Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, December 30, 2016

Escriure sense raó enmig de les fúries del món.



Per què escrius encara al blog? Si els blogs ja han passat de moda... Em demanava algú no fa gaire. No vaig saber què dir-li, perquè cada vegada em cansa més explicar per què faig les coses. Vaig començar a escriure aquest blog en privat (no era un blog públic). Un dia el vaig obrir a qui volgués llegir-lo. Tant una cosa com l'altra, la vaig fer per gust. Perquè em venia de gust. La moda no va influir. De fet, dels molts defectes que tinc, no n'hi ha cap semblant a seguir la moda. Si el tingués seria un defecte al qual no li sabria trobar el gust, i, posats a tenir tares, millor tenir aquelles que ens fan passar una bona estona. 
La veritat és que escriure al blog sempre ha estat un plaer; independentment que sigui llegit o no; això va com va, i un dia n'entren sis-cents, i a 'endemà trenta. Tant se val. A molta gent li costa entendre que el meu plaer com a escriptor no es ser llegit (dec ser estrany); ser llegit fins i tot de vegades es una pega, quan se m'enfaden o se m'ofenen. A alguns els molesta la seguretat amb la qual parlo d'allò que estic segur, a d'altres el que els resulta esquerp són  els dubtes que tinc; em diuen que me'ls guardi per mi, que ells ja en tenen prou amb els seus. Hi ha qui s'ha ofès del fet que parli tan descarnadament de les meves opinions sobre la religió, o que defensi la bondat de la nuesa a la natura, o que barregi costums de la gent conservadora amb costums de les persones anàrquiques...
A tots plegats els diria que reposin, que es limitin a escriure els seus blogs, si així ho desitgen, i a acceptar que al món hi ha persones rares com jo, hereves de mil experiències i d'una bonior d'inputs entre els quals m'ha calgut triar.     
Seria terrible posar-se contínuament a la moda; amb un racista de president als Estats Units, amb cada vegada més estats mirant-se el melic, més financers desvivint-se pels seus capitals, més violents justificant les seves guerres i més gent espantada contemplant els perills reals i possibles en comptes del cel i el mar, tan blaus.
He après a trobar joies anònimes als racons oblidats de la xarxa, i he entès que el mot mediàtic amaga una significació concreta que té molt a veure amb aixecar i enfonsar allò de més enllà o això de més a prop segons el gust o la gràcia de qui hagi rebut l'encàrrec de fer-ho. He aconseguit gaudir amb un camí solitari entre els pins i un bassal, una codina pelada i una boira negra que amenaça pluja, un somriure únic que només sent algú, i l'estranya presència invisible que ara no toca explicar. 
He perdut les ganes de perseguir triomfs mediàtics i em moro de ganes d'aconseguir petites o grans fites ocultes que no és que amagui però que no tinc ganes ni esma d'escampar. M'agrada llançar ampolles a l'oceà amb missatges secrets i vidre autodegradable per a no contaminar el mar. Crec que la cultura és el conte que l'avi explica al nét, mot al qual li continuo posant accent. Crec en el poder infinit de la música de la cançó que algú canta en un racó de bosc i que no queda enregistrada a cap xarxa, melodia reina de l'instant i del lloc i prou, energia dels éssers invisibles. He trobat el color que arriba un captard a una roca solitària i que no tornarà mai més, i demà continuaré escrivint, perquè això que té de bo el blog entre d'altres coses és no haver d'explicar ningú perquè escric el que escric, ni per què tot d'un plegat deixo d'escriure.
Fins demà!  

No comments: