Esculls

.

La navegació està amenaçada per una bonior d'esculls incontrolables i imprevisibles; però si naveguem espaordits, mai no tindrem prou serenor per a esquivar-los, ni prou coratge per evitar l'enfonsament en cas d'ensopegar. I de cap manera no podem renunciar al viatge, se'ns endú endavant, i negar-se a viatjar significa llençar-se de cap contra els esculls i concedir-los la victòria abans d'hora.

.

“La ola” (Die Welle) del director Dennis Gansel

.

A banda de la trama central de la pel·lícula, l'obra també descriu amb eficiència el teixit social de l'Alemanya d'avui dia, i torna a plantejar el trauma encara no superat del nazisme; el complex de culpa, o la comprensió de per què va passar tot el que va passar.
Molt adequada pels professors que vulguin explicar als seus alumnes de batxillerat els mecanismes del feixisme, o, en general, els mecanismes que fan que qualsevol col·lectiu de persones pugui arribar a tenir una consciència de grup tan gran, que arribi a excloure o menysprear els qui no en formen part. Així, al llarg de la narració de la història (basada en fets reals), apareix, com element agombolador dels membres del grup, la defensa dels integrants de la organització, la uniformitat, la intolerància enfront les diferències i les individualitats, la submissió de la llibertat individual als interessos del col·lectiu, l'arranament de qualsevol diferenciació personal en benefici dels senyals identitaris del grup.
En el fons, qualsevol grup pot descobrir en si mateix, trets comuns, paral·lelismes inquietants, amb el col·lectiu que protagonitza la pel·lícula; el problema esdevé quan aquesta similitud és excessiva.
La pregunta que ens hauríem de fer després de veure la pel·lícula és: ¿hem participat alguna vegada en algun projecte, partit, agrupació, associació... que ens hagi portat a sentir-nos, ni que sigui en dosis molt petites, com els personatges d'aquesta història?
.

“No es país per a vells” (No Country for Old Men) de Cormac McCarthy.

.

Frases curtes. Descripcions austeres, essencials. Canvi ràpid d'escena i d'explicació. No dóna temps a que el lector s'emfarfegui o s'avorreixi. Tampoc no elimina les descripcions ni els discursos narratius.
A banda de ser una història sòrdida de lluita pels diners, és també una reflexió sobre la vida i els principis que la poden regir, que són diferents per a cada persona. És la descripció d'unes existències grises, que freguen la misèria, que es capbussen en la mala sort i en el dolor, que juguen amb el destí, que esdevenen jocs del destí, com fulles batudes per un vent boig, arbitrari, il·lògic, atzarós, a voltes irònic, i sempre cruel. Una autoestopista que sense saber-ho es troba amb la mort, purament per un atzar estrany. Una figura gris i amoral, ex combatent del vietnam, que escull apropiar-se d'un tresor que sense saber-ho també significarà la seva fi, i la fi de les persones que importen dins la seva existència. Un xèrif que s'ho mira tot amb una actitud escèptica, estoica i alhora afectada; amb una filosofia vital essencial, útil i pràctica, amb un punt de poesia, que unida a l'austeritat de pensaments la converteix en quelcom proper a la mística; una mística bastant orfe de sentiment. En el fons, el llibre ofereix un mostruari de personatges similars al desert que habiten: clars, definits, errants a voluntat, nihilistes a consciència, erms, eixuts, inhumanament humans, humanament inhumans; animals racionals que lluiten per sobreviure i que acaben morint precisament en l'intent de sobreviure.
L'obra és la descripció d'un país esquerp i pragmàtic com els escorpins del desert, i convida a una reflexió sobre el valor dels principis; un valor relatiu i probablement estèril, si no se sotmeten, aquests principis, a l'amor, que sense aparèixer enlloc a l'obra, s'intueix com la solució i la resposta a tanta duresa.

.

“El professor” (The teacher man) de Frank McCourt

.

M'ha arrossegat endavant sense poder-ho evitar, la qual cosa diu molt d'aquest llibre, escrit amb un llenguatge generós, llarg, desimbolt, que combina la narració dels esdeveniments amb reflexions sobre la vida de mestre, la preparació fins arribar-hi (poc ortodoxe en el cas del protagonista), la progressiva transformació del professor cap a la creació literària, les anècdotes del dia a dia dels professors (aquí m'hi he sentit plenament identificat).

Al costat de la tasca de professor, hi ha la vida personal de l'ésser humà, la seva cultura irlandesa, l'educació integrista catòlica a la qual va ser sotmès de nen i que d'alguna manera el persegueix allà on va com un segell, com un substrat, la seva vida sexual plena de liberalitat, la repressió i el sofriment com a motor de la creació literària, la seva consciència social.
Tot això, sumat al fet que el llibre és autobiogràfic, i que l'autor va publicar la seva primera novel·la (Les cendres d'Àngela) als seixanta-sis anys, converteixen aquesta obra en indispensable.

