Càdiz. San Lucar de Barrameda. Viatge a Càdiz (X)

.

La desembocadura del Guadalquivir

La terra de l'altra banda del riu és Doñana

Una de les platges de la ciutat de Càdiz

La Catedral de Càdiz

Ja he parlat una mica de la visita a Càdiz ciutat; val la pena.

És una capital que no té el caire de monstruositat que es pot trobar a Madrid o a Barcelona. És una ciutat que no pot créixer més, construida damunt d'un braç estret, amb mar a les dues bandes. En un cantó platges, a l'altre ports.
Hi arribem a les dotze del migdia, enmig d'una calor xafogosa difícil de descriure sense caure en hipérboles. Deixem el cotxe en un pàrquing molt curiós, perquè la numeració de les places despista força. Si tens la 202 i vas seguint la 190, la 191, la 192... de cop i volta arriba una paret, i descobreixes que la 193 continua a l'altra banda del pàrquing, és a dir uns 250 metres darrere teu. D'altra banda els vehicles, dins del pàrquing, aparquen on els ve de gust, sense necessitat d'encabir-se a la plaça dibuixada.
És una ciutat amb un carisma especial. El seu casc antic recorda força el Raval de Barcelona.

A la tarda ens acostem al Puerto de Santa Maria; no ens crida gaire l'atenció.

Tot seguit agafem la carretera que va a Rota, just en el dia en què l'OTAN hi fa unes maniobres especials d'exhibició. Després de Rota, ve Chipiona, amb un gran monument a la Rocio Jurado. Chipiona és un poble molt agradable de cases blanques i baixes, molt pla; situat en una zona en què la costa fa un gir important. Té un far immens.

Després ve San Lucar de Barrameda, amb el Guadalquivir a la desembocadura, immens i marronós; a l'altre banda Doñana, els boscos i les marismes.

Després d'un cafè, tornem a Conil, al Bungalow.

.

Rètols de Càdiz. Viatge a la província de Càdiz (IX)

.

Dins del que és la visita a la ciutat de Càdiz, vull dedicar un capítol al què són els rètols, els escrits urbans, les imatges insòlites que un mai no sospitaria trobar-se i que de vegades semblen impossibles. El bon humor i la imaginació de la gent d'aquesta terra fa que et trobis perles que mereixen atenció i respecte. Per exemple aquest paper, penjat dins d'un pàrquing, que demana si us plau no alimentar els gats.

O la porta d'aquest antic taller d'electricitat, al casc antic de la ciutat. Mirant-la, un té ganes d'entrar-hi i de remenar vells artefactes, els arxius dels clients, les factures de color esgrogueit, les eines...

O aquest cafè antic, sense esnobismes balmats, amb la senzillesa de tot el que és autèntic: l'anís, la ratafia, les cartes, l'olor de cafè, les parets de pintura bufada...

O aquesta pissarra de menú. Fixeu-vos en la salsa oli-oli. ¿Sabeu quina és aquesta salsa i de quina terra ve?

O les dues imatges següents, posades a la porta de dues cofradies religioses del barri vell. Mort, dolor, amargor... Quina visió de la religió!

I aquesta escala (també al casc antic) els esglaons de la qual van cadascun cap on li ve de gust, amb la decoració del segle XX i el regust de les novel·les costumistes:

O la pissarra per atraure clients d'un restaurant; pura filosofia:

En fi, tot això ho vam trobar durant un matí al Càdiz urbà; una de les ciutats més autèntiques d'Andalusia.

.

Vejer de la Frontera. Platja de Bolonia. Viatge a la província de Càdiz (VIII).

.

Vejer de la Frontera

La platja de Bolonia, amb la gran duna al fons

Un altre racó de la platja, amb els ròdols de pedra
per protegir-se del vent i la silueta del Marroc al fons.

El camí que recorre les cales de la

platja de Bolonia quan ens n'anàvem.

Azahara de los Atunes és plena de racons similars a aquest.

Posta a Azahara de los Atunes

Més imatges de Vejer de la Frontera,

el poble més bell de tots els que hem vist aquestes vacances:

Al matí visitem Vejer de la Frontera. Hi arribem cap a les 11:30, i hi descobrim un poble màgic, amb racons cuidadíssims, façanes blanques, fantasies de ceràmica a les teulades, plaques, fonts, palmeres, jardins... L'ajuntament obliga els propietaris a mantenir la façana de color blanc i en bones condicions, i promociona la bellesa urbana amb concursos de carrers i de façanes. La calor, però, es fa insuportable.

