Apunts sobre la felicitat

.

La felicitat és un raig de sol que arriba damunt la teva pell i que et provoca un goig indescriptible; el mateix raig de sol que arriba damunt la pell d'un altre i que no és ni vist per aquest altre.
La felicitat és silenciosa, a cops invisible, no s'exhibeix, no necessita ser vista.
La felicitat té gust d'aigua fresca, tacte d'oreig glaçat i flaire de llenya.
La felicitat sap plorar, patir i caminar amb el dolor; sap esperar el sol que segur que sortirà després de la tempesta.
La felicitat no té memòria ni passat; viu en el present.
La felicitat no és una supernova; és una nana groga.
La felicitat no és un viatge a Bali o a les Maldives, és un passeig per la Rambla del teu poble.
La felicitat no és absència de problemes ni de sofriments; és absència de preocupacions.
La felicitat no depèn de res extern a un mateix.
La felicitat sempre és a l'abast; el problema és que gairebé mai ningú no la vol.
Arriba a la felicitat... o bé el qui ho té tot, o bé qui no necessita res. Ara bé... qui ho té tot?
La felicitat no és una fita aconseguida com a premi a cap comportament.
La felicitat no pretén convèncer ningú de res.
La felicitat no poseeix res.
La felicitat va sempre nua.
La felicitat no és als gens, no ha aparegut pel fet de ser un benefici evolutiu, ans al contrari; la infelicitat és allò que ha aparegut perquè en algunes situacions ha esdevingut un benefici evolutiu. La felicitat és l'estat natural dels éssers quan no hi ha algun instint que l'esbotzi per tal d'assolir la supervivència la reproducció o el domini de l'entorn (l'instint gairebé sempre hi és). La felicitat és una realitat present a l'univers d'una manera espontània, com l'amor és present de manera espontània dins les consciències, com l'energia és present dins del buit.
La felicitat no és cega, hi veu; només la felicitat hi veu. L'empatia és la visió de la felicitat.

"Apunts sobre la felicitat" Robert Conway

.

Sobre l'integrisme

.

Article publicat al Diari de Terrassa el 1 de maig de 2002

No fa gaires anys, en Carl Sagan afirmà: "Hem d'agafar-nos a la veritat, ens dugui on ens dugui"; però la veritat, a l'existència que ens ha tocat, no és un llibre massa llarg, i ningú no té el privilegi d'assegurar-se-la, per molt que s'esforci a afirmar-ho. La tolerància brolla del profund desconeixement de la veritat que a tots ens afecta. Naixem sense llibre d'instruccions, sense saber d'on venim, ni per què som, ni per a què som, ni on anem. Coneixem les causes biològiques i físiques, l'origen material del nostre ésser i del nostre univers. La ciència ens ha permès de saber una ínfima i meravellosa part de la veritat, amb una certesa gairebé absoluta. I són les afirmacions científiques, elaborades amb mètode i amb l'exercici de la raó, les úniques que poden escriure's de manera segura, bo i que provisional, dins del llibre de la veritat. Al costat d'aquestes afirmacions científiques, hi podríem escriure allò que portem al cor com a éssers humans: que l'amor és l'essència de la persona, que la tendresa és la màxima plenitud de l'ésser humà, que la llibertat és un dret per a cada individu amb consciència, que el diàleg és el camí de la pau, que la violència engendra violència... I podríem continuar. Tenim dins nostre, de manera natural, intuïcions simples i clares de la veritat. Les doctrines teològiques, però, i molts dels criteris morals de les grans religions oficials de la humanitat, no ofereixen cap mena de garantia. Amb artificialitat es carreguen de teories abstractes, violentes, elaborades per persones que han pensat molt i han mirat poc. Aquestes teologies sacralitzen unes afirmacions de les quals no en tenim cap mena de certesa, més que la confiança en la paraula d'uns individus que, al llarg de la història, han demostrat, amb les seves obres, trobar-se molt... molt lluny de Déu... I per aquestes doctrines insegures, arrelades a cultures concretes, carregades d'obscurantisme, de superstició i de por, impregnades d'una violència dignificada: càstig, infern, guerra santa, excomunió... per totes aquestes teories, tan allunyades de la natura i de la senzillesa, hi ha qui es llença amb un avió contra un edifici, d'altres declaren la guerra a un país sencer perquè no accepta cert punt de la doctrina, a cops s'exclou del grup dels sants a dues persones que s'estimen, només perquè són del mateix sexe o per què van fracassar en un anterior matrimoni, a voltes s'apedrega a unes nenes que caminen cap a l'escola d'una església considerada enemiga, o es llancen les tropes cap a Terra Santa per a matar infidels... En definitiva: violència sacralitzada... xovinisme religiós disfressat de veritat, que un munt de víctimes intel·lectuals prediquen, forjant cadenes per a la ment i pel cor. Sovint els poderosos utilitzen l'absurd d'aquest enderiament, disfressat de religió, per a moure els peons en favor dels seus interessos polítics.

Si els llibres sagrats de totes les religions esborressin tot allò del qual no hi ha evidència, i mantinguessin, tan sols, les afirmacions de les quals estan segurs, aquests llibres es reduirien a una sola pàgina, i a totes les pàgines de totes les religions hi hauria escrit el mateix; les mateixes idees, senzilles i humils, impreses a la ment de tota persona i a la natura: les intuïcions naturals que brollen del cor pel fet de ser consciències despertes i que no depenen de la pertinença a cap cultura concreta.

