"Vaig fer uns passos cap a l’aigua. La sorra estava gelada sota els
peus. Quan les primeres onades em van mullar els turmells, em va
semblar que m’ofegava. L’aigua era tan negra que semblava que
m’empassés. Cada onada era una boca que s’obria per
engolir-me.
Vaig avançar a poc a poc, amb el cor
accelerat. El mar era immens, infinit, i jo m’hi endinsava com si
fos una formiga dins un desert. La pell em tremolava, no sabia si de
fred o de pànic. Quan finalment vaig capbussar-me, l’aigua em va
tancar per totes bandes, fosca i silenciosa.
I, tanmateix,
hi havia una bellesa estranya en aquell instant. Flotar en la foscor
absoluta, amb només el so apagat del meu respirar i el batec
accelerat del cor. El mar, en la seva negror, era també un refugi.
Ningú no em veia. Ningú no podia veure’m. La vergonya es dissolia
per un moment en aquella immensitat invisible."
Fragment de Records tristos de la Beth
No comments:
Post a Comment