Bruts de sang

Capítol X de la novel·la "Els peus dins l'escuma", que vaig acabar d'escriure al 2002. Té un estil una mica naïf però forma part de la història de la meva vida.

El temps ha passat i ens hem fet grans.

L'Anna no va arribar a acabar periodisme; a tercer curs de carrera, va començar a treballar en una botiga de roba i, de mica en mica, es va anar allunyant de l'estudi. A la feina, hi va conèixer un noi de qui es va enamorar. Ja fa tres anys que són casats.

La Raquel treballa de metge, a Sevilla. De tant en tant ens escrivim. Pel que m'explica, encara no ha trobat l'amor de la seva vida. Mantenim l'amistat i recordem sovint els anys dels ideals, dels quals ella encara en conserva una espurna. Avui, mirant fotografies, n'he vist una que m'ha fet volar fins aquell ahir en què ens sentíem germanes. Hi sortim ella i jo, amb quinze anys, en pijama, dins del llit, a casa seva, abraçades i rient com lloques.

He recordat d'aquell cap de setmana que vam passar juntes amb els seus pares. Havíem d'enllestir un treball de socials i vam fer més gresca que altra cosa. En aquella ocasió vaig tornar a percebre la diferència de tarannà d'una casa a una altra: la pressa, la faisó, l'estil, les mirades. Cada família és un món, cada món una manera diferent d'entendre la vida.

-Va nenes! Una mica d'esma, que arribarem tard a l'església!

I a corre cuita a pentinar-se, perfum i raspall per damunt de l'abric.

-Agafa monedes per quan passin la bossa! Que sempre se t'oblida!

I es netejaven les sabates fins que brillaven com patenes.

El senyor Garcia es posà la corbata, la seva muller un barret, i ens seguiren acuitant mentre badàvem amb el suplement dominical de "La Vanguàrdia".

A l'església ens arrossegaren fins als bancs del davant, i eren els qui cantaven més fort. Em feia vergonya.

-Si vinguessis cada diumenge, t'hi acostumaries. Als meus pares els torna boigs de cantar a missa -em va dir la Raquel en adonar-se que em torbava. Haig de reconèixer que cantaven bé; i, tot plegat, la unió de les veus de la gent impressionava i encoratjava; però els senyors Garcia semblaven voler ser sentits a les missions!

Després de missa ens van fer anar a saludar el Mossèn.

-Mossèn Tomàs... li presento la Laura; una amigueta de la Raquel -digué la senyora Garcia al sacerdot amb una cantarella melodiosa. El capellà em donà la mà, bo i mirant-me fixament als ulls, mentre la dona li anava comentant les excel·lències de les notes de la seva filla, la gran bondat que brollava de totes dues, la nostra tranquil·litat i serenor; no com tantes altres joves, que amb quinze anys ja tenien xicot. I que si el món està ple de maldat... i que si on aniríem a parar. El Mossèn l'anava tranquil·litzant amb ironia fina.

-No pateixis, Esperança; que, a la teva nena, ja li estem preparant la fusta per quan la facin santa!

-Ai Mossèn, no em digui això, que no vull que se'm mori.

-Tranquil·la, Esperança; la teva filla serà la primera santa canonitzada en vida. I tots podrem dir que la coneixem.

A la porta de l'església un captaire estenia el braç i sotjava amb ulls de súplica. Els senyors Garcia ni se'l van mirar. La Raquel l'observà amb ulls perduts; i jo, com sempre davant d'aquestes situacions, no sabia què fer.

-Cada dia hi ha més gent així -vaig dir a la Raquel. La seva mare em sentí i afegí:

-Però sempre n'hi ha hagut, de gent pobre, filla meva. Per a ells, és com un ofici, una manera de viure. Ofereix feina a un d'ells i veuràs com se't posa a córrer! I si els dónes pa, el llencen. L'altre dia, una senyora que conec va donar cinc-centes pessetes a un captaire; al cap d'una estona se'l trobà al bar, bevent vi. Ja ho va dir Jesús a l'Evangeli: "Als pobres sempre els tindreu…"

Em costava de creure que aquell pobre home, amb una barba que li arribava al pit, la roba bruta i vella, prim i trist, fos un comediant. I si ho era, encara em semblava més pobre per aquest motiu. Quina pobresa tan gran la del que capta sense necessitat, o per no treballar. No podia ser veritat! A més, la senyora Garcia no havia comprovat allò que deia; repetia les paraules que sempre es diuen, els tòpics, la cantarella de cada dia, que ens permet de tranquil·litzar la consciència i continuar vivint d'esquenes als problemes socials.

A la plaça de davant de l'església, hi havia una paradeta de "Taizé"; demanaven voluntaris per acollir joves d'Europa que venien de convivències per Nadal. Els senyors Garcia s'hi acostaren.

-M'han dit que això de Taizé és un berenar de negres... expressà el senyor Garcia -. Tot plegat, nosaltres ja tenim l'Església... per alguna raó som catòlics.

-Que no són catòlics, ells? -preguntà la Raquel.

-Són gairebé tots protestants. I van predicant la unió de totes les esglésies, o què sé jo. Però si volen treure'ns el Papa, no podran pas. N'hi ha que han mort per defensar-lo!

-Sí, però també n'hi ha que han matat per ell! -afegí la Raquel amb acarnissament.

-Qui t'ha ficat aquesta bestiesa al cap? I no em parlis de l'edat mitjana, que aquella era una altra mentalitat. Nosaltres tenim la sort d'haver nascut al cor de l'Església, i n'hem d'estar agraïts. Molts d’altres es trobaran amb grans dificultats per a salvar-se per la mala sort d'haver nascut a països no catòlics.

-Però això no és just! -vaig exclamar.

-Com que no és just? Déu és just! Ell sabrà per què ho permet!

-Però això que diu vostè no pot ser així -insistia jo esverant més el senyor Garcia.

-I tant que és veritat! És ben veritat! Ja cal que us preocupeu de formar-vos bé. La formació és el més important. Avui dia hi ha una gran falta de formació. Si Déu no entra per la intel·ligència, no entrarà per enlloc.

-Doncs a Cadaqués jo coneixia un Mossèn que no pensava així.

-No m'estranya. El fum de Satanàs està entrant a l'Església.

Vaig callar. Em va semblar com si un cinturó de cuir em pressionés el cor i premés amb força. Freturava de dir més coses, però m'ofegava la timidesa o la manca d'expressivitat. No hi entenia, de religió; però tot allò que deia aquell home em semblava molt fosc. La imatge que jo tenia de la divinitat era tan diferent! Tampoc no n'estava segura, de tenir la veritat, però m'aterria aquella arbitrarietat de Déu que el senyor Garcia proclamava.

Abans de tornar al pis de la Raquel, vam entrar en una pastisseria a comprar un tortell. Em vaig recordar del pobre de l'església. Els diners que ens vam gastar en el tortell em van semblar bruts de sang. La idea em va semblar romàntica i revolucionària, i la vaig xiuxiuejar a la Raquel a cau d'orella:

-Raquel, aquests diners estan bruts de sang, de la sang del pobre de l'Església. Ens estem gastant el seu dinar en el tortell. Els ulls de la Raquel van passar de la tristesa, en recordar aquell home, a una misteriosa brillantor. Vaig entendre de seguida el perquè:

-Pare, saps què penso? Que aquest tortell està brut de sang.

-Què dius ximpleta?

-Sí, pare; de la sang del pobre que tu has ignorat.

-Escolta! Vols que et venti un mastegot? Em sembla que ja hem deixat ben clara la qüestió del mendicant!

Havent dinat, la senyora Garcia feia punt de creu asseguda al sofà. La Raquel i jo també hi érem, mirant un programa que exhibia la vida íntima del famosos. El senyor Garcia escoltava els nostres comentaris adolescents i barroers.

-I aquesta noia... ja és una bona cristiana? -inquirí amb insolència l'home, dirigint-se a mi. La seva filla, però, saltà:

-Ai pare! Tu creus que és moment, ara, de parlar-nos d'això? A més, és un problema d'ella!

-No hi fa res -vaig fer -, a mi m'agrada fer tertúlia. La veritat és que ara, a l'escola, estic aprenent molts punts de la doctrina que no coneixia.

-I et confesses?

-No.

-Com és això?

-No hi estic acostumada. Suposo que algun dia ho faré.

-És molt important confessar-se. Jesús ho ha dit en una de les aparicions que hi ha hagut aquests dies.

-Aparicions?

-Sí. No te n'has assabentat?

I m'allargà un llibre gruixut: "Encuentros con María". Mirant-me amb cara d'examen, em continuà explicant:

-Concretament, es va aparèixer als Estats Units. Li va dir a un pres que si deixàvem de confessar algun pecat mortal, aniríem a l'infern sense remissió!

-I vostè s'ho creu?

-I és clar que m'ho crec! De fet, no és res més que el que diu l'Església.

-Em costa de creure en l'infern. El trobo tan brutal!

L'home posà cara d'esverament i exclamà:

-I tant que existeix!

-Però com pot Déu castigar per a sempre més, amb turments inimaginables! Si... ni el pitjor dels homes no ho faria!

-No intentis d'entendre Déu; ell és més savi que tu.

-I més bo! - vaig exclamar.

-I just, també!

-Però aleshores no podem estimar!

-Per què ho dius, això?

-Perquè si estimem de debò, ho hem de fer per amor pur... sense pensar en recompenses o en càstigs. I l'infern és tan monstruós que qualsevol pensament que tinguem ens restarà lligat per la seva amenaça. Ja no podrem obrar amb llibertat.

El senyor Garcia enfosquí el rostre, semblava confús. Li devia estranyar que una nena de quinze anys li raonés una qüestió doctrinal.

-És cert que costa d'acceptar, però aquesta és la nostra llibertat: escollir o rebutjar Déu -expressà, suavitzant el to de veu.

-Però com podem escollir o rebutjar allò que no coneixem del tot.

