El reloj de Mr Darwin, de Juan Luís Arsuaga

.

Normalment escric sobre els llibres un cop els he acabat de llegir. En aquesta ocasió faré una excepció; i si la faig és per una raó molt clara: perquè m'he topat amb una obra de referència, d'aquelles que has de tenir de continu al despatx, per a gaudir-la rellegint fragments que t'expliquen fil per randa qüestions difícils de trobar exposades amb tanta claredat, senzillesa, i alhora rigor científic.
Juan Luís Arsuaga és un autor que al llarg de la meva vida he llegit molt; un autor, les obres del qual han canviat el curs de la meva vida. Ho dic així, sense rubor, perquè és cert. Després de llegir “La especie elegida” jo no pensava igual sobre l'evolució. I d'ençà d'aquell moment, el fet de pensar diferent sobre l'evolució va propiciar que pensés diferent en molts altres aspectes de la meva vida, que fins aquest moment s'havien fonamentat en creences o tradicions irracionals, i que des d'aquell moment en endavant brollarien de la raó i el seny. Em va passar el mateix amb Konrad Lorentz. I em va passar el mateix amb Carl Sagan. I ara, llegint “El reloj de Mr Darwin” torno a sentir que rere les portes de la lògica governadora de l'univers, es percep una simplicitat elegant i bella que escampa arreu un estrany alè de serenor i de felicitat.
M'he llegit el pròleg, que ocupa 48 pàgines, i que per si mateix és un repàs a la història del pensament evolutiu. I ja d'entrada desfà falses concepcions generades per l'abús dels tòpics. Per exemple: Darwin no va proposar la teoria de l'evolució; la idea de l'evolució de les espècies existia des de feia temps. El mateix avi de Darwin (Erasmus) havia escrit vàries dècades abans un assaig sobre l'evolució de les espècies. El que va aportar Darwin va ser l'explicació de la “causa” que provocava l'evolució i que ell va anomenar “selecció natural”; i ho va fer al mateix temps que Wallace. Entre tots dos hi va haver molt bona relació.
També desconeix molta gent que Darwin tenia idees relacionades amb l'evolució que més tard s'han demostrat falses; per exemple, era lamarckista. Lamarck afirmava que els esforços que un individu realitzava al llarg de la seva vida quedaven reflectits als factors hereditaris, és a dir que el nostre comportament l'heretaven els nostres fills; una idea falsa (en principi, ja que l'estudi de l'epigenètica implica acceptar una certa similitud amb el lamarckisme).
En fi, hi trobareu moltes idees interessants, anècdotes de personatges, de filòsofs, fragments escrits pel mateix Darwin... Jo encara no l'he acabat, i m'està absorbint. El millor de tot és que gairebé com tots els llibres d'Arsuaga, és de fàcil comprensió i contribueix a augmentar la cultura científica de la població. I estic convençut que comprendre millor els mecanismes del propi ésser contribueix a augmentar la nostra capacitat d'autocontrol, la nostra autoestima, la nostra saviesa i la nostra actitud enfront tants absurds amb els quals la societat ens bombardeja.
Si el llegiu, espero els vostres comentaris; ja em direu què us ha semblat.

.

Quan la Constitució i els "drets fonamentals" no coincideixen.

.

El País ens informava diumenge passat d'una desavinença clara entre el Tribunal Constitucional i l'ONU. I malgrat que aquesta desavinença es limiti al cas concret d'una persona, el episodi és fonamental per a comprendre que la justícia està per damunt dels textos legals; i que no ens podem limitar als textos legals per a reclamar la totalitat de les llibertats que un individu humà, o que una nació, mereixen pel fet d'existir. La llibertat ha d'estar sempre per damunt de la Constitució; i si en algun cas la Constitució o el Tribunal Constitucional no defensen la llibertat i la justícia, s'ha de canviar la Constitució o replantejar-se la neutralitat i l'objectivitat del tribunal i cercar maneres d'aconseguir que les decisions no depenguin de quines siguin les persones que en un moment donat formin part del tribunal.
El cas és que hi ha gent que parla del Tribunal Constitucional com si les seves decisions fossin una mena de sentències divines sobre la legitimitat o la ilegitimitat, la justícia o la injustícia; com si el tribunal, en si, fos un ull capaç d'esbrinar la justícia natural de les “coses”, i de decidir si aquestes “coses” estan en harmonia o no amb aquesta justícia.
L'experiència i el seny evidencien que no és així.
Tornem al cas que ens explicava El País diumenge.
A Rosalind Williams, a l'any 1992, la policia espanyola li va demanar la documentació només pel fet de ser una senyora de color. El propi policia que li va exigir els papers ho va reconèixer: “tenim l'ordre d'identificar gent com ella”, va dir. La senyora va posar una denuncia a la mateixa policia, i posteriorment al Ministeri de l'Interior, que va acceptar que hi havia hagut discriminació, però no es va fer res més. Del ministeri, la denúncia va passar a l'Audiència Nacional, on es va rebutjar del tot. El 29 de gener de 2001 el Tribunal Constitucional va tombar definitivament la denúncia.
Al 2004, la ONG Women's Link Worldwide va reprendre el cas i el va dur davant l'ONU.
Ara fa pocs dies que l'ONU ha dictaminat que aquesta pràctica de control policial aplicada a Rosalind Williams a causa dels seus trets racials fou discriminatòria. La policia no ens pot tractar de manera diferent a d'altres persones només a causa del nostre aspecte físic o de la nostra raça. L'Estat Espanyol té 180 dies per informar l'ONU sobre les mesures que prendrà arran del dictamen. Sembla que de normal aquest a mena de dictamens són ignorats pels estats acusats.
En conclusió, queda demostrat que una decisió del Tribunal Constitucional pot resultar equivocada a l'hora d'evitar abusos policials contra els drets humans, o a l'hora de defensar la igualtat entre les persones o qualsevol altre valor fonamental en un estat democràtic. Per molt respectuosos que siguiem amb el Tribunal Constitucional, hem de ser conscients que no dictamina què és just o injust, sinó senzillament si un afer en conflicte, una llei, una sentència... és considerada constitucional pel grup de persones que en el moment de prendre la decisió formen part d'aquest tribunal. Moltes vegades aquestes persones poden estar influides per la seva pròpia concepció de la vida, del món, de la societat, de l'estat...I un mateix text (en aquest cas el constitucional) pot ser interpretat de diferent manera en funció de qui l'estudii. I a banda de tot, la constitució és un conveni entre persones, i en conseqüència no és el llibre de la veritat i de la justícia, no és intocable, no és immutable... I quan les societats canvien, cal que els llibres que es fan servir per regular les societats també canviïn; sobretot si es demostra que en algunes ocasions, constitució i justícia natural no coincideixen.

