La bellesa ens va ensenyar a viure abans que l'absurditat de la disciplina ens convertís en ignorants.

No cal que facis res per a valer més. Vals tant, que ja no pots valer més. Si vols fer alguna cosa, fes-la, però no per a valer més, perquè ja no pots valer més; sinó perquè et ve de gust. Ningú que t'estimi t'estima si t'estima a canvi d'alguna cosa. Igual com estimar algú no implica que hagis de conviure-hi o apropar-t'hi. 

Estem malalts d'utilitarisme. Donem tanta importància a la utilitat, que de vegades valorem les persones per la utilitat que aporten. El seu valor no depèn de la seva utilitat. El seu valor no depèn dels seus actes. Si fóssim capaços de transmetre als més petits la idea que totes les persones, ells també i també els seus companys d'escola, tenen un valor infinit que no depèn de res, que és incondicional, podria ser que aprenguessin a respectar-se sempre els uns als altres; però només podem transmetre allò que ens creiem, i allò que vivim.

Tots vam guanyar una cursa de natació abans de ser, i vam aparèixer en un univers que tendeix a l'increment de l'entropia; ens cal aportar contínuament energia per aconseguir una mica d'ordre, i en conseqüència, una mica de vida. Tots hem aparegut igual. Els privilegis no vénen d'origen, son afegits culturals d'una societat dominada per les pulsions animals disfressades de civilització. La natura ens fa iguals i ens atorga els fenotips que l'evolució ha configurat. Som part de la consciència de l'univers, el punt a on l'energia s'ha mirat a si mateixa i s'ha adonat que existia i que tot era bell. 

Al costat de tot això, resta la casa de la infantesa, els records dels temps en què vam ser estimats sense condicions, només per ser; el verd dels prats, humits per la pluja. És agradable tocar l'herba humida. La casa de la infantesa sempre hi és, encara que ja no existeixi; és una seguretat en l'existència que tenim a dins i que es va construir al llarg dels anys de la lucidesa, que sempre són els de la primera infantesa, quan encara entenem les coses com són, i quan encara els miratges del creixement no ens han enganyat. Tothom té aquesta casa en algun lloc de dins d'ell mateix; i l'arbre a on jugava de petit; i el racó de bosc que era el seu paisatge; i els amics, que eren els seus germans. Tothom ha construït cabanes, o balses, i ha conquerit illes enmig d'un riu, fent fora els pirates. Tothom ha desitjat un rostre bell que li ha fet entendre tot un seguit de veritats i de belleses que els adults són absolutament incapaços de comunicar. La imatge de la bellesa explica més que qualsevol tractat; i la bellesa ens va ensenyar a viure abans que l'absurditat de la disciplina ens convertís en ignorants a mida que anàvem creixent. Érem tan savis, i ens han enredat tant. Però al final de la vida recuperem la visió de l'origen i entenem que estem al mateix lloc, potser per a confirmar que un somriure val mes que un sou o que una comissió; i que ningú no mor, alguns ho sabem segur. Avui li he dit que no a una editorial que em volia publicar un llibre; fa uns quants anys, aquesta decisió m'hauria tret de polleguera, però ho he vist clar, i m'he quedat tranquil. Hi ha tant ara per fer, i tan interessant! No em veig preparant presentacions, i cartonets, i convidant coneguts i saludats a actes comercials per un treball que fa anys que vaig acabar i que ja no sento tan meu. Prefereixo escriure que publicar; no dic que no publiqui mai més, però haurà de ser d'alguna manera que no m'obligui a perdre temps de vida muntant xous.

L'hivern es va acabant i ja sento l'estiu. 

Bona nit.

Tornarà el temps de les cireres

El primer Sol de l’any; els primers raigs. Caminada arran d’oceà a frec de zero graus. «Arrels» amb la guitarra; els dits gelats, la veu esporuguida pel fred, però l’anima decidida a vèncer els elements, que d’altra banda són la substància de la bellesa.