-L'Església ens el dóna a conèixer -afirmà, endurint el to.

-I si no estic segura que l'Església tingui raó?

-Però nena... això és història. Hi ha una successió en els papes.

-De vegades em sembla que els papes han estat sovint al servei dels països i dels homes poderosos.

-Per què dius això? Qui t'ho ha ficat al cap? Algú ho hagut de fer!

Em va fer l'efecte que l'home es tornava a enfadar. Vaig intentar de reconduir el tema cap a una altra direcció:

-Miri, jo quan faig alguna cosa que està bé, la intento fer per ajudar alguna persona, per amor pur, sense pensar en recompenses o en càstigs.

-L'amor pur no existeix, nena; som miserables. Si Déu no ens dóna la gràcia, no valem res, no podem estimar.

Avui, en recordar aquestes paraules, m'escandalitzo com no vaig saber fer-ho llavors. Tenia al davant un home de fe que afirmava que l'Amor no existia, que l'ésser humà era incapaç d'estimar. Si deia això, volia dir que ell reconeixia la impossibilitat que l'estimació brollés del seu interior de manera espontània. ¿És l'infern el recurs inventat per aquells que no troben amor en ells i cerquen una raó per ser bons?

-Jo sí que soc capaç d'estimar -li vaig assegurar.

-No, preciosa. Pensa-hi bé i descobriràs que sempre busques una compensació: sentir-te a gust amb tu mateixa, veure't superior a aquell qui ajudes... Sempre hi ha una contrapartida. Som pols.

-No hi estic d'acord. Jo estimo perquè vull que aquell qui estimo estigui bé. Vull que sigui feliç.

-Qui creu això és un fantasiós, s'enganya a ell mateix. L'amor només pot venir de Déu. A la vida tot és foscor i sofriment.

-Això no és així; la vida és bonica; fràgil i bonica.

-Només si es viu amb Déu. L'home ha vingut a patir per ser purificat i estimar Déu.

-No hi estic d'acord. El mossèn de Cadaqués…

Em tallà:

-Deixa'l estar, el Mossèn de Cadaqués. Deu ser un d'aquests melenuts que van amb la guitarra penjada al coll.

Aquest comentari em ferí i vaig decidir d'abandonar la conversa.

-No.. no toca la guitarra; és un vellet molt simpàtic -

I girant-me cap a la Raquel, li vaig proposar d'anar a passejar.

El senyor Garcia, quan ja sortíem per la porta, em va escridassar des del saló:

-I vés amb compte, a l'escola, amb els de la Fundació; que en el fons, són tots uns progres.

Em va sorprendre, perquè després d'aquella conversa havia començat a dubtar que aquell home no fos també de la Fundació. Vaig preguntar-ho a la Raquel i m'ho va desmentir:

-Uf! No! El meu pare no els pot ni veure, als de la Fundació Dominus. Ell pertany a una organització que es diu "Los neobautismales..." o alguna cosa així. És un grup que dirigeix un mossèn de Toledo, només per a pares de família.

-I com és que t'han portat a Carena?

-Perquè és una escola de prestigi. Al meu pare, li va aquest rotllo.

Tot i respondre al pare de la Raquel d’aquella manera, en aquells dies no tenia res clar. Era una adolescent amb ganes d'enfrontar-me al món adult, de plantar-li cara. Amb els anys, m'he adonat que la vida diu poques coses; però que les que diu, les diu ben fort. I aquestes coses són esperançadores. Aquest és un pensament que moltes vegades em surt del cor contemplant el massís de Sant Llorenç del Munt. El miro: alt, ample, fort, una mica ennuvolat pel damunt; amb una boira de color gris, blau, o plom, que no té fi. S’hi pot contemplar el bosc, d'un verd fosc, i no costa gaire d'imaginar la flaire dels racons obagosos. Tanta bellesa em parla de tolerància. Em diu que, en realitat, la vida per si mateixa no explica gairebé res, però que allò que ens revela és bell. Ho vaig entendre un dia, des d'un telecadira d'Arinsal, a Andorra. Em trobava tota sola, i pujava cap a la muntanya, asseguda al telecadira. De sobte, la màquina s'aturà, i vaig restar gronxant-me, suspesa en el buit. Tan sols se sentia el soroll del gel que es desfeia; el gotim caient damunt la neu pols d'un blanc intens, sota el verd brillant dels avets. Per damunt, el cel blau i la muntanya, aixecant-se cap a la glòria; i el silenci, i la solitud. Vaig entendre que allò era tot el que hi havia; l'únic que de debò sabia que existia. Les doctrines religioses, que pretenien explicar-ho tot, eren pura paraula humana, soroll de veus orgulloses que creuen saber allò que ignoren. Davant d'aquella bellesa, percebia l'única paraula que sabia de cert que provenia del Déu veritable, fos qui fos aquest Déu. Una sensació de Pau immensa em sadollà del tot, perquè em vaig adonar que el Déu veritable sempre seria millor que els falsos déus predicats pels pedants. Tolerància. Tolerància em canta la terra, l'univers i la vida. Tolerància em dansen els arbres, lents i elegants. Davant la brutal resposta de l'infern, si jo fos Déu, respondria amb la dolçor del perdó absolut, de l'Amor que desfà l'odi i que el transforma en Amor, de l'omnipotència capaç de convertir en tendresa qualsevol violència. Ara veig clars els arguments que llavors tan sols eren armes d'adolescent. El verd del bosc, entre els penya-segats, em parlà de la bellesa de l'existència. El blau del cel i la fredor pura del vent m'ho varen dir tot sobre l'Amor. No ho sé, si hi ha Déu; no en sé tant. Si digués que ho sé, mentiria. Ho espero; és cert. Fins i tot ho intueixo. Però si hi ha Déu, i és un Déu just, no em pot pas castigar per no saber si existeix; ni tan sols per no fiar-me de la paraula de les persones que asseveren tenir infal·libilitat. ¿Per què me les haig de creure? ¿En nom de quina justícia resto obligada a sotmetre la meva raó i les meves idees al jou d'una institució que es considera ella mateixa infal·lible? Si Déu és un Déu just, no pot pas enfadar se per la manera com penso; no pot rebutjar-me pel fet que em limiti a dubtar i a contemplar. Enfront del misteri i de la foscor... Quina altra posició honesta puc prendre?

La noia dels meus somnis

He demanat visita per l'última hora; hi ha menys gent i no vull trobar-me coneguts.
Camino per la vorera, i quan soc a frec del portal, observo que hi surten esperitades la meva psicòloga i la infermera.
Pujo a l'ascensor, i em planto davant la porta de la consulta; és oberta. Hi entro; no em rep ningú. De sort, recordo on és la sala d'espera. Percebo l'aire enrarit de tot un dia de pacients. Una llum desmaiada amara la cambra. Veig només una noia, asseguda en una de les butaques; fa patxoca. M'assec davant d'ella. Remeno el porta-revistes sense trobar res interessant. Alço la vista, i resto astorat quan m'adono que la noia em mira de fit a fit, amb els ulls com plats i un somriure quallat als llavis; no em coneix, i em somriu; li dec agradar. Ja em tocava tenir sort amb les dones.
-Hola -dic.
No em contesta. Ni tan sols desfà l'expressió.
Blens de cabells rossos li rellisquen pels muscles, té els ulls blaus i la pell blanca com una satalia, un llarg coll de cigne, i un cos força atractiu.
-És molt agradable trobar-se amb algú com tu -li dic, conscient que l'estic impressionant -. De vegades, la casualitat ens fa conèixer persones meravelloses allà on menys esperem -insisteixo.
Ella, res.
Em continua mirant embadalida. Assaboreixo la seva bellesa mística, l'expressió immutable... M'afalaga el bon efecte que sé que li produeixo.
-Farem una cosa -dic -... m'agrada ser directe... quan sortim d'aquí, ens n'anirem a prendre un cafè...! Què et sembla?
Abans la noia no pugui contestar, se senten corredisses; la psicòloga i la infermera entren a la sala d'espera amb el rostre desencaixat. Darrere ve un policia.
-És aquella -assenyalen la noia rossa.
-Què passa? -pregunto.
-Que què passa? -fa la psicòloga -. Ens n'hem adonat fa vint minuts, quan li ha tocat consulta i l'hem cridada, però deu fer més estona que és morta, perquè és freda i enterca com una moixama.

L'últim drac viu

La gran i el segon ja són morts. El que em va néixer l'any passat encara gemega. Un fil de sang se li escola entre els llavis.
Bramo. Sento l'eco del meu propi esgarip reverberant a l'altra banda de barranc. Alço la testa per no cremar el meu fill moribund amb les flames que no sé reprimir.
El petit mor.
S'ha acabat. Molts ho van veure a venir i els vam ignorar; jo la primera. Segaven roures centenaris. Aixecaven construccions. El fum de les fàbriques ens feia emmalaltir. L'aigua del riu, l'única que podíem beure a la temporada seca, baixava cada dia d'un color diferent i escampava sentors infectes. La caça extingí els conills, els isards... Les carreteres estrenyeren el paisatge. Els motors ens ensordiren, ens desferen els nervis. A l'últim, ens començaren a eliminar per plaer, la nostra mort els inscrivia al llibre dels herois.
Atiaren la població contra nosaltres, només perquè ens vàrem menjar alguns dels qui tallaven arbres. I ells?, que no menjaven pollastres? Si ens ho havien pres tot... ¿De què ens podíem alimentar amb més justícia, si no era dels mateixos botxins del nostre món?
I ara, el rei, el tirà, ha fet tallar el coll dels meus petits i me'ls ha deixat al niu perquè em mori de pena. El mateix rei que té tancada al castell la pròpia filla, i que, gelós de la blavor dels seus ulls, la manté verge i aïllada de tothom. El rei abusador, mantingut per una aristocràcia explotadora dels pobres i destructora de la terra. El rei absolut, que nega el dret de vot i que ofega d'impostos els més miserables. El rei, que s'aferra al poder, aliat amb el cavaller Jordi: cap de la inquisició, violent, altiu, sanguinari, esclafador de nudistes, d'homosexuals, de llibertaris, de republicans... El rei li ha concedit la mà de la damisel·la captiva a canvi del meu cap.