La bondat és l'única virtut, tots els éssers humans som germans, tota consciència tendeix a l'amor, i això està escrit a la natura, a la necessitat desmesurada de dolçor que té el nadó, a la serenor d’una reconciliació, d’un perdó sincer, d’una amistat profunda. Totes les persones, malgrat que no ens ho sembli, naixem soles, morim soles, i vivim continuament necessitades d'afecte i de reconeixement.

Tota religió veritable ha de partir d'aquestes realitats, i de la humilitat d’acceptar que ningú no té cap afirmació suficientment segura com per a poder menysprear a qui no la comparteix, a qui no l'entén o a qui no l'accepta. Cap Déu just comdemnaria un malalt, un ignorant o un feble. I tots, respecte al sentit de tot plegat i respecte les exigències ètiques de la consciència, som malalts, ignorants i febles.

El Déu veritable està per damunt de totes les religions; car, a ell, no li preocupen les religions sinó les persones. Si a aquest Déu l'importés tant que entenguéssim el com i el perquè de totes les coses, naixeríem sabent-ho. A Déu tant li fa que siguem agnòstics, ateus, o creients, les seves preocupacions van per una altra banda. Les religions s'acostaran al Déu veritable en la mesura que es preocupin menys de les doctrines incomprensibles i més de les persones; en la mesura que tinguin la gosadia de posar la dignitat de tota persona humana, innocent o culpable, per damunt dels seus dogmes. Caldria que els dirigents de les grans religions demanessin consell als infants, que acostumen a ocupar-se d'allò que és essencial i encara no han perdut la visió natural, tan clara. Caldria que no proclamessin com a infal·lible, dogmàtic o irrefutable, res més que l'Amor a tota persona, i una incondicional i absoluta esperança en el futur i en la llibertat de tota criatura amb consciència. Caldria que, fos quina fos la seva fe, aquesta mai no estigués per damunt del dret a la vida i a la llibertat de cap persona. Caldria que no perdessin el seny, que els pot il·luminar més que cap llibre sagrat i més que les paraules de cap sant. Al capdavall els llibres sagrats els hem escrit les persones, i en ells hi hem projectat tota la nostra violència, tots els instints ancestrals amb què l'evolució ens ha guarnit, i que hem atribuït a Déu anomenant-los: justícia, premi, càstig... quan, a Déu, l'únic que l'interessa és l'amor i la llibertat. Caldria que les grans religions revisessin les fonts de la veritat, i que no acceptessin com a veritat infal·lible cap afirmació que prescindís de la caritat. Caldria que defensessin la natura, que és la revelació de Déu. Si es perd l'empremta original de les selves i dels boscos, es perd el missatge de Déu, s'esborra la seva paraula. Vivim un món desnaturalitzat, incapaç de llegir en la forma de les fulles dels arbres, o en el dibuix dels turons, la poesia del Déu veritable; un món que considera lleig, i sovint obscè, allò que és natural i que ha estat afaiçonat durant milers d'anys per la mateixa natura que ens ha fet consciència. Enmig d'aquesta natura incompresa, criminalitzada i esborrada, hi ha la revelació del Déu veritable.

.

Més reflexions sobre el moviment naturista

.

Davant la torbació per la nuesa, hi ha dues solucions: una que implica un progrés personal envers una millor comprensió de la realitat humana, i una altra que mou a una mena d'esquizofrènia que veu malignitat arreu. Si ens adonem que el cos nu no és sinònim de sexualitat, i ens acostumem a la seva visió, haurem aconseguit que qualsevol cos humà nu amb el qual ens topem no ens contorbi, haurem aconseguit, ni més ni menys, que una part de la nostra essència humana (en certa manera una part de nosaltres mateixos) no ens violenti, i serem ( o el món serà), una mica (només una mica) més lliures i més madurs. Si, per contra, pretenem imposar als altres l'ocultació, estarem incrementant l'erotització del cos humà; i aquesta erotització no s'acabarà mai: un cop ens tapem el rostre, fins i tot el rostre ens contorbarà; si tapem les mans, ens contorbaran les mans; i la dona (normalment sempre és la dona la que és tapada) en els límits més extrems d'aquesta política de la por, acabarà engabiada dins d'un burka.

Que és molt difícil que tothom comprengui això? Certament és molt difícil. ¿Que en nom de la llibertat hi haurà qui no intentarà de viure una sexualitat responsable i humana i es limitarà a sadollar instints, per irracionals que puguin ser? Certament. Però... ¿hem d'escriure el progrés humà al pas dels qui fan les coses malament, com a reacció, o com a prevenció, dels seus errors? ¿O podem construir una societat més lliure al marge dels qui encara no han comprès la dignitat i la superioritat de la consciència humana per damunt de les espècies que encara lluiten per sobreviure, per copular, o per dominar l'entorn? Si organitzem la societat prioritzant la por, la prevenció, l'ocultació... per prudència o per evitar-nos molèsties, estarem fossilitzant els instints més primaris sense cap mena de progrés; instints; això sí, ben disfressats de moral, de llei, de bones maneres, de protocol, de saber estar; però al capdavall instints.

