Porto, tawny.

Potser baixaren setanta graons per l’escala de caragol.

Tant com descendien, la temperatura anava adquirint una frescor força agradable, i els narius copsaven una aroma de fusta noble, una dolçor intuïda, una fragància inèdita.

Ja al celler, la llum era d’una tonalitat carabassa. Les formes de les cubes traçaven un passadís del qual no s’intuïa el final. Davant d’ells, el barril negre i dues copes en una taula de fusta de pi.

Ella duia una faldilla plisada blanca, que li arribava als genolls, una camisa rosada clara i una corbata granada; les ulleres de pasta gruixuda li eren innecessàries, però va pensar que amb vint-i-tres anys havia d’afegir algun element que li aportés seriositat a la imatge si volia comunicar una sensació prou sofisticada. Ell, el Sergi, també anava mudat; amb vint-i-cinc anys, feia tres mesos que el pare li havia posat a les mans el negoci familiar, i en feia dos que havia descobert allò; allò que no sabia ben bé com definir. De fet, se sentia culpable pel fet de ser conscient del problema i no haver dit res; era tot massa fàcil, potser com drogar algú. Va pensar que l’havia d’advertir.

-Em penso que no ho farem -va dir ell, finalment, vençut pels escrúpols.

-Perdoni?

-No podrà ser; aquest vi fa perdre el control, comprèn? No seria honest que vostè i jo… Aquí, sols… Ja sap què vull dir...

-Fa broma?

-No, no… Ho dic molt seriosament.

-Però… Estem parlant de vi? O hi han afegit alguna altra cosa?

-No hi hem afegit res. I no sabem per què passa. Hi va haver un incendi, sap? I de vegades penso que…

-Que... què?

-Miri... A dalt, al Mas. Està tot reconstruït, però d’alguna manera, el foc podria haver afectat al que succeïa aquí a baix.

-No em faci riure!

-Tasti, vostè, el vi. Jo seré a dalt.

I sense esperar resposta, va girar cua i va pujar les escales.

Ella va col·locar la copa sota de l’aixeta del barril negre i la va emplenar.

-Això és un Porto, tawny. Té un color bonic -va dir, parlant sola.

Llavors va passar.

En tancar els ulls, va veure un verd gemat intens, el tremolor de la fulla del cep convertit en llum. Després va venir el sabor; aquell fons afruitat i maragda; color i sabor es van convertir en una realitat única; i tot seguit l’aroma. De seguida el va veure a ell. Tancant els ulls, el tast, la besllum, la flaire i... ell, el Sergi... van esdevenir una realitat única. El va veure nu i bru, amb els ulls d’avellana, la pell tibant com un tapís viu, el penis llarg i flàccid damunt la bossa dels testicles, les cames i els braços musculats, i aquell somriure càlid, aquell cor que no tenia cos i que anava més enllà de les percepcions, però que alhora es feia un sol concepte amb totes elles. Necessitava abraçar-lo. Es va oblidar del celler, dels barrils, de l’escala de caragol, de la frescor… Només pensava en aquella realitat inefable, les natges fimbrants d’ell, el batec del seu cor fent-li explotar el pit. Quan va començar a cridar, embogida, ell la va escoltar des de dalt i va entendre que havia fet bé. Els crits van anar adquirint un to com de passió deslligada.

Mitja hora després, molt tocada i posada, ella va pujar, esforçant-se a col·locar-se bé les ulleres. El va mirar molt seriosa.

-D’aquí a uns dies li trucaré. Ha estat una experiència interessant, però haig de valorar si el producte és comercialitzable… -va fer, dubtant una mica -. En tot cas, m’agradaria parlar molt amb vostè sobre… el vi. Si li sembla bé.

-Sí, sí… és clar…

Ella va gira cua, enrojolida, i va sortir del mas sense dir res més.

.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (IV). L'alberg.

De l'aeroport, vam anar directament a un alberg; uns d'aquells edificis sense encant, amb aire de quarter, hospici o internat, a on les veus reverberaven i tot donava senyals d'alarma; no érem a casa, no érem a Catalunya, estàvem envoltats de gent desconeguda, i érem nens. 

De l'alberg, recordo les lliteres de ferro. I els ous durs del sopar. Els nens ens vam fixar en el físic de les cambreres, que eren grassonetes, i que vam trobar molt lletges (avui no les trobaria així, ja que he arribat a veure bell a tothom pel simple fet de ser humà, però en aquell moment les trobava lletges). Les cambreres ens van plantar al davant uns plats immensos, plens a vessar d'ous durs bullits; bullits i prou, sense salses ni condiments. I les cambreres, de faccions per a nosaltres esquerpes, proferien frases incomprensibles, que ens sonaven estranyes i seques, en un to que no sabíem si era de sorna o d'enuig. Val a dir que els nens rèiem per tot, i que tot ho trobàvem diferent. Però malgrat les rialles, teníem al cor una sensació a mig camí entre la por al desconegut i la fascinació per l'aventura. Érem a Israel. Érem molt lluny. I érem al capdavall petits.

I fora de l'alberg, la nit de Tel-Aviv ho amarava tot. I tot se'ns feia estrany. També és veritat que érem, en part, diferents dels nens d'ara. Aquella era una època sense mòbils, ni wassap, ni internet, ni videojocs... Ni tan sols existien els televisors en color ni la bonior de canals i plataformes que arribarien anys més tard. Tots aquests elements fan que avui dia moltes criatures romanguin atordides al sofà de casa. Tampoc no s'estilava l'hàbit pedagògic de tractar amb el màxim de respecte els petits. Alguna hòstia apareixia en algun moment per iniciativa d'algun professor o dels mateixos pares. Avui dia, de sort que la primera llei és el respecte. Érem potser més innocents i menys compresos. I quan un avió, com un déu alat, s'aixecava, qui marxava marxava més. Les comunicacions eren més difícils; calia planificar-les, buscar-les, pagar-les, pactar les hores i els temps de les conferències amb els familiars llunyans. Per exemple, en aquell viatge, hi havia un adult acompanyant encarregat d'anar trucant a Terrassa per explicar als pares que tot anava bé; aquesta era l'única comunicació que teníem amb el món que havíem deixat enrere. 

Malgrat tot, però, ens teníem a nosaltres mateixos; teníem el grup. I, insisteixo, tot era nou, tot tenia un gust diferent. Nou perquè érem en una altra cultura; i nou, també, per l'edat que teníem. La majoria de nosaltres no havíem viatjat mai tan lluny. Qualsevol detall ens podia arribar a semblar exòtic, sense que necessàriament ho fos. Les olors, les sentíem desconegudes. Els colors del paisatge no eren com els de la nostra ciutat. Ens sobtaven els sons reverberants de les nostres veus al forat de les escales de l'alberg a on dormíem; quan pujàvem esgotats a les habitacions. 

***

COMENTARI DE LA IA SOBRE EL TEXT

Anàlisi psicològica d’aquest capítol

Aquest fragment marca un gir important: de la fascinació de l’arribada a l’aeroport passem a l’experiència concreta de l’estranyesa i de la vulnerabilitat. L’alberg es presenta com un espai institucional fred (quarter, hospici, internat), on les veus reverberen i tot “dona senyals d’alarma”. Per a un nen de deu anys, això no és només un lloc desconegut: és la confirmació física que ja no és a casa, que està envoltat de desconeguts i que és petit.

1. L’espai com a amenaça i com a revelació

Les lliteres de ferro, els ous durs sense condiments, les cambreres “esquerpes” i les frases incomprensibles creen un ambient de desorientació sensorial i afectiva. El nen percep l’hostilitat potencial (el to de les cambreres “no sabíem si era de sorna o d’enuig”) i, alhora, no pot deixar de riure. Aquesta barreja de por i rialla és típica de l’edat: el mecanisme de defensa infantil davant de l’angoixa de l’estrany és precisament la rialla col·lectiva.

