Amic Benet XVI, l'altre dia vas dir que el mal profund, arrelat a l'ésser humà i a la història, és la separació de déu; l'orgull pretensiós que tenim els humans d'actuar sols, deixant de banda déu; el poder que intentem posseir damunt de la vida, competint amb déu i ocupant el seu lloc; la supèrbia de decidir el que és bo i el que és dolent. Permet-me, si et plau, que et manifesti el meu desacord. En la meva modesta opinió, no hi ha més opció que actuar sols, perquè, a efectes pràctics, estem sols.
Davant l'arbitrarietat amb la qual un volcà, un terratrèmol o un càncer, actuen damunt les persones, independentment de si són més o menys bones, o de si demanen o no ajut a déu en les seves desgràcies, no ens queda més opció que treballar ben sols per aconseguir una vida millor pels nostres congèneres. L'opció d'esperar, sense fer res, que déu solucioni els nostres problemes, i la il·lusòria esperança que retroni la seva veu des del cel per dir-nos què és el que és bo i què és el que és dolent, no és una opció ni madura ni honesta. Hem rebut de l'evolució filogenètica la capacitat de comprendre, amb esforç i amb mètode, els mecanismes que governen els fenòmens que ens envolten. Aquesta és una capacitat que ens ha estat atorgada per la natura i que tenim l'obligació de fer servir, sense que ens tremoli el pols, al servei de la dignitat de les persones. Déu no ens regalarà la vacuna contra el càncer o la regeneració d'òrgans a partir de les propietats de les cèl·lules mares. Hem d'aprendre a controlar els mecanismes de la vida per a millorar-la. D'altra banda, en el nostre dia a dia, déu no baixarà a fer de jutge ni de legislador per a decidir quins comportaments cal prohibir i quins altres cal permetre dins les nostres societats; els estats que han pretès posar la suposada voluntat de déu dins dels seus codis civils i del seu sistema penal han esdevingut, i esdevenen, estats de terror i d'injustícia, on les persones no tenen llibertat per a pensar, per a crear, per a viure, per a decidir, i on la mort i la tortura són el pa de cada dia. Ningú no té el monopoli de la bondat i de la maldat dels actes. Ningú no té via directe amb un déu que, per ara, calla; i quan suposadament déu parla per boca d'il·luminats i de visionaris, la història s'encarrega de demostrar amb els esdeveniments que no era ell qui parlava per les seves boques. Imposar una moral és un acte de supèrbia descomunal. Fer-la complir amb violència, bo i excusant-se en el fet que suposadament és paraula de déu, és una forma perversa de prendre el nom de déu en va per a sotmetre les persones a visions de la vida subjectives i discutibles. L'ésser humà té l'obligació d'organitzar-se i de conviure en pau sense imposar una o una altra visió de la religiositat i de la moral a ningú. L'ésser humà ha de destriar els actes permesos i els prohibits no en funció de cap dogma religiós o cultural sinó aplicant els principis que procuren una societat lliure i digna, amb la vocació de procurar la felicitat per tots.
Enmig de l'aparent buidor de l'univers, l'única resposta coherent que té la persona humana és la decisió d'actuar amb maduresa i amb seny per posar les seves potencialitats al servei de la recerca del misteri des mecanismes que ens situen a l'atzar del salts quàntics. La comprensió d'aquests misteris és l'eina que ens permet millorar la vida. La veritat ens fa lliures. Estem sols davant d'aquests fenòmens, no pas per decisió nostre, i sols els hem de resoldre, perquè ningú més no ha fet acte de presència fins ara per ajudar-nos en aquest camp. Tenim l'obligació de destriar els actes bons dels dolents en funció de com afecten als qui ens envolten i al bé comú, i no pas seguint cap codi moral suposadament diví.
I el paradoxal és que, bo i el seu silenci, si déu existeix, no hi ha cap mena de separació entre ell i nosaltres. Ell ha permès un univers que després de quinze mil milions d'anys de canvis ens ha fet com som. Ell és responsable de la nostra intel·ligència, dels gens que ens empenyen a créixer i a expandir-nos, del nostre desig de felicitat, de l'anhel que ens mou a progressar i a ser lliures, de la capacitat de raonar i d'entendre la lògica dels fenòmens, de la possibilitat d'estimar sense por i en llibertat. Ell ha creat els nostres cossos tal com són: esclat de bellesa, estacions receptores de l'ordre extern, artistes creadors de models esclatants de llums, sons, colors, gustos i tactes, creadors de fantasies i de somnis. Ell ha procurat la capacitat que tenim d'imaginar. Ell ha establert el sexe i totes les seves variants; les còmodes i les incòmodes; les que s'emmotllen a la societat on brollen i les que converteixen els individus que les posseeixen en marginats socials. Déu no ha instituït els colors, sinó l'arc de Sant Martí. Déu no ha creat línies rectes, sinó corbes, punts, fronts d'ones, multiplicitat d'històries possibles en un univers quàntic i indeterminat. Déu va pensar en Picasso, en Brossa, en Voltaire, en el meu veí, en tu, en mi, i en tots els que vindran algun dia, abans que tot fos... El déu que viu en silenci fa que, amb el seu silenci, estiguem sols; no som nosaltres, Benet, els quí volem estar sols, és ell el qui calla; és ell que amb el seu silenci fa que no tinguem més opció que sortir-nos-en sols; ho deu voler així. Potser rere el silenci arribarà la seva veu, la veu de déu, però nosaltres ja haurem donat el primer pas, que és ser madurs, treballar amb les capacitats rebudes, i no tenir por, no tenir gens de por, perquè, malgrat tot, l'existència és bellíssima i l'agraïm amb tot el nostre ésser.
