Igual com em resultan interessants i misteriosos els casos de les aparicions marianes i angèliques, més o menys harmòniques amb la doctrina cristiana (un altre tema és que me'ls cregui), em resulten també força curiosos i desconcertants els fenòmens de difícil explicació que contradiuen la doctrina oficial catòlica. Aquest és el cas de Cameron Macaulay, un nen del Regne Unit la història del qual ha estat publicada pel diari “The Sun”.
El cas és que el nen, des que va començar a parlar, explicava continuament que tenia una altra família en una altra casa, en una illa, lluny d'on vivia. A mesura que es va anar fent gran va anar recordant més detalls de la seva antiga vida, fins al punt de poder recordar noms, llocs, paisatges... De primeres els seus pares es van pensar que el nen tenia algun problema psiquiàtric; el seu metge, però, va voler contrastar el relat de la criatura, i va viatjar, juntament amb el nen, a l'illa on ell deia que havia viscut amb la seva família. La descripció d'en Cameron va coincidir amb allò que van trobar; fins i tot els noms de les persones que ell recordava van ser verificats, ja que coincidien amb persones reals que havien viscut seixanta anys abans a la casa que ell va assenyalar.
El cas no és únic. A l'Índia, a l'època de Gandhi, hi va haver una situació similar; i hi ha més exemples.
Com sempre, em limito a resumir els fets, convençut que hi ha una explicació científica per a tot plegat. Algú va dir un dia que la màgia és aquella part de la ciència que encara no sabem explicar; del cas sobre el que escric avui, potser, podríem afirmar el mateix.
Us deixo uns quants enllaços perquè esbrineu més coses:
http://www.lagranepoca.com/articles/2007/07/24/983.html
La publicació a The Sun:
Algunes troballes a Youtube:
.
1 comment:
A mi aquest tema em tiba molt. M'encanta i m'engresca. La meva germana, per exemple, somia abans les calamitats familiars, sovint amb pèls i senyals. Jo, saps, penso que l'explicació rau en el temps. El temps no existeix més que a les nostres ments, com una manera d'assumir la nostra càrrega física. Jo crec que tot passa alhora i ara mateix ( ho vaig llegir a Hawking, crec; no entenc del tot les seves raons, però m'encanta pensar-ho, no sé perquè )Llavors, és molt normal que a cada "moment" de la nostra "vida" o "vides" ( he escrit una burrada sobre la reencarnació al meu relat Por ( Petit diccionari), si et fa gràcia mirar-ho) sabem, amb certesa, què "ha passat", què "passa" i què "passará". En fí, jo ja m'entenc. Vull dir que el tema és molt llaminer. Una porta oberta al cel de les meravelles. Una abraçada i felicitats pel blog, és molt interessant.
Silvia
Post a Comment