Cap a les 13:30, després d'un refrigeri a Vejer i de comprar el diari (fa una setmana que no sabem res del que passa al món) ens en tornem a la Platja de Bolonia, que en ser diumenge està atapeïda de gent. Malgrat la massificació, el naturisme continua existint amb normalitat gràcies a l'autorització clara i manifesta de l'excel·lentíssim ajuntament de Tarifa (tot i que rep la visita d'un munt de gent vestida i a cops poc respectuosa; només a cops, la majoria de vegades el respecte i l'harmonia hi són). Dinem sota el para-sol en un indret ideal per bussejar. La marea és baixa i tenim al davant una llengua de sorra clara de no gaire profunditat envoltada de dues bandes de roques. Hi veiem molts peixos. A la riba l'aigua és prou càlida; en endinsar-nos mar endins es fa més freda.

Després de dinar, mentre la família fa la migdiada, camino en direcció a Tarifa uns dos quilòmetres i arribo a la zona dels fangs (una zona diferent a la de Punta Paloma de l'altre dia). El camí fins arribar-hi, ran d'aigua, és espectacular: dunes, esculleres dins l'aigua, el bosc que baixa de la muntanya i arriba a la sorra... M'empastifo sencer. El camí de tornada al para-sol serveix perquè el fang se m'assequi. Sento la pell tibant per la pressió del fang sec. Descobreixo novament braus a la platja i cavalls al lluny.

Quan vespreja, anem a sopar a Azahara de los Atunes. Abans, però, al mateix Azahara contemplem la posta de sol a la platja prop d'unes barraques.

I això és gairebé tot fins demà.

.

Arcos de la Frontera. Jerez. El Bosque. Grazalema. Ubrique. Alcalá de los Gazules. Viatge a la província de Càdiz (VII).

.

Ubrique

Una altra imatge d'Ubrique

Les següents són de Jerez:

Arcos de la Frontera:

Aquest és el restaurant on vam dinar.

La Serra de Grazalema:

El poble de Grazalema:

Alcalá de los Gazules:

Sortim de ruta. Avui toquen els pobles de l'interior (els “Pueblos Blancos” en diuen). El primer destí és Arcos de la Frontera; però buscant un desviament ens fiquem dins el casc urbà de Jerez i ens hi perdem. Si alguna cosa ens ensenyen els viatges és que perdre's ens permet conèixer espais que potser mai no veuríem si no fos pels errors. Veiem una mica Jerez: una avinguda amb cases senyorials, referències decoratives al vi i als braus, un sol abrusador que cau com una bomba ja de bon matí.
Arribem a Arcos de la Frontera a les 12:30. Deixem un cotxe en un pàrquing, abans d'entrar al casc antic. L'Arcos tradicional són un feix de cases blanques damunt d'una penya. Carrers estrets de façanes clàssiques, d'un blanc que enlluerna; algunes senyorials. Grans pujades. Grans baixades. Al fons de molts carrers, les vistes de les muntanyes de les rodalies. Ens apropem a un mirador que cau vertical damunt d'un penya-segat i l'alçada ens talla la respiració. Menús aparentment baratíssims. Dinem en un restaurant que ens promet un menu de 6,5 euros per cap, i que després de la lletra petita fa que n'acabem pagant deu; això sí, tot molt bo, i servit en un patí interior de decoració islàmica, amb fonts rajant. A la taula del costat de la nostra hi seu una famíla francesa que per edats i perfils podria ser la nostra família d'aqui a set anys.
Després d'Arcos, ens arribem a “El Bosque”, que fa l'efecte de ser el “Matadepera” de la Serra de Grazalema. Cases de luxe amb una arquitectura dins l'estil de la zona. No veiem al Jesulín de Ubrique que es veu que viu aquí. A partir d'aquest poble, la carretera comença a enfilar-se per la “Sierra de Grazalema” enmig d'un paisatge de pics escarpats curulls de boscos, amb una espècie endèmica, el pinsano, que és una mena d'avet. Passem el “Puerto de Boyas” de 1103 metres, on ens aturem i contemplem la cresta d'una falla: dues roques separades unes desenes de metres, i enmig una caiguda immensa que es veu que fa de separació de dues plaques. Llegim que aquesta és una terra de bandolers (almenys, fa segles ho era).
Arribem al poble de “Grazalema”. Ens sorprèn una piscina construida en una balconada damunt d'un espadat. Moltes cases tenen piscines. La calor, malgrat l'alçada, és xafogosa. Ens assabentem que aquest poble és el que té un índex d'aigua caiguda de la pluja més alt de tota la península ibèrica. Tampoc no podem dir que sigui tan verd com Euskadi. Suposo que influeix el fet que l'aigua cau aquí més de cop que no al nord. Aquest poble té una arquitectura popular cuidadíssima: cases immaculadament blanques, sostres de teula rogenca amb una línia blanca assenyalant els límits de cada teulada. Al fons dels carrers, imatges majestuoses dels pics dels voltants (El Pinar de 1648 m). Ens comprem unes peres que resulten indigeribles de tan àcides.
El següent poble és Ubrique, i mentre ens hi acostem escoltem a la ràdio que el partit antitaurí ha aconseguit a Catalunya les signatures suficients per portar al parlament el tema de la prohibició de les curses de braus. Ubrique és un poble profundament taurí. Impressiona el blanc de les cases sota els primers contraforts de la serra de Ubrique.
Ens dirigim a Alcalá de los Gazules per la carretera A375; potser la més salvatge de totes les que hem vist en aquest viatge: boscos, prats, muntanyes, ni un poble, ni una casa; més de 40 quilòmetres de terreny verge on no és gens difícil imaginar-se els bandolers. Un conill ens travessa la carretera i de sort que no l'atropellem.
Arribem a Alcala de los Gazules a les 20:30, i ens fa l'efecte que tornem a l'Espanya de 1960: els avis als carrers, els adults als carrers, els nens als carrers; bars sense cap mena de decoració, simples, autèntics, essencials, barats, familiars. Fa l'efecte que la multitud que omple els carrers, aturada, sense moure's, fent la xerrada, es coneixen tots entre ells, i que quan ens miren pensen tots el mateix: que venim de fora i que som una mena de guiris estranys. Prenem tres refrigeris en un bar fascinant on ens conviden tan sí com no a embotits (en gran quantitat i qualitat), morcilla, botifarra, carn rostida de porc, xoriço. El tracte que ens ofereixen és familiar i acollidor i el preu que ens fan pagar és irrisori.
Tornem esgotats al Bungalow, avui no hem tingut mar, però ha valgut la pena.
Demà serà un altre dia.