En una societat diversa hi ha d'haver de tot, i els qui pensen (pensem) que cal alliberar el cos de la sexualitat impulsiva, de l'erotització forçada i automàtica, també tenim dret a ser. I compte!, no m'interpreteu malament; no estic anant, o parlant, en contra de la sexualitat; estic defensant el fet que la nuesa, en si mateixa, no té cap intencionalitat sexual, no implica l'exercici de la sexualitat, i no ha necessàriament de deslligar els instints sexuals; si els instints es deslliguen, no serà per la nuesa en sí mateixa, sinó per l'ocultació a la qual ha estat sotmès, al llarg de la seva vida, l'individu a qui se li deslliguen aquests instints. I no és que sigui dolent que se li deslliguin, si és que viu una sexualitat responsable i constructiva; però a una persona que té assumida la seva realitat corporal, i la dels altres, sense ocultacions vitals, senzillament no se li deslliguen per raó de la nuesa.

Per tot això, allò que els etiquetadors anomenen “naturisme” no té res a veure amb l'exercici de la sexualitat.

.

La veu del mar

De l'or estant,
albiro crestes blanques
barruf de mar, records de llibertat.
Enraonat,
bandejo les quimeres.
Xarrupo aigua salada assedegat.
Catric catrac,
la vida se m'emporta
diners enllà, cap a un temps segrestat.
Entaforat,
dins d'un tern de façana,
encalço trascendència capficat.
Canten les flors,
entre portes vidrades
gàbies d'argent, presons de protocol.
Beslluma el sol,
velat a les alçades,
des d'on el cuc dels cotxes va a fer un vol.
Retorno al llit,
baldat i sense somnis,
contant els crits, les nafres de l'honor.
Aconsolat,
pel goig de l'avarícia,
m'empasso la triaga de l'enyor.
Però vet aquí,
que prop de les onades
percebo un cant que ja havia oblidat;
m'afluixo el nus,
absurd, de la corbata,
sospito que potser l'he somniat.
Deturo el brunz,
tenaç de la rutina
tombant els ulls al traç de l'horitzó.
Flairo l'alè,
de sal i de pinassa,
i em torno a enamorar de la cançó.
Esquerdo el jou,
la por de la fugida;
i em miren fit, m'ensenyen els ollals.
Ja més serens,
em fan veure la gloria
que envolta la missió dels més cabals.
Atenaçats,
pel gest tossut que brando
van esgotant, discursos i lliçons:
els dinerets,
dels reis, als laboriosos;
pels renegats només porten carbons.
Rebutjo mots,
promeses i mentides
abraço el fat incert del qui se'n va.
pujo a l'esquif,
dels somnis que dormien
s'han despertat i volen navegar.
Amunt i avall,
les ones em gronxolen
m'adormo foll, clavant els ulls als cel;
fins que la llum
de l'alba m'acarona
amb la dolçor salvatge de la mel.
Aigües endins,
la veu es fa melosa
xiuxiuejant, històries de marins
i em sedueix
la cresta de l'escuma
i el verd taboll del bosc llunyà dels pins.
No tornaré,
quedeu-vos l'equipatge
d'anys subjugat a somnis per venir.
No em seduirà
mai més cap més miratge,
allò que em fa ser lliure ho tinc aquí.

.

Tots tenim un passat. (O el gran viatge des de la dreta ultra vers l'esquerra lliurepensadora)

.


La nuesa ha de ser total, el meu passat és el substrat del meu present, el fém o la terra sobre el qual la planta de l'ara creix, per això desitjo explicar-lo.

Hi havia una vegada un nen a qui els seus li van explicar, des que tenia ús de consciència, que Franco havia salvat Espanya. Li ho van dir, li ho van jurar, i com que no tenia més història per aprendre, s'ho va creure.

El nen va créixer, va complir deu anys, i es va adonar que els enemics d'Espanya, els dimonis amb cua i banyes que havien cremat esglésies, estaven destruint la gloriosa creuada del salvador Franco; encara no sabia història.

El nen va continuar creixent, va fer quinze anys, i els seus, els de la nació espanyola, li van fer saber que ara s'havia de ser demócrata, de dretes i españolista, però demòcrata; i com sempre, va fer cas als seus.

El nen va fer setze anys i va estudiar història, però no pas la història inventada dels vencedors, sinó també la història dels perdedors, i la història dels que s'ho miraven des de fora; i el nen es va revoltar contra Franco, la dictadura i el nacionalisme espanyol; però el nen encara era de dretes, i profundament religiós.

El nen va créixer, va fer vint anys i va deixar de ser un nen, i de mica en mica va anar aprenent economia, humanitat, llibertat i revolta... i es va descobrir independentista; els seus es van enfadar molt, la majoria el van abandonar.

El nen va continuar creixent, va explorar les profunditats del Raval, i es va adonar que només podia ser d'esquerres; alguns dels seus companys conservadors que encara quedaven al seu costat van marxar espaordits, i el nen encara es va sentir més sol.

El nen va recordar algunes experiències innocents de nuesa que havia viscut a la infantesa, es va despullar, i va descobrir que el pecat que tant li havien ensenyat a fustigar, només existia als ulls dels qui miraven; i el nen es va descobrir naturista. No cal dir que en aquest moment el nen es va quedar completament sol.