Ja el veig.
No porta llança, és una metralladora.
Sento les punxades a l'estómac, abans que espeteguin les ràfegues.
Caic.
Se m'acosta. Es lleva el casc. Em mira.
-Has guanyat. -li dic panteixant -, però abans d'un any, el rei et farà portar un drac de l'últim racó del planeta. Acabes d'assassinar la por del poble; i sense aquesta por, el rei no té poder.

M'arrenca la llengua. La forada amb la daga. Introdueix, dins l'orifici, la tija d'una rosa.
Cavalca cap al castell.

J.S.

Uns dies als llacs de la Maragda (XXIII)

I així van passar els dies, gairebé tots iguals, però alhora cadascun amb les seves angoixes particulars: un error comès, la mala sort de no recordar a on es desava una tassa, un esquitx de la paella que tacava el vestit, uns minuts d’endarreriment que em feien tremolar les cames… Aleshores ja sabia que al vespre aniria a la masmorra, i la resta del dia vivia atemorida esperant el moment inevitable.

L’experiència del càstig al soterrani de la primera jornada se’m va esborrar, i no sé exactament que vaig fer aquell dia quan vaig perdre el control; però els empresonaments dels dies posteriors, alguns de trenta minuts, altres d’una hora, i fins i tot de vegades de dues hores, els tinc presents amb les seves imatges de negror absoluta i amb una bonior de sensacions tàctils i sonores que encara em fan venir esgarrifances.
Em vaig aprimar, i van aparèixer sota els meus ulls uns solcs profunds i foscos. I si em pentinava, era per insistència de l’Elisenda. I si acabava menjant, també. Les conseqüències de no empassar-me l’aliment eren infinitament pitjors que menjar sense ganes.
Tan sols hi havia un temps del dia en què al llarg d’uns minuts tornava a ser jo i a imaginar-me que era lliure: el bany clandestí al pantà a la meva hora lliure. L’esperava amb anhel. I si un dia plovia, i no podia sortir de l’edifici, em tornava boja. I si feia sol, i el cel era blau i esbandit, em sentia ben bé com si en aquella petita escletxa de temps tornés a casa. Secretament, considerava aquell racó de bosc com de la meva propietat, i m’imaginava que algun dia hi construiria la meva pròpia llar, i que hi viuria amb el meu marit i amb els meus fills.
I en el moment de ficar-me a l’aigua, sempre ho feia despullada; aquest detall es va convertir en una mena de ritus. Ni que hagués tingut el banyador més bonic del món, m’hauria negat a posar-me’l. La nuesa era la indumentària que em feia sentir que jo era jo. La idea que aquest costum trencava tot el castell místic que s’havien inventat l’Elisenda i Don Benito alimentava la meva sensació de fugida fins a un punt difícil de descriure. Aquells banys, i el fet d’assecar-me després amb el vent i amb el sol, em van enamorar de la nuesa. I crec que avui, després de molts anys, encara n’estic enamorada.
Onze dies després de la trobada amb Don Benito a El Tiemblo, el capellà va venir a la casa de l’Elisenda, i per la meva desgràcia, ho va fer a la meva estona lliure.

-Avui tindràs companyia en el teu temps de lleure! -em va dir l’Elisenda com si em donés una bona notícia -. Don Benito vol parlar amb tu!

-D’acord -vaig fer, intentant que semblés que me n’alegrava. Però va ser ben bé com una punxada al pit.

A les onze i vint, com un rellotge, el capellà m’esperava a les escales d’entrada a la casa. L’Elisenda em va dir que ella se n’anava al poble a comprar, i va afegir que em deixava en bones mans; es va acomiadar de Don Benito i va pujar al cotxe. El Santi estava passant uns dies a Sòria, a casa de la seva mare; la qual cosa volia dir que Don Benito em tenia per ell sol.

L’home em va somriure magnànimament mentre m’acostava a ell; la seva mirada em deia que se sentia superior, poderós, i fins i tot bona persona.

-Com va això, noieta? -em va demanar. La seva veu sonava seca i entusiasta alhora. Em va donar la mà, i va prémer tan fort que em va costar força dissimular una ganyota.

-Bé. -vaig respondre, sense saber ben bé a què es referia quan em preguntava.

Em va mirar en silenci durant uns segons com si intentés llegir-me els pensaments.

-Podem fer un passeig pel jardí? -em va demanar finalment.

Vam començar a caminar per l’únic camí empedrat que rodejava la casa, passant a través d’herbes descuidades, del bosc de pins, i finalment de la zona enjardinada on jo gairebé mai no anava. Allà hi havia una bassa de pedra amb figures de sants i diferents motius religiosos. La bassa s’alimentava d’una font que rajava de continu, i el so de l’aigua era molt relaxant. Els raigs de sol ens enlluernaven en reflectir-se a l’aigua remoguda pel ràfec de la font.

-Suposo que ja et deus imaginar per què soc aquí, oi? -va dir ell.

Vaig fer que no amb el cap, intentant que la meva expressió no indiqués que estava nerviosa.

-Per la xerrada de fa uns dies a l’església -va aclarir -. T’ho has rumiat? Ho has dut a l’oració?

-Hi he pensat molt -vaig dir.

-I què? Com ho veus? Ho vas assumint?

-No ho veig. -vaig fer, envermellint.

-Encara no ho veus? -va demanar ell, estrafent una ganyota -. Tot són avantatges -va dir després d’uns segons en què semblava immers en una profunda decepció -. T’estalviaries un marit! Tots es tornen insuportables! Creu-me! Pensa que fa més de trenta-sis anys que escolto confessions, i sempre és el mateix: dones amargades per haver d’aguantar marits pesats i autoritaris. T’estalviaries tot això!
El vaig mirar sense dir res.

-No ho veus igual? -va insistir, ell.

Vaig fer que no amb el cap.
Ell va abaixar la mirada i va fer que no amb el cap. El seu to va canviar.

-T’estàs equivocant. I molt! Li dius que no a tota una divinitat! Saps el que vol dir això?

No sabia què respondre-li. Recordo haver-me quedat muda. Ens acostàvem a la part de darrere del jardí, on hi havia la bassa de pedra. Caminàvem lentament i ell m’anava mirant amb cara de desesperació.

-Això vol dir que estàs fent sentir malament a tot un déu! Estàs donant carabasses a Déu!

Jo continuava en silenci, però començava a sentir una opressió al pit.

-Què hi dius a això? No et quedis callada!

-Crec que Déu no vol que em faci monja. -va ser tot el que em va sortir, mentre feia esforços per no plorar.

-Crec! Crec! Crec! -va anar repetint ell, estrafent la veu -. Tu no has de creure res! Has d’obeir! No tan sols aixó, sinó que t’has de deixar fer! Deixar fer a déu dins teu! -les seves exclamacions eren gairebé crits. Jo pensava en el meu raconet de pantà, que avui notaria la meva absència.

De sobte va agafar la meva mà esquerra amb la seva mà dreta i em vaig sentir molt incòmoda; crec que em vaig posar vermella una altra vegada i que els meus ulls no van poder evitar una expressió de pànic. Vam continuar caminant agafats de la mà en silenci.

-Et sents malament? -va dir ell de sobte.

-No ho sé. Per què? -li vaig respondre, sense mirar-lo.

-Perquè t’he agafat la mà. Perquè caminem agafats de la mà.

-Una mica. És que no hi estic acostumada.

-Et fa cosa?

-Sí, em fa cosa. -li vaig dir, pensant que em deixaria la mà lliure.

-Doncs t’aguantes! -va dir, i encara em vaig posar més vermella -. Aquí mano jo -. Va afegir, com qui parla del temps que fa. I tot seguit em va repetir el discurs de la setmana anterior: donar-li el cor a déu, ser generosa, acceptar la vocació, no acostar-me a cap nen, continuar demanant-li a Déu la llum per veure el meu camí… I tot això, agafats de la mà! Les cames em tremolaven. I vaig sentir que la meva mà, dins la seva, patia cada vegada més pressió, que ell feia cada vegada més força, fins al punt que em va començar a fer mal.

-Què et passa? -va fer ell amb un somriure estrany -. Quina mà més tova que tens! La mateixa feblesa que tens per lliurar la vida a déu la tens a la teva mà! -va exclamar, i semblava que se’n rigués de mi. Vaig començar a plorar -I ara plores? A més de poc generosa, ets ximple! -. Va dir, i no em deixava anar la mà. Vaig fer un gest per desfer-me d’ell, però la seva mà premia molt fort la meva -. Què fas, ruca? Si no ets obedient, demà mateix faré que siguis al convent de les germanes de l’Apocalipsi! Si jo decideixo que t’haig d’agafar la mà, això no es discuteix! No t’ha ensenyat obediència, l’Elisenda?

No podia deixar de plorar. M’adonava, enmig de molta confusió, que aquella situació no era normal. No podia ser que un senyor de més de seixanta anés agafat de la mà d’una nena com jo com si fóssim dues amigues; ni que me l’espremés fins a fer-me mal, ni que es rigués de mi. Totes les alarmes de la meva ment i del meu cor estaven activades.

-Tornem cap a la casa -li vaig dir sense deixar de plorar.

-Cap a la casa? Però si no hi ha ningú, què en trauries? I a mi m’agrada passejar amb tu.

-Si us plau! Em pensaré això de la vocació, però deixi’m estar la mà!

-De cap manera! Però no siguis ruca, que aquí no ens veu ningú. Et fa vergonya?

-No… No és això?

-Doncs què és?

-No em sento bé agafada de la mà amb vostè!

-Però si jo soc un capellà! Si un capellà t’agafa de la mà, vol dir que caminar agafats de la mà no és res dolent! Què pot tenir de dolent?