El dia és foc de gel. Quan dormo, però, el regne dels somnis malda per a torturar-me amb escenificacions de milions de pors que mai no seran; no hi ha temps en una vida per a tanta desgràcia. Lliuro la meva vida a l’imperi d’una actitud lluminosa que m’ha permès sobreviure inferns que mai no he descrit del tot.

Si no fos pel Sol damunt del mar no seria viu. La pudor de supervivència no ofegarà el meu anhel per viure plenament. La mort no és la pitjor desgràcia. El pas per la vall de les ombres ens ensenya a mantenir-nos forts quan els temps són de pujada, quan hi ha guerra, quan els sofriments s’eleven fins a un nivell superior al de la mort. Tot allò que hem cregut sobre la pau i la felicitat es prova i es confirma quan caminem per la regió dels éssers que ens odien i que ens torturen, i, quan en fer-ho, ens mantenim fidels als principis que hem decidit que regeixin la nostra vida. Ha estat un goig rebre la primera llum de l’any allà a on el Sol és tan benigne sempre, i no ho hem fet només per plaer, sinó per actitud. 

El primer gest de l’any havia de ser llevar-se d’hora. La primera actitud de l’any havia de ser creure en la llum. El primer alè de l’any havia de ser respirar l’aire del racó que simbolitza la llibertat. El primer esforç de l’any havia de ser estimar la terra, la mar, el bosc, les roques, les onades, i la petita piscina natural que ens ha acollit com una mare tantes vegades. El primer cant de l’any arran d’aigua havia de ser «Arrels». L’acció d’avui no ha estat només un plaer, ni la rebequeria d’anar contra la tendència majoritària d’anar a dormir tard l’última nit, i llevar-se a tres quarts de quinze el primer de gener. Tot és un gest. Un gest que atorga plaer, però que decideix una voluntat. Com la nuesa a l’estiu. Com el ball dels dits quan escric. Com el verí revifador de la música a la sang quan la cançó em posseeix i el cervell comença a generar dopamina. Com la frase que encén la llenya de la motivació en un cor jove que té ganes de viure intensament i de ser lliure. Com la sensació de la pel·lícula acabada. Com tot allò que sentim que hem fet, i que és gran, fins al punt que el premi no és altra cosa que allò mateix que hem fet, i que continua sent gran encara que ningú no ho arribi a conèixer ni a aplaudir mai. Tenim en nosaltres, encara que no les coneguem, una llista de potencialitats lluminoses que fan que la nostra vida sigui única. Fins l’horror que ens amenaça pot ser una oportunitat per afirmar-nos i per a pronunciar amb absoluta convicció que el que compta no és el reconeixement o el rebuig de la societat sinó l’íntima i irrefutable convicció que ens empeny amunt i endavant malgrat els lladrucs i la buidor dels malalts d’arrogància i de desconeixement.

No és per la guerra que hem nascut, sinó per a la vida. No és per l’obligació que té valor la vida, sinó per la llibertat. No és per a sobreviure que ens alimentem, sinó per a viure intensament. No és per a posseir ni consumir que treballem, sinó per a servir els qui reben el fruit del nostre treball. No és per a tenir por que hem nascut, sinó per a encetar els camins que condueixen a la llibertat, ni que passin ran de precipici, ni que aixequin suficients animadversions com per a convertir-nos en objectiu dels atacs dels intolerants. No és per a fer res perfecte que fem res, sinó per a expressar i per a gaudir tant com ens abelleixi, i tant com sentim, tot allò que hem d’expressar i de gaudir, i tot allò que hem d’ajudar a expressar i a gaudir a algú altre. No és per a poder canviar-nos el cotxe que realitzem tasques constructives i útils, sinó perquè realitzant-les estimem algú, servim algú, ens comuniquem amb algú. No és perquè ens estimin, que estimem, sinó perquè estimar és la nostra identitat. No comptem les hores que ens toca treballar, perquè el nostre treball és la nostra passió. No treballem pels diners; el sou ens permet oblidar-nos dels diners quan treballem.