Poc després, el nen, ja dins la vintena, es va mirar en un espill i va veure que era un home; un home d'esquerres, creient sense religió, independentista sense partit, lliurepensador, algú que havia trencat amb el seu passat i que potser per això estava sol; però al capdavall es va sentir feliç, perquè era ell, i perquè amb tot aquest llarg viatge ideològic i vital no havia deixat mai de cercar la justícia dels esdeveniments, la bellesa de la vida, i la bondat dels éssers humans. Es va sentir nu de militàncies, però profundament convençut del que creia. Es va sentir lliure de compromisos i de falses aparences. Es va adonar que havia estat als dos costats de les idees i que això l'ajudava a conèixer els punts febles d'ambdós costats. I al capdavall va descobrir que el més important, enllà d'idees i de militàncies, és el respecte a la vida, a la llibertat i a la diversitat.

Fi de la primera confessió.

No mengeu carn humana

.

No mengeu carn humana. No val tot. No és convenient comprar-ho tot. Ningú mai no és menyspreable. Mai no s'acaba la història de ningú. Tots som fills. Mireu el vostre fill. L'estimeu? Tothom és fill d'algú. Tothom és adorable. No està pas distorsionada la visió de la mare, o del pare, per l'amor immens que té al seu fill; està distorsionada la visió de qui no és pare o no és mare de l'individu amb qui es topa, i que a causa de no ser-ne pare, o de no ser-ne mare, es perd l'amor. Els instants d'amor profund vers els fills són els únics instants de lucidesa humana; la major part del temps vivim cecs i enredats per l'inconscient, que treballa a les ordres de la por; de la por ancestral, de la necessitat instintiva de sobreviure. Perdeu la por a la mort, substituiu-la per l'amor a l'amor, i començareu a ser humans, us assemblareu una mica més a la idealització que tots tenim de tots plegats.

No mengeu carn humana. A “Gran Hermano” es menja carn humana. Carn humana que voluntàriament s'ofereix per ser devorada. Als programes del cor es menja carn humana. L'estructura econòmica de la societat permet la tasca inhumana dels devoradors de persones, dels comerciants d'esclaus moderns. Els diners volen pel món virtual convertits en xifres, en gràfics, en papers que es venen i que es compren, que ensorren i aixequen, que absorveixen sang, melsa i cor; tot plegat amb el protocol dels senyors, amb el gust elegant dels poderosos.

No val tot. No tot és bo. No tot és constructiu. No caigueu en el parany. Apreneu a dir que no. No. No en vull. No m'ho miro. No ho compro. No m'agrada. M'agrada més això altre, que és gratuït, que no té propietari, que no serveix per a res més que per a agradar-me, que potser no guspireja ni impressiona tant com el giny electrònic que s'inventa mons per a fugir-hi, però que amaga el dolç tast de la lentitud, el gust de llibertat de la pàtria de la infantesa, la bellesa del que és intensament viu perquè no té por de morir.

.

COL.LABORACIÓ AMB EL 79È JOC LITERARI

.

Cada dimecres des d'abril del 2007, el blog "Tens un racó dalt del món" (http://jmtibau.blogspot.com/) ens proposa jocs literaris amb premis inclosos (aquest mes d'octubre un lot de música). Aquesta setmana, aquest blog col·labora donant una imatge com a pista per a encertar el nom de l'autor/a i el títol d'un llibre que s'amaga darrera d'un enigma. Més instruccions al seu blog.

.

L'alumne no és l'enemic, no se l'ha de témer.

.

La por es percep. Ni que s'amagui, es percep. És més, si s'amaga, provoca més alerta, perquè tot allò que hom percep com a ocult espanta i confon. La por sovint brolla del desconeixement, de la idealització dels éssers que no coneixem i que construim dins la nostra ment. Els fem dolents o els fem bons. Els fem perfectes o absolutament esguerrats. Idealitzem obsessivament quan necessitem conèixer algú que no coneixem perquè ens fa por enfrontar-nos al desconegut, i preferim inventar-nos les persones que suportar la ignòrància de la seva essència o la complexitat de la seva humanitat.

En realitat, els professors no ens hem d'enfrontar a res ni a ningú. No hi ha d'haver confrontació; si no és que entrem a l'aula amb por; i no hi ha raó per entrar amb por dins d'un aula. Els alumnes són nens i nenes. Per alts que siguin, per forta que tinguin la veu, per segurs que semblin. Éssers de vidre amb aparença de roca. Persones humanes plenes d'inseguretats que els mestres tenim la tasca de reconduir. Homes i dones joves que necessiten ser tractats sense por, sense violència. Sovint la por condueix el professor a l'atac preventiu, i l'atac preventiu esquerda la confiança, la complicitat, el treball en equip. La tasca d'aprendre és una tasca en equip; una tasca en la qual, com a mínim, hi ha d'haver dos membres: el professor i l'alumne; i com a màxim el conjunt del grup. El professor i els alumnes han de ser un sol equip, un equip on tots els membres juguin en el mateix bàndol, cadascú dins del seu paper i amb el seu rol. Pot ser que siguin diferents les indumentàries, però la dignitat personal és idèntica, la necessitat de treballar essent valorats és la mateixa. L'entrada del professor a l'aula ha de ser l'entrada del moderador, de l'organitzador, del director, no pas la de l'enemic, ni la del qui pretén posar les coses tan difícils com pugui, ni la del repressor. El professor té l'obligació de fer entendre als alumnes, més amb les actituds que no pas amb els mots, que ell no és l'enemic, i que per a ell els alumnes no són enemics, sinó companys de feina.