-Em sento malament! Si us plau! -la meva veu va sonar com un gemec.

-I on queda l’obediència? -va dir

I en aquell moment, vaig veure una altra vegada la Clara; feia molts dies que no venia. Estava davant nostre, aturada, mirant-nos amb expressió d’enfadament.

-Miri! La Clara! -vaig exclamar, molt nerviosa, confiant que la presència de la nena podria ajudar a que el capellà em deixés tranquil·la.

-Qui?

-La Clara. És allà! -vaig respondre-li, assenyalant la nena amb la mà que em quedava lliure.

-A on?

-Allà!

Però ell no la veia.

-Ja veig que ets ximple del tot -va dir -. Aquí, només hi som tu i jo! I sembla que això et posi molt nerviosa -. I em va mirar d’una manera molt desagradable. En aquell moment, no recordava que ningú m’hagués mirat mai d’aquella manera tan desagradable.

Llavors la Clara va parlar:

-Aurora, corre! -va dir -. Si us plau! Aparta’t d’ell i corre!

I jo, en sentir la Clara dir això, vaig maldar per alliberar-me de la mà de Don Benito encara amb més força, i al mateix temps ell va deixar de fer força, perquè també va sentir la veu de la Clara. No la va veure, però la va sentir.

-Què és això? Qui ha parlat? -va cridar, mentre jo em deslliurava d’ell i començava a córrer. No vaig parar fins al mur del fons del bosc. Vaig travessar la porta de fusta i vaig continuar corrent. Només em vaig aturar quan vaig arribar a la meva platja particular. Allà vaig plorar encara més fort. Aquell dia no em vaig treure la roba ni em vaig banyar. Només tenia ganes de plorar i de fer-me invisible.

Uns dies als llacs de la Maragda (XXII)

 

Vaig fer el sopar amb el cor encongit i les llàgrimes a la comissura dels ulls. Era una sensació com de crit ofegat, que no podia sortir i que es convertia en llàgrima; però la llàgrima tampoc no podia sortir i em pesava als ulls. I els braços i les cames em feien un mal estrany, que no hauria sabut com explicar si algú m’hagués preguntat què em passava.
Després, tot va transcórrer amb una normalitat aparent fins a l’hora de la revisió del dia.
Al despatx del costat de la biblioteca, l’Elisenda i el Santi m’esperaven cadascun en una butaca. Jo em vaig asseure a la tercera, davant d’ells, amb les mans agafades sobre la falda. Tots tres estàvem asseguts enmig d'una calma tensa, estranya; jo estava molt nerviosa.
L’Elisenda em mirava amb una expressió dolguda, com si fos ella qui patís. Em va parlar amb la veu molt baixa, gairebé tendra, força diferent del seu esverament habitual de la resta de la jornada:

—Bé, filla… ens disposem a fer la revisió del dia. Ja saps que serà la primera de moltes. No hi haurà indulgència, perquè el nostre deure com a educadors cristians no ens ho permet. Hem d’ajudar-te a créixer en la rectitud, encara que ens destrossi veure’t patir.

El Santi va assentir lentament, sense el seu somriure habitual.

—Hem de treballar cada dia perquè et puguem felicitar —va afegir ell—, i, si Déu ho vol, premiar-te. Però avui… avui no ha anat com hauria d’haver anat.

L’Elisenda va continuar amb una veu que semblava expressar que allò que deia li costava un gran esforç:

—Vint-i-tres minuts d’endarreriment acumulat. Una peça de la vaixella trencada. Una taca al vestit. I una actitud gens dolça amb Don Benito.

Vaig obrir la boca per defensar-me, però ella va alçar el dit, posant-se’l davant dels llavis, i convidant-me a callar.

—Escolta’ns, si us plau. Sabem que és dur. A nosaltres també ens dol. Però les Sagrades Escriptures ens diuen que qui s’estalvia el càstig odia el seu fill. Nosaltres no podem permetre’ns odiar-te. Hem d’educar-te en la fe i en la disciplina, encara que això ens trenqui el cor.
—Com? —vaig murmurar, sense poder-ho evitar.

L’Elisenda va sospirar profundament, com si li fes mal la meva pregunta.

—No és que no puguis parlar, bonica. Però has d’entendre que les teves respostes han d’estar plenes d’humilitat. Amb Don Benito has de ser dolça. Has de dir-li «Sí, Don Benito», «Gràcies, Don Benito», «Amb la seva ajuda ho intentaré, Don Benito»… Perquè ell també necessita rebre aquesta correcció que Déu ens ha encomanat.

Va fer una pausa, mirant-me amb els ulls humits.

—Avui, davant del sacerdot, t’has quedat callada, amb aquella cara de… no sabria com dir´t’ho. Estaquirot...? No ho sé! El cas és que no li has mostrat el respecte que mereix. I això ens dol; de veritat que ens dol. Perquè nosaltres només volem el teu bé.

El Santi va intervenir amb veu greu però compassiva:

—No ens ho posis més difícil, bonica. Nosaltres no gaudim amb tot això. És un deure irrenunciable.

Es va fer un silenci llarg, de quatre o cinc minuts. L’Elisenda va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella del Santi, el qual va assentir.

—Bé —va dir ella finalment, amb un sospir—. No ho allarguem més. Pel retard acumulat de vint-i-tres minuts, hauràs d’estar quaranta-sis minuts al soterrani; en foscor completa. Per la peça de vaixella trencada, demà, que és dissabte, aniràs a fer feines a casa d’una germana nostra de l’església, i amb el que et pagui ens compensaràs el que has trencat. Pel vestit tacat… hauríem de ser molt més estrictes, però com que és el primer dia i veiem que el teu cor encara és tendre, i com que no volem que passis vergonya tan aviat, no et direm el que et mereixeries i el que en unes altres circumstàncies t’hauria tocat de passar. Ho canviarem per catorze minuts més al soterrani. En total, una hora.

Em va mirar fixament, amb expressió de sofriment matern.

—Tot això ens sap molt greu, de debò. Ens destrossa haver-ho de fer. Però si no et corregim ara, qui ho farà? Déu ens ha delegat aquesta responsabilitat, i no podem defugir-la.

No vaig saber què respondre. El pit se’m comprimia i se’m van escapar les llàgrimes.

—I ara —va concloure l’Elisenda amb veu suau, però ferma—, anem al soterrani.

L’Elisenda va obrir la porta que mai fins aquell moment havia obert davant meu, i vam baixar per una escala de graons que semblaven medievals, tan estreta que no podia comprendre com ella, més voluminosa que jo, hi podia entrar. L’escala era de caragol i portava fins a una estança inferior sense enllumenat elèctric. L’Elisenda portava un lot, i anava il·luminant tots els racons mentre m’advertia que no piqués amb el cap contra el sostre. Una sentor d’humitat i molsa em va emplenar els pulmons. Una sensació de frescor em va amarar la pell.
A l’estança inferior, el sòl era de terra i el sostre era tan baix que l’Elisenda s’havia d’ajupir.

—Amb aquesta roba no podràs entrar al lloc on t’estaràs.
—Com? Què vols dir?
—Doncs que te l’hauries d’haver canviada, t’hauria d’haver obligat a treure-te-la i a posar-te una altra cosa! Se’t mullarà tota! Quin desastre! El Santi m’ha dit que no ho fes, no li hauria d’haver fet cas!
—Per què se’m mullarà? On em vols ficar? —la veu se’m va esquerdar pel plor i la por —. Treu-me d’aquí! —vaig començar a cridar com una boja; i és l’última expressió que recordo d’aquell moment abans d’entrar en un forat immens de memòria esborrada. El control sobre els meus actes i mots va desaparèixer de cop i m’arriben visions fragmentades d’empentes i cops, una foscor absoluta, els sons d’unes reixes que es tancaven, animalons petits corrent entre els meus turmells, i la memòria se m’esvaeix del tot, com si la ment hagués esborrat records que no suportaria tenir emmagatzemats, i que ni ara mateix no puc evocar.

Recordo despertar-me l’endemà a les sis del matí amb un mal de cap insuportable i córrer espaordida per no endarrerir-me ni un sol minut; el conductisme en aquest cas va funcionar, però jo no vaig tornar a tenir un moment de pau en aquella casa, i al meu endins sabia que fugiria i que ho faria aviat.

La fàbrica

 

Per fi ha arribat el dia; aquest matí hem anat a esperar en Roger a l'aeroport. Com sempre, ha aparegut envoltat d'adolescents granuts que descobrien bromes fins darrere les orelles de les hostesses de vol.

L'abraçada d'en Roger m'ha semblat nova, com m'ho semblen sempre cadascuna de les seves abraçades; i m'he trobat com a casa, després de tants dies d'exili. En Pol l'ha reconegut de seguida; els ullets se li han omplert de llum i ha somrigut.
Mentre el nen i jo abraonàvem en Roger, una mare feia un petó a la seva filla de quinze anys, que tancava els ulls amb tendresa, com si fos petita. Fet i fet, davant d'una mare, sempre en som, de petits.
En Roger s'ha acomiadat dels seus alumnes i hem anat a casa.

