diminut de Mercuri. Recordo el temps en què m’extasiava contemplant la terra. Fa molts anys que, per a mi, només existeix un foc ardorós, que necessita alliberar-se i destruir el monstre que em va ensulsiar la infantesa.

L’estic veient, s’apropa.

Apostat dalt de la penya, abraono l’escopeta, agafo aire, apunto i disparo. M’arriba un udol llòbrec i llunyà, i la remor d’una ventada gèlida que branda el sostre del bosc. Es desploma com un ninot de drap a qui les bruixes deixen d’encantar.

M’hi atanso i li descobreixo les parpelles mig closes, com de nen que dorm. No pateix, i jo continuo amb la ràbia a dins. Llavors li veig, a l’escletxa de la mirada, els mateixos ulls vidriosos del meu germà quan el llevaren del pou. Caic de genolls i m’adono que sóc de la mateixa casta que l’ésser a qui he odiat tota la vida i que mai no ha existit; no el sé veure en aquest cos que jeu.

D’aquí a poc, una mare tornarà a plorar.

I jo, enfonsat, comprenc que no hi ha enemics, que no existeixen els monstres, només els nens que dormen.

Si ens besem pels carrers, trontollaran les cases.

"Li queda bé el tern..." pensa la noia "...i la corbata. Qui l'ha vist i qui el veu...!"

I ell xerra i xerra, i llegeix fragments de Heidegger dalt de l'escenari, sota la claror del focus, prop del vas d'aigua i del micròfon.
"Tot i així, continua sent ell mateix; la mateixa llum, el caliu de sempre... Oh Déu... com l'estimo...!"
I la noia rememora aquell petó pels carrers de Sussex, i la torba esvalotada que els perseguí amb aixades. I reviu l'angoixa de sentir com els arrencaven la roba i els penjaven despullats pels canells a la plaça. Encara veu la mirada trista dels infants clavant-se-li al sexe exposat. I torna a percebre l'oreig entre les cames i al llarg de l'esquena nua; i les mosques damunt la pell bruta d'ous esclafats; i el plor esfereïdor de tots dos; i el discurs del pastor a peu de pira, anomenant-los pecadors que us beseu pels carrers, que no teniu vergonya, que ja us hem enxampat cinc vegades, que sou fills del diable, que no hi ha altre remei que purificar-nos de vosaltres; i les flames, i el fum, i el dolor que els esgarrapava la pell i la carn; i la foscor estranya de la mort que els obnubilà i els allunyà per sempre l'un de l'altre.

"És tot un senyor" pensa ella.
I ell xerra, i fita el públic; s'aclareix la gola, veu aigua, continua xerrant.
-L'ateisme no és pas una opció mancada de senderi -assevera -. Niestche, Marx, van alliberar-nos de les fantasies alienadores que permetien la manipulació de...
S'atura en sec quan els seus ulls la descobreixen caminant enmig de la filera de butaques, i somrient-li.
-Com els deia...
Torna a tallar la frase i rememora un temps que no és capaç d'ubicar.
De sobte, comença a plorar; s'estremeix.
-Senyors... -fa amb la veu trencada -. D'aquí a uns dies els prometo una revisió de les meves teories... necessito replantejar-me-les.
Després baixa de l'escenari, arrenca a córrer, i s'abraça a ella enmig d'un bram.
La besa sense por, i aquesta vegada ningú no els persegueix.