Uns dies als llacs de la Maragda (XXII)

 

Vaig fer el sopar amb el cor encongit i les llàgrimes a la comissura dels ulls. Era una sensació com de crit ofegat, que no podia sortir i que es convertia en llàgrima; però la llàgrima tampoc no podia sortir i em pesava als ulls. I els braços i les cames em feien un mal estrany, que no hauria sabut com explicar si algú m’hagués preguntat què em passava.
Després, tot va transcórrer amb una normalitat aparent fins a l’hora de la revisió del dia.
Al despatx del costat de la biblioteca, l’Elisenda i el Santi m’esperaven cadascun en una butaca. Jo em vaig asseure a la tercera, davant d’ells, amb les mans agafades sobre la falda. Tots tres estàvem asseguts enmig d'una calma tensa, estranya; jo estava molt nerviosa.
L’Elisenda em mirava amb una expressió dolguda, com si fos ella qui patís. Em va parlar amb la veu molt baixa, gairebé tendra, força diferent del seu esverament habitual de la resta de la jornada:

—Bé, filla… ens disposem a fer la revisió del dia. Ja saps que serà la primera de moltes. No hi haurà indulgència, perquè el nostre deure com a educadors cristians no ens ho permet. Hem d’ajudar-te a créixer en la rectitud, encara que ens destrossi veure’t patir.

El Santi va assentir lentament, sense el seu somriure habitual.

—Hem de treballar cada dia perquè et puguem felicitar —va afegir ell—, i, si Déu ho vol, premiar-te. Però avui… avui no ha anat com hauria d’haver anat.

L’Elisenda va continuar amb una veu que semblava expressar que allò que deia li costava un gran esforç:

—Vint-i-tres minuts d’endarreriment acumulat. Una peça de la vaixella trencada. Una taca al vestit. I una actitud gens dolça amb Don Benito.

Vaig obrir la boca per defensar-me, però ella va alçar el dit, posant-se’l davant dels llavis, i convidant-me a callar.

—Escolta’ns, si us plau. Sabem que és dur. A nosaltres també ens dol. Però les Sagrades Escriptures ens diuen que qui s’estalvia el càstig odia el seu fill. Nosaltres no podem permetre’ns odiar-te. Hem d’educar-te en la fe i en la disciplina, encara que això ens trenqui el cor.
—Com? —vaig murmurar, sense poder-ho evitar.

L’Elisenda va sospirar profundament, com si li fes mal la meva pregunta.

—No és que no puguis parlar, bonica. Però has d’entendre que les teves respostes han d’estar plenes d’humilitat. Amb Don Benito has de ser dolça. Has de dir-li «Sí, Don Benito», «Gràcies, Don Benito», «Amb la seva ajuda ho intentaré, Don Benito»… Perquè ell també necessita rebre aquesta correcció que Déu ens ha encomanat.

Va fer una pausa, mirant-me amb els ulls humits.

—Avui, davant del sacerdot, t’has quedat callada, amb aquella cara de… no sabria com dir´t’ho. Estaquirot...? No ho sé! El cas és que no li has mostrat el respecte que mereix. I això ens dol; de veritat que ens dol. Perquè nosaltres només volem el teu bé.

El Santi va intervenir amb veu greu però compassiva:

—No ens ho posis més difícil, bonica. Nosaltres no gaudim amb tot això. És un deure irrenunciable.

Es va fer un silenci llarg, de quatre o cinc minuts. L’Elisenda va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella del Santi, el qual va assentir.

—Bé —va dir ella finalment, amb un sospir—. No ho allarguem més. Pel retard acumulat de vint-i-tres minuts, hauràs d’estar quaranta-sis minuts al soterrani; en foscor completa. Per la peça de vaixella trencada, demà, que és dissabte, aniràs a fer feines a casa d’una germana nostra de l’església, i amb el que et pagui ens compensaràs el que has trencat. Pel vestit tacat… hauríem de ser molt més estrictes, però com que és el primer dia i veiem que el teu cor encara és tendre, i com que no volem que passis vergonya tan aviat, no et direm el que et mereixeries i el que en unes altres circumstàncies t’hauria tocat de passar. Ho canviarem per catorze minuts més al soterrani. En total, una hora.

Em va mirar fixament, amb expressió de sofriment matern.

—Tot això ens sap molt greu, de debò. Ens destrossa haver-ho de fer. Però si no et corregim ara, qui ho farà? Déu ens ha delegat aquesta responsabilitat, i no podem defugir-la.

No vaig saber què respondre. El pit se’m comprimia i se’m van escapar les llàgrimes.

—I ara —va concloure l’Elisenda amb veu suau, però ferma—, anem al soterrani.

L’Elisenda va obrir la porta que mai fins aquell moment havia obert davant meu, i vam baixar per una escala de graons que semblaven medievals, tan estreta que no podia comprendre com ella, més voluminosa que jo, hi podia entrar. L’escala era de caragol i portava fins a una estança inferior sense enllumenat elèctric. L’Elisenda portava un lot, i anava il·luminant tots els racons mentre m’advertia que no piqués amb el cap contra el sostre. Una sentor d’humitat i molsa em va emplenar els pulmons. Una sensació de frescor em va amarar la pell.
A l’estança inferior, el sòl era de terra i el sostre era tan baix que l’Elisenda s’havia d’ajupir.

—Amb aquesta roba no podràs entrar al lloc on t’estaràs.
—Com? Què vols dir?
—Doncs que te l’hauries d’haver canviada, t’hauria d’haver obligat a treure-te-la i a posar-te una altra cosa! Se’t mullarà tota! Quin desastre! El Santi m’ha dit que no ho fes, no li hauria d’haver fet cas!
—Per què se’m mullarà? On em vols ficar? —la veu se’m va esquerdar pel plor i la por —. Treu-me d’aquí! —vaig començar a cridar com una boja; i és l’última expressió que recordo d’aquell moment abans d’entrar en un forat immens de memòria esborrada. El control sobre els meus actes i mots va desaparèixer de cop i m’arriben visions fragmentades d’empentes i cops, una foscor absoluta, els sons d’unes reixes que es tancaven, animalons petits corrent entre els meus turmells, i la memòria se m’esvaeix del tot, com si la ment hagués esborrat records que no suportaria tenir emmagatzemats, i que ni ara mateix no puc evocar.

Recordo despertar-me l’endemà a les sis del matí amb un mal de cap insuportable i córrer espaordida per no endarrerir-me ni un sol minut; el conductisme en aquest cas va funcionar, però jo no vaig tornar a tenir un moment de pau en aquella casa, i al meu endins sabia que fugiria i que ho faria aviat.

La fàbrica

 

Per fi ha arribat el dia; aquest matí hem anat a esperar en Roger a l'aeroport. Com sempre, ha aparegut envoltat d'adolescents granuts que descobrien bromes fins darrere les orelles de les hostesses de vol.

L'abraçada d'en Roger m'ha semblat nova, com m'ho semblen sempre cadascuna de les seves abraçades; i m'he trobat com a casa, després de tants dies d'exili. En Pol l'ha reconegut de seguida; els ullets se li han omplert de llum i ha somrigut.
Mentre el nen i jo abraonàvem en Roger, una mare feia un petó a la seva filla de quinze anys, que tancava els ulls amb tendresa, com si fos petita. Fet i fet, davant d'una mare, sempre en som, de petits.
En Roger s'ha acomiadat dels seus alumnes i hem anat a casa.