A la tarda, cap a les cinc, hem tornat a Barcelona i hem pujat a Montjuïc. Hem entrat dins del castell i hem recorregut els racons del pati d'armes, on encara ressona l'angoixa de tants condemnats a mort.
-Venim aquí com si anéssim al cementiri. -ha dit en Roger.
I hem recordat en Companys, assassinat per l'odi a Catalunya. I el vent gemegava al sostre del castell, sobre el qual caminàvem. Pel damunt, un cel net i clar es pintava de posta. El mar, tan ample, semblava poder-se tocar amb el cap dels dits; crespons d'escuma es vestien del rosat del crepuscle sobre l'aigua fosca. El gemec del vent esdevenia el gemec dels morts. I he pensat en el meu besavi, que fou torturat en un pou humit dessota dels nostres peus. Llavors he vist un escut d'Espanya, de pedra, amb una àliga, i tot de paraules llatines que parlaven d'honor i de glòria; i he tornat a sentir el gemec del vent i el bram silenciós dels morts.
I des d'aquest sostre hem contemplat Barcelona, que començava a encendre les espelmes de la nit i el centelleig de les antenes. El rum-rum llunyà de les màquines pestilents, que a tots ens fan moure ençà i enllà, semblava un tro. I a Barcelona l'he vista com una bella dama que es desperta d'un malson de guerra i d'horror i que respira l'alenada d'un matí lliure. Barcelona lliure, amb bengales de pau des de la tomba dels màrtirs que ja no hi són. I el gemec, en despertar-se la dama, s'ha anat tornant fresqueta suau dels capvespres mediterranis a la vora de la mar, amb la moixaina de les ones i la flairança de la sal. I des d'aquesta tomba dels màrtirs que ja no hi són, s'hi veia la línia i la llum, cap a tots els vents la línia de la terra i la línia de la mar. I hem sentit veus de totes bandes. I aquestes veus, estranyes i dolces alhora, han vestit l'aire de sentiments que són iguals a totes les races que creixen damunt la panxa blanca i suau de la bella dama que es desperta. La Barcelona lliure i mestissa somriu en la llengua dels avis; des d'una pell més bruna, però amb un cor idèntic al de sempre, car tots els cors són iguals.
A boca de nit ens hem acostat fins a les Piscines Picornell, que des de les nou fins a les onze, els dissabtes, ens permeten als naturistes gaudir de la nuesa compartida dins l'aigua càlida i clorada de les instal·lacions olímpiques. Allà ens trobem unes quantes famílies, amb els nens, i revivim durant dues hores l'esperit i la bellesa del nudisme dels estius. També hi tenim sauna i jacussi. Aquesta experiència setmanal no és, ni de lluny, comparable amb la comunió amb la Terra que neix a l'entorn natural salvatge de la platja; però les persones sí que som les mateixes, i hi compartim els ideals i els somnis.
En Roger, amb molta cura, s'ha introduït dins del jacussi amb en Pol als braços. He aprofitat per entrar a la sauna, on hi he trobat en Xavi i la Roser.
-Que no heu portat els nens? -els he demanat.
-Avui no, noia... Són a ca' l'àvia...
-Descanseu de criatures...
-Un dia també ens convé...
-I tant... i l'àvia ben contenta que deu estar...
-Sí... però avui ens n'han fet una...!
-Els nens...? Què ha passat...?
-Els teníem dins la banyera i han buidat l'ampolla de xampú...!
-Oh...!
-El que sents...! Hi havia tanta escuma que no els trobàvem...!
-Quina gràcia...!
-A la meva sogra no li n'ha fet tanta, de gràcia... li ha quedat una cambra de bany que Déu n'hi do...!
-Però tot això, en el fons, és bonic... -he fet.
A la Roser, quan riu, se li dibuixen un munt d'arrugues al voltant dels ulls. La rialla que deslliga és encomanadissa.
-I vosaltres, ¿què heu dut en Pol...?
-Sí... és amb en Roger... a la bassa...
La Roser ha sortit tota decidida.
Des de dins, a través dels vidres entelats, li he entrevist els escarafalls de goig en apropar-se al nen.
-La teva dona no es cansa de criatures... -he dit a en Xavi.
-Sí... I ara diu que vol una nena... Aviat haurem de muntar una llar d'infants...!
-Mira... si us fa il·lusió i podeu...
-Ja li he dit que és millor esperar-nos uns anyets més... I vosaltres...? No li encarregareu una germaneta a en Pol...?
-Calla nen...! Que amb prou feines té dos mesos...! Deixa'ns reposar...!
-Ah mira-te-la...! Va animant els altres, però ella no es mulla...
-Tot arribarà...
-Llavors us sortirà un altre nen, com ens ha passat a nosaltres...
-Podria ser... Tant se val el que sigui...
-És veritat. Sigui nen o sigui nena, com més siguem a l'estiu, al Torn, més riurem...!
-Això sí que em fa il·lusió... portar-lo a la platja...!
-I quan sigui més grandet, encara millor...! Jugarem tots plegats a voleibol...
Després d'uns minuts de purificació, dins del foc invisible de la sauna, hem nedat tots plegats a la piscina. En Pol ha experimentat, per primera vegada, la sensació de surar a l'aigua. Em feia patir veure'l, amb tanta fondària com hi havia; però entre el cos d'en Roger i el meu quedava ben vigilat, no hi havia perill.
-No has de sofrir dona...! -m'ha dit la Roser. -hi ha llocs on, als nadons, els llancen des de fora de l'aigua, i ells solets tornen a sortir...
-Això sí que no ho podria veure...!
Les veus dels nadadors reverberaven. L'aigua ens abraonava el cos, que volava. Un lleuger gust de clor ens revifava els records de tantes jornades viscudes en aquest estrany i surrealista raconet de Barcelona, on uns quants amics ens resistim a amagar-nos el cos i ens mostrem tal com som; i com som ens agrada i n'estem agraïts. Cap fibra acrílica no ens frega la pell, cap goma no ens pressiona les carns, cap vergonya no ens domina la ment, cap valoració superficial de l'aspecte físic o de l'aparença no ens erotitza. Com aus volem pel blau de l'aigua, i ens relaxem amb l'escalfor dels simulats poders naturals de la terra. Tot és bell, tot és bo, i somriem.
Nedant d'esquena he mirat al sostre d'un groc pàl·lid, i m'he concentrat en les sensacions. Que alt que he vist el sostre! El xerrim de la gent tremolava i es mesclava; no s'entenia res; era ben bé com una estranya música de fons que convidava a la meditació. Sempre que em trobo així, lliscant panxa enlaire, recordo vivències; i és com si aquestes vivències em mostressin el sentit de l'existència. Tanta pau que m'emplenava allà a la piscina, i tant de bullici que corprèn el món; tants tràfecs, tant de neguit, a cops alimentat pel desig de tenir o de semblar.

Recordo la fàbrica, no fa gaires anys, els diaris, les revistes, l'angoixa d'aquell estiu en què començàvem, en Roger i jo, a fer camí plegats per la vida. La fàbrica fou el descobriment revolucionari d'una gran monstruositat tolerada, acceptada, fins i tot beneïda, per un món que sosté entre les mans un cor creador i el fa servir per produir objectes inútils, amb el cost cruel d'un munt de vides convertides en banalitat.

L'experiència de la fàbrica m'arribà en un temps difícil, anys abans de néixer en Pol. El sou d'en Roger era escàs. Acabava de començar com a pedagog en una nova escola, i, tot i que hi entreveia un futur professional prometedor, li costaria encara uns quants mesos augmentar els ingressos.
D'ençà que havíem anat a viure junts, em vaig proposar de no dependre econòmicament de ningú. L'estiu que vaig decidir de buscar feina, em faltava un curs per acabar la carrera. Després de molts esforços, vaig aconseguir de ser contractada a la cadena de producció d'una fàbrica d'arts gràfiques, a Molins de Rei; encara que només pels mesos de juliol i agost.
Quan hi vaig entrar era migdia, sota d'un sol abrusador, en el torn de tarda, de dues a deu.
El primer que em va sotraguejar fou aquell soroll eixordador, cíclic, que no es deturava, ni s'apressava, ni s'alentia. Un so maquinal, estrident, que forçava a escridassar si una volia ser entesa.
I llavors les pudors, l'olor de tinta, de plàstic, de fum; sentors que costava d'identificar dins d'aquella mena de monstre inhumà que no reposava.
L'encarregat em demanà que el seguís. Em va conduir a través d'immenses construccions amb sostre d'uralita, envaïdes de màquines fredes i enormes formades per una infinitud de mecanismes incomprensibles. De tant en tant descobria persones amb bata blava que sense vida als ulls manipulaven la maquinària i semblaven adorar-la. Vam travessar quatre naus immenses de parets metàl·liques.
Aquella fàbrica esdevenia un univers desil·lusionant.
L'encarregat, l'Antonio, era un home escanyolit, sec, amb un bigotet petit i ridícul i unes dents massa sortides. Se'l veia nerviós, mogut, hiperactiu, mai no somreia. Tan sols, quan li semblava que t'estava espantant, se li endevinava una misteriosa lluentor als ulls, com si gaudís fent-te patir, com si necessités el petit plaer de sentir-se poderós, de saber-se propietari de la qualitat dels teus sentiments.
L'encarregat em presentà en Manuel: un home fort i gros, amb un mostatxo. Portava una granota bruta i descosida.
L'encarregat parlà amb en Manuel.
Enmig de tant de soroll, no vaig ser capaç d'entendre què li deia. Llavors, s'acostà a mi, i em cridà arran d'orella:
-En Manuel t'explicarà la feina que has de fer...
S'allunyà sense mirar-me.
En Manuel em va descriure, escadusserament, la que seria la meva tasca: havia d'introduir grapats de fulls de paper dins les quatre boques d'una màquina que englotia amb voracitat. Els munts de paper, dins les boques, disminuïen la seva alçada a mesura que la boca s'empassava els fulls. Ho havia de fer de manera que cap boca no se'm buidés del tot; si això arribava a succeir, s'aturaria la màquina sencera. Els papers s'havien de col·locar en una posició determinada.
Abans d'iniciar la tasca, per curiositat, em vaig fixar en el que hi havia imprès als fulls. Desenes d'imatges lluminoses, amb preus envoltats de sanefes en forma d'estrella, anunciaven diversos models de roba interior, vestits de nit i altres productes d'uns grans magatzems. Eren d'aquells plecs cosits que s'amunteguen als portals dels blocs de pisos i que ningú no es mira. Resten apilats al costat de les bústies, o cauen a terra per ser trepitjats. Acaben, sovint, entre els renecs dels veïns, al fons d'un contenidor d'escombraries.
La feina esdevenia estressant, monòtona, repetitiva. Vaig intentar de realitzar un d'aquells exercicis que el pare em feia fer quan era petita: "Imagina que...". I em vaig imaginar que jo era una d'aquelles dones de quaranta o de cinquanta anys que havia vist en entrar a la fàbrica. Vaig imaginar que m'esperaven vuit hores diàries de feina, de vegades dotze, entaforant papers dins la màquina. I cinc dies a la setmana, de vegades sis o set; i cada setmana del mes. I onze mesos a l'any, cada any de la vida. Soroll, pudors i avorriment a cada instant de l'existència. Em vaig fer a la idea que jo era una d'aquelles dones, amb marit i fills, que depenia del sou per sobreviure, per tirar endavant una vida sencera. Vaig imaginar que m'havia convertit en una d'aquelles persones que s'havien d'empassar la humiliació de ser maltractades pels encarregats, pels directors, pels companys. Em vaig dibuixar el quadre de la meva vida, engarjolada a l'esclavatge de les circumstàncies, forçada a ser una bèstia per amor als meus.
Les neurones del meu cervell, capaces de pensar; el meu cor creador, de persona lliure; els ulls, fets per contemplar el verd dels boscos i per viure amb el paisatge; sotmès, tot allò que era sagrat en mi, als brams eixordadors d'aquelles bèsties de ferro que menjaven paper i pudien. I tot això per aconseguir que un grapat de promeses consumistes restessin llençades al terra d'algun portal, en un barri perifèric de Barcelona, de Sabadell o de Madrid
I en realitat, jo tan sols era una noia de divuit anys que començava aquella feina com una intrusa. Només hi seria dos mesos, aquell estiu, mentre que tota aquella pobra gent hi havia d'entregar l'existència. Els diners que jo guanyaria em servirien per estudiar amb més comoditat; però tots els treballadors que m'envoltaven freturaven el sou per poder alimentar les boques que estimaven, per sobreviure en una brutal selva de ciment que s'anomena civilitzada.
Em sentia com una privilegiada que fugiria d'aquell infern, com una au que aixeca el vol cap a la llibertat. Els meus companys tenien l'obligació de fer-se amb el lloc, amb l'ambient; i fer-se volia dir degradar-se. Hom no es pot habituar a un cau d'aquesta mena sense que alguna cosa a dins se li mori per a sempre. Hi ha qui creu que allò que es mor és l'infantilisme, la immaduresa somniadora, el caprici. Jo crec avui, i creia llavors, que la capacitat que minva, desfigurada per la rutina dels dies, és la sensibilitat; la virtut que ens permet de copsar la bellesa de l'existència, la unió amb la natura, el serè transcurs dels dies enmig de les coses senzilles, els clarobscurs de la vida. Allò que es mor, en amarar-se a la productivitat salvatge que degrada, és la mateixa essència de tot allò que és humà.
Perdria la llum? M'acostumaria a aquell lloc? Deixaria de sentir? M'oblidaria de tots els ideals en què creia?