.

Tu i jo, i cadascú amb la seva veu. (Sobre la violència de gènere i les seves solucions I)

.

Veig penjat al menjador d'uns coneguts un marc de fusta amb una placa d'argent amb la inscripció: “Ni tu, ni jo, tots dos com una sola veu”, i la silueta dels rostres de dos enamorats que es miren embadalits.
No.
No és això.
Aquesta placa, regal de noces, o de noces d'argent, o de noces d'or, és un error.
La unió de dues persones no ha d'ofegar la identitat de cadascuna.
És impossible estimar bé sense llibertat, i no hi ha llibertat sense la possibilitat de ser un mateix, sense el dret a la pròpia identitat, sense el cultiu de la pròpia identitat.
Les diferències, en una societat lliure, enriqueixen, no separen pas. La uniformitat és la mort de la identitat individual i de la llibertat. L'anulació de les identitats fa que les societats esdevinguin inhumanes; i si duren, no serà per a fer felices les persones que en formen part.
Hi ha qui viu encorsetat en camises d'onze vares, perquè li fa por la llibertat, i quan fa por la llibertat és perquè fa por l'existència.

La societat actual necessita replantejar-se el tema de l'educació de la llibertat per evitar la tragèdia de la violència de gènere, que té moltes causes; una d'aquestes causes és no comprendre que una parella són dues veus, i que no han de dir necessàriament el mateix. Cadascuna d'aquestes veus és igual de digna; aquestes dues veus poden caminar juntes pel mateix camí, o decidir de fer camins per separat, sense que això signifiqui que el món s'enfonsa. Quan una persona es converteix en una peça del nostre cos, de manera que si se'n va ens morim, vol dir que la relació entre nosaltres s'ha plantejat des d'una base malaltissa. Necessitem ser dos. I cadascú de nosaltres, malgrat que caminem junts perquè ens ve de gust o perquè ajudem a créixer unes criatures, n'hem de tenir prou amb cadascú de nosaltres si en algun moment la llibertat de cadascú ho fa necessari.

.

.

Últims descobriments sobre els neandertals

.

Fa temps que tenia ganes de comentar una notícia publicada per La Vanguardia el 17 de juliol d'aquest any, relativa a nous descobriments sobre els neandertals. La notícia feia referència a una publicació de la revista Science, del mateix dia, en la qual s'explicava com Carles Lalueza (especialista en ADN antic de l'Institut de Biologia Evolutiva), i Antonio Rosas, havien seqüenciat el genoma mitocondrial de cinc neandertals trobats a Alemanya, Rússia, Croàcia i Espanya (a la cova del Sidron d'Asturies). El genoma mitocondrial es transmet per línia materna.
El cas és que aquesta seqüenciació ha proporcionat un munt d'informació sobre els neandertals que poblaven Europa fa quaranta mil anys. Hem recordar que els Homo sàpiens van arribar a Europa, procedents d'Àfrica, precisament fa uns quaranta mil anys, i que s'hi van trobar els neandertals, amb els quals van conviure fins que aquests van desaparèixer.
Fa quaranta mil anys, els neandertals eren una espècie escampada per Europa en grups petits. Els Homo sàpiens vivien en grups més grans de fins a 40 individus i eren tribus molt més complexes.
Sembla que només hi havia 1500 dones neandertals en edat fèrtil a Europa, i que la població total de neandertals no arribava a 10.000 individus (tot això fa 40.000 anys).
També s'ha descobert la sorprendent similitud genètica entre dones neandertals que vivien a milers de quilòmetres de distància. Els humans actuals som tres vegades més diversos que els humans neandertals de fa quaranta mil anys. Hem de recordar també que amb els neandertals compartim el gènere humà, encara que no l'espècie.
Tots els neandertals que vivien a Europa fa 40.000 anys descendien d'una mateixa dona que va viure fa 110.000 anys. Tots els Homo sàpiens que vivim actualment al planeta Terra, descendim d'una mateixa dona que va viure fa 136.000 anys a Àfrica.