A la tarda, cap a les cinc, hem tornat a Barcelona i hem pujat a Montjuïc. Hem entrat dins del castell i hem recorregut els racons del pati d'armes, on encara ressona l'angoixa de tants condemnats a mort.
-Venim aquí com si anéssim al cementiri. -ha dit en Roger.
I hem recordat en Companys, assassinat per l'odi a Catalunya. I el vent gemegava al sostre del castell, sobre el qual caminàvem. Pel damunt, un cel net i clar es pintava de posta. El mar, tan ample, semblava poder-se tocar amb el cap dels dits; crespons d'escuma es vestien del rosat del crepuscle sobre l'aigua fosca. El gemec del vent esdevenia el gemec dels morts. I he pensat en el meu besavi, que fou torturat en un pou humit dessota dels nostres peus. Llavors he vist un escut d'Espanya, de pedra, amb una àliga, i tot de paraules llatines que parlaven d'honor i de glòria; i he tornat a sentir el gemec del vent i el bram silenciós dels morts.
I des d'aquest sostre hem contemplat Barcelona, que començava a encendre les espelmes de la nit i el centelleig de les antenes. El rum-rum llunyà de les màquines pestilents, que a tots ens fan moure ençà i enllà, semblava un tro. I a Barcelona l'he vista com una bella dama que es desperta d'un malson de guerra i d'horror i que respira l'alenada d'un matí lliure. Barcelona lliure, amb bengales de pau des de la tomba dels màrtirs que ja no hi són. I el gemec, en despertar-se la dama, s'ha anat tornant fresqueta suau dels capvespres mediterranis a la vora de la mar, amb la moixaina de les ones i la flairança de la sal. I des d'aquesta tomba dels màrtirs que ja no hi són, s'hi veia la línia i la llum, cap a tots els vents la línia de la terra i la línia de la mar. I hem sentit veus de totes bandes. I aquestes veus, estranyes i dolces alhora, han vestit l'aire de sentiments que són iguals a totes les races que creixen damunt la panxa blanca i suau de la bella dama que es desperta. La Barcelona lliure i mestissa somriu en la llengua dels avis; des d'una pell més bruna, però amb un cor idèntic al de sempre, car tots els cors són iguals.
A boca de nit ens hem acostat fins a les Piscines Picornell, que des de les nou fins a les onze, els dissabtes, ens permeten als naturistes gaudir de la nuesa compartida dins l'aigua càlida i clorada de les instal·lacions olímpiques. Allà ens trobem unes quantes famílies, amb els nens, i revivim durant dues hores l'esperit i la bellesa del nudisme dels estius. També hi tenim sauna i jacussi. Aquesta experiència setmanal no és, ni de lluny, comparable amb la comunió amb la Terra que neix a l'entorn natural salvatge de la platja; però les persones sí que som les mateixes, i hi compartim els ideals i els somnis.
En Roger, amb molta cura, s'ha introduït dins del jacussi amb en Pol als braços. He aprofitat per entrar a la sauna, on hi he trobat en Xavi i la Roser.
-Que no heu portat els nens? -els he demanat.
-Avui no, noia... Són a ca' l'àvia...
-Descanseu de criatures...
-Un dia també ens convé...
-I tant... i l'àvia ben contenta que deu estar...
-Sí... però avui ens n'han fet una...!
-Els nens...? Què ha passat...?
-Els teníem dins la banyera i han buidat l'ampolla de xampú...!
-Oh...!
-El que sents...! Hi havia tanta escuma que no els trobàvem...!
-Quina gràcia...!
-A la meva sogra no li n'ha fet tanta, de gràcia... li ha quedat una cambra de bany que Déu n'hi do...!
-Però tot això, en el fons, és bonic... -he fet.
A la Roser, quan riu, se li dibuixen un munt d'arrugues al voltant dels ulls. La rialla que deslliga és encomanadissa.
-I vosaltres, ¿què heu dut en Pol...?
-Sí... és amb en Roger... a la bassa...
La Roser ha sortit tota decidida.
Des de dins, a través dels vidres entelats, li he entrevist els escarafalls de goig en apropar-se al nen.
-La teva dona no es cansa de criatures... -he dit a en Xavi.
-Sí... I ara diu que vol una nena... Aviat haurem de muntar una llar d'infants...!
-Mira... si us fa il·lusió i podeu...
-Ja li he dit que és millor esperar-nos uns anyets més... I vosaltres...? No li encarregareu una germaneta a en Pol...?
-Calla nen...! Que amb prou feines té dos mesos...! Deixa'ns reposar...!
-Ah mira-te-la...! Va animant els altres, però ella no es mulla...
-Tot arribarà...
-Llavors us sortirà un altre nen, com ens ha passat a nosaltres...
-Podria ser... Tant se val el que sigui...
-És veritat. Sigui nen o sigui nena, com més siguem a l'estiu, al Torn, més riurem...!
-Això sí que em fa il·lusió... portar-lo a la platja...!
-I quan sigui més grandet, encara millor...! Jugarem tots plegats a voleibol...
Després d'uns minuts de purificació, dins del foc invisible de la sauna, hem nedat tots plegats a la piscina. En Pol ha experimentat, per primera vegada, la sensació de surar a l'aigua. Em feia patir veure'l, amb tanta fondària com hi havia; però entre el cos d'en Roger i el meu quedava ben vigilat, no hi havia perill.
-No has de sofrir dona...! -m'ha dit la Roser. -hi ha llocs on, als nadons, els llancen des de fora de l'aigua, i ells solets tornen a sortir...
-Això sí que no ho podria veure...!
Les veus dels nadadors reverberaven. L'aigua ens abraonava el cos, que volava. Un lleuger gust de clor ens revifava els records de tantes jornades viscudes en aquest estrany i surrealista raconet de Barcelona, on uns quants amics ens resistim a amagar-nos el cos i ens mostrem tal com som; i com som ens agrada i n'estem agraïts. Cap fibra acrílica no ens frega la pell, cap goma no ens pressiona les carns, cap vergonya no ens domina la ment, cap valoració superficial de l'aspecte físic o de l'aparença no ens erotitza. Com aus volem pel blau de l'aigua, i ens relaxem amb l'escalfor dels simulats poders naturals de la terra. Tot és bell, tot és bo, i somriem.
Nedant d'esquena he mirat al sostre d'un groc pàl·lid, i m'he concentrat en les sensacions. Que alt que he vist el sostre! El xerrim de la gent tremolava i es mesclava; no s'entenia res; era ben bé com una estranya música de fons que convidava a la meditació. Sempre que em trobo així, lliscant panxa enlaire, recordo vivències; i és com si aquestes vivències em mostressin el sentit de l'existència. Tanta pau que m'emplenava allà a la piscina, i tant de bullici que corprèn el món; tants tràfecs, tant de neguit, a cops alimentat pel desig de tenir o de semblar.

Recordo la fàbrica, no fa gaires anys, els diaris, les revistes, l'angoixa d'aquell estiu en què començàvem, en Roger i jo, a fer camí plegats per la vida. La fàbrica fou el descobriment revolucionari d'una gran monstruositat tolerada, acceptada, fins i tot beneïda, per un món que sosté entre les mans un cor creador i el fa servir per produir objectes inútils, amb el cost cruel d'un munt de vides convertides en banalitat.

L'experiència de la fàbrica m'arribà en un temps difícil, anys abans de néixer en Pol. El sou d'en Roger era escàs. Acabava de començar com a pedagog en una nova escola, i, tot i que hi entreveia un futur professional prometedor, li costaria encara uns quants mesos augmentar els ingressos.
D'ençà que havíem anat a viure junts, em vaig proposar de no dependre econòmicament de ningú. L'estiu que vaig decidir de buscar feina, em faltava un curs per acabar la carrera. Després de molts esforços, vaig aconseguir de ser contractada a la cadena de producció d'una fàbrica d'arts gràfiques, a Molins de Rei; encara que només pels mesos de juliol i agost.
Quan hi vaig entrar era migdia, sota d'un sol abrusador, en el torn de tarda, de dues a deu.
El primer que em va sotraguejar fou aquell soroll eixordador, cíclic, que no es deturava, ni s'apressava, ni s'alentia. Un so maquinal, estrident, que forçava a escridassar si una volia ser entesa.
I llavors les pudors, l'olor de tinta, de plàstic, de fum; sentors que costava d'identificar dins d'aquella mena de monstre inhumà que no reposava.
L'encarregat em demanà que el seguís. Em va conduir a través d'immenses construccions amb sostre d'uralita, envaïdes de màquines fredes i enormes formades per una infinitud de mecanismes incomprensibles. De tant en tant descobria persones amb bata blava que sense vida als ulls manipulaven la maquinària i semblaven adorar-la. Vam travessar quatre naus immenses de parets metàl·liques.
Aquella fàbrica esdevenia un univers desil·lusionant.
L'encarregat, l'Antonio, era un home escanyolit, sec, amb un bigotet petit i ridícul i unes dents massa sortides. Se'l veia nerviós, mogut, hiperactiu, mai no somreia. Tan sols, quan li semblava que t'estava espantant, se li endevinava una misteriosa lluentor als ulls, com si gaudís fent-te patir, com si necessités el petit plaer de sentir-se poderós, de saber-se propietari de la qualitat dels teus sentiments.
L'encarregat em presentà en Manuel: un home fort i gros, amb un mostatxo. Portava una granota bruta i descosida.
L'encarregat parlà amb en Manuel.
Enmig de tant de soroll, no vaig ser capaç d'entendre què li deia. Llavors, s'acostà a mi, i em cridà arran d'orella:
-En Manuel t'explicarà la feina que has de fer...
S'allunyà sense mirar-me.
En Manuel em va descriure, escadusserament, la que seria la meva tasca: havia d'introduir grapats de fulls de paper dins les quatre boques d'una màquina que englotia amb voracitat. Els munts de paper, dins les boques, disminuïen la seva alçada a mesura que la boca s'empassava els fulls. Ho havia de fer de manera que cap boca no se'm buidés del tot; si això arribava a succeir, s'aturaria la màquina sencera. Els papers s'havien de col·locar en una posició determinada.
Abans d'iniciar la tasca, per curiositat, em vaig fixar en el que hi havia imprès als fulls. Desenes d'imatges lluminoses, amb preus envoltats de sanefes en forma d'estrella, anunciaven diversos models de roba interior, vestits de nit i altres productes d'uns grans magatzems. Eren d'aquells plecs cosits que s'amunteguen als portals dels blocs de pisos i que ningú no es mira. Resten apilats al costat de les bústies, o cauen a terra per ser trepitjats. Acaben, sovint, entre els renecs dels veïns, al fons d'un contenidor d'escombraries.
La feina esdevenia estressant, monòtona, repetitiva. Vaig intentar de realitzar un d'aquells exercicis que el pare em feia fer quan era petita: "Imagina que...". I em vaig imaginar que jo era una d'aquelles dones de quaranta o de cinquanta anys que havia vist en entrar a la fàbrica. Vaig imaginar que m'esperaven vuit hores diàries de feina, de vegades dotze, entaforant papers dins la màquina. I cinc dies a la setmana, de vegades sis o set; i cada setmana del mes. I onze mesos a l'any, cada any de la vida. Soroll, pudors i avorriment a cada instant de l'existència. Em vaig fer a la idea que jo era una d'aquelles dones, amb marit i fills, que depenia del sou per sobreviure, per tirar endavant una vida sencera. Vaig imaginar que m'havia convertit en una d'aquelles persones que s'havien d'empassar la humiliació de ser maltractades pels encarregats, pels directors, pels companys. Em vaig dibuixar el quadre de la meva vida, engarjolada a l'esclavatge de les circumstàncies, forçada a ser una bèstia per amor als meus.
Les neurones del meu cervell, capaces de pensar; el meu cor creador, de persona lliure; els ulls, fets per contemplar el verd dels boscos i per viure amb el paisatge; sotmès, tot allò que era sagrat en mi, als brams eixordadors d'aquelles bèsties de ferro que menjaven paper i pudien. I tot això per aconseguir que un grapat de promeses consumistes restessin llençades al terra d'algun portal, en un barri perifèric de Barcelona, de Sabadell o de Madrid
I en realitat, jo tan sols era una noia de divuit anys que començava aquella feina com una intrusa. Només hi seria dos mesos, aquell estiu, mentre que tota aquella pobra gent hi havia d'entregar l'existència. Els diners que jo guanyaria em servirien per estudiar amb més comoditat; però tots els treballadors que m'envoltaven freturaven el sou per poder alimentar les boques que estimaven, per sobreviure en una brutal selva de ciment que s'anomena civilitzada.
Em sentia com una privilegiada que fugiria d'aquell infern, com una au que aixeca el vol cap a la llibertat. Els meus companys tenien l'obligació de fer-se amb el lloc, amb l'ambient; i fer-se volia dir degradar-se. Hom no es pot habituar a un cau d'aquesta mena sense que alguna cosa a dins se li mori per a sempre. Hi ha qui creu que allò que es mor és l'infantilisme, la immaduresa somniadora, el caprici. Jo crec avui, i creia llavors, que la capacitat que minva, desfigurada per la rutina dels dies, és la sensibilitat; la virtut que ens permet de copsar la bellesa de l'existència, la unió amb la natura, el serè transcurs dels dies enmig de les coses senzilles, els clarobscurs de la vida. Allò que es mor, en amarar-se a la productivitat salvatge que degrada, és la mateixa essència de tot allò que és humà.
Perdria la llum? M'acostumaria a aquell lloc? Deixaria de sentir? M'oblidaria de tots els ideals en què creia?