El professor té les armes del silenci, el somriure o la seriositat (segons convingui), la paraula propera i individual, la lentitud, la serenor, l'humor, la sorpresa, l'afecte... i molt molt al final... l'autoritat; només si cal. Perquè l'autoritat hi ha de ser, però cada vegada que es fa servir, minva. Haver de fer-la servir, la fa disminuir.

La por no es pot vèncer amb crits, ni amb nervis, ni amb pressa, ni amb amenaces, ni amb exercicis precipitats d'autoritarisme. La por es venç amb la contemplació de l'instant, ajudant a fer estimar i descobrir el silenci. Parlant del silenci com d'una música bella i revifadora, que converteix l'aprenentatge en una aventura misteriosa i intensa. La por es venç amb la lentitud de la feina constant i entretinguda, que acull tothom, que converteix tothom en participant, en constructor de pensaments, en mestre i alumne alhora.

.

L'origen instintiu de molts pensaments

.

Comentant un relat del web www.relatsencatala.cat, m'he adonat que em quedava un escrit prou essencial i compacte com per formar part d'un post. I encara que és un tema que ja he tocat algunes vegades, mai no va malament resumir i recordar:

Origen Instintiu de molts pensaments:

Tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin és la llei d'or, però existeix la llei de Platí, que encara és més valuosa, i és: “tractar els altres com als altres els agrada (o els és bo) ser tractats” La diferència entre la llei de platí i la d'or és important, perquè no som pas tots iguals. Si fóssim iguals, la llei d'or seria suficient.

Parlant d'un altre tema, estic d'acord, i trobo força interessant, la idea que no sabem les profundes motivacions de les nostres accions. De fet, és un dels meus temes preferits de reflexió. Penso que gran part de les nostres decisions comencen al subconscient. El subconscient, o més correctament escrit: “inconscient”, esperonat pels instints, envia pensaments al conscient. El conscient es pensa que aquests pensaments se li han acudit a ell, i els converteix, sovint, en ordres executables. Així, moltes accions estan governades pels instints, sense que l'usuari ho sàpiga. Moltes accions, idees, paraules, tenen l'origen a la part més impulsiva del cos malgrat que es vesteixin de raonaments, que moltes vegades hauran estat elaborats posteriorment a la decisió, i que serviran més o menys per autoenganyar-se i justificar la decisió. Per tot això: la gelosia, l'enveja, el racisme, l'egoisme en general treballarà disfressat de decisió racional, malgrat provenir de la part més “animal” de l'individu. Al meu blog tinc bastants posts en què tracto aquest tema. Saber això, ens fa menys dependents de l'inconscient, una mica com passa amb les neurosis. Els psiquiatres saben que les neurosis es curen quan el pacient comença a identificar-les i a comprendre els seus mecanismes. El fet de ser conscients d'un problema psicològic ens allibera en gran mesura d'aquest problema. De la mateixa manera, ésser conscients de la tasca que fa l'inconscient com a fabricant de pensaments al servei dels instints, ens allibera una mica de la sovint nefasta influència i/o dependència de l'inconscient, que a més la tenim sense saber-ho. Les decisions, idees i paraules que diem, és bo passar-les pel detector d'instints, que esbrinarà si el seu origen és racional o si és instintiu. A mida que el detector vagi funcionant, cada vegada serà més fàcil adonar-se dels pensaments impostors, dels que volen enganyar el “jo” conscient. I en definitiva serem més humans.

.

Últim "parte" de guerra des del "Chill Out"

.

L'enemic recula. La guerra s'està guanyant. L'alegria comença a situar-se en posicions de control del territori. La veritat ja està muntant els seus destacaments. El respecte mira al futur amb optimisme. ¿Hi ha alguna guerra, ni que sigui invisible, que des d'aquest racó de paradís no es pugui guanyar?
Tot això que explico és un "Chill Out" L'art de refugiar-se en paradisos personals enmig de la guerra de cada dia, amb la capacitat d'extraure d'aquests paradisos tota la força per a guanyar batalles, tota la llum per a mantenir-se en la línia, per no actuar a cops de reacció, que seria actuar a iniciativa de l'enemic.
Per això estem guanyant la guerra.

P.D. Us recomano que clickegeu sobre les fotos, tant d'aquest post com dels de més avall, i que us perdeu per la blavor de les aigües llunyanes, i per la transparència de les properes.
.

Vencerem!

.

