Tarifa. "PLaya de Bolonia" Posta al Far de Trafalgar. Viatge a la província de Càdiz (IV)

.

Platja de Bolònia, amb la gran duna al fons,

a l'altra banda de la badia. Fixeu-vos com n'és de solitària

quan camines una mica cap a Tarifa.

El far de Trafalgar a la posta.

Pintada anunciant la platja naturista

amb la cara del Bob Marley.

Foto presa amb els peus dins l'aigua a la platja de Bolònia.

Observeu la transició entre la natura del bosc i la natura de la platja.

Primer racó de la platja de Bolònia després de la pintada;
nosaltres vam seguir molt més enllà.

Cantó mediterrani de la Punta Marroquí a Tarifa.

Carrers de Tarifa

La carretera que uneix l'illa de Tarifa (la punta marroquí)

amb la ciutat de Tarifa. A la vostra esquerra, l'oceà Atlàntic,

a la dreta la mar Mediterrània.

L'aigua de Tarifa és molt transparent.

Una cantonada de Tarifa

Porta de tarifa

Fem via cap a l'Estret, amb la intenció de passar a Gibraltar, però en arribar a Tarifa ens adonem que ens hem deixat els carnets de identitat.
Ens quedem a Tarifa, i realment l'oblit ha valgut la pena; el més probable és que si avui haguéssim anat directes a Gibraltar, ens hauríem perdut aquesta meravella de poble.
Com us podria descriure Tarifa? Edificis colonials, murallams, cases blanques, carrers estrets d'estil àrab, portes d'agulla, frescor d'oasi enmig d'una calor indescriptible, parterres de flors davant la blancor enlluernant de les façanes, pobresa i carisma, antiguitat i barreja de cultures: Àfrica, Europa, Anglaterra, l'Islam i la Cristiandat, l'idealisme humà dels hippies, el surf i els mercats marroquís, els caçadors d'imatges de balenes, el mar profund i obscur, immenses platges de dunes que es perden nord enllà, la punta marroquí i a l'altra banda el Marroc, immens i seductor.
La punta marroquí és una illeta, unida a Tarifa per una carretera estreta que té mar a banda i banda; mirant al Marroc, a l'esquerra de la carretera hi ha el Mediterrani, i a la dreta l'Atlàntic. L'illa és ocupada del tot per una fortificació militar que té al dessota petites cales d'aigua cristallina. Ens fa riure un rètol on s'indica que està prohibit portar el cavall a la platja.
Al port de Tarifa hi veiem un ferry enorme que promet viatges de 35 minuts fins a Tanger. L'aigua del port, malgrat la profunditat, és sorprenentment transparent. Sabem, pels mapes, que ben a prop de la costa, mar endins, les profunditats es fan vertiginoses; som a frec del fons del mar. Sabem també, que a pocs quilòmetres cap al sud-est, mar endins, hi ha enfonsat, des de fa tres segles, el Sussex, amb deu mil milions d'euros en llingots d'or. Sembla que hi ha una empresa caça-tresors que el té localitzat i que està esperant els permisos internacionals, i les disposicions legals, per recuperar-lo. A banda del Sussex hi ha un feix més de vaixells enfonsats per aquesta zona; llàstima que amb les ulleres de bussejar no puc arribar gaire avall.

Dinem en un restaurant italià. Menjo lassagne, massa forta en tomàquet. Prenem després un cafè en un bar del nucli vell de Tarifa.
Ens dirigim tot seguit a una de les platges del terme municipal de Tarifa. Per arribar-hi agafem la carretera de tornada, la que va de Tarifa cap a Cádiz, i ens desviem en una cruïlla que té un gran senyal anunciant la platja de Bolònia. La carretereta s'enfila per un turó clapat d'arbusts i alguns pins. De tant en tant, vaques i braus. Al capdamunt del turó, unes roques de formes estranyes. Un cartell ens informa que ens trobem al “Parque Natural del Estrecho”.