No hi havia gaire temps per relacionar-se amb els companys. Les vuit hores es treballaven d'una tirada, i tot just ens deixaven cinc minuts, a l'entremig, per estirar les cames, prendre la fresca o fumar una cigarreta. Aquests instants, però, eren ben aprofitats per aquelles persones que es delien per satisfer la seva curiositat envers l'espectacular novetat d'una noia nova. S'acostaven, estrafolàriament simpàtics, i feien el ruc entre ells, mirant-me de reüll per descobrir si m'hi fixava, si reia. Se'ls descobrien les idees. Llavors, davant el més petit somriure que m'expressés el rostre, s'hi enganxaven i encetaven un veritable interrogatori. M'afalagaven, m'oferien una desmesurada educació barrejada amb grolleria en els acudits i en les expressions.
N'hi havia de tota mena: homes grans, nois joves, pares de família; la pluralitat de la vida bullia en aquell fugaç món de cinc minuts que emergia enmig d'una feina insulsa.
De vegades també se m'acostaven les dones, intrigades per la nova companya, tan jove i que parlava tan poc...!. I m'advertien...!, m'avisaven...!
-Compte amb els homes d'aquesta fàbrica...! N'hi ha que estan en llibertat condicional...! Mira'ls els braços, els tenen tatuats, se'ls tatuen a la presó...! Allà tenen tantes hores per desgraciar-se...!
I era cert allò que em deien; però a la fàbrica també hi havia dones que havien sortit de la presó i havien anat a parar a aquella feina que no requeria cap titulació, ni experiència, ni historial. Calien, en aquell cau, persones que demanessin poc a l'obra de les seves mans; que amb el consol d'una paga a final de mes, i d'un justificant que manifestés una correcta integració a la societat, tinguessin la vida solucionada.
Recordo la Florència. La Florència era una dona d'una quarantena d'anys. Pesava cent vint quilos, les carns li penjaven. Tenia uns ulls grossos que miraven espantats fins i tot quan estrafeia una rialla. Se li distingien dos forats entre les dents esgrogueïdes. Els seus braços, greixosos, mostraven unes crostes de pell cremada.
-Saps què són, les ferides del seu braç...? -em preguntà una companya. -. Són cremades que ella mateixa es fa amb una cigarreta...
En veure la meva cara d'incredulitat em continuà explicant:
-Sí. Li dona plaer sentir dolor... s'excita. I, a més a més, es menja les pells socarrimades... Li agraden...!
-M'estàs prenent el pèl...!
-T'ho dic de ben cert...! Li ho pots preguntar a qui vulguis i veuràs com t'ho confirma...!
Mai no vaig saber-ho del cert, però podia ser veritat. La Florència havia començat a treballar a setze anys. No sabia qui era el seu pare. La seva mare havia estat una dona amb un profund retard mental que s'havia quedat embarassada sense saber com ni amb qui. La Florència havia estat criada a tot un seguit d'institucions socials fins a fer els divuit, edat en què va haver de buscar-se un lloc on viure. Gràcies a la feina de la fàbrica es va poder pagar una habitació al barri del Raval de Barcelona. Les males llengües afirmaven que de jove havia fet de prostituta.
A més de la Florència, també hi havia en Pepe. En Pepe era casat i tenia un fill. Treballava dotze hores cada dia, fins i tot els dissabtes i els diumenges. El seu món era la fàbrica.
Els companys l'acusaven d'avarícia. En Pepe, però, explicava que no era per diners que treballava tant; que ja en tenia prou amb aguantar la dona a les nits, que només li faltaria haver de restar més hores amb ella. Sempre explicava acudits verds, fins a un punt fastigós. En un principi m'evitava, però quan em va agafar confiança se'm va arribar a fer pesat i li vaig haver de parar els peus... i les mans.
Un divendres a la nit, a punt ja d'entrar dins del cap de setmana, en Pepe se m'acostà.
-Que Laura...? "follaràs" molt aquest cap de setmana...?
Em vaig posar a riure.
-Sempre estàs igual Pepe... No tens cap altra cosa al cap?
-Et tinc, a tu, reina... Et tinc, a tu, al cap...!
-Doncs sí que em sap greu.
-Vols venir a la platja, amb mi, diumenge...?
-Però si tu treballes, diumenge.
-Si em dius que vens amb mi a la platja, demano festa.
-No sé si saps que visc amb un noi.
-Digues-li que has d'anar a treballar.
-No... No l'enganyo mai, jo...
-Au va...! Això no s'ho creu ningú...! Segur que cardes amb més d'un... M'ho pots confessar, no ho diré a ningú...
-Al final m'enfadaré, Pepe...! -li vaig dir enfosquint la mirada.
-Et donaré diners...!
Em vaig sentir com si m'hagués donat una bufetada.
-Escolta...! Però qui t'has pensat que soc...?
-No t'enfadis, dona...!
I, davant del meu astorament, se m'acostà i em posà la mà de ple al cul, tancant-la amb mala bava.
Amb un xiscle, li vaig ventar una cleca; la mà em va quedar baldada. El cor se m'adolorí tant que, sense poder evitar-ho, els ulls se'm negaren de llàgrimes.
-Et denunciaré, porc...!
-Si no ha estat res...
-Ens veurem al jutjat...
La cara d'en Pepe començà a entenebrir-se.
-No ho deus dir de debò, oi...?
-Ho dic amb plena convicció. Ara me n'hi aniré. Has de saber que hi ha un jutjat de guàrdia.
En adonar-se que parlava seriosament, esclatà en una ira que em deixà amb les cames tremolant.
-Ets una puta! Et penses que no et puc acusar d'haver-me provocat...? Marrana...! Puta de barri baix...! Si no anessis provocant amb faldilletes i pantalons ajustats no et passarien aquestes coses...!
Vaig córrer cap als vestidors, i allà vaig esclatar en un plor que no se m'aturava. Una companya, que es deia Sònia, s'adonà de tot el que havia passat i se m'acostà:
-No li facis cas... ens ho ha fet a totes...
-Que us ho ha fet a totes...? I no l'heu aturat...?
-Més val no buscar-se problemes. Fa molts anys que treballa aquí i sempre li diu que sí, al cap de personal, quan aquest li demana que faci hores extres. És la seva paraula contra la nostra. Li dirà que et vas insinuar.
-No em penso sotmetre; el denunciaré.
-Jo no ho faria...
-I vosaltres què feu...? Permeteu que us "foti" mà quan li surti dels nassos...?
-Si li pares els peus, com has fet, ja n'hi ha prou. Potser algun altre dia hi tornarà; però si li continues plantant cara, et deixarà tranquil·la.
-El denunciaré.
I així vaig acabar aquell diàleg.
Després de dutxar-me i vestir-me, vaig sortir al carrer, disposada a acostar-me a la policia. A l'últim, però, vaig pensar que fora millor d'anar-hi l'endemà al matí, que era dissabte, així en Roger m'hi podria acompanyar.
Aquella nit, mentre miràvem la televisió, endormiscats al sofà, va sonar el telèfon. Era una dona.
-Bona nit... Podria parlar amb la Laura, si us plau...?
-Soc jo mateixa...
-Ah... bé... No sé ni com començar, em fa vergonya... -la dona es posà a plorar -. Veurà senyoreta... Soc l'esposa d'en José Barrios, el seu company de treball... -i continuava plorant. -. Aquest home em matarà a disgustos...! Sempre em fa la mateixa... Soc una desgraciada... Senyoreta... li prego que no el denunciï...!. Li ho suplico...! El meu marit no és mala persona. És brusc, i porc, i me n'ha fet moltes... Si li ho expliqués senyoreta...! Ai si li expliqués les que m'ha fet...! Però pensi que estem pagant la casa; i, el seu, és l'únic sou que hi entra. Tenim un nen de vuit anys que no està bé, pobret...!
-No plori, dona... Tranquil·litzis. Vostè no en té cap culpa de tot això...!
-Ja ho sé, que no en tinc cap culpa... Però si vostè el denuncia, i en Pepe té problemes a la feina...! ¿Ho entén senyoreta?
-Sí dona, l'entenc...
-Jo li prometo que el meu marit no la molestarà més, perquè si ho fa... si ho fa, senyoreta, li juro que el mataré...!
-No, dona, no... No digui aquestes coses...
-Sí que ho faré, sí... Abans que em mati ell a disgustos...!
No sabia què dir-li més, i a l'últim vaig pronunciar les paraules que ella desitjava sentir.
-Si el seu marit em respecta i no em toca més, m'oblidaré de tot. Però si em fereix una vegada més, tan sols una vegada més, li juro que el denunciaré.
-Gràcies, senyoreta. Vostè sí que és bona. M'ha tret un pes de sobre. Li prometo que no li posarà mai més la mà al damunt.
Em vaig quedar amb la sensació d'haver fet un acte d'amor a una dona lligada a una vida fosca i cega.
Com sempre, restava el misteri; la incògnita d'endevinar si havia pres la decisió correcta, o si, per contra, estava contribuint a perpetuar una cadena d'esdeveniments encara més esclavitzants per a aquella família maltractada.
Els dies que seguiren a aquell episodi, en Pepe m'evitava; gairebé ni em mirava. Jo tampoc no vaig fer cap esforç per relacionar-me amb ell.