L’únic dogma que em permeto no és un dogma religiós, sinó vitalista; és indemostrable i és de debò perquè me’l crec; com a mínim és de debò perquè me'l crec. El fet de creure-me’l fa sens dubte que sigui de debò: «Viure val la pena; passi el que passi. L’existència és positiva. Existir té valor.» Tot el que després s’afirmi serà cert si està en harmonia amb aquest únic i primer dogma. Fins ara, cap sofriment, cap atac, cap forat a l’ésser que el fat, l’atzar, o qui sigui, ens hagi enviat, ens ha fet desistir d’aquesta convicció.

Tornarà el temps de la calidesa, del color de les cireres, de la flaire de la sal i el sol de les havaneres. Tornarem a les cales de sorra de color canyella, en una costa virginal que la Terra recuperarà ben aviat i que conservarà viva. Tornarà a ser la llibertat l’essència de qualsevol pensament, i els fills de l’escuma proclamarem la victòria absoluta de la tendresa, per damunt de les misèries legalistes i voluntaristes de les titelles vençudes per l’imperi de la possessió i de la imatge. El fum negre del plàstic incinerat serà esvaït pel zèfir quan al captard aixequi el seu buf càlid en una Boadella lliure dels esclaus de la pressa i la targeta. I els ulls encara seran blaus, o bruns, o del color de la castanya; i els que vagin nus tornaran a treure’s l’uniforme, i deixaran morir la por, i tornarà a ser lliure la paraula. I als caps de les onades, l’escuma es tornarà a convertir en sirenes. Arribarà la flaire dels pins a les roques daurades. I tot això serà ben aviat, perquè la Terra sempre guanya.
.
.

El 2016 en una barreja surrealista de cançons i records

L’últim dia de l’any em fa dir el que penso; per això és tan perillós tot plegat. Perillós mostrar-se com un és. Però un no ha nascut per callar. Es viu tan poc! Que pocs són vuitanta anys! Que pocs cent anys fins i tot! El valor de la vida no ve de la seva durada sinó de la seva qualitat, i hom pot ser lliure sense sortir del seu poble si la por no el fa callar. La derrota dels miserables és no aconseguir fer callar els qui tenen por. El càstig dels animals humans que es pensen poderosos és arribar a l’últim instant de la vida i descobrir la buidor dels seus objectius.

Adoro el llom de les muntanyes, la vida que brolla al seu damunt en forma d’alzines o de pins. Adoro la remor tranquil·la de les valls solitàries, tan silencioses en aquests dies de recolliment de l’eixam. M’enfarfega la visceralitat ridícula i perillosa dels monos que demanen la mort tan fàcilment a les xarxes socials, o la mutilació, o la foguera de qui sigui que la demanin. Em cansen els monos violents que ni tan sols tenen la humilitat de reconèixer-se monos. Les xarxes són l’espill de la ment del darrere del pobre ésser espantat que supera el seu terror amb l’agressivitat, ja sigui dins d’un cotxe o rere un facebook. Pobre mico tremolós i mig embriac, amb corbata i tot, amb somriure i tot; màscara que amaga una ràbia disfressada. L’obsessió per trepitjar fort i fer soroll. Un soroll que massa vegades ofega els espetecs de la llenya a la llar, o la respiració d’un infant, o el repic del vent de la nit als vidres de casa. Milions d’abelles voleiant esbojarrades dins d’un immens centre comercial venedor de fum materialitzat principalment en plàstic i llunyania. Milions d’abelles cercant a fora allò que tenen a dins.