Torno al mar aquests dies, potser perquè en temps de guerra ens agrada recordar els moments i els llocs més dolços que hem viscut. Torno, per això, al meu racó de Fuerteventura, on no tenia res més que l'essencial: la companyia dels éssers estimats, la sorra gairebé blanca, l'oceà pur: amic, déu i bèstia; el vent, la bellesa, l'oblit, el "no temps", la nuesa de tot.
I estic en temps de guerra.
A cops, molt de tant en tant, bull la guerra invisible de les forces invisibles que ho conxorxen tot, i tot alhora, en contra d'un. Potser per poder assaborir, després, la pau, quan torna; potser per a ser forjats com l'acer a cops de mall i a temperatures roents. Però les forces invisibles mai no seran més poderoses que unes altres forces invisibles que juguen de la nostra part, i que ens demanen resistència. No passaran. Vencerem a les platges, a les trinxeres i allà on calgui. La bellesa vencerà la lletjor. La llibertat desfarà l'esclavatge. L'alegria derrotarà la tristor. Els instints ancestrals no eixiran; i els seus defensors, cavallers creuats de l'ego i la competició, no aconseguiran els seus objectius. Les forces aliades del goig de compartir victòries, de la veritat i l'antiprejudici, conqueriran cada dia més territoris i l'exercit enemic recularà. Serem fidels als principis de la llibertat, la nuesa literària, la nuesa vital, la confiança en les persones, i la mà estesa.

.

Transparència de l'aigua de la mar

.

L'aigua que veieu és de la mar, de l'oceà Atlàntic. Fixeu-vos allà al fons l'escuma que aixequen les onades de la riba. Aquesta aigua, sorra endins, cristal·lina, onejada per l'oreig, intensament salada, esdevé la primera incursió de l'oceà damunt l'illa. D'aquí a poc, la mar ho cobrirà tot, i milers d'estols de peixos solcaran una transparència blavissa a velocitats vertiginoses com si fossin ocells en un cel diàfan.

Quin missatge hi ha en tot el que he escrit? No hi ha missatge, és contemplació; i de la contemplació brolla la pau i la felicitat.

.

La meva pàtria

.

Recordo el primer glop de vent del nord, tornant de Madrid, després d'un exil·li de tres mesos que vaig tallar de soca-rel i que havia de ser un desterrament definitiu de Catalunya. Aquest primer glop tenia gust de Sant Llorenç. El vaig sentir just baixant del cotxe en una vorera de Terrassa, de nit, i em va omplir els ulls de llàgrimes. Aquesta salutació de la muntanya on em vaig criar, volia dir que tornava a ser a casa, que la meva pàtria (pàtria que sento amb més força fins i tot que Catalunya) era el massís de Sant Llorenç del Munt, el Vallès en estat natural, les roques vermelloses de conglomerat, el romaní, la farigola, les alzines, el bruc, el fang roig, els pins (ni que no siguin l'espècie originària), les llenques de boira, la pluja, el vent gèlid de l'hivern al Montcau, els barrancs, els avencs, els racons secrets de quan era un nen...
No sento cap mena de vergonya de dir que, encara avui, de vegades miro la muntanya per saber com m'aniran les coses en un futur immediat. Sí, ja sé que aquesta no és una actitud científica, però sóc així, i em funciona. A la muntanya hi ha alguna cosa que em parla. I recordo cadascuna de les ocasions en que enmig de la foscor he mirat al cim i n'he escoltat paraules de coratge, quan semblava impossible esperar res. I allò que la muntanya em prometia, poc després esdevenia realitat.
Potser no hauria d'escriure això. Potser llença per terra tot el meu prestigi científic (si és que tinc algun bri de prestigi), però és que a més d'home de ciència sóc un Homo sapiens, hereu de les religions paganes dels meus ancestres. I sóc fill d'aquesta muntanya. Quan era un nen besava els pins i les roques. Quan tenia nou o deu anys, corria nu pel bosc quan plovia, per a rebre la força de la natura ( i no és cap metàfora). Pot ser que sigui per això que la muntanya em parla.

.

Agafar la màscara o deixar-la estar

.

Agafa la màscara, agafa-la
que s'acosta un exemplar d'Homo sapiens;
un company d'espècie, un competidor.
Cobreix-te bé la faç, no sigui cas que et descobreixi feble
i aprofiti per a tocar la nafra i dominar-te.
Vesteix-te, oculta't, amaga't.
Calcula, especula, malfia't.
No facis un pas sense pensar l'estratègia,
que qui no corre vola
i la vida és una selva
on el més fort se't menja si no t'amagues,
o si no et fas més fort que ell.

Treu-te la màscara, deixa-la,
que s'acosta una persona;
un company d'espècie, algú amb qui col·laborar.
Mostra bé el teu rostre,
no sigui cas que es faci una imatge falsa de tu
i et tingui por.
Despulla't, sincera't, sigues tu.
Espera, coopera, confia.
No facis un pas sense posar-te en el lloc d'aquesta persona,
que el món ja és prou esquerp com perquè tu facis que encara ho sigui més.
I la vida és una selva
on el més fort és el qui no tem la mort,
on qui viu feliç
és qui té més por de perdre els principis que no pas la vida.

Tu tries: agafa la màscara, o deixa-la estar.

.

Tardor

.

TARDOR

Terra,
flaire molla de fang negre,
roig burell del matalàs del bosc.
Xerra,
mallarenga d'aigua verda,
bufarada de vent verge i broix.
Guerra,
de la nit i les estrelles,
al matí quan sent la mandra el Sol,
Serra.
aurea vànova d'etèries
tremolors de nervi i traç de cor.

.

Viatge en avió

.