El temps passava lent, feixuc, sorollós. On era el món, allà dins? On era la vida...? Els raigs d'un sol llunyà i ardent entraven per les escletxes del sostre i pels finestrons opacs que acollien la llum i absorbien una calda enganxosa, però els colors i les formes restaven rebutjats. On era la Terra, allà dins? Les persones malvivien, movent-se com cuques entre ferregots estridents i sentors asfixiants. Cada dia, cada instant, sense claror, sense temps, sense destí, sense futur. L'avenir representava un carreró sense sortida, per als qui no podien viure a cap altre lloc que no fos dins d'aquell element "necessari" de la societat productiva occidental, per als qui es veien abocats a entaforar-se dins d'aquell reducte d'estètica dantesca que ens estalviava de viure en la "incivilització" de la selva.
Vaig recordar unes paraules que la mare repetia sovint:
-Si haguéssim nascut a la prehistòria ens moriríem als trenta anys d'un constipat...
On deu ser, ara, pobra mare...!
No fora millor viure trenta anys enmig del fred i les inclemències de la natura, que no pas sobreviure seixanta o setanta anys, blanquinosament conservats en l'esfereïdora tensió d'una feina d'insectes, immergits en l'ofec dels productes asèptics i estranys? No serien més viscuts trenta anys de plenitud dins del paradís que ha afaiçonat l'ésser humà, amb l'aigua del mar neta i el cel transparent, que no pas setze lustres envoltats de colors grisos i formes reductores, adonant-nos com l'obra de les mans ens esdevé inútil i inservible, encara que rendible?
El "per a sempre" de tants em sulsia; el "per a sempre" dels anys dins d'aquell monstre que convertia les persones en instruments al servei dels rics, que menjava somnis i expulsava mort, que donava diners i robava vida; la perpetuïtat d'aquell matrimoni entre l'ànima i el somort, on manava el déu de la utilitat i se sotmetia l'univers.
On era l'art...? On era l'esperit de la persona...?
-No tothom és artista... nena...! Hi ha d'haver de tot en aquest món -m'havien dit.
L'experiència de la vida m'ha ensenyat que tothom amaga un tresor dins del cor: la capacitat de crear, de somniar, d'imaginar, d'embellir el món i l'existència. Hem nascut per a crear, l'amor és creació. La bellesa pot brollar de nosaltres com l'oxigen de les flors sota del sol. Tothom neix creador d'una manera o d'una altra; pintant un paisatge, escrivint un llibre, cantant, o dibuixant un somriure que des del cor pugi cap als llavis. Tothom és artista. El problema és que la gana, la por, i la serp de l'utilitarisme, esclafen l'espurna de divinitat que sorgeix de cada cor des de la més tendra infantesa. La seriositat dels que van ben vestits i parlen amb gravetat té el neci poder de confondre els febles; els arriben a fer creure que és més important allò que serveix per a alguna cosa que allò que no serveix per a res més que per a ser. I els artistes es mutilen, es queden sense els dits creadors, sense els ulls que copsen la bellesa, sense la consciència que és capaç de comprendre la vida. I mengen, i dormen, i excreten, i fan, i no pensen més enllà del tràfec dels dies. I deixen de trobar a faltar la mateixa essència; encara que, de vegades, ni que només sigui darrere les llums del cel·luloide o en el romanticisme d'un serial televisiu, s'esvaeixen, somnien, i enyoren el paradís perdut de la infantesa, quan hi veien clar, quan vivien com a persones.
I, a la fàbrica, l'adust pas dels dies cremava la gent. I la gent s'abocava a la recerca de fugides ràpides i eufòriques que amb uns quants diners els permetien de tastar el gust fort de la vida. Esdevenien voltors assedegats de passions i d'aventures, que volaven en cercles al voltant dels cadavèrics bordells de Barcelona. Eixordaven amb crits inconscients de desfogament, dirigits a un cel cendrós, gairebé invisible. Traïen les fidelitats tradicionals, car el gust de la traïció és menys rutinari que el fer quotidià de la indústria. Cercaven, sense saber-ho, la destrucció pròpia, on les passes els portaven. La fi, en els seus cors que no es parlaven a si mateixos, era més dolça que l'existència inhumana. I així una bogeria frenètica els feia empassar la pell torrada dels braços, o seduir i violar l'amiga de la filla que havia vingut a passar la nit a casa. I anaven a parar al fons d'una presó més aquietada que la que fins aquell moment havien triat per sobreviure. A cops traïen el marit o la muller, o venien el cos a l'encarregat per mil duros a la setmana, o emborratxaven la ment per adormir l'ànima els caps de setmana eterns quan es trobaven sols i s'havien d'enfrontar a la buidor dels dies. Tot això bullia en aquell món de treball en sèrie; tot això permetia que la màquina social produís, consumís, tirés endavant, cap a l'abisme, cap a la catarsi.

En Diego era el treballador que estava en llibertat condicional després d'haver passat set anys a la presó per haver violat una nena.
D'entrada no m'ho vaig poder creure: en Diego, l'home tranquil, seriós, amable, de cabells blanquinosos, que mai no es queixava, que laborava a la màquina enquadernadora, submís i obedient. No em podia imaginar aquella persona forçant una nena. No podia acceptar que fos capaç de fer sofrir ningú. En Diego havia treballat vint anys a la fàbrica abans d'anar a parar a la presó; i ara, després d'haver complert la condemna, sol i abandonat per la família i els amics, retornava amb set anys d'experiència presidiària.
M'hauria agradat de parlar amb en Diego de les fosques raons, si és que n'hi havia, que l'impulsaren a marcir una flor innocent, a apagar la brillantor d'uns ulls d'infant. M'hauria agradat d'atrevir-me a demanar-li per què va humiliar la seva pròpia família, convertint-los en els familiars del violador, del pervertit. Ni ell no ho devia saber. La vida oculta el misteri inquietant d'esbrinar si som lliures per a pensar el que pensem, si som responsables de ser com som.
Després d'assabentar-me del seu crim, no podia evitar de mirar en Diego mentre treballava. Era, potser, morbositat; o més aviat el desig de descobrir la persona dins del monstre, o potser el monstre dins de la persona? Llegint, però, un llibre d'Anthony de Mello, vaig trobar una explicació alliberadora. Ve a dir que les persones no som allò que fem, que valem molt més del que valen les obres que realitzem, que mirar una persona segons els actes que ha realitzat és com sortir a volar amb la predicció meteorològica de la setmana passada.
Potser en Diego havia canviat, o potser tots som com ell i en les circumstàncies que el van envoltar, i amb la seva estructura cerebral, haguérem obrat idènticament o pitjor. Coneixem les seves circumstàncies...? Som conscients del grau d'ofuscació de la seva ment? Ens adonem del mal que s'ha fet a ell mateix...? Ens veiem en cor de compadir-lo?
La veritat és que tot això ja era igual. El mal estava fet. Una nena, que ja devia ser una noia, hauria de viure amb el dolor d'haver estat tractada com una bèstia. Aquell crim ja era una realitat passada, indestructible. La mort d'en Diego no esborraria el mal, ni tampoc no ho faria el seu càstig. Ai...! Si en Diego pogués sentir el mal que havia fet... No pas contemplar-lo, ni entendre'l, sinó sentir-lo i veure'l en tota la seva dimensió.
L'impuls del cor, enfront d'aquests fets, ens crida justícia i venjança. La venjança, però, no és adient a una consciència que sap que la persona no és l'obra que fa, sinó senzillament allò que és.

J.S.

.

.

.

(Capítol del llibre "Els peus dins l'escuma")

Uns dies als llacs de la Maragda (XXI)

 

Bo i aquests deu minuts que em sobraven, vaig arribar tard, perquè em vaig asseure a les escales d’entrada de la casa, tancant els ulls per assaborir els rajos de sol que il·luminaven la façana. Tot això fins que vaig sentir un “nena!” embogit, que em cridava, i vaig fer un bot.

-Tres minuts! -va exclamar l’Elisenda quan vaig arribar corrents a la cuina -. Tres minuts d’endarreriment que t’apunto per a l’hora de la revisió! -va repetir, i vaig veure com ho escrivia en una llibreta amb tapes folrades de cuir.

Després em va ensenyar amb molta paciència a fer un conill amb samfaina, i em penso que en vaig aprendre. De fet, m’agradava de cuinar, i hi tenia traça.
El dia va passar estrany, el ritme de viure sota un horari era una experiència nova per a mi, i vaig tenir uns quants endarreriments més, que van fer arrufar el nas a l’Elisenda. Hi havia tasques que no les podia fer tan de pressa si les volia fer bé, i jo no hi tenia pràctica.
I em preocupava molt la nit. Aquell horari em forçava a dormir només unes sis hores i mitja, i jo, de normal, necessitava més descans; si alguna vegada a la meva vida no havia descansat prou, l’endemà no m’havia trobat bé.
A les cinc de la tarda, tal com marcava el meu pla de vida, em van fer estar a la porta de la casa, i hi vaig arribar tard perquè de tants nervis tenia malament la panxa i vaig estar més estona del compte asseguda a la tassa del vàter. L’Elisenda va apuntar sis minuts més d’endarreriment a la llibreta de tapes de cuir, i, com sempre, em va dedicar una mirada d’ira profunda.
Vam pujar al cotxe del Santi, que era molt antic; un Seat 1500, amb els seients de cuir i una olor estranya de plàstic i pell.
No sabia on aniríem, però em sentia tan insegura que no m’atrevia a preguntar-ho. L’Elisenda tampoc no m’ho va explicar. Vam sortir de la finca, travessant la reixa de l’entrada, i iniciant el camí de terra que duia fins a la carretera asfaltada. Des d’allà, el cotxe va anar fent el seu curs, serpentejant per la carretera i entrant en pobles. L’Elisenda i el Santi s’estaven en silenci, i, òbviament, jo també.
Em semblava que feia molt de temps que havia arribat a aquella casa, i en realitat, només havien passat dos dies; suposo que aquesta sensació venia del fet d’haver viscut moltes experiències diferents i intenses. Tots aquests pensaments em van acompanyar fins que el cotxe es va aturar davant d’una església de pedra esgrogueïda. Un immens niu de cigonya reposava a la seva teulada. Al davant, s’hi estenia una plaça de poble tranquil·la, amb uns nens jugant a pilota.

-Ara coneixeràs Don Benito -va dir l’Elisenda -. És una gran persona; sigues educada i escolta bé tot el que et dirà.
-És una eminència! -va afegir el Santi -. Creu-me que t’agradarà molt, ja ho veuràs! -. I em va picar l’ullet.

Vam entrar a l’església, i vam avançar fins al fons. Al costat de l’altar, una porta conduïa a la sagristia. Més enllà d’uns passadissos amb les parets molt blanques, vam arribar a un despatx a on hi havia un capellà vestit amb una sotana i un alçacoll. Jo no estava gens acostumada a veure capellans, i em va sorprendre molt aquella indumentària. L’home era calb, amb uns quants cabells grisos al voltant de les orelles. Portava unes ulleres amb els vidres molt gruixuts i parlava molt de pressa.

-Molt bé, molt bé, molt bé! A qui em porteu avui? Em voleu presentar una noieta molt eixerida, oi?
-És l’Aurora, Don Benito -va fer l’Elisenda -. La filla d’una cosina meva; i ara serà… és ja de fet… filla nostra. Ja li n’he parlat algun cop.

-Sí, sí, sí… I tant… És la noieta que vols preparar per al noviciat, oi? -va fer ell, i la panxa se’m va regirar.
-Exacte. Tot i que a ella encara no l’hi he dit.
-Doncs quin millor moment que aquest per explicar-ho, oi? -va fer l’home mentre m’allargava la mà. Jo, molt sorpresa pel que acabava d’escoltar, no sabia ben bé que havia de fer amb la seva mà, i li vaig allargar la meva, agafant la seva. El Santi es va posar a riure mentre l’Elisenda feia cara de pomes agres.
-L’anell! -va exclamar ella -. Li has de fer un petó a l’anell! No li has de donar la mà! No és el teu amic!

Jo em vaig enrojolar, i agafant-li de nou la mà, vaig fer un petó a l’anell d’or que el capellà tenia al dit del cor.

-No passa res! -va fer ell, amb un somriure estrany -. Ja n’anirà aprenent. Asseieu-vos, per favor!

Ens vam asseure en unes cadires de fusta molt baixes. El sacerdot, davant de la seva taula de despatx, quedava molt més alçat que nosaltres.