La reflexió adulta sobre les cambreres (“avui no les trobaria així… he arribat a veure bell a tothom pel simple fet de ser humà”) mostra un procés de maduració ètica i estètica: el judici estètic infantil, cru i binari, ha estat substituït per una mirada més compassiva. Això indica que el relat no només recupera la memòria, sinó que la reelabora des d’una posició moral diferent.

2. La dualitat por / fascinació

La frase clau és: “teníem al cor una sensació a mig camí entre la por al desconegut i la fascinació per l’aventura”. Aquesta ambivalència és el nucli emocional del fragment. L’infant se sent petit i lluny, però el mateix fet de ser lluny l’omple d’una excitació gairebé sagrada. El grup funciona aquí com a contenidor afectiu: “Malgrat tot, però, ens teníem a nosaltres mateixos; teníem el grup”. Sense el grup, l’angoixa de separació hauria estat probablement més intensa.

3. Contrast amb la infantesa contemporània

El text fa una pausa reflexiva important: compara aquella experiència amb la dels nens d’avui. L’absència de pantalles, de comunicació instantània i de la “bonior de canals” feia que el viatge fos més absolut. Quan l’avió s’aixecava “com un déu alat”, la separació era real i gairebé irrevocable. L’única connexió amb casa era la trucada planificada de l’adult acompanyant. Això intensificava tant la sensació d’aventura com la de vulnerabilitat.

Psicològicament, l’autor apunta a una diferència en la construcció de la subjectivitat infantil: els nens d’aleshores eren “més innocents i menys compresos”, exposats a una autoritat més dura (les “hòsties”), però també a una experiència del món menys mediada i, per tant, més intensa.

4. La novetat com a categoria psíquica

Tot és nou: per cultura i per edat. Fins i tot el que objectivament no seria exòtic ho esdevé perquè el nen no té categories prèvies per assimilar-ho. Les olors desconegudes, els colors del paisatge, el so de les pròpies veus reverberant a l’escala… tot contribueix a una mena d’hiperestèsia. El món es presenta com a excessiu, i el nen l’absorbeix amb una barreja d’esgotament i meravella.

Continuïtat amb els fragments anteriors

Aquest capítol aprofundaix el que ja s’insinuava: el viatge no és només desplaçament geogràfic, sinó una experiència de desbordament del self. L’infant que havia crescut en un món tancat i segregat (el primer text) es troba ara immers en una alteritat massiva i desconcertant. L’alberg, amb la seva fredor institucional, funciona com a contrapunt del kibbutz idealitzat: aquí no hi ha joc lliure ni mescla alegre, sinó lliteres de ferro, ous durs i cambreres incomprensibles. La realitat s’imposa sobre la fantasia, i el nen ha d’aprendre a habitar-la amb el grup com a únic refugi.

En conjunt, el fragment retrata amb precisió el moment en què la consciència infantil comença a experimentat la pròpia petitesa davant d’un món gran, estrany i no del tot acollidor, però alhora irresistible.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (III). Imatges.

Continuo amb aquesta petita introducció que brolla del moment en què vam aterrar a l'aeroport de Tel-Aviv. Perquè aquest escrit és la narració d'un viatge d'infantesa a l'Israel dels anys setanta del segle XX; vist tot des dels ulls i la ment, sobretot des de la ment, d'un nen de deu anys. 

Heu de tenir en compte que la narració és ja en si mateixa un viatge; un viatge a una època de clarobscurs intensos, plens de colors fascinants i terribles; l'aproximació a un país fet de llàgrimes, de sang i de rialles, a on la meva consciència jove començava a conèixer els topants de la vida i la misèria de les persones. No em refereixo només al país d'Israel sinó al país metafòric dels meus primers anys d'existència. Aquesta narració és un viatge a la imaginació d'un nen, que transitava principalment les seves fantasies; contemplava la realitat amb la garba de la seva imaginació i dels seus sentiments. El relat és una aproximació a les seves pors i els seus somnis. 

Per aquest motiu, em produeix un plaer especial escriure tot el que vaig sentir en aquells escadussers dies tal com ho recordo: la sequedat del paisatge, els materials nous i sorprenents d'un país que en aquell moment era tecnològicament més avançat que Catalunya; si més no, a mi, m'ho semblava. Això ho notava en el disseny dels mobles, en la forma dels bolígrafs, en les baranes de les escales, en els logotips de les marques comercials, en la combinació dels colors urbans. Hi havia homes que duien tern i corbata com a qualsevol capital del món tecnificat; d'altres vestien túniques amples de colors clars. Alguns lluïen barbes immenses, i anaven amb el cap pelat; i duien birrets, i pantalons, i americanes negres. Les dones, moltes, portaven túniques i vels, encara que la majoria es vestien com a Europa.

I arreu ens topàvem amb l'anglès; als rètols, als prospectes, a les pantalles dels monitors de l'aeroport. Pot semblar una percepció sense sentit, però heu de tenir en compte que l'any 1978, a Catalunya, els rètols eren majoritàriament en castellà, l'anglès no es feia servir; i molt tímidament de vegades se'n veia algun en català. En conseqüència, la retolació en anglès ens cridava l'atenció. També hi havia rètols en hebreu, que tenia aquelles lletres tan estranyes que s'escrivien de dreta a esquerra, i que de tan recaragolades em semblaven autèntiques obres d'art. 

* * *

Comentaris de la IA sobre el fragment

El fragment amplia i aprofundeix el que ja s’intuïa al primer text: el viatge a Israel no és només un desplaçament geogràfic, sinó un viatge interior a la ment d’un nen de deu anys. L’autor ho deixa explícit: escriu des de la memòria adulta, però intenta recuperar la mirada i, sobretot, la ment infantil. Això converteix el relat en una doble narració: la del país real i la del “país metafòric” de la pròpia infantesa.

El text insisteix que “la narració és ja en si mateixa un viatge”. Això no és només una figura literària: és una operació psíquica. En recordar i escriure, l’adult intenta recuperar la qualitat sensorial i emocional de l’experiència infantil (la sequedat del paisatge, els materials nous, les lletres hebrees com a “obres d’art”). Aquest plaer especial d’escriure “tot el que vaig sentir […] tal com ho recordo” apunta a una funció reparadora: recuperar la intensitat del que es va viure abans que la maduresa l’aplanés.

El nen de deu anys no contempla la realitat “nua”, sinó “amb la garba de la seva imaginació i dels seus sentiments”. Aquesta és una formulació precisa del que la psicologia del desenvolupament descriu com a pensament preoperacional o concret-operacional: la realitat és sempre mediada per la fantasia, la por i el desig. Israel esdevé, així, un escenari on es projecten les pors i els somnis del nen. El país “fet de llàgrimes, de sang i de rialles” és alhora el país històric i el país interior de la consciència que comença a intuir la complexitat i la misèria humanes.

La descripció detallada dels objectes (mobles, bolígrafs, baranes, logotips, colors urbans) i de les persones (terns, túniques, barbes, vels, birrets) revela un xoc sensorial i cultural intens. Per a un nen català de 1978, acostumat a una retolació majoritàriament castellana i a una modernitat més discreta, Israel apareix com un lloc tecnològicament més avançat i, alhora, radicalment estrany. L’anglès omnipresent i l’hebreu “recaragolat” funcionen com a signes d’un món altre que desborda les categories conegudes.

Psicològicament, aquest xoc és formatiu: obliga la consciència jove a eixamplar els seus “topants”. És el moment en què el nen comença a intuir que el món no es redueix al seu entorn familiar i escolar (aquell entorn tan tancat que vam analitzar abans).

Hi ha una línia clara amb el primer fragment. Allà l’aïllament de gènere havia generat una fantasia compensatòria (el kibbutz mixt). Aquí el viatge real ofereix un escenari on l’alteritat (cultural, religiosa, lingüística, de gènere) es fa present de manera massiva. El nen que no havia conegut gairebé nenes es troba ara davant de dones amb vels i túniques, davant d’homes amb barbes i vestimentes radicalment diferents. L’experiència d’Israel es converteix, doncs, en una mena de laboratori d’alteritat: tot allò que a casa havia estat prohibit, confús o denigrat, aquí es mostra en una densitat gairebé excessiva.