No hi havia gaire temps per relacionar-se amb els companys. Les vuit hores es treballaven d'una tirada, i tot just ens deixaven cinc minuts, a l'entremig, per estirar les cames, prendre la fresca o fumar una cigarreta. Aquests instants, però, eren ben aprofitats per aquelles persones que es delien per satisfer la seva curiositat envers l'espectacular novetat d'una noia nova. S'acostaven, estrafolàriament simpàtics, i feien el ruc entre ells, mirant-me de reüll per descobrir si m'hi fixava, si reia. Se'ls descobrien les idees. Llavors, davant el més petit somriure que m'expressés el rostre, s'hi enganxaven i encetaven un veritable interrogatori. M'afalagaven, m'oferien una desmesurada educació barrejada amb grolleria en els acudits i en les expressions.
N'hi havia de tota mena: homes grans, nois joves, pares de família; la pluralitat de la vida bullia en aquell fugaç món de cinc minuts que emergia enmig d'una feina insulsa.
De vegades també se m'acostaven les dones, intrigades per la nova companya, tan jove i que parlava tan poc...!. I m'advertien...!, m'avisaven...!
-Compte amb els homes d'aquesta fàbrica...! N'hi ha que estan en llibertat condicional...! Mira'ls els braços, els tenen tatuats, se'ls tatuen a la presó...! Allà tenen tantes hores per desgraciar-se...!
I era cert allò que em deien; però a la fàbrica també hi havia dones que havien sortit de la presó i havien anat a parar a aquella feina que no requeria cap titulació, ni experiència, ni historial. Calien, en aquell cau, persones que demanessin poc a l'obra de les seves mans; que amb el consol d'una paga a final de mes, i d'un justificant que manifestés una correcta integració a la societat, tinguessin la vida solucionada.
Recordo la Florència. La Florència era una dona d'una quarantena d'anys. Pesava cent vint quilos, les carns li penjaven. Tenia uns ulls grossos que miraven espantats fins i tot quan estrafeia una rialla. Se li distingien dos forats entre les dents esgrogueïdes. Els seus braços, greixosos, mostraven unes crostes de pell cremada.
-Saps què són, les ferides del seu braç...? -em preguntà una companya. -. Són cremades que ella mateixa es fa amb una cigarreta...
En veure la meva cara d'incredulitat em continuà explicant:
-Sí. Li dona plaer sentir dolor... s'excita. I, a més a més, es menja les pells socarrimades... Li agraden...!
-M'estàs prenent el pèl...!
-T'ho dic de ben cert...! Li ho pots preguntar a qui vulguis i veuràs com t'ho confirma...!
Mai no vaig saber-ho del cert, però podia ser veritat. La Florència havia començat a treballar a setze anys. No sabia qui era el seu pare. La seva mare havia estat una dona amb un profund retard mental que s'havia quedat embarassada sense saber com ni amb qui. La Florència havia estat criada a tot un seguit d'institucions socials fins a fer els divuit, edat en què va haver de buscar-se un lloc on viure. Gràcies a la feina de la fàbrica es va poder pagar una habitació al barri del Raval de Barcelona. Les males llengües afirmaven que de jove havia fet de prostituta.
A més de la Florència, també hi havia en Pepe. En Pepe era casat i tenia un fill. Treballava dotze hores cada dia, fins i tot els dissabtes i els diumenges. El seu món era la fàbrica.
Els companys l'acusaven d'avarícia. En Pepe, però, explicava que no era per diners que treballava tant; que ja en tenia prou amb aguantar la dona a les nits, que només li faltaria haver de restar més hores amb ella. Sempre explicava acudits verds, fins a un punt fastigós. En un principi m'evitava, però quan em va agafar confiança se'm va arribar a fer pesat i li vaig haver de parar els peus... i les mans.
Un divendres a la nit, a punt ja d'entrar dins del cap de setmana, en Pepe se m'acostà.
-Que Laura...? "follaràs" molt aquest cap de setmana...?
Em vaig posar a riure.
-Sempre estàs igual Pepe... No tens cap altra cosa al cap?
-Et tinc, a tu, reina... Et tinc, a tu, al cap...!
-Doncs sí que em sap greu.
-Vols venir a la platja, amb mi, diumenge...?
-Però si tu treballes, diumenge.
-Si em dius que vens amb mi a la platja, demano festa.
-No sé si saps que visc amb un noi.
-Digues-li que has d'anar a treballar.
-No... No l'enganyo mai, jo...
-Au va...! Això no s'ho creu ningú...! Segur que cardes amb més d'un... M'ho pots confessar, no ho diré a ningú...
-Al final m'enfadaré, Pepe...! -li vaig dir enfosquint la mirada.
-Et donaré diners...!
Em vaig sentir com si m'hagués donat una bufetada.
-Escolta...! Però qui t'has pensat que soc...?
-No t'enfadis, dona...!
I, davant del meu astorament, se m'acostà i em posà la mà de ple al cul, tancant-la amb mala bava.
Amb un xiscle, li vaig ventar una cleca; la mà em va quedar baldada. El cor se m'adolorí tant que, sense poder evitar-ho, els ulls se'm negaren de llàgrimes.
-Et denunciaré, porc...!
-Si no ha estat res...
-Ens veurem al jutjat...
La cara d'en Pepe començà a entenebrir-se.
-No ho deus dir de debò, oi...?
-Ho dic amb plena convicció. Ara me n'hi aniré. Has de saber que hi ha un jutjat de guàrdia.
En adonar-se que parlava seriosament, esclatà en una ira que em deixà amb les cames tremolant.
-Ets una puta! Et penses que no et puc acusar d'haver-me provocat...? Marrana...! Puta de barri baix...! Si no anessis provocant amb faldilletes i pantalons ajustats no et passarien aquestes coses...!
Vaig córrer cap als vestidors, i allà vaig esclatar en un plor que no se m'aturava. Una companya, que es deia Sònia, s'adonà de tot el que havia passat i se m'acostà:
-No li facis cas... ens ho ha fet a totes...
-Que us ho ha fet a totes...? I no l'heu aturat...?
-Més val no buscar-se problemes. Fa molts anys que treballa aquí i sempre li diu que sí, al cap de personal, quan aquest li demana que faci hores extres. És la seva paraula contra la nostra. Li dirà que et vas insinuar.
-No em penso sotmetre; el denunciaré.
-Jo no ho faria...
-I vosaltres què feu...? Permeteu que us "foti" mà quan li surti dels nassos...?
-Si li pares els peus, com has fet, ja n'hi ha prou. Potser algun altre dia hi tornarà; però si li continues plantant cara, et deixarà tranquil·la.
-El denunciaré.
I així vaig acabar aquell diàleg.
Després de dutxar-me i vestir-me, vaig sortir al carrer, disposada a acostar-me a la policia. A l'últim, però, vaig pensar que fora millor d'anar-hi l'endemà al matí, que era dissabte, així en Roger m'hi podria acompanyar.
Aquella nit, mentre miràvem la televisió, endormiscats al sofà, va sonar el telèfon. Era una dona.
-Bona nit... Podria parlar amb la Laura, si us plau...?
-Soc jo mateixa...
-Ah... bé... No sé ni com començar, em fa vergonya... -la dona es posà a plorar -. Veurà senyoreta... Soc l'esposa d'en José Barrios, el seu company de treball... -i continuava plorant. -. Aquest home em matarà a disgustos...! Sempre em fa la mateixa... Soc una desgraciada... Senyoreta... li prego que no el denunciï...!. Li ho suplico...! El meu marit no és mala persona. És brusc, i porc, i me n'ha fet moltes... Si li ho expliqués senyoreta...! Ai si li expliqués les que m'ha fet...! Però pensi que estem pagant la casa; i, el seu, és l'únic sou que hi entra. Tenim un nen de vuit anys que no està bé, pobret...!
-No plori, dona... Tranquil·litzis. Vostè no en té cap culpa de tot això...!
-Ja ho sé, que no en tinc cap culpa... Però si vostè el denuncia, i en Pepe té problemes a la feina...! ¿Ho entén senyoreta?
-Sí dona, l'entenc...
-Jo li prometo que el meu marit no la molestarà més, perquè si ho fa... si ho fa, senyoreta, li juro que el mataré...!
-No, dona, no... No digui aquestes coses...
-Sí que ho faré, sí... Abans que em mati ell a disgustos...!
No sabia què dir-li més, i a l'últim vaig pronunciar les paraules que ella desitjava sentir.
-Si el seu marit em respecta i no em toca més, m'oblidaré de tot. Però si em fereix una vegada més, tan sols una vegada més, li juro que el denunciaré.
-Gràcies, senyoreta. Vostè sí que és bona. M'ha tret un pes de sobre. Li prometo que no li posarà mai més la mà al damunt.
Em vaig quedar amb la sensació d'haver fet un acte d'amor a una dona lligada a una vida fosca i cega.
Com sempre, restava el misteri; la incògnita d'endevinar si havia pres la decisió correcta, o si, per contra, estava contribuint a perpetuar una cadena d'esdeveniments encara més esclavitzants per a aquella família maltractada.
Els dies que seguiren a aquell episodi, en Pepe m'evitava; gairebé ni em mirava. Jo tampoc no vaig fer cap esforç per relacionar-me amb ell.