Recordo avui, ara que estem just al final de l’any, un sopar d'estiu a la platja del Torn. Les vuit, les nou, les deu del vespre. Les onades embogides. La lluna entre les boires. L’olor de pinassa. La sangria. La família. A la sorra, jugant i xerrant, els meus fills i els seus amics en una nit de calor i mar brava que podria ser ben bé una vigília de cap d’any. Ni un bri d’asfalt a prop, ni una edificació fora de la guingueta que ens servia el peix. Una escletxa en el temps. l’alenada d’un «tot és possible». La derrota absoluta dels miserables que a la meva adolescència em van intentar convèncer del fet que la vida era una adoració del dolor i de la repressió. A la riba, la guitarra i la lluna. Al cor, el camí de llum damunt l'aigua que la claror traçava. La vida a les mans, vencent una mort que no fa por quan s’ha viscut tant, i tan bé. La rosa groga de Texas de l’altra vida també al cor. La bellesa com un esclat cedit per les divinitats misterioses en una nit eterna dins l’instant atemporal d’aquell sopar. Recordo també la lluna entre les branques dels arbres. Ella és la petita rosa més dolça que Texas mai no va conèixer. Els ulls de Texas són damunt teu i admiren tot el que fas. I em dius que m’estaràs mirant sempre a tots els llocs familiars; al petit cafè; al parc de l’altra banda del camí, a la fira a on els nens pugen al cavall de cartró, en tot allò que és brillant i alegre. Et trobaré al sol del matí, i quan la nit sigui nova, estaré mirant la lluna, però també et miraré a tu. Les veus s’ajunten, són més d’una; dues, tres, i sempre et pensaré d’aquesta manera; et trobaré al sol del matí, i a les nits noves, i quan miri la lluna, et veuré a tu. La nuesa esclatant de la humanitat lliure. La reconciliació amb el cos que els maleïts covards de la repressió han separat de la ment. Allà, a l’immens canó que va obrir un riu fa milions d’anys, ran del tronc d’un arbre centenari, cantaré tot el que tinc de bo al cor, i ningú mai no silenciarà els meus mots, ni els mots de les persones lliures. Cridaré ben fort que no tinc rei, que no sóc súbdit de res més que d’aquesta terra i de l’amor que dedico als seus fills. Sovint sento que voldria ser una poma, i ser devorat per les persones que estimo, com Ricky Nelson va dir en aquella presó de Rio Bravo. Com la Nataly Dawn, com la noia de NemoTheHero. Ha estat un any atapeït d’emocions barrejades. El passeig ran de precipici quan el meu fill va estar tan malalt. L’avís directe d’aquell ésser de l’altre món (altre món? Si tot és aquí!). La por vençuda per la indestructible fe en la vida. La victòria damunt els dimonis de la foscor. La despreocupació absoluta pel que no mereix cap bri de preocupació. La independència individual total. La bellesa dels cossos a les onades salvatges al costat de la infinitament superior bellesa de les ments. Shenandoah ben al costat, i el riu ample a on baixava la barca a buscar la filla del poble perseguit per a casar-se amb qui l’estimava. El riu color de terra i de cel a les valls mai trepitjades a on el nostre poble viatja per a continuar amb la vida. Shenandoah, el crit que m’ha donat l’energia per avançar al llarg dels dies, quan la tempesta bufava més fort i tot semblava que s’acabava. La consciència de l’exili. La profunda solitud d’una espècie formada per quatre o cinc individus en una selva de soroll i por. La dolçor de la identitat d’aquesta espècie solitària que no se sap si s’extingeix o siestà naixent. Les topades amb la mort que es nega a morir i que intueix que la vida li guanya la partida i que se li escapa per a sempre. Un any de pujada; però a la pujada es fabriquen les identitats i s’enforteixen els pobles perseguits. La veu que es nega a morir i que recupera antigues possessions que semblaven perdudes per sempre. La guitarra que obra les seves portes una mica més. En ma terra del Vallès, tres turons que fan una serra, i quatre pins un bosc espès, i les cinc quarteres que ja no són massa terra. I els pins que cenyeixen la cala, amb la sorra de color canyella, la melodia del Castor i els mots de la Glòria, i l’esperança infinita de la Sílvia, ben a pron de casa meva, i una pàtria tan petita que la somnio completa; i l’arròs de Calella, i el roig de la pedra. I el sotrac meravellós dels Taflic al cor, gairebé al final de l’any, amb aquella donzella vestida de nit. Les paraules del paisatge omplint els versos sense neguit. El paisatge sempre té raó, i el seu missatge sempre és d’esperança. L’enyorança és dolça perquè insinua el millor, que, encara, com sempre, està per venir. Ens enfilem a l’onada mes alta i veiem el Montgrí, i el blau profund de la mar de l’Empordà. I plorem suplicant que no sigui destruït. Les hores viscudes dels vells en una terra eterna que torna sempre. Els ulls que sempre ens inventen històries noves. Sens dubte, l’any ha estat viu; per bé, segur, vencent la corrent de la mort que malda per desfer-ho tot. L’amor ha estat present arreu i en tot moment. Ens podem enfilar a l’onada més alta, i tot és bell. Si tot s’acabés, tot estaria bé, perquè el que hem viscut ens ha construït i ens ha omplert del tot. I hom, que té tantes pàtries com esperances! I una Terra que és una! I una humanitat a on tots som, si fa no fa, iguals!