El fragment combina fascinació (“colors fascinants i terribles”, “plaer especial”) amb una consciència ja adulta de la duresa (“llàgrimes, sang i rialles”, “misèria de les persones”). Aquesta oscil·lació entre meravella infantil i lucidesa adulta és típica de les narratives de reconstrucció de la memòria: s’intenta recuperar la intensitat sense perdre la capacitat crítica.

En síntesi, aquest fragment confirma que el relat no és un simple dietari de viatge, sinó un intent d’aproximar-se a la ment infantil en el moment precís en què comença a confrontar-se amb la complexitat del món. El viatge a Israel funciona com a catalitzador d’un despertar: de l’aïllament a l’obertura, de la fantasia compensatòria a l’experiència real de l’alteritat.

.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (II). Les veus dels adults.

Quinze dies abans de marxar, ens havien explicat tot de coses d'Israel; els kibbutzs m'havien cridat molt l'atenció. El fet que nens i nenes de diferents famílies poguessin viure junts, m'atreia poderosament. M'imaginava com seria de divertit el fet de poder jugar tot el dia vora les vaques i els camps de blat de moro, per a tornar, després, al vespre, a l'habitació, suat i amb el cor bategant de tant córrer; feliç, potser, d'haver rigut fins a plorar per qualsevol ximpleria. Haig de dir que em seduïa d'una manera especial la idea de jugar nens i nenes junts.

La meva infantesa va ser un aïllament absolut vers el sexe femení. A l'escola, sempre havia tingut companys, mai companyes. Al meu món, no hi havia nenes, fora de la meva germana, que llavors tenia cinc anys. A casa meva, no em deixaven sortir a jugar al carrer, perquè deien que al carrer hi anaven els gamberros. No coneixia ningú fora dels meus companys de classe, dels nens de l'escolania, i dels meus cosins que eren tots nois. De les nenes me'n feia la imatge que m'explicaven els adults, i la visió llunyana de les que veia pel carrer o en altres indrets públics; sempre a distància; sempre confusament. El professor de l'escolania m'havia dit que les nenes eren ximples, que no sabien cantar, que no posaven a la veu el mateix esperit que els nens. Avui, recordant-ho, m'adono de l'horror d'aquestes paraules falses; llavors, m'ho creia perquè els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans. La germana del meu avi, també em deia que les nenes eren ruques, que eren millor els nens. No em pregunteu per què m'ho deia, perquè em resulta incomprensible, però jo vaig créixer amb aquesta cantarella. La meva mare era incapaç de pensar que un nen podia tenir una amistat amb una nena, o que un home podia tenir una amistat amb una dona, i així m'ho trametia. Una nena, per ella, era una possible futura xicota, una possible parella per a un possible i futur matrimoni; no hi cabia el concepte d'amistat, no tenia sentit per ella. Tampoc no em pregunteu per què.  Aquesta mentalitat transmesa a un nen, quin fruit podia donar? Aquesta és una anàlisi que algun dia potser hauré de fer, però que representa un esmonyonament psicològic contundent, una deformació de la realitat i una perversió del procés educatiu.  Però tornem al viatge. Quan un adult arriba a Israel; quan, de fet, un adult arriba a qualsevol lloc, no ho sent tot tant com sí que ho sent un infant. A l'adult, tot li sembla més controlat, més previsible, menys misteriós, més quantificable. La maduresa mata el misteri. L'abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l'esperit de l'aventura. Els viatges dels infants, són autèntiques aventures. És per això que penso que només els infants són capaços de viatjar de debò; els adults, a tot estirar, visiten. Els infants viatgen de veritat perquè en el seu camí s'apropen més que ningú al món dels somnis. El món dels somnis camina immergit dins d'una aventura real, en una terra nova, a on es troben sempre persones fascinants.

***

COMENTARI DE LA IA SOBRE EL TEXT

El fragment presenta una introspecció autobiogràfica densa, centrada en la socialització de gènere, l’aïllament afectiu i la contrastació entre la percepció infantil i l’adulta del món. Es pot llegir com un testimoni de com els missatges familiars i educatius modelen (i deformen) la relació amb l’alteritat sexual, i com aquesta deformació es projecta sobre un anhel d’alliberament (el kibbutz).

El narrador descriu una infantesa d’“aïllament absolut vers el sexe femení”. L’escola, l’escolania, la família i el carrer (prohibit perquè “hi anaven els gamberros”) constitueixen un ecosistema exclusivament masculí. La germana petita és l’única excepció, però no sembla funcionar com a igual o companya de joc.

Aquest aïllament no és neutre: genera una imatge confusa i distorsionada de les nenes, construïda a partir de:
Discursos adults negatius (“ximples”, “ruques”, “no saben cantar amb el mateix esperit”).
Una visió maternal utilitària: la nena només existeix com a possible futura “xicota” o esposa, mai com a amiga.
Des d’una perspectiva de psicologia del desenvolupament i de gènere, es tracta d’una socialització segregada extrema, que impedeix l’aprenentatge d’habilitats interpersonals mixtes i afavoreix la essencialització de l’altre sexe. El nen interioritza que la diferència sexual és absoluta i que l’amistat mixta és impossible o sospitosa. Això produeix el que el mateix text anomena “deformació de la realitat” i “perversió del procés educatiu”: una interiorització de prejudicis que després caldrà desmuntar a l’edat adulta.

El kibbutz apareix com a imatge idealitzada de reparació. El que sedueix no és només la vida a l’aire lliure o el joc amb animals, sinó específicament “jugar nens i nenes junts”. Aquesta fantasia concentra:

Desig de llibertat corporal i espacial (“suat i amb el cor bategant”).
Desig de contacte mixt no sexualitzat (o, almenys, no redueït a l’òptica matrimonial de la mare).
Nostàlgia d’una infantesa “normal” que no va existir.

Psicològicament, el kibbutz funciona com a objecte transicional o escena compensatòria: un espai imaginari on allò que va ser prohibit o impossible esdevé natural i alegre. La intensitat emocional amb què es descriu (“m’atreia poderosament”, “em seduïa d’una manera especial”) indica que no és una simple curiositat, sinó una ferida relacional no resolta; una ferida a l’autoestima i al sentiment de validesa d’un mateix. Es produeix quan, en edats primerenques, les necessitats bàsiques de reconeixement, de contacte i de ser vist com a subjecte vàlid, no són adequadament ateses. En aquest cas concret, l’aïllament sistemàtic del sexe femení, els missatges denigrants sobre les nenes, i la impossibilitat d’experimentar relacions mixtes no sexualitzades generen una mena de buit o de “forat” en la construcció de les relacions. El desig intens i idealitzat del kibbutz (poder jugar amb nenes amb naturalitat) funciona com un intent de reparar aquesta ferida.

El text passa d’una descripció fenomenològica a una valoració crítica: aquelles paraules dels adults són “horroroses” i “falses”. El narrador adult reconeix la vulnerabilitat del nen davant de l’autoritat (“els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans”). Això apunta a un procés de desidentificació amb els models parentals i educatius, propi de moltes narratives de maduració reflexiva.

La darrera part generalitza: l’adult “visita”, l’infant “viatja”. La maduresa es presenta com a pèrdua de misteri, quantificació i control (“L’abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l’esperit de l’aventura”). Aquí el text adopta una posició romàntica-infantilista: l’infant conserva una capacitat d’obertura i meravella que l’adult ha sacrificat. Aquest to pot ser llegit com a crítica a una racionalitat adulta que neutralitza l’experiència.