El temps passava lent, feixuc, sorollós. On era el món, allà dins? On era la vida...? Els raigs d'un sol llunyà i ardent entraven per les escletxes del sostre i pels finestrons opacs que acollien la llum i absorbien una calda enganxosa, però els colors i les formes restaven rebutjats. On era la Terra, allà dins? Les persones malvivien, movent-se com cuques entre ferregots estridents i sentors asfixiants. Cada dia, cada instant, sense claror, sense temps, sense destí, sense futur. L'avenir representava un carreró sense sortida, per als qui no podien viure a cap altre lloc que no fos dins d'aquell element "necessari" de la societat productiva occidental, per als qui es veien abocats a entaforar-se dins d'aquell reducte d'estètica dantesca que ens estalviava de viure en la "incivilització" de la selva.
Vaig recordar unes paraules que la mare repetia sovint:
-Si haguéssim nascut a la prehistòria ens moriríem als trenta anys d'un constipat...
On deu ser, ara, pobra mare...!
No fora millor viure trenta anys enmig del fred i les inclemències de la natura, que no pas sobreviure seixanta o setanta anys, blanquinosament conservats en l'esfereïdora tensió d'una feina d'insectes, immergits en l'ofec dels productes asèptics i estranys? No serien més viscuts trenta anys de plenitud dins del paradís que ha afaiçonat l'ésser humà, amb l'aigua del mar neta i el cel transparent, que no pas setze lustres envoltats de colors grisos i formes reductores, adonant-nos com l'obra de les mans ens esdevé inútil i inservible, encara que rendible?
El "per a sempre" de tants em sulsia; el "per a sempre" dels anys dins d'aquell monstre que convertia les persones en instruments al servei dels rics, que menjava somnis i expulsava mort, que donava diners i robava vida; la perpetuïtat d'aquell matrimoni entre l'ànima i el somort, on manava el déu de la utilitat i se sotmetia l'univers.
On era l'art...? On era l'esperit de la persona...?
-No tothom és artista... nena...! Hi ha d'haver de tot en aquest món -m'havien dit.
L'experiència de la vida m'ha ensenyat que tothom amaga un tresor dins del cor: la capacitat de crear, de somniar, d'imaginar, d'embellir el món i l'existència. Hem nascut per a crear, l'amor és creació. La bellesa pot brollar de nosaltres com l'oxigen de les flors sota del sol. Tothom neix creador d'una manera o d'una altra; pintant un paisatge, escrivint un llibre, cantant, o dibuixant un somriure que des del cor pugi cap als llavis. Tothom és artista. El problema és que la gana, la por, i la serp de l'utilitarisme, esclafen l'espurna de divinitat que sorgeix de cada cor des de la més tendra infantesa. La seriositat dels que van ben vestits i parlen amb gravetat té el neci poder de confondre els febles; els arriben a fer creure que és més important allò que serveix per a alguna cosa que allò que no serveix per a res més que per a ser. I els artistes es mutilen, es queden sense els dits creadors, sense els ulls que copsen la bellesa, sense la consciència que és capaç de comprendre la vida. I mengen, i dormen, i excreten, i fan, i no pensen més enllà del tràfec dels dies. I deixen de trobar a faltar la mateixa essència; encara que, de vegades, ni que només sigui darrere les llums del cel·luloide o en el romanticisme d'un serial televisiu, s'esvaeixen, somnien, i enyoren el paradís perdut de la infantesa, quan hi veien clar, quan vivien com a persones.
I, a la fàbrica, l'adust pas dels dies cremava la gent. I la gent s'abocava a la recerca de fugides ràpides i eufòriques que amb uns quants diners els permetien de tastar el gust fort de la vida. Esdevenien voltors assedegats de passions i d'aventures, que volaven en cercles al voltant dels cadavèrics bordells de Barcelona. Eixordaven amb crits inconscients de desfogament, dirigits a un cel cendrós, gairebé invisible. Traïen les fidelitats tradicionals, car el gust de la traïció és menys rutinari que el fer quotidià de la indústria. Cercaven, sense saber-ho, la destrucció pròpia, on les passes els portaven. La fi, en els seus cors que no es parlaven a si mateixos, era més dolça que l'existència inhumana. I així una bogeria frenètica els feia empassar la pell torrada dels braços, o seduir i violar l'amiga de la filla que havia vingut a passar la nit a casa. I anaven a parar al fons d'una presó més aquietada que la que fins aquell moment havien triat per sobreviure. A cops traïen el marit o la muller, o venien el cos a l'encarregat per mil duros a la setmana, o emborratxaven la ment per adormir l'ànima els caps de setmana eterns quan es trobaven sols i s'havien d'enfrontar a la buidor dels dies. Tot això bullia en aquell món de treball en sèrie; tot això permetia que la màquina social produís, consumís, tirés endavant, cap a l'abisme, cap a la catarsi.

En Diego era el treballador que estava en llibertat condicional després d'haver passat set anys a la presó per haver violat una nena.
D'entrada no m'ho vaig poder creure: en Diego, l'home tranquil, seriós, amable, de cabells blanquinosos, que mai no es queixava, que laborava a la màquina enquadernadora, submís i obedient. No em podia imaginar aquella persona forçant una nena. No podia acceptar que fos capaç de fer sofrir ningú. En Diego havia treballat vint anys a la fàbrica abans d'anar a parar a la presó; i ara, després d'haver complert la condemna, sol i abandonat per la família i els amics, retornava amb set anys d'experiència presidiària.
M'hauria agradat de parlar amb en Diego de les fosques raons, si és que n'hi havia, que l'impulsaren a marcir una flor innocent, a apagar la brillantor d'uns ulls d'infant. M'hauria agradat d'atrevir-me a demanar-li per què va humiliar la seva pròpia família, convertint-los en els familiars del violador, del pervertit. Ni ell no ho devia saber. La vida oculta el misteri inquietant d'esbrinar si som lliures per a pensar el que pensem, si som responsables de ser com som.
Després d'assabentar-me del seu crim, no podia evitar de mirar en Diego mentre treballava. Era, potser, morbositat; o més aviat el desig de descobrir la persona dins del monstre, o potser el monstre dins de la persona? Llegint, però, un llibre d'Anthony de Mello, vaig trobar una explicació alliberadora. Ve a dir que les persones no som allò que fem, que valem molt més del que valen les obres que realitzem, que mirar una persona segons els actes que ha realitzat és com sortir a volar amb la predicció meteorològica de la setmana passada.
Potser en Diego havia canviat, o potser tots som com ell i en les circumstàncies que el van envoltar, i amb la seva estructura cerebral, haguérem obrat idènticament o pitjor. Coneixem les seves circumstàncies...? Som conscients del grau d'ofuscació de la seva ment? Ens adonem del mal que s'ha fet a ell mateix...? Ens veiem en cor de compadir-lo?
La veritat és que tot això ja era igual. El mal estava fet. Una nena, que ja devia ser una noia, hauria de viure amb el dolor d'haver estat tractada com una bèstia. Aquell crim ja era una realitat passada, indestructible. La mort d'en Diego no esborraria el mal, ni tampoc no ho faria el seu càstig. Ai...! Si en Diego pogués sentir el mal que havia fet... No pas contemplar-lo, ni entendre'l, sinó sentir-lo i veure'l en tota la seva dimensió.
L'impuls del cor, enfront d'aquests fets, ens crida justícia i venjança. La venjança, però, no és adient a una consciència que sap que la persona no és l'obra que fa, sinó senzillament allò que és.

J.S.

.

.

.