Ella és la petita rosa més dolça que Texas mai ha vist. La rosa groga de Texas és l’única noia per a mi. I el cercle d’espelmes de la Platja del Torn amb la festa Hawaiana, que tants altres àngels de carn han celebrat al llarg de la història. Cal ser adolescent per estar viu. En certa manera, la humanitat només té garantit el futur si continua generant adolescències. Perquè l’adolescència és garantia de trencament i renovació. No existiria la bellesa si no es pogués renovar amb les diferents adolescències que a cada generació van naixent. La gent flueix de maneres misterioses. Agafa’m enmig dels teus braços amorosos. I com va cantar Johny Lee, ens passem la vida buscant-te a tu, jugant a jocs de rucs. Busquem l’amor als llocs equivocats, i en rostres que no són. Beneïm el dia que descobrim els ulls que hem de trobar. Són fars enmig de la nit. Busquem l’amor a massa llocs, i en realitat, el tenim sempre al costat.

Acabo aquí aquesta repassada surrealista i onírica a través de records, cançons i sentiments viscuts en aquest any 2016.

Bon any a tothom!

Escriure sense raó enmig de les fúries del món.

Per què escrius encara al blog? Si els blogs ja han passat de moda... Em demanava algú no fa gaire. No vaig saber què dir-li, perquè cada vegada em cansa més explicar per què faig les coses. Vaig començar a escriure aquest blog en privat (no era un blog públic). Un dia el vaig obrir a qui volgués llegir-lo. Tant una cosa com l'altra, la vaig fer per gust. Perquè em venia de gust. La moda no va influir. De fet, dels molts defectes que tinc, no n'hi ha cap semblant a seguir la moda. Si el tingués seria un defecte al qual no li sabria trobar el gust, i, posats a tenir tares, millor tenir aquelles que ens fan passar una bona estona. 

La veritat és que escriure al blog sempre ha estat un plaer; independentment que sigui llegit o no; això va com va, i un dia n'entren sis-cents, i a 'endemà trenta. Tant se val. A molta gent li costa entendre que el meu plaer com a escriptor no es ser llegit (dec ser estrany); ser llegit fins i tot de vegades es una pega, quan se m'enfaden o se m'ofenen. A alguns els molesta la seguretat amb la qual parlo d'allò que estic segur, a d'altres el que els resulta esquerp són  els dubtes que tinc; em diuen que me'ls guardi per mi, que ells ja en tenen prou amb els seus. Hi ha qui s'ha ofès del fet que parli tan descarnadament de les meves opinions sobre la religió, o que defensi la bondat de la nuesa a la natura, o que barregi costums de la gent conservadora amb costums de les persones anàrquiques...