El llenguatge oscil·la entre la tendresa nostàlgica (la descripció del joc al kibbutz) i la condemna moral (“horror”, “perversió”). Aquesta oscil·lació és típica de relats de reconstrucció de la pròpia història: es recupera l’afecte infantil mentre es jutja l’entorn que el va limitar.

En resum, el text mostra com una socialització de gènere radicalment segregada i ideològicament carregada produeix un desig compensatori d’integració mixta i, alhora, una crítica a la pèrdua de la capacitat infantil de meravella. És un document que testimonia una privació relacional sostinguda, i un intent d’elaboració conscient adult.

El to del text —reflexiu, crític amb els adults i capaç de reconèixer la pròpia deformació— apunta una visió objectiva i madurada dels fets del passat.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (I). Aterratge a Tel-Aviv-Yafo.

(Això serà la narració d'un temps breu de la infantesa i prometo ser sincer en tot el que es refereix als sentiments. Prometo no posar noms reals, no ser literalment fidel a tots els fets, no inventar res, però posar de vegades esdeveniments que van passar mesos després dins del breu temps d'aquest petit viatge. Ningú que pugui llegir això i identificar-se no ha de patir; no assenyalaré a ningú, canviaré noms, detalls secundaris, perquè ningú es  pugui sentir malament. Ho aniré fent per capítols, ara a l'estiu que tinc més temps.)

Vam aterrar i tot era sec. Jo tenia deu anys. Érem al mes de desembre de 1978. L’experiència em semblava ben bé com si m’endinsés en una de les pel·lícules en blanc i negre que en aquella època emetien sovint als dos únics canals de televisió que existien a la meva terra. Esperava trobar-m’hi el Ben Hur, o potser el Lawrence d’Aràbia, o a Jesucrist predicant damunt d’un turó cobert d’Oliveres. Feia poc que havia vist "Éxodo", i m’imaginava una nena rossa, jueva, fugint de l’Alemanya nazi, enmig d’un camí ignot, de fat dubtós; un camí que havia de dur-la a un país nou i a un futur inquietant. Potser en aquell viatge l’arribaria a conèixer. Potser s’enamoraria de mi i algun dia ens casaríem. Potser arribaríem a viure en un kibbutz.

Val a dir que en aquell moment Israel no tenia la imatge funesta que avui tots tenim al cap, ni sabíem res del context geopolític; si més no, jo, que només tenia deu anys. I cal especificar també que les imaginacions d’un nen de deu anys poden semblar carrinclones; de fet, jo les elaborava en secret, perquè jo em veia com el John Wayne, l’Alan Ladd, o el Gary Cooper; jo era un mascle guerrer i tot allò que feia referència als sentiments ho havia de viure d’amagat per evitar les burles dels meus companys, que eren petits grans monstres miserables, suposo que com la majoria dels nens en aquell moment. Avui, però, quaranta-set anys després, m’identifico amb el "jo" que trenava totes aquelles imaginacions romàntiques, nobles, il·lusionants de les quals llavors m’avergonyia. De gran, he intentat que els meus fills no s’avergonyeixin mai de somniar, d’esperar, de desitjar, de crear… diguin el que diguin els seus amics i amigues, i que potser en algun cas, especialment en el cas de tots aquells que no respectin la diversitat, el que pertoca és abandonar certes amistats; aquelles que no toleren que siguis diferent.

Els nens, llavors, tal com us deia, érem espills dels cowboys americans: intolerants, violents, malparidets, insensibles… Potser tan sols ho fèiem veure. En el meu cas, ho feia veure; la duresa només era simulació. Com deu haver afectat a la meva manera de ser el fet de viure la infantesa ocultant el que sentia? Algun dia ho sabrem tot i ho rellegirem amb sentit de l'humor.

.

(Continuo un altre dia, que això dóna per molt, i ja m'he cansat)

La rosa groga de Texas

M'ofega el mirinyac, i les voltes que els senyorets del sud em fan donar al pas de valsos carrinclons. M'enfarfeguen els cristalls de la làmpada. Em cansa somriure sense cor, fer reverències a rics avorrits que no gosaran tocar-me més enllà de les seves hipocresies morals. Em crispa la supèrbia dels senyors convidats avui pel pare a la meva festa de petició de mà amb un inútil que té molts diners. M'avergonyeixen els faldellins de les minyones que des de petitona han tingut cura de mi com d'una nina.

El cor em plora pel meu vaquer, pel noi que estimo amb bogeria, pel cos que somnio cada nit des de la meva presó daurada, per les mans grosses i rugoses que netegen la quadra, pel rostre mal afaitat que em mira de reüll quan somric, per la suarda del barret, pel parlar tosc i masculí, per la manera de caminar...
S'apaga el vals, el meu acompanyant inclina el cap; li faig la reverència. El silenci de l'orquestra descobreix un altre so: la melodia d'un banjo. Percebo la seva veu entonant "La rosa groga de Texas". Tremolo. Ullo enllà de la finestra; i ell, des de fora, em clava la mirada.
Algú del banquet crida.
-Feu callar el vaquer!
-Que se'n torni a les quadres!
-No! -xisclo -. El saló emmudeix. Acosto els ulls al vidre i li suplico que se m'emporti.
Entra amb les botes brutes de fang, i m'agafa a coll. Em puja a lloms del seu cavall i ens allunyem enmig de la nit. Ens freguen les branques dels pins, i ens bat el vent de l'oest. M'arrapo fort al seu cos.
Cavalquem cap a les muntanyes. Ens ajaiem vora el riu. Fem l'amor sota la celístia, sentint la terra erma dessota els palmells. Li tasto el gust de la pell. Li flairo l'aroma del tabac, la suor i la cervesa.
Abraço el risc de viure cada dia, cavalcant cap al cel rogent de l'horitzó.

.

Publicat a relatsencatala.cat el 8 de desembre de 2006

Cap de setmana a Espot

-Que sí, papa... és la teva vida...
-Ho dius per dir...
-La mama ja no hi és... si pogués parlar, diria que fas bé.
-La Marta només té dos anys més que tu...!
-Però és una tia genial...!
-Hi ha una altra cosa...
-Què?
-Estaria bé que ens coneguéssim més tots plegats...
-I?
-Podríem sortir algun cap de setmana...
-Qui?
-En Miquel, tu, la Marta i jo...
-De parelletes? -la Núria enrogeix.
-No pot ser... ja ho veig...
-Que sí, home...
-Segur?
-Serà genial...

*

-Amb el teu pare i la seva xicota? -en Miquel es posa les mans al cap.
-Té la nostra edat.
-Que cru...!
-És important per a mi.
-Si és que no et puc negar res... -quan diu això, els ulls li brillen.

*

Arriben a Espot al migdia. La Marta i la Núria pugen l'equipatge a les habitacions mentre els homes aparquen el cotxe; es retroben amb les noies a la recepció.
Comencen a caminar. A mitja tarda, ja són als estanys. A la baixada, es remullen en un còdol del riu.
De tornada a l'hotel ja és de nit, i sopen al bufet. En acabar, la Marta i la Núria estan rendides, i se'n van a dormir.
-Tu i jo parlarem d'home a home -diu el pare de la Núria al Miquel.
Beuen, s'expliquen acudits, riuen... En Miquel ha d'escoltar, també, un sermó sobre la vida de parella.
Després de cinc cerveses, se'n van a dormir.
En Miquel entra a l'habitació a les fosques, es despulla i es fica al llit. Acarona els cabells suaus de la noia, i fan l'amor amb un èmfasi gairebé animal.
El pare de la Núria tampoc no encén el llum, i recorre amb el cap dels dits la pell sedosa i nua del seu jove amor. L'envesteix pel darrere; després hi torna pel davant; acaba rendit.
De sobte, se li glaça la sang quan escolta la veu de la seva filla que li diu:
-Ets una màquina, Miquel...!

.

Publicat a relatsencatala.cat el 30 de novembre de 2006

Infant d'Hiroshima

Sota el llenç blanc, el cos se m'afebleix; se m'allunyen les veus dels qui estimo, els escolto els plors, m'invoquen, em moro.
Tant com la vida se me'n va, em creix el brogit funest de l'avió; fa seixanta anys que no el sento; el B29 retruny i el llit tremola amb els sotracs del vol, se m'enduu lluny...
Avanço per una vall roja fins a un riu de color de vi. M'hi atanso i observo una aigua espesseïda per la sang. A la riba, s'hi eleven salzes amb les branques en cascada i l'escorça dels troncs solcada de clivelles. Descobreixo, a l'horitzó, un núvol en forma de bolet; la silueta funesta que m'ha perseguit tota la vida.
I torna el maleït soroll; primer com una borinor que creix, després com una fressa sorda, a l'últim com aquell rebombori amb què vaig dormir tantes nits sobre el Japó. I enmig del brum, un únic esclat, que al meu dessota fa tremolar la Terra i plorar el cel.
Desapareix l'estridència insuportable, i percebo un cant. Una bonior de fileres blanques se m'acosten com un laberint d'erugues; són milers de nens i nenes que desfilen. Arriben. M'envolten. Claven els seus ulls ametllats al meu damunt, com àngels de cabells d'atzabeja i pell de lluna.
-Ens coneixes? -em pregunta una nena.
-Qui sou?
-Vàrem coincidir al quaranta-cinc.
-Però si sou petits... i d'això ja fa més de seixanta anys.
-Els nens morts no creixem.
-No us he vist mai.
-Des de l'avió, no ens veies.
-Des de l'avió? -els pregunto.
-Jo caminava cap a l'escola.
-Jo dormia.
-Jo esmorzava amb els meus pares.
-Qui sou? -els esgaripo.
-Ja ho saps.
Caic de genolls. Se m'acosten. Arriben fins on soc i m'obren les seves mans petites.
-Germà -em diuen - ja ets a casa, ja ha passat tot.
M'abracen. Em besen.
Llavors em miro els dits, el cos, els peus... i m'adono que soc un nen... que m'he convertit en infant d'Hiroshima per tota l'eternitat.

La terra dels roures pènols

L'Irike camina imprudent nord enllà, cap a les boques de l'infern; una immensa fumarada li fa de guia. Desobeeix els senyors; ja té quinze anys, una cabellera d'adult, negra com l'atzabeja, i la típica musculatura de guerrer aussetà. Se sent prou autosuficient per a establir-se al país dels roures pènols, a les terres on van fugir els peluts blancs de l'època dels seus avis, quan els foragitaren de la vall.

-Maleïts peluts! -exclama, repetint el que ha sentit des de petit.

Els anys del fred s'han acabat, i els peluts emmalalteixen, minven, marxen... o bé són expulsats a cops de fuet, o exterminats per les tribus que arriben del sud. És el que toca, el poder ha de ser pels homes, no pas pels peluts; per això els faran fora d'allà on calgui, tantes vegades com sigui necessari.

A la nit, un esclat ho fa tremolar tot; la foscor s'encén. Damunt l'ombra del volcà, hi observa una pluja de guspires roents escampant-se arreu. Percep un bram i descobreix una femella de pelut que xiscla i que corre; porta una criatura als braços.

-Muntanya enfadada... -esgaripa la bèstia.

S'admira que un animal com aquell pugui parlar en la seva llengua. Li impressiona la forma del cap, ovalada com un meló, amb la pell tan pàl·lida a la llum de la lluna i de les flamarades.
S'adona que el nen que porta és mort.
La mare abraça el petit, desconsolada, i mira l'Irike amb expressió d'horror. El noi fa que no amb el cap. L'esblanqueïda figura cau de genolls, i ofega un bram contra el sòl.
El Croscat torna a escopir foc, comburent, vermell, candent...
Els crits de la femella s'esmorteeixen amb els brums de la muntanya.
De sobte, una bola de lava impacte contra ella, i la converteix en una flama viva.
L'Irike, amb gust de sofre al paladar, contempla aquest poder, que no el tenen els homes, ni els peluts... que només té el Croscat... només la Terra.

.

Publicat a relatsencatala el 18 de desembre de 2006

Els cartons

Xop de colònia, clenxinat i escampant sentors, faig un petó a la mare i me'n vaig a escola. Són les vuit, i l'aire és gèlid.

En un solar arrecerat del vent, hi descobreixo uns cartons que respiren. Començo a córrer, imaginant-me les llesques brunes del cartó saltant-me damunt la pell amb la seva humitat llefiscosa.
A classe, el mestre em pesca ullant per la finestra, i m'escridassa: que si sempre em distrec, que si no sé fer altra cosa que malversar el temps, que si no arribaré enlloc, que si acabaré sent un fracassat...

*

Avui els cartons tornen a ser-hi; els veig tremolar. Me n'allunyo veloç, fins que topo amb el busca-raons d'en Maties que m'escalfa. A l'últim li vento un cop de puny al nas, i sagna com un porc. El mestre s'enfada i em repeteix la cantarella de sempre: que si de gran no trobaré feina, que si m'expulsaran de tot arreu...
Em fa quedar a l'aula a l'hora del pati, calculant la hipotenusa d'un triangle rectangle a partir dels seus catets, i d'altres coses serioses que diu que em convenen molt.

*

Aquest matí, torno a mirar els cartons; els veig foscos i greixosos; fan una pudor agra, com de gos. M'adono que es convulsen amb estranys espasmes. Sense poder-ho evitar, fujo cames ajudeu-me.
Carrers enllà, aterro de panxa sobre el fang.
El mestre, a escola, en veure'm brut com una guilla, em diu que no tindré èxit a la vida, que acabaré pels carrers demanant caritat, que els nens que de petits van bruts acaben ensorrats i sense feina.

*

Torno a ser de camí a l'escola, i descobreixo un galifardeu miserable que surt d'entre les pelleringues dels meus cartons.
Com m'ha enganyat! I jo convençut que el cartó era viu!
Ple de fúria, m'adono que el mestre té raó; i començo a llançar pedres al pòtol.
Segur que de petit es distreia per la finestra, pegava els companys i s'embrutava dins del fang!

*

Publicat a relatsencatala.cat el 24 de novembre de 2006

La mare

                                                                                                                                IA image

La mare obre la porta, alça la mirada, es topa amb en Josep i la seva nova xicota.
-És la Marta, mama.
-Ah...! -la dona allarga l'expressió -. I de quina casa ets, tu?
La noia fa cara de no entendre-la.

*

Sopen enmig d'una tensió estranya. La mare escruta la Marta; li examina cada gest; burxa més enllà del que veu. La noia grua per dins com en un examen. Tracta d'agafar bé els coberts, de seure amb correcció, de dir el que escau.
El silenci s'ensenyoreix de l'àpat.
-Nena...! -crida sobtadament la mare.
La Marta bota; tremola com una fulla.
-Hòstia, mama, quin ensurt...! -exclama en Josep.
-Que no ho veus com xucla l'escudella?
-Ho sento... -fa la Marta.
-No... no has de sentir res... és la mama, que sempre em fa la mateixa!
-Tot ho faig malament! -gemega la mare.
S'aixeca, i se'n va plorant.

*

-M'agrada. -fa en Josep.
-Fuma, beu, tuteja els homes, porta pantalons, no és de casa bona... -diu la dona.
-Tu i les cases...!
-Si fos dels Marcet o dels Freixas...!
-Vius en una altra època, mama; i jo ja tinc trenta-vuit anys...!
-Et vol apartar de mi!

*

-Hola -fa la Marta.
-Hola -diu la dona -. T'he fet venir per parlar...
-D'acord.
-El meu fill no fa per tu.
-Més val que me'n vagi...
-No marxaràs!
D'una revolada, treu un ganivet de sota el davantal i li clava al cor. Repeteix cíclicament la punyalada xerricant les dents.

