Gibraltar. Punta Paloma. Viatge a la província de Càdiz (V)

En deixar el cotxe a la carretera, a prop de la zona militar,

aquest és l'aspecte que presentava el bosc.

A cops tocava pujar

Però la mar semblava que no arribava mai.

Darrere la duna aparegué la primera cala.



Ara unes quantes imatges de Gibraltar:

Avui sí, avui toca Gibraltar. Amb els DNI gairebé a la boca ens plantem a les dotze davant la reixa. El policia espanyol es mira les fotos dels carnets i després ens mira la cara. La noia policia britànica es mira els carnets i després ens mira la cara. Fem una mica el pallasso i cantem “God save the queen” i “She wants you yeh yeh yeh”. Avancem per aquesta mena de territori que se'ns feia difícil d'imaginar i deixem el cotxe al pàrquing ICC, a la cinquena planta d'un edifici de rampes on es circula per l'esquerra. Sortim al carrer i descobrim els signes identitaris urbans britànics: les cabines de telèfon d'un vermell pujat amb un disseny força clàssic, l'oficina de correus, els cascs dels Bobbies, el panotxa dels cabells dels escolars uniformats, anglès aquí i anglès allà, banderes, edificis britànics, rètols... A banda dels aromes del Foreign Office, hi trobem també una mena d'Andorra xafogosa: aparadors curulls de begudes alcohòliques, tabac, rellotges, perfums, cosmètics.
Dinem amanides d'uns tuppers, asseguts a terra en una plaça força senyorial, davant del Hall City. El meu fill pregunta per les mones, però es veu que estan a dalt de la Roca, i ens hem de conformar amb una moneta de peluix que si li prems la panxa riu i diu “hello”. NO pugem al telefèric que puja a la roca perquè fa molta calor, però molta... molta calor. Caminem una mica per uns carrerons estrets, amb edificis antics de façanes blanques, potser l'únic racó que evidencia un passat medieval hispànic o musulmà.

Tornem a Espanya i ens n'anem a Punta Paloma, la continuació de la platja de Bolònia, a Tarifa (ho recordeu d'ahir?). Deixem el cotxe a la carretera, prop de l'entrada a una zona militar, en un espai atapeït de boscos. Entrem dins el bosc, sense saber ben bé on anem, una mica intuint la direcció del mar; quina meravella de natura: arbres, obagues, sorra, dunes que pugen i tornen a baixar, més arbres, i sempre baixant i baixant. Ens fa una mica de basarda la tornada (¿Serem capaços de tornar al cotxe o ens perdrem?) Tampoc no sabem, en aquest moment, on sortirem; potser a una zona rocosa inaccessible, o el que és pitjor... a una platja tradicional i consumista (aquesta última possibilitat no era gaire probable donada la virginitat natural del paisatge). A l'últim arribem a un reguitzell de cales de sorra fina, dunes, parets de fang amb propietats terapèutiques, harmònica convivència entre nuesa i banyadors. Com més cap a Bolònia s'avançava, menys banyadors, com més cap a Valdevaqueros, menys nuesa.
Ens instal·lem. El Marc caça deu crancs i després els torna a deixar a anar perquè puguin viure. Un pescador treu un pop immens. Hi ha gent que es cobreix el cos de fang.
Tornem al cotxe, i el camí ens resulta més fàcil de trobar del que pensàvem; però això sí, tot és pujada.A les deu, com gairebé sempre, som al Bungalow sopant; i després a dormir que estem esgotats.

.