En Brumari, autor de relatsencatalà, i un dels escriptors més premiats del web, té un relat sobre un tren que ve a ser una metàfora del que és la vida. Avui, regirant a les entranyes del meu ordinador, he trobat un relat que vaig escriure fa molt de temps i amb el qual vaig tenir la mateixa intenció que en Brumari. A veure si us agrada.

Ens despertem, no sabem qui som; ens passem uns quants anys esbrinant-ho. Després ens hem acostumat tant a estar desperts que ens pensem que és el normal. Arriba l’hora de tornar-se a adormir i tenim por, i ens preguntem perquè tot ha de ser tant trist i vestim l’últim son de negre.

En realitat tots, absolutament tots, som uns viatgers amb les maletes a les mans, fent temps en un café al costat de l’aeroport. Mentre fem temps, de vegades juguem a les cartes, o cantem, o escombrem el nostre tros de bar. Però som en un aeroport. Hi ha brètols que es barallen per un tros de banc, per un diari, o per no se sap quina estranya i superflua raó.

N’hi ha, que aseguren saber-ho tot sobre d’on venim i cap a on anem; exigeixen que se’ls escolti i se’ls obeeixi, i afirmen, uns més directament que d’altres, que qui no se’ls cregui, qui no els segueixi aquí dins l’aeroport, no aconseguirà d’agafar un bon avió i no sabrà tot allò que ells saben de bona tinta. Això és el que diuen. Però els avions vénen i se’n van, i s’emporten a uns i a d’altres, i arriben avions, amb gent despistada que no sap ni qui és ni d’on ve, i que fins i tot ha d’aprendre a parlar.

Hem vingut no sabem d’on, i el nostre avió partirà, sens dubte, no sabem cap a on.

No sabem ni qui som, ni qui porta l’avió, ni perquè viatgem. I a tots ens passa el mateix. Llavors, un cop arriba l’hora de pujar a l’avió no ens deixen pujar-hi l’equipatge, ni tan sols la roba. Ens fan despullar per tal que pugem a l’avió només amb el que som. I la majoria de vegades hi pugem sols; arriba un avió exclusivament per a cadascú. I ens adonem que tot allò que hem anat comprant mentre érem a l’aeroport, les riqueses més o menys grans que hem amuntegat en el nostre equipatge, es queden a terra.

Ningú no sap qui hi ha a l’avió, perquè el qui se’n va, ho ha de fer sol, sense acompanyants.

Malgrat tot, l’aeroport és bonic, la gent que s’hi espera és adorable, encara que hi ha de tot. El cel és blau a la terrassa que hi ha a l’aire lliure, la que dona a una platja des d’on es veuen arribar i partir els avions. L’estada a l’aeroport, amb totes les seves angoixes, és força agradable, intensa, i de fet inoblidable.

De vegades n’hi ha que s’obliden que han arribat en un avió, i que se n’aniran en un altre avió, i s’obsessionen amb els espais que els ha tocat d’ocupar dins de l’aeroport. S’afanan a comprar regals a les botigues, a tenir més regals que la resta de viatgers; són capaços de robar, d’estafar, de mentir i de vegades fins i tot de matar per a obtenir més perfums, més figuretes de lladró, més vestits. I quan més en tenen, més en volen. No se’n recorden que a l’avió s’hi puja nu.

N’hi ha que, per fer l’espera més dolça, es reuneixen a cantar nostàlgiques melodies que parlen de viatgers, d’amors eterns, d’avions que arriben i que se’n van. De vegades les cançons són més alegres, en altres ocasions són balades romàntiques. Aquests, després de l’espera, s’adonen que l’important no és si estem o no estem perdent el temps en un aeroport, esperant un avió que no sabem quan vindrà; que l’important és omplir els instants de màgia i d'intensitat.

Després, reflexionen, i s’adonen que com que no recordem res d’abans d’arribar a l’aeroport, i com que tampoc no sabem res del que passarà després de pujar a l’avió, en realitat la nostra ment no coneix res més que aquesta espera a l’aeroport, i que per tant els instants s’han de daurar.

.

Alternatives a la competició?

.

.
Aquest matí, mentre esperava que obrissin la porta de l'escola del meu fill, fixant-me en la força dels ulls d'alguns infants, se m'ha passat pel cap de preguntar-li a Déu que com se li havia acudit de ficar les consciències (tan belles i tan sagrades) dins de cossos animals evolucionats per a competir entre ells. I m'ha semblat sentir-li aquesta resposta: “perquè busquéssiu alternatives a la competició”. Encara no he fet una valoració de la seva resposta. Prometo pensar-hi.
P.D. Quan parlo de “ficar consciències dins de cossos” s'ha d'entendre en sentit metafòric. Jo sóc dels qui opinen que la consciència és una conseqüència de l'activitat cerebral, si més no mentre el cos és viu. D'aquí a poc us parlaré de la neurologia quàntica la qual ja hem esmentat alguns autors filòsofs de http://www.relatsencatala.cat/. Vegeu sinó el web de la Leela, El laberint de les idees.

.

.

Xiuxiueig d'un àngel

.