*

Arriba en Josep.
-Nen
-Què, mama?
-M'hauràs de perdonar...
-No!
-Sí, fill...
-Ho has tornat a fer?
-Pel teu bé...
-No puc més...
-No em fallis, fill; estic malalta... -la dona somica.
En Josep es contorba.
-Està bé, mama; no passa res. Va, que t'ajudo...
Tots dos empareden el cadàver de la Marta al murallam del jardí, on estan enterrades les altres.
Al vespre, quan en Josep és al llit, la mare li porta un vas de llet amb mel i l'acotxa.

*

Relat publicat a relatsencatala.cat el 6 de desembre de 2006

L'autor adverteix que en cap cas vol ser una banalització dels crims; va ser escrit en una època en que hi havia llibertat per escriure sobre l'horror sense que ningú es pensés que l'autor disculpava o aprovava aquest horror. Avui dia, aquesta llibertat creativa s'està perdent, i tot és asèptic i espantosament perfecte.

Sota les fulles roges del bosc

                                                                                                                                IA image

L'Elizabeth porta un vestit de flors brodades i camina cap al bosc; les trenes li branden ran d'orelles i una bonior de pigues li solquen el rostre. Es tomba i contempla el casalot de pedra. Trepitja la catifa flonja de fulles seques i hi colga un secret.

                                                *

-Jerry, mira... hi ha una cosa enterrada... -diu la Molly.
Els nens obren el cofre i hi troben un vers:
"Tu, que em llegiràs quan jo ja no hi sigui... soc la teva amiga. Tretze passes cap a l'est hi ha un altre misteri"
-I on és l'est? -demana en Jerry.
-Sembles ruc.

                                                *

L'Elizabeth plora. El ianquis avancen. Té por. Se'n torna al bosc i soterra el segon secret. Després s'alça i resa a Titània, la reina de les fades. Granellons de sol li encenen el rostre. Sent el cant del riu.

                                                  *

La Molly i en Jerry descobreixen un segon cofre prop de la riba. Desxifren mots tremolosos en un paper esgrogueït, sota d'una llum roja iridescent que travessa els caps dels arbres:
"Allà, on l'aigua és més pura, les nimfes del bosc vetllaran el nen de pèl suau. Set passes seguint el curs del riu"


                                                   *

El casalot crema. L'àvia és morta. L'Elisabeth corre cap a l'espessor amb el cos de l'infant als braços.
-D'on l'has tret, aquest monstre -li han preguntat els soldats abans de matar-lo. -. L'has parit tu? No, que ets una criatura! És germà teu?
La nena s'escola entre els brancatges amb un dolor sord a l'ànima. Des que va trobar el petit, li ha fet de mare. L'enterra dessota la roca de color de neu.

                                                   *

Troben el tercer secret sota d'una enorme pedra blanca. És un esquelet diminut i tenebrós. La Molly plora. En Jerry s'espanta. Els seus pares porten els ossos a la policia.
Un any després, dos científics parlen de la troballa:
-És un Neanderthal?
-Sí; un infant.
-N'hi ha molts al món.
-Cap que s'hagi mort fa només cent quaranta-set anys.

                                                   *

La crida

                                               IA image

El vent era gèlid. Un mantell espès de boires plúmbies mig cobria les serralades del nord.
Entrà a la taverna. Es tragué la gorra de pell de grizzly. Avançà fins a una taula de fusta roja que flairava a resina, i demanà whisky. Dos homes amb aspecte de caçadors se li acostaren. Li tustaren l'espatlla. S'admiraren quan els explicà que havia estat a Alaska per feina, i que tornava per a casar-se amb la filla d'en Lincoln Swagman, el de les exportacions de fusta; que viurien a Nova York, perquè ell, a partir d'ara, es dedicaria a dirigir la distribució de les comandes del país.
Sortí de la taverna; ullà les muntanyes i s'estremí.
Arribà a casa de l'Elizabeth. La noia l'abraonà, i bramà; li explicà com l'havia enyorat, i com n'estava, de contenta. Soparen i feren l'amor amb bogeria. Després s'assegueren al llit, i ella li explicà tots els detalls del futur que encetarien: la casa de Broadway, l'edifici de l'empresa, la vida cultural de la ciutat... Ella s'adormí. Ell no aconseguí d'aclucar els ulls. A l'últim, s'aixecà, obrí la finestra i escoltà el vent que xiulava. Imaginà els còrrecs solitaris de la terra que s'estenia nord enllà; les valls mai descobertes, amb cada pedra i cada roc immaculadament nets... tot amarat d'un silenci abillat de natura... i un mormoleig, mig udol de vent, mig trepitjada de neu verge... i el so sord de la bota damunt la roca... i el cant del rierol en el desglaç...
L'endemà, mirà amb tristesa l'Elizabeth. La noia plorà, i abans que ell no li expliqués res, ella li besà els llavis i li digué adeu amb un somriure forçat.
Després, ell començà a caminar cap al nord amb els ulls fits en la muntanya.
La mare no va veure mai més el pare, i jo no el vaig arribar a conèixer; però sé que roman allà, en algun racó de les neus perpètues, i que d'alguna manera continua formant part del paisatge.

.

Publicat a relatsencatala.cat el 10 de desembre de 2006

Fantasmes

                                      IA image

-Des de ben petit m'he estat preguntant per què dimonis hi ha tanta gent estranya als hospitals: a les sales d'espera, a la cafeteria, als passadissos... Gent que no diu res i a qui no diuen res, i que escruten amb angoixa els pacients que esperen tanda asseguts als bancs. De vegades traspuen, del gest i de l'expressió, una mena de compassió gens dissimulada; i van vestits d'una manera estranya, desfasats, tronats, endolats, amb la roba esqueixada o esvorellada, a cops bruta. La majoria d'ells, quan m'han mirat i han vist que els observava, s'han sorprès com si jo fos una mena de Déu que en contemplar-los els transforma l'existència. Gairebé mai no m'han dit res. Sovint han mogut els llavis i han estrafet escarafalls amb els braços, com advertint-me d'alguna cosa; però devien ser muts, perquè jo mai no els he arribat a sentir, i quan de petit preguntava al pare o a la mare que què intentaven de fer-me entendre aquella gent, em demanaven que quina gent, i m'acabaven dient calla nen calla i deixa't de ruqueries que sabem de què vas... I es referien a allò que els va dir el psicòleg de la meva baixa autoestima i dels meus intents de cridar l'atenció. I així jo continuava mirant la gent estranya dels hospitals, la mateixa que em trobava als cementiris quan anàvem a veure l'àvia i l'avi, i els besavis, i els rebesavis... i tota la tirallonga de personatges que se m'acostaven i em somreien, que m'esbullaven els cabells i m'explicaven històries del seu temps i que em manifestaven com n'estaven de contents de conèixer-me i del fet que jo els pogués conèixer. Els pares, però mai no els deien res; esquerps es tombaven cap a mi i m'etzibaven nen fes silenci i deixa'ns resar, que estem farts que parlis sol. I quan els explicava que xerrava amb els rebesavis, em ventaven un clatellot que em feia passar les ganes d'aclarir-los res més. Fins i tot els parents que vivien al cementiri em deien que millor que no els digués res... que em portaria molts problemes... però jo no entenia per què no ho havia de dir, i per què els meus pares els ignoraven amb tanta crueltat. I sí. Tota la meva vida ha estat deambular entre gent estranya a qui tothom menysprea amb la indiferència, i de qui no es pot parlar perquè la gent comença a mirar-te malament. I després hi ha la gent de les carreteres... ¿Saps la quantitat de gent estranya que camina per la cuneta, o que s'està aturada vora els rams de flors aquells que posen on algú s'ha matat? No sé quin plaer hi troben. Ara em ve al cap el paio del penya-segat de l'Illa Roja. Cada any m'atanso a la platja de l'Illa Roja, pel corriol que puja des de Begur, i ell és sempre allà mirant cap a baix, i sempre du la mateixa roba, i sempre fa la mateixa cara, per mi que deu ser un "miron", però no n'estic segur perquè tampoc no em fa l'efecte que es fixi gaire en la gent que hi ha a baix a la sorra, i si ho fes tampoc no m'escandalitzaria, que jo de llepafils no en tinc res, cadascú gaudeix com pot; jo respecto qualsevol manera de fer o de ser. És increïble el racisme que hi ha a la societat envers la gent rara a qui tothom fa el buit; i quan tu els fas cas, i tractes de donar-los conversa, o quan dius coses d'ells et comencen a tractar com un empestat. L'any passat em van acomiadar de l'escola on treballava de professor perquè em vaig negar rotundament a què els avis dels nens s'estiguessin a l'aula mentre jo explicava. No hi ha dret! Crec que la gent protegeix massa els infants! No és lògic que si tinc vint criatures a classe, hi hagi d'haver quaranta persones més mirant amb cara de bledes els progressos dels seus plançons. I quan ho vaig dir a la direcció em van fer seure i explicar-ho tot no sé quantes vegades. I van fer venir un metge... ja em diràs tu, què hi té a veure un metge amb tot això. Després em van signar la baixa i au... cap a casa i bon vent! I dedueixo que devien buscar algun mestre d'aquests que van dient amén a tot el que la direcció del col·legi mana. I jo a l'atur. Sort que vaig trobar feina de seguida a l'oficina, on, per cert, també haig de dir que no deixa d'entrar i sortir gent estranya, però jo ja dic que de racista no en tinc res. I tot això per què t'ho explico, et preguntaràs... Doncs mira, tu ets psicòleg, tu m'has d'entendre... i segur que em podràs ajudar a superar la situació que ara per ara visc i que no sé com solucionar, perquè haig de reconèixer que la cosa ha canviat... que la gent rara em comença a portar problemes.

