Vejer de la Frontera
La platja de Bolonia, amb la gran duna al fons
Un altre racó de la platja, amb els ròdols de pedra per protegir-se del vent i la silueta del Marroc al fons.
El camí que recorre les cales de la 
Azahara de los Atunes és plena de racons similars a aquest.
Posta a Azahara de los Atunes
Al matí visitem Vejer de la Frontera. Hi arribem cap a les 11:30, i hi descobrim un poble màgic, amb racons cuidadíssims, façanes blanques, fantasies de ceràmica a les teulades, plaques, fonts, palmeres, jardins... L'ajuntament obliga els propietaris a mantenir la façana de color blanc i en bones condicions, i promociona la bellesa urbana amb concursos de carrers i de façanes. La calor, però, es fa insuportable.
Cap a les 13:30, després d'un refrigeri a Vejer i de comprar el diari (fa una setmana que no sabem res del que passa al món) ens en tornem a la Platja de Bolonia, que en ser diumenge està atapeïda de gent. Malgrat la massificació, el naturisme continua existint amb normalitat gràcies a l'autorització clara i manifesta de l'excel·lentíssim ajuntament de Tarifa (tot i que rep la visita d'un munt de gent vestida i a cops poc respectuosa; només a cops, la majoria de vegades el respecte i l'harmonia hi són). Dinem sota el para-sol en un indret ideal per bussejar. La marea és baixa i tenim al davant una llengua de sorra clara de no gaire profunditat envoltada de dues bandes de roques. Hi veiem molts peixos. A la riba l'aigua és prou càlida; en endinsar-nos mar endins es fa més freda.
Després de dinar, mentre la família fa la migdiada, camino en direcció a Tarifa uns dos quilòmetres i arribo a la zona dels fangs (una zona diferent a la de Punta Paloma de l'altre dia). El camí fins arribar-hi, ran d'aigua, és espectacular: dunes, esculleres dins l'aigua, el bosc que baixa de la muntanya i arriba a la sorra... M'empastifo sencer. El camí de tornada al para-sol serveix perquè el fang se m'assequi. Sento la pell tibant per la pressió del fang sec. Descobreixo novament braus a la platja i cavalls al lluny.
Quan vespreja, anem a sopar a Azahara de los Atunes. Abans, però, al mateix Azahara contemplem la posta de sol a la platja prop d'unes barraques.
I això és gairebé tot fins demà.
.
1 comment:
Hace unas semanas estuve por ahí, y recorrí los mismo lugares, prácticamente, que has recorrido tú. He venido enamorado de aquella parte de Andalucía. Creo que no tardaré mucho en volver.
Una forta abraçada des de Andalucía.
Post a Comment