A tots plegats els diria que reposin, que es limitin a escriure els seus blogs, si així ho desitgen, i a acceptar que al món hi ha persones rares com jo, hereves de mil experiències i d'una bonior d'inputs entre els quals m'ha calgut triar.     

Seria terrible posar-se contínuament a la moda; amb un racista de president als Estats Units, amb cada vegada més estats mirant-se el melic, més financers desvivint-se pels seus capitals, més violents justificant les seves guerres i més gent espantada contemplant els perills reals i possibles en comptes del cel i el mar, tan blaus.

He après a trobar joies anònimes als racons oblidats de la xarxa, i he entès que el mot mediàtic amaga una significació concreta que té molt a veure amb aixecar i enfonsar allò de més enllà o això de més a prop segons el gust o la gràcia de qui hagi rebut l'encàrrec de fer-ho. He aconseguit gaudir amb un camí solitari entre els pins i un bassal, una codina pelada i una boira negra que amenaça pluja, un somriure únic que només sent algú, i l'estranya presència invisible que ara no toca explicar. 

He perdut les ganes de perseguir triomfs mediàtics i em moro de ganes d'aconseguir petites o grans fites ocultes que no és que amagui però que no tinc ganes ni esma d'escampar. M'agrada llançar ampolles a l'oceà amb missatges secrets i vidre autodegradable per a no contaminar el mar. Crec que la cultura és el conte que l'avi explica al nét, mot al qual li continuo posant accent. Crec en el poder infinit de la música de la cançó que algú canta en un racó de bosc i que no queda enregistrada a cap xarxa, melodia reina de l'instant i del lloc i prou, energia dels éssers invisibles. He trobat el color que arriba un captard a una roca solitària i que no tornarà mai més, i demà continuaré escrivint, perquè això que té de bo el blog entre d'altres coses és no haver d'explicar ningú perquè escric el que escric, ni per què tot d'un plegat deixo d'escriure.

Fins demà!  

La llar no és un espai físic determinat, és el lloc a on la família està unida.

La llar no és un espai físic determinat, és el lloc a on la família està unida, sigui quin sigui aquest lloc. Els moments en què tot penja d'un fil, en què es percep amb claredat que s'ha caminat a frec d'un precipici sense haver-hi caigut, ajuden a prioritzar les qüestions de la vida, i tot seguit una mena de tranquil·litat estranya, fruit d'una substància sedant generada pel propi cos, ens relaxa i ens mig adorm. Quan el pitjor ha estat a punt de succeir, un s'adona que la pròpia mort és una anècdota sense excessiva importància, i perdre-li el respecte a la mort atorga molta llibertat. La finalitat de la parella (ho dic de cor tot i que només és una opinió) és la família; a partir d'aquí, els capricis són secundaris, i el benestar de la família es converteix en la màxima realització personal. La família, arriba un dia que, per llei natural, d'una manera o una altra, es dispersa, la vida és un canvi constant; però la llar continua existint allà a on continua viu l'amor i la proximitat entre les persones de la família, sempre amb llibertat i independència. 

La sensació de descobrir la llar en una sala d'hospital, un dia de Nadal, és molt gratificant; malgrat el sofriment que ha conduït a la situació concreta. Quan es percep que un lloc així pot convertir-se en una llar, en un banquet nadalenc, en un espai de festa... la confiança i l'esperança en la vida creix de valent.

.

.  

El temps és breu.

• CC BY 2.0 
• File:Flickr - DVIDSHUB - PRT donates clothing, blankets to Khowst orphanage (Image 2 of 5).jpg (From wikipedia)

Volem viure! Ens movem per viure! Mirem per viure! Lluitem per viure!

Tant se val d’on venim, la llengua que ens regala el fat, les faccions del rostre que la sort ens ha dibuixat. Plorem de por i de frustració quan se’ns barren els somnis i quan no es reconeix la nostra llum. Som humans i necessitem respirar i somriure.

Volem viure! Ajuda’ns a viure!

