Arcos de la Frontera. Jerez. El Bosque. Grazalema. Ubrique. Alcalá de los Gazules. Viatge a la província de Càdiz (VII).

.

Ubrique

Una altra imatge d'Ubrique

Les següents són de Jerez:

Arcos de la Frontera:

Aquest és el restaurant on vam dinar.

La Serra de Grazalema:

El poble de Grazalema:

Alcalá de los Gazules:

Sortim de ruta. Avui toquen els pobles de l'interior (els “Pueblos Blancos” en diuen). El primer destí és Arcos de la Frontera; però buscant un desviament ens fiquem dins el casc urbà de Jerez i ens hi perdem. Si alguna cosa ens ensenyen els viatges és que perdre's ens permet conèixer espais que potser mai no veuríem si no fos pels errors. Veiem una mica Jerez: una avinguda amb cases senyorials, referències decoratives al vi i als braus, un sol abrusador que cau com una bomba ja de bon matí.
Arribem a Arcos de la Frontera a les 12:30. Deixem un cotxe en un pàrquing, abans d'entrar al casc antic. L'Arcos tradicional són un feix de cases blanques damunt d'una penya. Carrers estrets de façanes clàssiques, d'un blanc que enlluerna; algunes senyorials. Grans pujades. Grans baixades. Al fons de molts carrers, les vistes de les muntanyes de les rodalies. Ens apropem a un mirador que cau vertical damunt d'un penya-segat i l'alçada ens talla la respiració. Menús aparentment baratíssims. Dinem en un restaurant que ens promet un menu de 6,5 euros per cap, i que després de la lletra petita fa que n'acabem pagant deu; això sí, tot molt bo, i servit en un patí interior de decoració islàmica, amb fonts rajant. A la taula del costat de la nostra hi seu una famíla francesa que per edats i perfils podria ser la nostra família d'aqui a set anys.
Després d'Arcos, ens arribem a “El Bosque”, que fa l'efecte de ser el “Matadepera” de la Serra de Grazalema. Cases de luxe amb una arquitectura dins l'estil de la zona. No veiem al Jesulín de Ubrique que es veu que viu aquí. A partir d'aquest poble, la carretera comença a enfilar-se per la “Sierra de Grazalema” enmig d'un paisatge de pics escarpats curulls de boscos, amb una espècie endèmica, el pinsano, que és una mena d'avet. Passem el “Puerto de Boyas” de 1103 metres, on ens aturem i contemplem la cresta d'una falla: dues roques separades unes desenes de metres, i enmig una caiguda immensa que es veu que fa de separació de dues plaques. Llegim que aquesta és una terra de bandolers (almenys, fa segles ho era).
Arribem al poble de “Grazalema”. Ens sorprèn una piscina construida en una balconada damunt d'un espadat. Moltes cases tenen piscines. La calor, malgrat l'alçada, és xafogosa. Ens assabentem que aquest poble és el que té un índex d'aigua caiguda de la pluja més alt de tota la península ibèrica. Tampoc no podem dir que sigui tan verd com Euskadi. Suposo que influeix el fet que l'aigua cau aquí més de cop que no al nord. Aquest poble té una arquitectura popular cuidadíssima: cases immaculadament blanques, sostres de teula rogenca amb una línia blanca assenyalant els límits de cada teulada. Al fons dels carrers, imatges majestuoses dels pics dels voltants (El Pinar de 1648 m). Ens comprem unes peres que resulten indigeribles de tan àcides.
El següent poble és Ubrique, i mentre ens hi acostem escoltem a la ràdio que el partit antitaurí ha aconseguit a Catalunya les signatures suficients per portar al parlament el tema de la prohibició de les curses de braus. Ubrique és un poble profundament taurí. Impressiona el blanc de les cases sota els primers contraforts de la serra de Ubrique.
Ens dirigim a Alcalá de los Gazules per la carretera A375; potser la més salvatge de totes les que hem vist en aquest viatge: boscos, prats, muntanyes, ni un poble, ni una casa; més de 40 quilòmetres de terreny verge on no és gens difícil imaginar-se els bandolers. Un conill ens travessa la carretera i de sort que no l'atropellem.
Arribem a Alcala de los Gazules a les 20:30, i ens fa l'efecte que tornem a l'Espanya de 1960: els avis als carrers, els adults als carrers, els nens als carrers; bars sense cap mena de decoració, simples, autèntics, essencials, barats, familiars. Fa l'efecte que la multitud que omple els carrers, aturada, sense moure's, fent la xerrada, es coneixen tots entre ells, i que quan ens miren pensen tots el mateix: que venim de fora i que som una mena de guiris estranys. Prenem tres refrigeris en un bar fascinant on ens conviden tan sí com no a embotits (en gran quantitat i qualitat), morcilla, botifarra, carn rostida de porc, xoriço. El tracte que ens ofereixen és familiar i acollidor i el preu que ens fan pagar és irrisori.
Tornem esgotats al Bungalow, avui no hem tingut mar, però ha valgut la pena.
Demà serà un altre dia.

.