-I doncs què? -va fer ell -. Com veus això d’entrar d’aquí a un temps al noviciat?
-És que… No sé ben bé què és el noviciat. -vaig respondre, i el cor se m’accelerava.
-No saps què és el noviciat? -va demanar amb èmfasi l’Elisenda.
-Elisenda, per favor, deixa’m a mi -va fer ell -. Doncs… és un temps de discerniment, que passaràs dins d’un convent, amb una comunitat de monges, per valorar un possible futur ingrés a la comunitat.
-Per a ser monja? -li vaig demanar mentre notava un foc que em pujava a les galtes i m’aguantava les ganes de plorar.
-És clar… Sembla que Déu t’estima d’una manera especial…
-Però jo no vull… Vull dir que… No sé si és el meu camí.
-Oh! Per això hi aniràs! Per esbrinar-ho! Ja ho sabràs! -va fer ell amb un somriure glaçat a la boca.
-És que… Em sembla que no és el que sento que vull fer.
-Ai, noieta! L’esperit propi és molt mal conseller!
-Com?
-Tu segur que dubtaràs, no ho voldràs, et faràs enrere, t’hi negaràs… Les persones som miserables! Si ens deixessin escollir, sempre diríem que no!
-Però… No puc escollir?
-A veure! Ets aquí, ara, oi? En aquesta església, una tarda de juny. I estem parlant de la teva vocació, que és una cosa molt gran! Això és un senyal! Moltes altres noietes, ara mateix, estaran a la platja, o a l’escola, o ves a saber a on! Però tu ets aquí! I això és un senyal. T’has de deixar guiar! Has de ser obedient!
-Ja…
-És clar! Mira, jo aquesta mateixa nit, trucaré al convent de les Germanes de l’Apocalipsi, que són la branca religiosa femenina de l’ordre al qual serveixo des de fa dècades, i els explicaré que aviat tindran una nova vocació. No cal que sigui demà, ni el mes que ve, ni tan sols d’aquí a sis mesos, fixa’t què et dic! Tu ho has d’anar meditant, ho has de portar a l’oració... I a l’últim… serà! Perquè tu ets una noia generosa! Oi que ets generosa?
-Doncs… No ho sé.
-Però vols ser generosa, oi?
-Sí...
-Doncs porta-ho a l’oració i sortirà. Va! No en parlem més! -i es va tombar cap al Santi i l’Elisenda -. I vosaltres què m’expliqueu, parella?

I van posar-se a xerrar tots tres de la casa on vivien, de les caves de vi que volen instal·lar a les antigues masmorres, i d’algunes qüestions més que no vaig poder seguir de tan confosa com em trobava en aquell moment amb tot allò que m’havia dit Don Benito. Semblava com si l’Elisenda i el Santi ho sabessin i no me n’haguessin dit res; em costava de comprendre el que estava succeint.
Després d’uns deu minuts, van tornar a parlar de mi.

L’Elisenda li va ensenyar el meu horari a Don Benito, i aquest el va anar repassant molt seriós.

-Això està molt bé! Sí senyora, molt bé! Dues hores d’esbarjo? Potser massa!
-Massa?
-Sí. Massa temps sola! Massa temps sense una activitat que la faci créixer! Amb una hora ja faria. I ha de dormir més. Aquesta noieta dorm poc. Una horeta més de son li aniria perfecte.
-Ah, molt bé, Don Benito -va acceptar l’Elisenda -. Doncs li traurem una hora a l’esbarjo, avançarem tot l’horari, i així podrà anar a dormir una hora abans.
-Si ho fas així, tindrem una novícia formidable! Molt bé, doncs! Ah! I una altra cosa!
-Digui’m -va fer l’Elisenda amb els ulls clavats en el sacerdot.
-Té molt contacte, l’Aurora, amb nens o amb nois, habitualment?
-Doncs… No. És sempre a casa, amb nosaltres.
-Molt bé! Així ha de ser! -va exclamar, ell -. No és que passi res, però cal evitar-li qualsevol contacte amb nens, noiets, homes… Prohibit! D’acord? Evitar-los. Si pel carrer apareix un noiet, doncs que no el miri i que canviï de vorera. Si en una botiga entreu a comprar i hi ha un nen, doncs que el Santi s’esperi amb ella a fora. En fi… Suposo que m’entens, oi? Cal vigilar el cor, que no som de pedra! I si es donés el cas que es topa amb un nen i no es pot evitar, doncs que no el miri als ulls, que no hi parli. En fi… Sentit comú!

-Sentit comú, Don Benito! Sentit comú! -va repetir l’Elisenda.

I així va acabar la conversa.
Vam sortir de la sagristia i ens vam quedar a la missa de les sis que oficiava Don Benito. A l’església no hi havia gaire gent; quinze persones a tot estirar, i força grans.
A dos quarts i cinc de set, vam pujar al cotxe i vam tornar cap a la casa.
Vaig fer tot el camí plorant, en silenci.
A les set, ja érem a la cuina, començant a fer el sopar. Avui encara seguiríem l’horari vell. Demà l’Elisenda em passaria el nou, amb una hora menys d’esbarjo i una hora més de son.

Uns dies als llacs de la Maragda (XX)

XX

L’horari d’aquell primer dia va anar tal com l’Elisenda havia planificat; amb alguna imprecisió que no vaig saber evitar. La programació i el càlcul dels temps que aquella dona havia traçat per a mi eren una bogeria. Per exemple, se’m va fer molt difícil dutxar-me exactament en set minuts, i per por, vaig anar més de pressa del que calia; això va comportar un renec per part de l’Elisenda, que aquell primer dia em va anar recordant el que tocava fer a cada moment. Gairebé no vaig parar atenció a l’aigua freda de tan pendent com estava d’acomplir l’horari.

De set a set i vint, tenia permís per anar a la cambra del WC a fer les meves necessitats, però com que no hi estava acostumada, no en tenia ganes. Tot seguit, i ja seca i amb la camisa de dormir posada, vaig córrer a l’habitació a vestir-me. Allà hi vaig trobar una indumentària tan antiga i tan poc natural com tot el que em tocava viure. Cadascuna de les peces que em vaig haver de posar eren dignes de ser exhibides en un museu dedicat al segle XIX, o podrien haver format part sense problema del vestuari d’una pel·lícula basada en un conte de Dickens.

A les vuit i quaranta minuts, em vaig plantar al buró de la biblioteca, disposada a estudiar el que fos que l’Elisenda tingues previst per a mi; i com ella mateixa ja m’havia advertit, em va tocar de memoritzar l’horari. D’aquesta manera, em va dir ella, li estalviaria la feina de recordar-m’ho tot. No vaig aixecar el cap del paper al llarg de les dues hores que vaig dedicar a la tasca. Als últims deu minuts, vaig haver de descansar una mica, fent respiracions lentes, de tan nerviosa com em sentia. 

L’Elisenda va arribar puntual i va començar la bateria de preguntes de l’examen, que pel fet de ser el primer dia va decidir de fer-me oral. Quan les qüestions em demanaven dades concretes, les vaig anar responent totes de manera impecable. Crec que l’Elisenda es va sorprendre de la meva precisió. El que em va costar més va ser respondre bé les qüestions que feien referència al sentit de cadascuna de les accions.

-Per què és important que estudiïs cada dia dues hores? -em va demanar

-Doncs… per saber més coses.

-Dona… el que dius és evident! No ets capaç d’aportar raons més profundes?

-Si estudio, aprendré millor les coses que haig de fer, creixeré una mica més.

-Ara parles més bé, però cal que siguis més reflexiva en les teves respostes.

Va continuar amb algunes qüestions més referides al sentit de cadascuna de les obligacions del meu horari, i no vaig ser capaç de respondre-les al seu gust. Al final, em va dedicar una arenga que no em va deixar gens tranquil·la.

-Ets bona pel que fa a memoritzar. Te’n recordes del que has de fer a cada moment, i en aquest sentit ho fas bé, no caldrà recordar-te l'horari. Però et falta la comprensió de les raons profundes de les teves tasques, i en això continuarem insistint. Tingues clar que a banda d’aquestes raons, n’hi ha una de més senzilla que no has d’oblidar mai: has d’aprendre a obeir. Avui no està de moda; els educadors moderns volen esborrar aquesta paraula de tots els llibres, però obeir ha de ser el teu esport preferit. I en aquest moment de la vida, et toca obeir-me a mi, que soc la teva mama; i al Santi, que és el teu papa. No és tan greu que no entenguis per què has de realitzar una acció, però sí que seria greu si no acceptessis de viure la virtut de l’obediència. Qui obeeix, no s’equivoca mai. Això ho han dit molts sants! Ho has entès?

Vaig fer que sí amb el cap.

-I ara comença el teu temps de llibertat; dues hores. I perquè t’adonis que soc bona persona, t’aixeco el càstig de no sortir de l’edifici que t’havia imposat per haver embrutat la camisa de dormir. Jo sé perdonar! -aquesta última frase la va pronunciar amb èmfasi -. Pots sortir de la casa, i, dins d’uns límits, pots fer el que vulguis; però amb seny. I els límits són no traspassar els murs del jardí, que és prou gran, i amb prou vegetació, com perquè puguis caminar tranquil·la sense sentir-te tancada; fins i tot, hi tenim un bosc. Crec que és raonable demanar-te que no surtis de la propietat. Ah! I ja saps què passa si t’embrutes!

-És clar.

-Tampoc no pots tocar cap objecte de l’edifici; vigila amb l’armadura que hi ha al costat de l’escala; pot caure. No obris cap calaix ni cap armari. Darrere l'edifici, a l'altra banda de jardí, hi ha una bassa amb capitells gòtics; no és gaire fonda, però no t'hi acostis, a veure si t'hi ofegaràs! I, de la casa, només pots entrar a les habitacions que tinguin la porta oberta. Pel que fa a les lectures, només pots llegir el llibre que et vaig deixar ahir. En cas de dubte, em preguntes; jo seré a la casa en tot moment. Més val demanar permís que haver de demanar perdó. Au! Ves! Va! Desapareix!

Vaig anar directa al jardí. Necessitava el sol a la cara; sentir el vent, el brunz dels insectes, el tacte de la terra flonja sota les sabates. Els ocells cantaven com si estiguessin embogits de tan contents. El paisatge apareixia fresc, com si l'acabessin de netejar, però feia molt bona temperatura; l'estiu premia l'accelerador. La sensació general no va ser ben bé igual que ahir, quan vaig caminar descalça damunt de l’herba i tot fou tan iniciàtic; però em vaig sentir igualment contenta.

Vaig caminar fins al petit cementiri de les bardisses per a veure la tomba de la Clara, vigilant molt i examinant la resistència del terreny, perquè no em tornés a passar el mateix. Hi quedava l’esvoranc que havien deixat els meus peus en enfonsar-se el dia anterior, i, amb molta cura, vaig començar a emplenar-lo de terra, de pedres, de qualsevol element que trobava. Em sabia greu que la tomba d’aquella nena estigués oberta per culpa meva. I llavors la vaig tornar a veure.