No em vulguis perfecte, tu no ho ets ni ho seràs mai; i si un dia ho ets, quantes esperances hauràs enterrat per aconseguir-ho. No visquis per esculpir-me, el temps és breu i se t’acabarà abans no hagis assaborit el ritme dolç de la tolerància. S’acaben els anys i no podem arribar al final descobrint que no hem deixar de retreure-ho tot a tothom, especialment als qui tenim més a prop. Existim per agafar alè, per agrair la flaire de la mar i de l'herba. El temps és massa breu per a no estimar-nos; el temps és massa preciós per a no estimar-nos.

Pensa bé què o qui et preocupa; el teu cos farà pudor; una pudor insuportable. Per això el tancaran en una caixa de fusta hermètica i l’enterraran rere quatre parets desagraïdes; ben aviat, ningú no et recordarà; i una mica després, ningú no recordarà tampoc els únics que t’haurien pogut recordar. 

Ben poca cosa ets fora d’allò que vius ara; per tant, pensa bé què vius, què fas i què sents... perquè tot sembla indicar que això, ara per ara, és tot; i, per tant, allò que pots de debò tenir ara, és això que ara sents, això que ara vius, i, sobretot, això que ara estimes. Pensa bé què et preocupa... l'opinió dels qui com tu ben aviat seran oblidats? Estarruf de pols que el vent aixecarà qualsevol tardor... Pensa bé què t’angoixa... la neurosi dels qui adoren la perfecció o la imatge i que s’atorguen el dret a decidir per tu les teves prioritats vitals? Pensa bé si convé anguniar-se. 

Mira el bosc i el turó gemat, i el guspireig de la rosada a l’alba. I el Sol damunt del mar solitari al migdia. Mira tot això i digues als del protocol i els ítems, que res no substituirà els valors de les persones ni la bellesa de la unicitat del moment. La mecànica exacte del sistema no superarà el valor de les persones i la necessitat que tenim de la seva paraula i de la seva visió insubstituïble i inimitable. Si les persones no salven la Vida, res no la pot salvar; res no pot substituir el valor i la mirada de les persones.   

Només tenim l'amor que donem. 

Por

Què dius? Que tens por? De qui? Per què?

Del que dirà la gent per allò que no tens? Del que et farà la gent per allò que ha fet el teu fill o el nebot del teu cosí? Del que pensarà la societat si et pentines amb la clenxa al mig?

Por? Més aviat te n’has de riure.

No és veritat que siguem esclaus d’allò que diem i amos dels nostres silencis; en realitat, som esclaus de la importància que donem a allò que els altres pensin sobre el que diem, o sobre el que hem dit, o sobre les nostres opinions, o sobre els nostres escrits. No és cert que siguem esclaus del passat; som només esclaus del valor que donem a l’opinió dels altres sobre el que alguna vegada hem pensat o dit o escrit. La necessitat que tinguem d’aprovació social o d’encimbellament o d’afalac o d’aprovació determina una part important de la nostra llibertat o del nostre esclavatge. Perdre la por a la reacció social davant la nostra identitat és l’actitud necessària per assolir la nostra independència identitària, i representa un dels fonaments de la nostra pau interior.

«Tothom s’ha enfadat amb tu pel que has dit!» Tothom? Tothom qui? Has parlat amb tothom? Coneixes tothom?»

«Tothom ho fa; no passa res!» Tothom? Tothom qui? Has parlat amb tothom? Coneixes tothom? Em coneixes a mi? Has de fer-ho perquè ho fa tothom? Ho fa bo el fet que ho faci tothom?

«Si escrius això, ningú ho entendrà, no agradarà a ningú» Ningú? Ningú, qui? Has parlat amb tothom? Saps com sent tothom? Tothom té els mateixos gustos? Tothom té el teu funcionament mental? Cal que agradi, per a ser escrit?

«Ho fas tot malament!» Tot? Tot, què? Saps tot el que faig? Coneixes totes les meves accions? Tota la meva feina?