La carretera arriba al punt de màxima alçada, i comença a baixar en direcció a l'oceà. Arribem a la “pedania” de Bolonia, amb la platja del davant mateix de la carretera atapeïda de gent. A la dreta, mirant la mar, una duna gegantina de sorra groga s'enfila per un turó uns quants metres, potser cent o dos-cents. Ens desviem cap a l'esquerra, mirant la mar, fins al final del camí asfaltat, seguint les indicacions d'una guia elaborada amb l'ajut d'internet setmanes abans de començar el viatge. Deixem el cotxe en un pàrquing; un senyor amb gorra ens ven un tiquet (voluntari) per un euro. Agafem el camí que va del pàrquing (una esplanada de terra) cap a la platja.

El camí travessa mates de figueres de moro, arbusts baixos, alguns ginebrons, munts de sorra, terra, roques. En arribar a la platja, una gran pintada damunt d'unes runes anuncia que l'excel·lentíssim ajuntament de Tarifa autoritza el nudisme en aquesta platja. I certament, des d'aquest punt cap a l'esquerra en direcció a Tarifa, gairebé no hi ha banyadors. Ens donem un petit ensurt perquè al costat nostre hi apareix un brau negre, amb unes banyes enormes, passejant tranquil·lament ran de la platja. L'ignorem i afortunadament ell també ens ignora.

Caminem arran d'aigua, en direcció a Tarifa, i a partir d'aquí la platja adquireix unes característiques virginals: no hi ha guinguetes, ni cabanes, ni edificacions de cap mena. La sorra és finíssima i puja cap a la muntanya en forma de dunes. Sovint, un bosc de pins baixa fins a la platja; per damunt, sempre el turó immens, amb les roques belles i estranyes.

Caminem tant i tant, que gairebé ja no hi trobem ningú a la platja. Estem en una platja bellíssima, edènica, només per a nosaltres sols. Podríem continuar caminant. El mapa ens indica que si avancéssim cinc quilòmetres més, arribaríem a Punta Paloma i a la "ensenada de Valdevaqueros", que estan dins del “Parque Natural de l'Estrecho” i que probablement no hi trobaríem ningú, o ben poca gent. Potser un dia d'aquests ens hi atansarem. La costa, dins la mar, dibuixa a voltes figures capricioses amb les roques, que plantades enmig de la sorra semblen escultures d'algun artista contemporani.

Ens sorprèn el galop d'uns cavalls; ens girem i descobrim uns genets cavalcant vers nosaltres. Veiem, poc després, una parella que s'acosta passejant per la riba; van nus i amb el cos cobert de fang de cap a peus. Ens expliquen que uns quilòmetres enllà hi ha un penya-segat del qual es pot extraure fang, i que és bo per la pell. Ens proposem d'anar-hi un dia d'aquests, perquè en aquest moment cau un sol abrusador i els nens estan cansats.
Ens instal·lem aquí mateix, en aquesta platja preciosa, i només per a nosaltres; amb Àfrica al davant i envoltats de natura. I esdevé un d'aquells moments estranys, capaços de definir unes vacances senceres; unes hores escadusseres que es fan eternes en el bon sentit de la paraula. L'instant s'apodera de la percepció del temps i ens regala un benestar que el llenguatge no pot transmetre.
Recollim petxines de formes curioses, caragols força diferents als mediterranis, restes d'una biologia desconeguda per a nosaltres. Juguem una estona a pilota.
Cap a les 20:00 deixem la platja i resseguim la carretera que va de Tarifa a Azahara de los Atunes i a Barbate. Restem impressionats davant els quilòmetres ii quilòmetres de zona natural ran de la costa, sense ni una edificació, amb la carretera força lluny de la platja: boscos, prats ramaders, dunes...
Ens aturem a Barbate a comprar uns entrepans freds. Continuem fins a caños de Meca, i d'allà al Far de Trafalgar.

Contemplem la posta de sol arran d'aigua, al far de trafalgar, damunt d'una duna. A sota nostre, la musiqueta hippy d'un Chill Out i el xicot de les bombolles de l'altre dia, venedors de braçalets de cuir, un fum sospitós, gairebé una fragància, i el far de Trafalgar enrogint davant nostre. Havent sopat, els nens juguen a rodolar per les dunes. En Marc fa el pallasso; la Martina se'l mira i riu.

.