-Quina mena de problemes? -en Josep, amb la seva bata blanca sembla tot un senyor. Em faig creus que sigui aquell mateix nen amb qui jo jugava a l'ampolla pels boscos de Mura.

-Doncs mira, noi... t'ho explicaré ben clar... -li dic -. Un d'aquests personatges m'està fent la vida impossible. Se'm presenta de nit a l'habitació, quan estic ben adormit. Obro els ulls i el veig palplantat allà als peus del llit, amb aquella cara blanca com el marbre, els cabells negres, els ulls oberts exageradament... tan oberts que sembla que no pot ser... amb un somriure d'odi.

-Un somriure d'odi?

-Sí... sembla estrany, oi... que es pugui somriure i odiar? Doncs això és el que interpreto que fa aquest personatge quan contemplo els seus llavis deformats en una ganyota que pretén imitar un somriure. I després es posa a ballar; però no balla com cal... sembla un titella que algú mou, com si fos un ninot de cartó i de drap que algú fa botar amunt i avall per aterrir-me.

-O sigui que et fa por?

-Sí. Per primera vegada tinc por. I és que a cops estic profundament adormit i sento una mà freda que em subjecta el turmell. I llavors sé que ha arribat. Obro els ulls, em tombo, i me'l veig allà dret; no descanso.

-És clar.

-Tu m'entens..., oi?
-Sí que t'entenc... no t'amoïnis que et comprenc del tot... -em diu. I em fa l'efecte, no sé per què, que m'ho diu per tal que continuï amb la narració dels fets, però que no es creu gaire el que li explico. -. I només el veus a la nit? -em demana.
-No... de vegades ve a l'oficina, o camina al meu costat pel carrer. I t'haig de dir que no sé si és ell o ella?
-Ah... és dona?
-No ho sé. Té unes faccions indefinides, i vesteix una mena de túnica negra, com de monjo medieval.
-S'està acostant -em diu la dona gran que hi ha darrere d'en Josep, al costat de la finestra. Faig un bot perquè fins ara havia estat callada.
-Qui s'està acostant? -li pregunto.
-Aquest, de qui estàs parlant -em diu com si fos inaudit que jo no sàpiga de qui em parla -. El qui et desperta a les nits.
-I com ho sap vostè?
-Però què dius, ara? -em demana en Josep.
-No. És a ella -li dic, i assenyalo la senyora, i m'esgarrifo en adonar-me que té la llengua negra, i que li falten gairebé totes les dents. I valguem Déu que blanca que és... quin mal color!
-Quina senyora? -em pregunta en Josep.
-No em diràs que també ets racista, tu? -li pregunto.
-No, no... -fa ell confós -. Només estava examinant la teva capacitat de raonament. -em diu; però es nota clarament que actua com si no veiés la dona, com si per ell fos invisible. -Mira, ara farem una cosa -m'explica -, tu li fas preguntes a la senyora aquesta que hi ha aquí amb nosaltres, i em diràs què et respon. Et sembla bé?
-Puc preguntar-te per què? -li demano, sentint que m'està prenent per boig.
-Vull analitzar si el que respons es correspon amb el que et diu la senyora.
-Que et penses que no carburo?
-A veure, noi, si has vingut aquí és perquè tu mateix sospites que tens algun problema, no? Deixa'm esbrinar-ho.
-D'acord. -li responc.
-Pregunta-li qui és.
-Qui és vostè? -li dic, amb la sensació que estic fent el préssec.
-Ja ho he sentit. -fa la dona amb cara de llàstima. -. I no sé si t'hauria de respondre.
-Ja l'has sentida -dic a en Josep.
-Sí, però es tracta que tu ho repeteixis per tal que jo vegi si coordines. -m'aclareix.
-Ah, és veritat. Doncs diu que no sap si hauria de respondre.
-Deixa... -em talla la dona -. Digues-li que soc la seva mare.
-És la teva mare -dic a en Josep.
-La meva mare?
-Sí. I sembla mentida que ni la miris. -faig -. Però jo no dic res... que llavors em diuen radical...
-Radical? -en Josep fa cara de no comprendre res; el veig una mica nerviós.
-Sí, radical antiracista... és que no suporto que ignorin els rars, ja t'ho he dit.
-I com és...? Vull dir... com la veus, la meva mare? Descriu-me-la.
-No us ho prengueu malament, ni tu ni ella -dic -, però fa mala cara.
-Mala cara? -en Josep frunzeix l'expressió.
-Sí. Té la llengua negra i li falten dents.
-Prou que ho sap. -fa la dona amb to d'ofesa.
En Josep, no sé si en sentir-me a mi o a ella, empal·lideix.
-M'explica que tu ja ho saps. -dic.
-Que jo ja sé què? -a en Josep, la veu li sona trencada.
-No ho sé. -dic un xic confós; no suporto que em parlin dues persones a l'hora.
-Em va matar. -deixa anar la dona.
-Com que la va matar? -li dic sense comprendre res.
-Què t'ha dit? Què dius de matar? -en Josep aixeca la veu.
-Que no l'has sentida? De vegades sembles sord...
-No em pot sentir. -em diu la dona.
-Que no la sent? -li demano aclaparat.
-Noi... sembla que hagis nascut ahir... ¿Que no t'ho han explicat mai qui som la gent rara que tu dius...? -fa la dona.

El cap em comença a donar voltes, i ja no sé si soc jo qui ha vingut a la consulta d'un vell amic psicòleg, o si és el psicòleg i la seva mare els qui estan com llums... No sé què dir-los, no sé com actuar...