S’estava dreta al costat d’un roure, contemplant-me mentre emplenava la tomba. Somreia. Semblava tranquil·la. De l’ensurt, vaig fer un bot i em vaig quedar glaçada; no sabia com reaccionar. Tenia por i estava contenta alhora. Em venien ganes de plorar, i al mateix temps sentia el desig de dir-li moltes coses.

-No marxis! -va ser el primer que em va sortir.

Ella va fer que no amb el cap sense deixar de somriure.

-Gràcies! -va dir.

-Gràcies, per què?

-Per arreglar la meva tomba.

I va desaparèixer.

Em vaig quedar una estona examinant l’espai que havia trepitjat. Vaig pronunciar el seu nom en veu alta, demanant-li que tornés. Em vaig preguntar obsessivament si havia estat una visió o si de debò venia el seu esperit a visitar-me.

El Sol se’m feia molt agradable damunt la pell de les mans i la cara. En aquesta hora del dia, la calor es deixava intuir, però encara no abrusava i el meu esperit sentia desitjos de caminar bosc endins; així ho vaig fer. Era sorprenent que dins del mateix jardí hi hagués un bosc de pins. Caminant sempre en la mateixa direcció, i bosc a través, vaig arribar fins al mur de pedra que marcava els límits de la propietat. La paret devia tenir una alçada d’uns quatre o cinc metres; era infranquejable. La vaig anar resseguint amb l’esperança de trobar-hi algun punt feble. I la Clara va tornar.

Me la vaig sentir darrere de l’esquena quan va pronunciar el meu nom.

-Aurora!

Vaig fer un salt i em vaig girar. Ella, a un metre de distància, em mirava i somreia amb aquells ulls tan vius. Em va fer un gest perquè la seguís, i va començar a caminar veloç ran de mur. Seguia el traç de la paret amb decisió, i s’anava tombant cap a mi, com si comprovés que jo li anava al darrere. A l’últim es va aturar i em va assenyalar una porta de fusta incrustada a la part baixa del mur. Tot seguit, va desaparèixer.

Devia fer molts anys que ningú no obria aquella porta, perquè els esbarzers la cobrien sencera. Em va costar manipular-ne el pom; estava força rovellat. En intentar-ho, la porta es va obrir i va aparèixer al darrere una petita cavitat que tenia la mateixa profunditat que el gruix del mur. Al fons de la cavitat, hi havia una altra porta de fusta amb un pom de bronze reverdit. Introduint-m'hi, i resant perquè no se m’embrutés el vestit, vaig posar la mà al pom de bronze. La porta del fons es va obrir i vaig poder sortir a l’altre costat; ja era fora dels dominis de l’Elisenda i del Santi. La Clara m’hi havia guiat, i sentia dins meu una alegria estranya, com si de sobte acabés d’adonar-me que els poders del més enllà eren amb mi. Per un moment, vaig pensar de començar a córrer i d’allunyar-me d’allà tan de pressa com pogués, però ben mirat, a on aniria? Qui m’escoltaria? Em farien cas? Probablement em tornarien amb el Santi i l’Elisenda, perquè eren ells els qui tenien la meva acollida legal. Tot ho feien legal, m’havien dit. Aquella porta seria el meu secret; o meu i de la Clara, i em permetria sortir de la finca sempre que ho necessités; i si en un futur trobava la manera de marxar per a sempre d'allà; en aquesta porta hi tenia un pas segur.

Fora dels murs, el bosc era menys dens, però més natural. Entre els caps dels pins, d’un verd més clar, em van enlluernar unes pampallugues daurades; eren les aigües del pantà del Burguillo, que en aquell moment jo no sabia com es deia. M’hi vaig anar apropant, mentre avançava enmig dels arbres despentinats i de petites clarianes cobertes d’herbes baixes. No hi havia ni un camí, ni una construcció. Cinc minuts després, vaig veure tan a prop l’aigua del pantà que gairebé ploro d’emoció. Vaig fer els últims cinquanta metres a poc a poc, estudiant el terreny, escrutant la riba, fins a poder tocar l’aigua amb les mans en una petita cala completament inaccessible si no era per l’escletxa de bosc a través de la qual m’hi havia apropat. L’altra riba del pantà quedava molt lluny, a dos-cents o tres-cents metres; el Sol, davant meu, em feia tancar i entreobrir els ulls. M’arribava un flaire de farigola i de romaní. L’aigua no era freda, però no era transparent i tenia un color blanquinós; probablement pel fang, de tonalitat grisenca i tacte d'argila. De seguida vaig pensar en el vestit, i els meus ulls es van clavar en les vores inferiors, comprovant que no s’haguessin embrutat. Continuaven blanques i immaculades, i vaig respirar. Em van venir ganes d’estirar-me a l’herba i de mirar el cel des del terra, però em feia por tacar-me. Aleshores vaig pensar de treure’m el vestit; allà no hi havia ningú, i aquell racó quedava protegit de la vista de tothom. Vaig tenir aquella idea al cap durant una estona, i a l’últim, no em vaig atrevir; no sabria dir ben bé per què. Em feia por tot. Vaig pensar en el bany de l’estiu anterior als Pirineus, despullada, amb la mare al costat, i en com havien canviat les coses. Quan les llàgrimes començaven a aparèixer a les comissures dels ulls, la Clara tornava a ser allà. Em mirava molt seriosa, dempeus al costat de la riba, ben a prop de l’aigua. Jo també era a la riba, encara que a uns cinc metres de distància d’ella.

-Sigues lliure. -em va dir, i la seva mirada es va il·luminar una mica; un lleuger somriure li va embellir el rostre -. Sigues lliure! -va repetir amb més èmfasi. Llavors es va descordar el vestit i se’l va començar a treure pel cap. I just en aquest precís instant va desaparèixer.

El cor em bategava més de pressa del normal per la impressió de tornar-la a veure, i per la idea que semblava voler-me infondre i que ja no em podia treure de dins. Vaig mirar l’aigua, que dins la seva terbolesa no semblava bruta; l’opacitat venia dels minerals en suspensió. Llavors em vaig decidir; estava convençuda que si no ho feia, me’n penediria. Em vaig treure les sabates i els mitjons i els vaig deixar damunt del tronc d’un pi tombat. Després em vaig llevar el vestit i el vaig doblegar amb cura, deixant-lo també sobre el mateix tronc. Tot seguit vaig dubtar si ficar-me a l’aigua amb la roba interior o si treure-me-la. Ningú no em podia veure, estava sola; al darrere hi tenia el bosc i al davant el pantà amb tota la seva immensitat. Si se’m mullava la roba interior, no se m’eixugaria a temps, i això em podria comprometre. D’altra banda, la idea de nadar nua se’m feia cada vegada més atractiva. L’Elisenda odiaria la idea si la sabés, i això m’entossudia a dur-la a terme amb una força difícil de descriure. Vaig repetir, parlant sola, els mots de la Clara: “Sigues lliure”. Em vaig treure les calces i els sostenidors del segle XIX, i, a poc a poc, em vaig ficar al pantà. El sòl era fangós, però no m’hi enfonsava; semblava una catifa suau i un xic relliscosa. L’aigua de seguida em va cobrir més amunt de la cintura, i llavors m’hi vaig llançar, intentant evitar el contacte dels peus amb el fons. Vaig nadar sense allunyar-se de la riba durant uns deu minuts, i em vaig sentir tan lliure que no sabria explicar-ho. Mentre l’aigua m’abraçava em van venir al cap les imatges dels últims dies, però les vaig fer fugir de seguida. Allà, en aquell racó, no em podia fer mal cap pensament; em trobava al meu paradís particular, l'indret on fugiria sempre que em vingués de gust. Per uns instants, em vaig sentir segura i en pau. L’aigua m’embolcallava com si realment estigués a la meva banyera, una banyera immensa o podia moure'm com un peix, i només amb el que jo era i prou.

Quan vaig sortir de l’aigua, em vaig estirar damunt del tronc on havia deixat la roba per eixugar-me amb el Sol; en ser juny, ja tenia molta força. Em va fer por cremar-me, i vaig prendre la decisió de buscar tan aviat com pogués alguna crema de protecció solar entre els pots i tubs que hi havia a la cambra de bany per quan algun altre dia tornés.

En vint minuts, ja era seca. Em va fascinar comprovar que quan no portes vestit de bany, la pell s’asseca de seguida. Em vaig vestir i vaig emprendre el camí de tornada una mica inquieta per si havia transcorregut massa temps. Però va ser just arribar a la porta de la casa, que la veu de l’Elisenda va ressonar des de l’interior.

-Aurora! Et queden deu minuts de llibertat! -va cridar.

Jo, però, de tan contenta com estava, sentia dins meu que la llibertat no se n’aniria mai del meu costat encara que passessin aquells deu minuts.

.

.

.

Els crits dels oblidats

Avui ha vingut la tia. Ha agafat el tren a la plaça de Catalunya i s'ha acostat fins a Terrassa amb un cistell de vímet ple a vessar de peix fresc.

