Fa gairebé un any, un usuari de relatsencatala.cat que du per nick "Oriol Fontelles" escrivia al fòrum una reflexió sobre en Màrius Torres i alhora sobre els premis literaris. Poc després, per altres raons, aquest usuari es va posar en contacte amb mi i em vaig sorprendre molt en descobrir qui era. Amb el seu permís, i després d'haver-li jurat per insistència seva que no revelaria la seva identitat real, poso en aquest post el que va escriure, que em va agradar molt.
"El 20 d'octubre de 1937 , en Màrius Torres va decidir presentar-se al Premi Folguera de poesia de la Generalitat amb una cinquantena de poemes. Va dubtar molt abans de fer-ho. En Joan Sales, que era amic seu, li va desaconsellar; els amics que va fer al sanatori de tuberculosos on s'estava, també li deien que no s'hi presentés. Ell, però, va provar sort, convençut que no seria premiat. Es considerava un metge, un ciutadà vulgar que “de tant en tant fa versos”, per això no li feia mandra presentar-se al premi, ho va fer amb el desig de ser útil, de fer alguna cosa bona per la societat. Dos mesos més tard es va assabentar que ni un sol membre del jurat li havia atorgat un vot al seu poemari, i no es va endur cap decepció, perquè era el que realment esperava.
Avui hi ha un institut a Lleida que du el nom de Màrius Torres, Lluís Llach fa servir els seus poemes per a fer cançons, i Montserrat Roig el citava sovint a les seves novel·les. Ell va morir als 32 anys, anònim i tuberculós en una Catalunya espanyola i sotmesa al feixisme, convençut que era un metge una mica friki que feia poesia a estones lliures.
Què és l'exit? Què busquem quan escrivim? Estem enamorats de la poesia o de la pròpia glòria?
Pensa-hi."
.
3 comments:
Suposo que cada persona que escriu, busca coses diferents. Si no, la gent per què es presenta a premis?
No ho sé, jo tinc clar que l'amor a la paraula escrita supera qualsevol reconeixement, mentre el faci sentir viu el fet d'escriure.
Aquestes preguntes al final del escric són molt difícils de contestar.
A la primera jo li diria que sempre que fem alguna cosa, pensem amb lèxit. Pot ser per la íntima satisfacció d'haver-ho fet.
A la segona jo contestaria que quan escrivim, busquem concretar un pensament, busquem no et fugi, busquem agradar als altres....
I a la última jo contestaria amb una altre pregunta. ¿Seria molt extrany que estèssim enamorats de la poesia ( o del que fem) i a la vegada de la pròpia glòria?
Crec, que en general els que escrivim estem enamorats d'escriure. De les lletres, del paper, de llegir.
L'èxit i la societat sovint són injusts. Però realment importa poc a l'escriptor.
Post a Comment