Una vegada vaig escoltar un àngel parlant a cau d'orella d'un abatut que estava desfet perquè l'havia deixat la dona. Si fa no fa, l'àngel deia així:

Malgrat els teus defectes, ets una persona única i irrepetible, i el teu valor és infinit.
És per aquest valor que t’has de construir, no pas per càstigs ni premis.
No esperis que algú t’ajudi per començar a construir-te, per començar a estimar-te. Comença ja. Llavors t’adonaràs que un cop tu hagis començat a ajudar-te, d’altres també ho faran. Els Homo Sapiens som així.
Els teus defectes no són més grossos ni més petits que els defectes dels altres. Tots som una barreja de virtuts i defectes, capacitats i dificultats... si sospeséssim el bo i el dolent de cadascú, tots estaríem igual.
No confonguis el que són idees pròpies amb defectes u obsessions. A qui no pensa com tu, les teves idees li poden semblar patologies, si no té una visió suficientment tolerant i empàtica. No confonguis la teva manera de fer, de ser, de pensar, d’estar, el teu gust estètic, el teu estil, amb un defecte... Tu tens dret a ser, sense imposar... Però accepta que hauràs de conviure amb persones que això no ho tenen clar i que identifiquen la seva identitat amb la normalitat. Que aquesta convivència no et condueixi a l’odi, ni a la repressió del que tu ets.
Deixa, sense traumes, aquelles actituds i pràctiques que tu mateix creus que no porten res de bo, que perjudiquen a tercers, i que et perjudiquen a tu. No ho facis obeint cap moral, fes-ho escoltant el teu cor.
Malgrat tot, fent camí per la vida et tocarà menjar la pols, ficar-te dintre el fang com han fet molts, dubtaràs del compromís i a voltes diràs no, i et mancarà quan calgui, decisió. Però et tornaràs a aixecar i t’adonaràs que no hi ha cap situació insuperable, que quan es perd algú, els ulls descobreixen altres llums dins la nit solitària i freda, altres llums que tal vegada mai no hauries descobert si no t’haguessin abandonat. Ningú et pot imposar la solitud fora de tu mateix, qui t’abandona et posa a les mans de qui encara t’ha de conèixer. No abandonis mai ningú, però no renuciïs mai a la teva llibertat.
Estigues content, perquè mai passa res, i si passa, ja ha passat. Estigues content perquè la alegria sincera desfà el gel, encén l’amor i il·lumina el cor disposant-lo cap a la reconciliació. Estigues content perquè ets un lluitador per la llibertat, un artista que té uns ulls que d’altres no tenen. Tots i cadascun dels humans som artistes amb uns ulls que tenen una manera única de veure el món. La teva solitud és la solitud de l’únic vident al país d’uns cecs que no saben que vol dir veure-hi. Tens, a més, la capacitat de donar la vista als qui estan creixent, i de donar la vista als qui estan crescuts. Als crescuts, però, no els diguis que són cecs, perquè llavors t’odiaran i mai no hi veuran. Dedica’t a treballar, a crear, a sommiar, a desitjar, a projectar. Planifica, prepara, i no esperis; el que vingui t’agradarà més. I si no ve el que esperes, descobreix que el que arriba és tan bo i tan bell com el que esperaves, encara que et falti descobrir-ho.
Al final, arribarà la mort; i ja saps que per a tu, que no tens por, és l’última aventura, i que pot ser que no sigui l’última... No visquis com si el que fas s’anés acabant, com si s’hagués d’aprofitar la vida perquè s’esmuny, això t’impediria assaborir el present. Viu com si haguessis de viure eternament, sabent però que et moriràs, i que el que realment importa és el que t’importaria si la mort t’hagués d’arribar demà.
Estima’t. Valora’t. Defensa’t dins del teu pensament. No amaguis els teus defectes. Accepta’t. No et consideris inferior a ningú. No prenguis decisions precipitadament. No et deixis endur pel nerviosisme o per la por. Estigues sempre tranquil, sempre pacífic, sempre content, sempre feliç.
Estima qui no ho mereixi igual com estimes qui ho mereix. Qui no ho mereixi ho necessita més que qui ho mereix.

.

Més nu que qui es despulla per principis

.




Qui pot aconseguir amb el seu esforç que el sol s’alci cada matí? Qui fa aparèixer les flors del bosc amb el seu neguit? Qui fa ploure amb maquinacions i estratègies? Qui fa més bell el crepuscle amb filosofies profundes? Qui dibuixa ones a la sorra verge amb militàncies ineluctables? Qui augmenta la seva dignitat amb el seu esforç? Qui aconsegueix que giri la Terra amb invents imprescindibles? Al marge, sempre el marge de batusses de poder i estratègies... Al marge de judicis, valoracions i sentències... Al marge d’ideals absoluts i missatges salvadors... Al marge i sempre lliure per obrar com jo cregui... Lliure de precedents, d’hipoteques i compromisos... Caminant al pas de l’avui, sense passats ni futurs que no són enlloc... Del tot desencadenat de les opinions alienes... Concentrat, sense pensament, en el fimbrament d’una fulla batuda pel vent... Al marge d’ambicions de poder, diners o tinences... Al marge de projectes d’expansió i de domini... Fita, la mirada, només, en els colors de l’ara... Xuclant la força tan sols del somriure dels febles... Ingenu, si voleu, però lliure com qui no depèn del desig... Negant-me a reposar el cor en allò que s’esmuny... Confiant en l’oreig que m’acosta belleses mai imaginades... Caminant més nu que els qui no porten roba per principis...

.