-És de la Boqueria. Haguessis vist com es bellugava quan l'he comprat! Apa...! Menja-te'l que encara estàs en quarantena...
-Tieta... que ja fa dos mesos que vaig parir...
-És igual. Les quarantenes de vegades són de vuitanta o de noranta dies, i el peix va molt bé. A la Boqueria, m'han dit que l'han pescat aquesta matinada.
-I has anat fins a la Boqueria a comprar-me el peix?
-Ai nena...! Què et penses...? Soc la teva tia, però t'he criat com si fossis una filla més. I sàpigues que per a mi ho ets, una filla.
I ho diu escarrassant-se, amb els ulls suplicants, sincera i soferta. A la seva manera, amb les manies que ella té com tots tenim, sí que m'ha estimat, i de bon tros. Ha sofert tot allò que de mi no comprenia, com si jo sempre hagués estat d'ella.
-Hi havia una gentada a la Boqueria...!
-Fa temps que no vaig pel Raval...
-Uf! Aquell barri fa por, nena... Jo, tot just entro al mercat i surto cap a la rambla de cop descuit.
-No n'hi ha per a tant. Jo en guardo molt bons records.
-Sí, és clar. Tu sempre et ficaves allà on s'amagava el perill... Ai! Com m'has fet patir!
Somric amb nostàlgia. La tia no canviarà mai, no se'n surt d'allò que sempre ha vist. I jo, al Raval, m'hi vaig fer; al Raval, hi vaig tornar a néixer; al Raval, hi vaig retrobar el lligam amb l'únic Déu que existeix, que es diu amor.
Aquells estius! Aquells primers estius amb en Roger; ell m'hi va portar. Quinze dies cada agost, d'any en any, en aquell casal on els nens i les nenes eren Déu fet carn. Nadal enmig de l'agost. Jesús tornava a néixer en els ulls de xocolata d'en Faissal, en Mohamed o la Btissam.
I els nens de les prostitutes que lliuraven la vida i la dignitat per pujar els fills. I tots aquells que no sabien estimar, perquè ningú no els havia estimat mai. L'olor del Raval em retorna a un temps curull d'una tendresa sublim; un temps, ell tot sol, pel qual ja val la pena d'haver nascut. En aquell oasi, enmig de l'acceleració del món, ens hi trobàvem cada estiu les mateixes cares: en Roger, en Manuel, la Joana, l'Alícia, l'Aina, i centenars més.
L'Aina tenia les mans ossudes i llargues, i tant podien acariciar els cabells d'un infant com agafar-se al mànec d'una escombra. El rostre, de tan corrent, bonic, femení, vital, amb els ulls vius i segurs, sempre a punt d'actuar. Vermellor a la cara i als braços. Escardalenca i enèrgica, amb la rialla lluminosa. Una nena del Vallès, del poble, que havia entès que el goig de la vida era allargar una mà perquè un altre agafi empenta. I vivia a prop de tot, amb els peus damunt de la terra, sense ritualitzar ni angoixar-se pel que havia de venir després de la vida. La vida és aquí, i el plor i la fam, i les meves mans per apaivagar una angúnia. Sabia descobrir el cel i l'infern que hi ha a la Terra; i s'havia fet àngel de carn, sexuat i bell, per cremar la vida apagant el foc de l'únic bàratre que coneixia. Senzillesa i art a la minsa roba que la guarnia. Gust d'Àfrica, de fang, de cuir; art primitiu de carrer, d'infant. Samarreta estintolada de lila per unes mans de nen sota un cel gris de tempesta en una plaça del Raval, i picant l'ullet a la quitxalla quan la policia els perseguia per haver-se remullat a les blavisses i fresques aigües d'un gratacel d'oficines enmig de l'abrusador mes d'agost. Un edifici poderós enmig d'un pou de brossa, i els nens creixent com flors a dins d'aquest pou de brossa. Or llençat dins dels fems, pedres precioses invisibles que la societat arracona i trepitja.
Simplicitat, discreció, gresca, lluita i amor transparent i ocult, molt d'amor blanc i llis que tan sols es feia carn damunt dels nens.
I la Barcelona olímpica ignorava els carrers ombrívols del Raval, les olors de la vida: agres, àcids, fecals i fumosos. I els nens i les nenes, colrats, en mil llenguatges exòtics, imaginaven mons molt més bells que aquell que els havia tocat de viure. I a cops escopien contra aquella altra realitat que els feia burla darrere d'un cartell publicitari i que els parlava d'autos, de viatges, de joguines, i de mirallets que no podien tocar ni amb la punteta de les ungles. I escopien contra el cartell, i contra qui els sonava a cartell, i contra qui els oferia el cartell. I puntades de peu, i cops de puny, i paraules que esgarrapaven, si no podien tallar ni destrossar. I amor, molt d'amor conscient, que acompanyava aquell odi invisible i escandalós; i l'amor era infinitament més que no pas l'odi; l'amor era l'únic, i ho era tot. I els nens n'eren els mestres.

I a la sala de monitors hi fèiem vida, com en un hospital de repòs mental on mancaven els nens i sobrava pintura. I pastissets industrials caducats, papers de colors, cola, cordill, suor, samarretes mullades i molta... molta gresca. El temps volava i tornàvem a la guerra dolça de l'amor, de la força, de l'entrega.
Fou amb un anunci al tauler de la facultat com en Roger va descobrir la Fundació Cadira: un grup de mestres que s'organitzaven per educar en el lleure als infants del Raval de Barcelona. I allà vam descobrir l'Aina de Montcada, i també podria dir l'Aina del Raval. Avui l'Aina ja no és al món; se n'anà en un accident d'autobús, a França, quan li quedaven poques setmanes per començar la tasca de monitora amb què cada any regalava suor i somriures als nens del barri.

Al Raval, a principis dels anys noranta, els carrers pudien a una mena de barreja de claveguera, menjar i fum. Les façanes grises, gairebé negres, s'aixecaven, les unes davant de les altres. Els nens, traient els nassos entre els barrots del balcó, podien tocar amb les mans, les mans del veí del davant. Estretor, foscor, xardor, humitat, i el cel blau i llunyà entre les teulades. El sol, a esquitxos, s'infiltrava com un regal il·luminant les ombres oblidades. Crits, vida, gresca, jocs i corredisses, amunt i avall. I futbol, els ídols del moment, els déus dels infants: Stoichkov, Romario, Vitor Bahía. I les places brutes pels excrements dels gossos esdevenien estadis immensos on milers d'espectadors aplaudien els gols de les estrelles. I les estrelles, els diumenges a la tarda, esquivaven les cues dels homes que esperaven torn per pagar una cardada en un pis del carrer de Sant Ramon.
-"Hijo de puta...!" -digué un nen a un altre.
-"Repítelo y te mato... follaperros...!" -respongué l'agredit.
En Roger s'hi acostà tot reflexiu.
-Per què et molesta tant que t'hagi dit "hijo de puta". Tu saps que no és veritat, no t'ha de molestar.
-Es que es verdad...! -li respongué, deixant-lo sense arguments.
I sí que era veritat. La seva mare era una prostituta que tenia quatre fills; cap d'ells no tenia pare, tots havien estat petites relliscades en l'exercici de la professió. Els nens vivien desemparats, més temps al carrer que no al minúscul pis que servia de lloc de treball a la seva mare. De matinada, cap allà a la una o a les dues, quan es cansaven de vagarejar pel barri, fugint de la seva realitat, entraven a casa, sense fer soroll, i sentien els gemecs de la mare amb el client. Ningú no els demanava si havien fet els deures, ningú no els acotxava a l'hora d'anar a dormir. I així cada dia i cada nit. I pels carrers del barri, que era el seu món, la publicitat els hipnotitzava amb imatges de cotxes, de viatges, de xalets, de piscines; realitats màgiques dins del seu desig; un desig que en el seu endins sabien que mai no podrien sadollar. Es trobava massa lluny d'ells, massa fora del seu abast. I no tenien esma per agafar un llapis i intentar d'aprendre a escriure, o per obrir un llibre i posar-se a estudiar. Els gemecs de la mare els trencaven la concentració; els gemecs i la vergonya, els gemecs i la solitud, els gemecs i la por.

A mil cinc-cents metres d'on el cor d'aquests infants bategava, uns altres infants, innocents com tots els nens i nenes del món, somicaven perquè no tenien l'última versió de la "Play Station", i els seus pares els acotxaven cada nit i els feien un petó. Més a prop, dins del mateix barri, un munt de turistes de tot el món s'allotjaven a l'hotel "Le Meridien" i gastaven fortunes en despeses, als seus ulls, crucials per a una bona estada a Barcelona.
-No podem passar sense l'aire condicionat a l'habitació. Si us plau... vull la que tingui el bany més gros. Que tenen pastís de maduixa aquest matí...? Ai... Aquests "gamberros" del carrer... tan bruts! No sé com no els diu res, la policia!
I els turistes passaven sense veure res, ni la vida, ni els sentiments, ni les llàgrimes, ni l'angoixa, ni la por, ni les rialles de tants petits que sabien gaudir dels jocs enmig de tanta estultícia.
Què veus turista? No veus res, no veus res més que el que està escrit damunt d'un prospecte de colors i que té un nom exòtic que sona idíl·lic, o excitant, o digne de ser visitat; i el màxim de plaer que et donarà serà la possibilitat d'explicar, a la tornada, que has estat allà, que t'ha resultat meravellós, i que et compadeixes de tots aquells que encara no ho han visitat. I no hauràs vist res, turista, res, perquè la infinitud d'amor que hi ha a l'altra banda de les façanes de la Rambla t'ha passat desapercebuda, perquè el clam dels famolencs ha estat per a tu un so desagradable i pecaminós que t'entestes a ofegar tot cridant la policia o el conserge de l'hotel o qualsevulla que esperonat pels diners esclafi els escombrats.
Els escombrats, els arraconats, els oblidats, els jutjats i condemnats, els dolents, els brètols, els insociables, els drogoaddictes, els musulmans, els delinqüents, els estrangers. Tot això és el Raval per als ignorants, per als que es pensen que són bons i que el seu món és bo, per als que encara creuen que la justícia dels tribunals de la societat és realment justícia, per als que es pensen que ser bo és no fer mal a ningú.
A tot arreu els éssers humans som iguals. Tots tenim gana, i por, i son; tots riem, i plorem, i xerrem; tots
volem ser lliures i tenir oportunitats per prosperar a la vida; a tots ens fa mal que ens humiliïn, que ens ignorin, que ens retallin les ales a causa del color de la pell o de la capacitat adquisitiva. El Raval era el barri dels que no podien viure a cap altre barri perquè no tenien diners per a fer-ho. El Raval era el barri dels que tothom considerava perillosos tan sols en observar la manera com vestien, com miraven, com parlaven. Com podien vestir amb un altre estil, si només tenien un exemplar de cada una de les peces de roba que formen l'indument d'un nen o d'una nena? Com podien mirar d'una altra manera, si fixaven els ulls en el futur que els esperava i s'adonaven que no en tenien cap d'altre? Com podien parlar diferent, si havien crescut entre els crits dels oblidats?

.

.

.

.

(Capítol de la primera novel·la que vaig escriure a l'any 2002)

Uns dies als llacs de la Maragda (XIX)

 

XIX

Eren les sis del matí, i va venir ella a despertar-me.

-Aixecar-te al matí, habitualment, ho faràs tu sola -em va dir -. Però avui és el primer dia en què viuràs com la resta dels teus dies aquí, i cal que t’expliqui molt bé com aniran les coses; més que res, per evitar-te disgustos.

Mentre em deia això, jo, des de dins del llit, intentava obrir els ulls i treure’m la son del damunt.

-Va! Va! Va! Amunt noieta! Amunt! -anava dient, mentre marcava un ritme àgil fent palmes suaus -. I el primer de tot? Què és el primer de tot? -. Em demanava, amb veu tibant, i com que jo vaig sortir del llit i l’anava mirant sense saber que respondre, ella mateixa ho va fer-. Doncs la visita al Senyor! Va! De pressa! Vinga! Anem! Va! Abans fins i tot de dutxar-te, cal que visitis el Senyor! Abans de vestir-te! Va! Va! -estrafeia com un sergent en un quarter militar mentre caminàvem àgils per les escales i els passadissos del palauet i ens acostàvem a la capella. Un cop allà, i abans de travessar la porta d’entrada, em va donar instruccions:

-Dins la capella, sempre, en silenci! I si has de dir alguna cosa importantíssima, fes-ho en una veu tan baixa que sigui difícil de sentir-te. Potser et sembla que aquí dins no hi ha ningú; però hi ha el Senyor…

Vam entrar-hi, i em va fer agenollar al primer banc, davant de l’altar. Era una estança que semblava esculpida en pedra viva; austera, amb volta romànica. Ara, de gran, veig clar que tota aquella estranya mansió era la reconstrucció capriciosa d’un ric del segle XIX, el qual va barrejar estils, va imitar èpoques pretèrites, i va emplenar l’edifici de detalls impactants.