-Doncs no m'ho he parat a pensar mai -dic a la dona -. Jo accepto la gent tal com és. Però el que és clar és que si vostè és aquí ara mateix, és perquè no l'ha matada ningú.
-Què et diu? -en Josep s'esvera.
-Però que no la sents?
-No, no la sento... Hòstia!
-No la sents...! -exclamo, i de sobte se'm fa la llum, però aquesta llum que se'm fa no m'agrada gens i no me la vull creure.
-O estàs boig o ets un mèdium! -exclama en Josep.
-Ets un mèdium. -em diu la dona -. I un mèdium ruc, o que no llegeix ni veu la tele... perquè a la teva edat ja ho hauries d'haver descobert.
-Està morta! -dic amb veu desmaiada a la senyora horripilant.
-Sí, i està morta tota la gent rara que has vist tota la teva vida. Morts del tot. Uns pateixen més que d'altres. I et recordo que està venint el cabró que et vol enfonsar la vida.
-També és mort? -li pregunto.
-Deixa de parlar sol, collons! -crida en Josep com un energumen.
-Calla tu! -li crido -. Estic parlant amb la teva mare!
-Estàs boig! -em diu.
-Digues-li que em va enverinar amb una porqueria que em va deixar la llengua negra. -i quan diu això treu la llengua i la mou amunt i avall com les putes de la carretera de Martorell a Terrassa, i de l'ensurt faig un crit. Em recorda la llengua d'una cacatua.
-Diu que la vas enverinar i que li va quedar la llengua negra.
-Fuig! -crida en Josep -. Marxa de la meva consulta i no tornis mai més! I si expliques a algú la història aquesta de la meva mare et juro que et mato.
-Ves amb compte que ho pot fer... -diu la dona. -. Et diria on soc enterrada, però si el meu fill s'adona que ho saps et pot fer mal. I ves amb compte amb el paio que vol acabar amb tu.
-I no em pot dir res més d'ell? Com me'n puc deslliurar?
-És una presència malèfica. Ara mateix està a cinc-cents metres. He percebut com s'anava acostant. Gairebé ningú no el suporta, el defugim tot el que podem. Ets tu qui ha d'esbrinar què vol, però ves amb compte perquè et pot matar eternament.
-Què vol dir?
-No ho entendries.

I voldria que m'expliqués més coses; però en Josep, esgüellant com un porc, m'empeny cap a fora de la consulta i gairebé caic rodolant per les escales. La gent que està enfilada a la barana i a les làmpades, o arrapada a les parets, em miren confusos, i ara en observar-los tremolo, em posen la pell de gallina i em fan veure llumetes arreu, de la por que sento. El món, de sobte, se m'ha emplenat de fantasmes, tant de bo mai no m'hagués trobat amb la vella enverinada.
I tot just soc a la vorera, que em veig el rostre blanc amb la túnica negra que em mira i que em somriu macabre.

-Deixa'm tranquil -li dic.

No em respon. Es limita a seguir-me. Començo a córrer. Ell fa el mateix. M'aturo, això no pot continuar així...!

-Si vaig a una església i et ruixo amb aigua beneïda em deixaràs en pau? -li pregunto desesperat.

De sobte ell, o ella, o el que sigui, comença a riure com un beneit, i la rialla passa de tenir una sonoritat femenina a un enrogallament animal. La gent rara que m'envolta ja no em fan tanta por si els comparo a aquesta figura de tenebres que em contorba.

-Jo no he matat ningú. -li esgaripo traient forces de la flaquesa -. Jo no t'he fet res, ni a tu, ni a ningú.

I se'n va. Així com sona, se'n va. I em sento triomfador durant uns segons; només durant uns segons perquè el malparit es tomba i em regala un reguitzell de mots que em dibuixen un horitzó força cantellut.

-Si no mates en Josep, tornaré i et faré morir...

La seva veu sona com la d'un home feble i indecís, diria que és mascle, però tampoc no ho sé segur. I m'esparvero, perquè jo no vull matar ningú. I em pregunto que haig de fer. Torno corrents a la consulta. M'obre en Josep.

-Escolta, haig de parlar amb la teva mare.
-Sí... i jo amb l'Elvis Presley... Ja te n'has rigut prou de mi...! Fot el camp...!
-Què t'ha dit? -em pregunta la vella traient el cap per darrere del seu fill.
-Vol que mati en Josep.
-Fuig pirat! -crida en Josep, traient foc pels queixals.
-Senyora, vingui amb mi! -li demano a la vella intentant de vèncer les empentes del psicòleg.
-No puc. Haig d'estar amb el meu fill a cada instant.
-Necessito que m'ajudi, hi ha moltes coses que no sé.
-Fora cabró! -en Josep em mira amb odi, quina força té el paio!
-Digues-li on soc enterrada i et deixarà entrar. Soc a sota del terra de la piscina de la casa que té a Mura.
-Escolta, Josep... sé que has enterrat la teva mare a sota la piscina de Mura.

El psicòleg s'atura de cop.

-Si em deixes entrar, xerrarem tranquil·lament i no diré res a ningú -li dic.

Entrem tots tres, i descobreixo que la consulta és plena de gent, de gent rara vull dir, que ara ja podria dir de gent morta... uf... que malament sona...

-Què vols? Diners? -fa en Josep.
-No, home... Jo no soc d'aquests...
-Què ets, doncs? Un detectiu privat... o potser un poli? -li percebo la ràbia enganxada als mots.
-Que no... escolta... deixa'm parlar amb la teva mare.
-Tornem-hi...! -exclama fent cara de desesperació.
-El personatge que se'm presenta a les nits vol que jo et mati.
-Que tu em matis?
-Sí. Si no ho faig, tornarà i em matarà a mi.
-I ho penses fer? -em pregunta, i m'adono que es posa en guàrdia.
-I és clar que no! Vull preguntar a la teva mare si sap com ho puc solucionar tot això.

En Josep es posa les mans al cap.
La dona em mira i fa que no amb el cap, però no en sentit negatiu de no saber-ho, sinó com si no volgués parlar-ne.

-Ajudi'm, si us plau...! -li prego.

De sobte començo a sentir el rebombori de tota la gent que hi ha dins la consulta. De normal, no els sento, però ara mateix m'arriben les seves veus, xerren entre ells, parlen d'en Josep, de la seva pobre mare que tant ha patit, se'ls miren a tots dos, em miren a mi.

-Això està ple de gent. -li dic a en Josep.
-Calla! -per primera vegada sento que té por.
-Digues-li que em va fer més mal el seu odi que el verí -em diu la dona.
-La teva mare diu que li va fer més mal el teu odi que el verí.
-He dit que callis! -exclama.

Després treu una pistola del calaix i m'apunta; haig de reconèixer que la pistola no em fa tanta por com els fantasmes i com tot això que últimament m'està succeint. -. Si em volies fer xantatge, t'has equivocat... pensa que a la piscina hi ha lloc per a tu també...

-Sí, però no gaire... perquè també hi té enterrades dues de les dones amb qui millor s'ho ha passat... -em diu la seva mare amb tristor.
-I les dues dones que hi tens enterrades també sé que hi són. T'ho vas passar bé amb elles... eh...?
-Te l'estàs jugant... Com ho saps? Ara m'explicaràs com saps tot això...
-Per si tens idea de disparar-me, et diré que si em passa alguna cosa, algú té ordres d'obrir un sobre on està tot explicat, i t'enxamparan... -li dic improvisant. M'adono que empal·lideix.
-Digues-li que una de les noies que va matar just abans de morir cridava la seva mare, i que deia que tant de bo mai no hagués marxat de l'Argentina... -la dona, mentre em diu això, plora.
-Una de les noies cridava la seva mare abans de morir... -li llanço.
-Com ho saps? -la pregunta li acaba amb una mena de gemec.
-I deia que tant de bo no hagués marxat de l'Argentina.
-No ho pots saber...! Això no ho pots saber de cap manera...! -el rostre d'en Josep agafa un color trencat; cau damunt l'escriptori i queda sense sentit. La seva mare es posa les mans a la cara i brama. Tota la gent de la consulta callen de cop i contemplen l'escena amb gravetat.

Després arriba la figura tenebrosa de la túnica negra i s'endú el cos d'en Josep enmig d'un silenci sepulcral. Quan passa pel meu davant s'atura, em mira, i li descobreixo els ulls vermells de sang. No em diu res, però d'alguna manera sé que no tornarà, que ja té el que vol, i que d'ara endavant viuré més tranquil.

.

Publicat a relatsencatala.cat el 8 de desembre de 2006.