(Capítol del llibre "Els peus dins l'escuma")

Uns dies als llacs de la Maragda (XXI)

 

Bo i aquests deu minuts que em sobraven, vaig arribar tard, perquè em vaig asseure a les escales d’entrada de la casa, tancant els ulls per assaborir els rajos de sol que il·luminaven la façana. Tot això fins que vaig sentir un “nena!” embogit, que em cridava, i vaig fer un bot.

-Tres minuts! -va exclamar l’Elisenda quan vaig arribar corrents a la cuina -. Tres minuts d’endarreriment que t’apunto per a l’hora de la revisió! -va repetir, i vaig veure com ho escrivia en una llibreta amb tapes folrades de cuir.

Després em va ensenyar amb molta paciència a fer un conill amb samfaina, i em penso que en vaig aprendre. De fet, m’agradava de cuinar, i hi tenia traça.
El dia va passar estrany, el ritme de viure sota un horari era una experiència nova per a mi, i vaig tenir uns quants endarreriments més, que van fer arrufar el nas a l’Elisenda. Hi havia tasques que no les podia fer tan de pressa si les volia fer bé, i jo no hi tenia pràctica.
I em preocupava molt la nit. Aquell horari em forçava a dormir només unes sis hores i mitja, i jo, de normal, necessitava més descans; si alguna vegada a la meva vida no havia descansat prou, l’endemà no m’havia trobat bé.
A les cinc de la tarda, tal com marcava el meu pla de vida, em van fer estar a la porta de la casa, i hi vaig arribar tard perquè de tants nervis tenia malament la panxa i vaig estar més estona del compte asseguda a la tassa del vàter. L’Elisenda va apuntar sis minuts més d’endarreriment a la llibreta de tapes de cuir, i, com sempre, em va dedicar una mirada d’ira profunda.
Vam pujar al cotxe del Santi, que era molt antic; un Seat 1500, amb els seients de cuir i una olor estranya de plàstic i pell.
No sabia on aniríem, però em sentia tan insegura que no m’atrevia a preguntar-ho. L’Elisenda tampoc no m’ho va explicar. Vam sortir de la finca, travessant la reixa de l’entrada, i iniciant el camí de terra que duia fins a la carretera asfaltada. Des d’allà, el cotxe va anar fent el seu curs, serpentejant per la carretera i entrant en pobles. L’Elisenda i el Santi s’estaven en silenci, i, òbviament, jo també.
Em semblava que feia molt de temps que havia arribat a aquella casa, i en realitat, només havien passat dos dies; suposo que aquesta sensació venia del fet d’haver viscut moltes experiències diferents i intenses. Tots aquests pensaments em van acompanyar fins que el cotxe es va aturar davant d’una església de pedra esgrogueïda. Un immens niu de cigonya reposava a la seva teulada. Al davant, s’hi estenia una plaça de poble tranquil·la, amb uns nens jugant a pilota.

-Ara coneixeràs Don Benito -va dir l’Elisenda -. És una gran persona; sigues educada i escolta bé tot el que et dirà.
-És una eminència! -va afegir el Santi -. Creu-me que t’agradarà molt, ja ho veuràs! -. I em va picar l’ullet.

Vam entrar a l’església, i vam avançar fins al fons. Al costat de l’altar, una porta conduïa a la sagristia. Més enllà d’uns passadissos amb les parets molt blanques, vam arribar a un despatx a on hi havia un capellà vestit amb una sotana i un alçacoll. Jo no estava gens acostumada a veure capellans, i em va sorprendre molt aquella indumentària. L’home era calb, amb uns quants cabells grisos al voltant de les orelles. Portava unes ulleres amb els vidres molt gruixuts i parlava molt de pressa.

-Molt bé, molt bé, molt bé! A qui em porteu avui? Em voleu presentar una noieta molt eixerida, oi?
-És l’Aurora, Don Benito -va fer l’Elisenda -. La filla d’una cosina meva; i ara serà… és ja de fet… filla nostra. Ja li n’he parlat algun cop.

-Sí, sí, sí… I tant… És la noieta que vols preparar per al noviciat, oi? -va fer ell, i la panxa se’m va regirar.
-Exacte. Tot i que a ella encara no l’hi he dit.
-Doncs quin millor moment que aquest per explicar-ho, oi? -va fer l’home mentre m’allargava la mà. Jo, molt sorpresa pel que acabava d’escoltar, no sabia ben bé que havia de fer amb la seva mà, i li vaig allargar la meva, agafant la seva. El Santi es va posar a riure mentre l’Elisenda feia cara de pomes agres.
-L’anell! -va exclamar ella -. Li has de fer un petó a l’anell! No li has de donar la mà! No és el teu amic!

Jo em vaig enrojolar, i agafant-li de nou la mà, vaig fer un petó a l’anell d’or que el capellà tenia al dit del cor.

-No passa res! -va fer ell, amb un somriure estrany -. Ja n’anirà aprenent. Asseieu-vos, per favor!

Ens vam asseure en unes cadires de fusta molt baixes. El sacerdot, davant de la seva taula de despatx, quedava molt més alçat que nosaltres.

-I doncs què? -va fer ell -. Com veus això d’entrar d’aquí a un temps al noviciat?
-És que… No sé ben bé què és el noviciat. -vaig respondre, i el cor se m’accelerava.
-No saps què és el noviciat? -va demanar amb èmfasi l’Elisenda.
-Elisenda, per favor, deixa’m a mi -va fer ell -. Doncs… és un temps de discerniment, que passaràs dins d’un convent, amb una comunitat de monges, per valorar un possible futur ingrés a la comunitat.
-Per a ser monja? -li vaig demanar mentre notava un foc que em pujava a les galtes i m’aguantava les ganes de plorar.
-És clar… Sembla que Déu t’estima d’una manera especial…
-Però jo no vull… Vull dir que… No sé si és el meu camí.
-Oh! Per això hi aniràs! Per esbrinar-ho! Ja ho sabràs! -va fer ell amb un somriure glaçat a la boca.
-És que… Em sembla que no és el que sento que vull fer.
-Ai, noieta! L’esperit propi és molt mal conseller!
-Com?
-Tu segur que dubtaràs, no ho voldràs, et faràs enrere, t’hi negaràs… Les persones som miserables! Si ens deixessin escollir, sempre diríem que no!
-Però… No puc escollir?
-A veure! Ets aquí, ara, oi? En aquesta església, una tarda de juny. I estem parlant de la teva vocació, que és una cosa molt gran! Això és un senyal! Moltes altres noietes, ara mateix, estaran a la platja, o a l’escola, o ves a saber a on! Però tu ets aquí! I això és un senyal. T’has de deixar guiar! Has de ser obedient!
-Ja…
-És clar! Mira, jo aquesta mateixa nit, trucaré al convent de les Germanes de l’Apocalipsi, que són la branca religiosa femenina de l’ordre al qual serveixo des de fa dècades, i els explicaré que aviat tindran una nova vocació. No cal que sigui demà, ni el mes que ve, ni tan sols d’aquí a sis mesos, fixa’t què et dic! Tu ho has d’anar meditant, ho has de portar a l’oració... I a l’últim… serà! Perquè tu ets una noia generosa! Oi que ets generosa?
-Doncs… No ho sé.
-Però vols ser generosa, oi?
-Sí...
-Doncs porta-ho a l’oració i sortirà. Va! No en parlem més! -i es va tombar cap al Santi i l’Elisenda -. I vosaltres què m’expliqueu, parella?

I van posar-se a xerrar tots tres de la casa on vivien, de les caves de vi que volen instal·lar a les antigues masmorres, i d’algunes qüestions més que no vaig poder seguir de tan confosa com em trobava en aquell moment amb tot allò que m’havia dit Don Benito. Semblava com si l’Elisenda i el Santi ho sabessin i no me n’haguessin dit res; em costava de comprendre el que estava succeint.
Després d’uns deu minuts, van tornar a parlar de mi.

L’Elisenda li va ensenyar el meu horari a Don Benito, i aquest el va anar repassant molt seriós.

-Això està molt bé! Sí senyora, molt bé! Dues hores d’esbarjo? Potser massa!
-Massa?
-Sí. Massa temps sola! Massa temps sense una activitat que la faci créixer! Amb una hora ja faria. I ha de dormir més. Aquesta noieta dorm poc. Una horeta més de son li aniria perfecte.
-Ah, molt bé, Don Benito -va acceptar l’Elisenda -. Doncs li traurem una hora a l’esbarjo, avançarem tot l’horari, i així podrà anar a dormir una hora abans.
-Si ho fas així, tindrem una novícia formidable! Molt bé, doncs! Ah! I una altra cosa!
-Digui’m -va fer l’Elisenda amb els ulls clavats en el sacerdot.
-Té molt contacte, l’Aurora, amb nens o amb nois, habitualment?
-Doncs… No. És sempre a casa, amb nosaltres.
-Molt bé! Així ha de ser! -va exclamar, ell -. No és que passi res, però cal evitar-li qualsevol contacte amb nens, noiets, homes… Prohibit! D’acord? Evitar-los. Si pel carrer apareix un noiet, doncs que no el miri i que canviï de vorera. Si en una botiga entreu a comprar i hi ha un nen, doncs que el Santi s’esperi amb ella a fora. En fi… Suposo que m’entens, oi? Cal vigilar el cor, que no som de pedra! I si es donés el cas que es topa amb un nen i no es pot evitar, doncs que no el miri als ulls, que no hi parli. En fi… Sentit comú!

-Sentit comú, Don Benito! Sentit comú! -va repetir l’Elisenda.

I així va acabar la conversa.
Vam sortir de la sagristia i ens vam quedar a la missa de les sis que oficiava Don Benito. A l’església no hi havia gaire gent; quinze persones a tot estirar, i força grans.
A dos quarts i cinc de set, vam pujar al cotxe i vam tornar cap a la casa.
Vaig fer tot el camí plorant, en silenci.
A les set, ja érem a la cuina, començant a fer el sopar. Avui encara seguiríem l’horari vell. Demà l’Elisenda em passaria el nou, amb una hora menys d’esbarjo i una hora més de son.