Vam estar en silenci i de genolls vint minuts exactes, després dels quals ella em va fer un gest perquè la seguís. Un cop fora de la capella, em va conduir fins a una de les sales d’estar, la que ella anomenava “de les festes”. Allà vam asseure’ns en una butaca, davant per davant, i em va mirar de fit a fit.

-Ara m’has d’explicar com has pregat. Què li has dit, al Senyor? Li has parlat com a un amic, com a un pare?

Les preguntes em van deixar descol·locada. No recordava ni què havia pensat mentre era a la capella.

-Doncs… No ho sé. És que tot és molt nou per a mi, i m’ha agafat d’imprevist. Crec que no li he dit res. He estat en silenci i prou.

-M’ho has d'explicar tot, eh! -em va dir en un to que semblava amable, però que tenia un punt d’advertència -. Tens raó en el fet que avui tot serà una novetat. Però aquesta excusa ja comença a estar esgotada. Demà, el teu dia serà com el d'avui, i ja res serà nou. Tot allò que parlis amb el Senyor m’ho hauràs d’explicar a mi. I jo tinc maneres de saber si ets sincera o no; creu-me que en tinc, encara que en aquest moment no t’ho creguis.

Va fer una mica de silenci sense deixar de mirar-me, com si rumiés què seria el següent que em diria.

-Ara parlarem de la resta de la jornada. Estigues atenta, perquè cada dia serà així; a excepció del cap de setmana, en el qual l’horari variarà; en el seu moment, ja t’explicaré com. Ho vas entenent?

-Sí.

-Tal com ja hem parlat, cada dia et despertaràs a les sis, tu sola. Sense fer res més, baixaràs directa a la capella. Hi has de ser a les sis i tres minuts. Ja veus que et concedeixo tres minuts de marge, que són més que suficients. Allà faràs la pregària fins a les sis i vint-i-tres. Tot seguit, i sense perdre temps, vindràs aquí. Jo hi seré, esperant-te cada dia, i tu m’explicaràs el contingut de la teva pregària amb el Senyor. Xerrarem mitja hora; et faré preguntes, parlaràs, t’obriràs… Seran uns moments molt importants de cara a la teva educació. A les sis i cinquanta-tres minuts, sortiràs d’aquí i et dirigiràs a la dutxa; al matí, res de banyera, una dutxa amb aigua freda i sense sabó, de cinc minuts, fins a les set. En aquest temps, t'hauràs de rentar, també, les dents. A les set, ja seca i amb la camisa de dormir, tindràs vint minuts, i fixa’t que dic “vint minuts”, que són molts… per fer les teves necessitats, les quals tens prohibit de pronunciar per evitar la vulgaritat. Aniràs, per tant, de la cambra de bany a la del WC a fer el que la naturalesa ens obliga a fer. Has d’acostumar el teu cos a aquesta rutina. Si et sobra temps, el dedicaràs a la higiene íntima. A les set i vint, pujaràs a la teva habitació, a on trobaràs la roba que et pertocarà de portar al llarg del dia; jo te l’hauré deixada preparada la nit anterior. Faràs el llit, deixaràs la camisa de dormir sota el coixí, et vestiràs i baixaràs a la cuina; hi hauràs de ser a les set i quaranta minuts. Tindràs l’esmorzar parat a taula, i esmorzarem en família tots tres: el papa, tu i una servidora.

Se’m va fer molt estrany sentir-lidir “papa” quan es referia al Santi, però no vaig dir res i vaig fer esforços perquè cap gest delatés la meva angoixa.

-Serà important que no t’oblidis de desitjar bon dia al papa, ni de tot un seguit de normes d’urbanitat que ja aniràs aprenent. Durant l’esmorzar, parlaràs amb naturalitat amb nosaltres, i serà una estona de convivència força agradable per tots. A les vuit i deu, acabarem d’esmorzar; tu despararàs taula, portaràs els plats, els coberts, i el menjar sobrant, a la cuina. Netejaràs la taula, escombraràs i fregaràs els plats. Aquesta feina haurà d’estar finalitzada a les vuit i quaranta minuts. Aquest àpat serà l’únic del dia en el qual no farem servir el rentavaixella, perquè no hi ha gaire a rentar i perquè és bo que aprenguis a fer les feines de casa; no ets una convidada, ets un membre més de la família, i hauràs de realitzar les teves tasques. D’acord?

Vaig fer que sí amb el cap. Ella va continuar.

-A les vuit i quaranta minuts, t’esperaré cada dia a la sala de la biblioteca, davant d’un buró que hi ha al costat del finestral des d’on es veu el jardí. Allà et proposaré un tema d’estudi determinat. Estudiaràs o faràs els exercicis escrits proposats durant unes dues hores, és a dir fins a les deu i cinquanta minuts. A les deu i cinquanta minuts, faràs l’examen.

-Examen? -se’m va escapar de dir.

-Sí. Un examen. Et sorprèn?

-No… No ho sé. I de què serà?

-Doncs del que hauràs treballat al llarg de les dues hores. I cal que t’ho prenguis seriosament, perquè si suspens, hi haurà conseqüències.

No vaig dir res, però la meva expressió li devia fer veure a l’Elisenda que m’havia posat nerviosa.

-D’alguna manera m’haig d’assegurar que fas la feina que se’t demana… Per això t’examinaré. I el que et passarà si no aproves et puc assegurar que no et farà feliç.

Els nervis em van créixer a la panxa.

-A les onze i vint munts, acabaràs l’examen. I aquí tindràs la teva estona de llibertat. No vull que pensis que soc un monstre; necessites temps per fer el que vulguis; com si no vols fer res; evidentment dins d’uns límits que després especificarem. I aquest temps d’esplai, durarà des de les onze i vint fins a la una i vint del migdia, en què hauràs de ser a la cuina amb el davantal posat per ajudar-me a fer el dinar. A tres quarts de tres, el dinar ha de ser a taula, la qual ha d’estar parada de manera correcta; tot això ho aniràs aprenent amb el pas dels dies. Vols que continuï, o se’t fa molt feixuc l'esforç escoltar tota aquesta informació.

-No sé si recordaré tot el que m’ha dit -vaig fer.

-Et convé recordar-ho, creu-me -va dir molt seriosa -. No ets de vacances, i tots els errors els pagaràs; com passa a la vida mateixa.

De nou, l’angoixa em va mossegar els budells i vaig desitjar ser molt lluny d’aquí. Em vaig clavar les ungles als palmells per no plorar davant seu.

-De tota manera, l’horari que t’estic especificant te’l donaré per escrit, i, de fet, serà el teu objecte d’estudi d’avui. Però haig de continuar. De tres quarts de tres a les quatre, serviràs el dinar, els diferents plats, la beguda i les postres; també dinaràs amb nosaltres. No oblidis mai que som una família. Havent dinat, a les quatre en punt, igual com hauràs fet al matí, despararàs taula i ho netejaràs tot. Ara sí que podràs introduir els plats al rentavaixella. A tres quarts de cinc, haurà d’estar tot net i polit. No et pots queixar, que són tres quarts d’hora ben bons.

Jo anava escoltant, però els nervis no em deixaven comprendre els detalls de tot el que em deia.

-De tres quarts de cinc a les cinc, podràs tornar a la cambra del WC a fer les teves necessitats. De cinc a set, anirem de passeig. De vegades, en algun poble; a El Tiemblo, o El Barraco. Algun dia farem una visita a alguna de les nostres amistats; ara ets la nostra filla i t’haurem de presentar en societat. A les set, tornaràs a ser a la cuina per a preparar el sopar; els primers dies, t’ajudaré, però ben aviat, ho hauràs de començar a fer tu sola. A dos quarts de nou, serviràs el sopar, i soparem tots tres junts. A dos quarts de deu, recolliràs i deixaràs la cuina en perfecte estat de revista; en aquest moment, també podràs fer servir el rentavaixella. A un quart d’onze, aquesta feina haurà d’estar acabada i et presentaràs a la sala d’estar de la biblioteca per fer la revisió del dia.

-La revisió del dia? Què vol dir? -vaig dir, superant la meva inseguretat.

-Doncs serà el moment en què el Santi i jo et direm el que has fet bé i el que has fet malament durant la jornada; també et comunicarem el resultat de l'examen. Si calgués, t’aplicaríem, o decidiríem, els càstigs que corresponguessin, o els premis que haguessis merescut. Tot seguit, si cal que ens demanis perdó, ho hauràs de fer, i hauràs de manifestar que acceptes el càstig; també ens hauràs de donar les gràcies pel dia viscut, per les lliçons apreses i pel càstig o escarment alliçonador que s’hagi decidit. Si oblides el detall d'agrair el càstig o de demanar perdó; el càstig es doblarà.

-Es doblarà? 

-Sí. Això vol dir que es multiplicarà per dos.

-Ah, és clar -jo intentava simular tranquil·litat, però el neguit em consumia.

-Finalment, a tres quarts d’onze, anirem totes dues a la capella, farem vint minuts de pregària i a dormir! Quan vagis a dormir a la teva habitació, hauràs de deixar la roba que et trauràs damunt la cadira, i en algun moment de la nit, jo vindré, l’agafaré i t’hi posaré la roba neta de l’endemà. Aquí cadascú té la seva funció. Com t’he dit abans, els caps de setmana l’horari variarà. I quan s’acabi l’estiu, i t’hàgim d’inscriure en alguna escola de les rodalies, també; però ja en parlarem. Dissabte i diumenge, per exemple, en comptes de dutxa, et banyaràs, i t’ajudaré jo. Hi haurà algunes altres diferències al llarg de la jornada dels dissabtes i dels diumenges que ja descobriràs. Ho has entès tot?

Vaig fer que sí amb el cap, tot i que em trobava al punt del plor.

-Doncs mira! Hem tallat just! Són les sis i cinquanta-tres del matí! Avui, t’aniré recordant a cada moment el que et toca fer. Demà, ja ho hauràs de fer bé tu sola. Au! Cap a la dutxa! Va! Va! Va!

Molt nerviosa, vaig caminar fins a la cambra de bany amb moltes preguntes dins del meu cap que no sabia ni com començar a processar.