.

Més Far de Trafalgar. Viatge a la província de Càdiz (VI).

.

Sòl característic de l'entorn del Far de Trafalgar

Dunes a prop de la platja.

La platja del cantó esquerra del Far, mirant cap a Caños.

Quan vam arribar estava així de solitària,

després es va anar omplint.

Com més cap a Caños t'acostes més gent.

La mateixa platja mirant cap a l'altre cantó,

cap a la corba que envolta el Far.



Un dels penya-segats de la malaguanyada Cala del Aceite.

Després del desplaçament d'ahir a Gibraltar, decidim, aquest matí, quedar-nos a prop de Roche, i fem via cap a la Cala del Aceite, aquella cala que vam visitar els primers dies i que vam verificar que havia perdut l'encant natural inicial que la nostra guia (elaborada amb informacions de fa set anys) ens prometia.

Hi hem tornat una mica perquè ens agrada variar, i no centrar-nos sempre en el mateix; conèixer estils diferents (a mi personalment reflexionar, dins el terreny mateix, del que podria haver estat una cala i no és), i perquè el meu fill intuia per la geologia de la cala que s'hi podria bussejar. I el que vam veure els primers dies es confirma: una cala amb guingueta (xiringuito en argot popular), amb un gran cartell de Coca Cola, amb usuaris amb nevera, cadires, taules (no m'estranyaria que un dia algú portés la tele)... De bussejar, res de res; l'aigua és tèrbola, potser per la proximitat del port de Roche. En pocs minuts la platja s'omple d'una manera que semblava impossible que es pogués omplir. Resten traces inequívoques d'una bellesa que un dia fou i que avui ja és vestida o embrutada. Les parets dels penya-segats són d'un vermell intens (jo, més que Cala del Aceite, li diria Cala Roja, o Cala del Óxido). Avui, dalt del penya-segat s'hi veu una barana de fusta i els morros dels cotxes del pàrquing, amb el rerefons d'una música rítmica i mediocre, el xivarri dels qui van a la platja com si anessin al parc de davant de casa, a un passeig marítim o a la plaça d'un poble a menjar pipes. No hi ha mística. No hi ha cap mena de comunió amb una natura disfressada, allunyada, ignorada. No hi ha poesia. I fa molta pena pensar tot el que era fa molt pocs anys, quan els accessos estaven per construir, quan la massificació encara no havia arribat.

A les 12:30 tornem al bungalow: refrescada a la piscina i dinar.

Havent dinat, en comptes de fer la migdiada, agafem el cotxe i cap al sud. Explorem la platja de El Palmar, sense gairebé cap edificació, però plena de cotxes aparcats, guinguetes i molt molt massificada. Terra endins s'intueixen una mena de cases baixes amb un jardí ampli, com si fossin de pescadors; però estan tan espaiades, enmig de camps, i n'hi ha tan poques, que fa l'efecte que són en un hort o en un prat més que no pas en una “pedania”. La platja no s'acaba mai, la massificació tampoc. El camí sense asfaltar a través del qual avancem amb el cotxe afavoreix que la massificació arribi a aquests indrets.
Tornem a la carretera i ens atansem a la zona del Far de Trafalgar. Aquesta vegada en lloc de posar-nos a la platja del Far (la de la dreta del far mirant al mar) ens posen a la que queda a l'esquerra del Far, que és molt més calmada i d'aquesta manera podem capbussarnos i veure peixos amb les ulleres. En aquest indret la costa fa uns girs capriciosos que arriben ben bé a sota del far, en unes petites cales; per això a aquesta platja també se li diu Platja de la Corba.
I així acabem el dia.
Fins demà.

.