A banda de tot això és apassionant, divertida, interessant, no avorreix en cap moment, i està molt i molt ben escrita.
Recomano molt especialment les vint darreres pàgines; però no només les vint darreres, s'hi ha d'arribar. En elles queda manifesta com ha de ser la tasca d'un escriptor, la capacitat d'explicar la intensitat de les percepcions de la vida, les percepcions que no són fàcils de descriure en tota la seva dimensió, però que són tan intenses que donen forma a la vida sencera en el moment en què esdevenen. No es tracta de mastegar sentiments, sinó de ser capaços de comunicar tota la dimensió d'una experiència a través de l'escriptura. Recomano el passatge on es relaciona Armstrong i la mort d'un pare. Aquestes últimes vint pàgines són sens dubte un manual literari de primera magnitud.
I és que el llibre, a banda de ser una novel·la entretinguda, és un manual d'escriptura, és un llibre per llegir i rellegir, una obra per tenir-la ben a mà al despatx de creació, i estudiar-la sovint.
Tinc pensat de fer un resum de l'essencial sobre literatura de les últimes vint pàgines: els escriptors que esmenta, les idees essencials que expressa. I aquest resum me'l llegiré sovint. Faré el mateix amb les idees sobre educació, les quals són prou sucoses com per fer-ne una tesi.
Us la recomano; especialment als professors, als escriptors, als irlandesos, o als que heu rebut una educació catòlica intensa.

.

Listorreta; paisatges d'Akelarre.

.

Aprofito que sóc a Euskadi per fer una mica de propaganda dels llocs interessants, i sovint desconeguts, que hi ha per aquí.

Concretament al nord de Guipúscoa, més enllà d'Oiartzun, més amunt de Listorreta, no gaire lluny de les "Penyes del Faig", hi ha un entramat de camins bosquerols que envolten i pugen petits cims (els últims contraforts dels Pirineus que s'endinsen al Cantàbric). Els turons estan tapissats de boscos de fulla caduca, força densos, que dibuixen paisatges propis de bruixes i aquelarres. Us deixo unes quantes fotografies que he fet aquesta setmana. Com sempre, les podeu fer servir al vostre gust sense por; sempre que no les feu servir per fer mal.

.

Enyor d'un Nadal impossible

.

Hi ha un altre Nadal, perdut als racons més bells del Cap de Creus. Un Nadal que hauria de durar tot l'any. Un Nadal pobre del que es compra i ric del que es gaudeix. Un Nadal sense por i sense embaf. És a l'abast de tothom, i ningú no el pren.

"Hi ha un racó,
malgrat el fred,
on tot és pur.
La llum i l'ull,
la pell i el vent,
la mar i el roc.
I el joc del verd,
i el ball del boig,
i el crit de goig
del nen i el vell.
Hi ha un racó
on tot és bell.

Hi ha un racó,
malgrat la por,
on tot és pau.
El nu i el cru,
el brum i el bat,
el cor i l'or.
Rere el vaivé
del vidre encès,
no hi guardo res:
un peix i un pop,
un cop de sort,
un poc de tot.

Hi ha un racó,
sense embalums,
ni tips ni taps
de cava brut,
ni panxes plenes,
ni goluts,
ni mocs ni baf,
ni nens pansits
de tants delits.
¿Què hem fet tan farts
tan cecs tan muts?"

.

Declaració d'independència

.

La declaració d'independència dels Estats Units la trobo força actual. No us sembla?
A mi em resulta familiar no sé ben bé per què:

"Mantenim com evident que tots els homes han estat creats iguals, que han estat dotats pel seu Creador amb certs drets inalienables, entre ells els drets a la vida, a la llibertat i a la cerca de la felicitat. És per assegurar aquests drets que s'ha instituït el govern entre els homes, derivant els seus poders del consentiment dels governats. Quan una forma de govern esdevé destructiva d'aquests objectius, el poble està en el seu dret d'alterar o abolir i d' instituir un nou govern, fonamentant-se en aquests principis i organitzant els seus poders de la manera que li sembli més probable arribar a la seguretat i a la felicitat . La prudència, per descomptat, dicta que un govern establert des d'antic no es canviï per causes de principiants i transitòries; d'acord amb això, totes les experiències han mostrat que la humanitat està més disposada a patir, quan els mals són suportables, que a corregir per abolició formes a les quals està acostumada. Però quan una llarga cadena d'abusos i usurpacions, que persegueixen invariablement el mateix objectiu, evidencien un designi de reduir al despotisme, és el seu dret (el del poble) i el seu deure abolir aquest govern i proveir noves defenses per a la seva seguretat futura. Aquests han estat els pacients patiments d'aquestes colònies i és ara que la necessitat les obliga a alterar els seus antics sistemes de govern."

Definitivament és força actual!

.