.

Fa 7500 anys que els adults som capaços de beure llet.

.

Els primers Homo sàpiens adults capaços de beure llet van viure a l'Europa Central fa uns 7500 anys, concretament als Balcans. Va ser llavors que una mutació genètica va permetre que algun individu pogués assimilar la lactasa més enllà de la seva època de lactant. La informació genètica nova d'aquest individu, en ser positiva (afavorir la supervivència), es va escampar amb rapidesa a través de la reproducció dels seus descendents; i és per això que avui dia hi ha molta gent al món que pot beure llet. El curiós és que n'hi ha molta més, la majoria de la població mundial d'Homo sàpiens, que no en pot ingerir, senzillament perquè no han heretat aquesta informació genètica. Només entre els europeus (i entre els descendents dels europeus) és majoria la població que pot digerir la llet. Aquest és un exemple més de com treballa la selecció natural i l'evolució.

.

Altra vegada a Terrassa.

.

Ja està. Tot torna a la normalitat. La vida quotidiana reconquesta allò que és seu; i res millor, perquè a la vida de cada dia hi ha la felicitat, i no pas a la recerca de petits períodes de temps fugissers de vacances, que de seguida que comencen ja s'estan acabant. ¿On trobarem la felicitat si no és a cada instant de la quotidianitat?

Acabo ja aquest post, l'últim dels meus quaranta anys, que d'aquí a molt poc comença el partit del Barça.

.

Senyals de l'animalitat humana als edificis antics

.

Les ciutats estan plenes de detalls que, fixant-nos-hi una mica, ens mostren la profunda lleugeresa de l'Homo sàpiens. Aquesta lleugeresa és força evident, sense la necessitat de caure en aquests detalls que després us comentaré; però de vegades ens podem emborratxar amb les nostres raons, amb la nostra autosatisfacció, i oblidar que som animals, i en moments concrets, profundament irracionals, terriblemen cecs, ridículament orgullosos, espantosament violents.

“Per què ens fas competir, Déu?”, em surt sovint; i no val a dir allò de “ Déu no vol que competiu, vol que us estimeu els uns als altres”. No ho dubto pas. Estic convençut que Déu, si existeix, vol que ens estimem els uns als altres; però llavors, ¿per què ha sembrat la nostra llavor (dient-ho amb moltes simplificacions) en un univers, en una natura, que ens ha construit a força de competició i de violència? Ficar-nos dins d'aquest univers feixuc, és una decisió que ell ha pres, no pas nosaltres. La competició i la violència, les duem a la sang, als gens. Tendim (massa sovint i instintivament) a odiar el company de feina que ens posen al costat i que amenaça amb desplaçar-nos; ens veiem empesos a competir amb ell per la supervivència. Sentim gelos pels germans que es disputen amb nosaltres l'afecte dels pares, pel mascle que sedueix la femella que ens pensem que ens pertany. Hi ha individus que arriben a la violència per a posseir la femella. Ens omplim la ment d'odi i d'acarnissament quan anem a la guerra a matar l'enemic que ens vol destruir o desplaçar (ho fan fins i tot els fills de "bona família"); ho fem des de fa milenis, i segurament, si som aquí, i si som com som, és a causa d'aquestes lluites sagnants en les quals ens hem vist immersos per imperatiu natural. Per què?

I ara dedico el següent paràgraf a Déu:

Està molt bé, Déu, que ens demanis que ens estimem; jo hi estic d'acord i ho defenso des que he nascut. Intento portar-ho a la pràctica amb més o menys encert i amb més o menys decisió. Però aleshores, si això és el que vols, ¿per què ens has fet competidors? ¿Per què ens has posat en aquest tauler d'escacs on la llei massa vegades sembla que és matar o morir, vèncer o desaparèixer? Han mort molts éssers al llarg de la història de la nostra espècie assassinats per companys d'espècie; d'altres han estat torturats; l'instint hi té molt a veure, no és només que tinguem ganes de torturar-nos. Tu, en certa manera, Déu, ets responsable d'aquesta situació sorgida de la natura; no fugis d'estudi. Disculpa si el meu to és massa atrevit, però és sincer, no està mogut per la por a l'infern per la qual multituds masteguen pregàries potser sense creure's ni entendre gaire el que diuen. ¿Què prefereixes, sinceritat o submissió? N'hi ha uns quants que consideren que això que t'estic escrivint és una mostra de la meva supèrbia intel·lectual, gairebé com una blasfèmia. S'equivoquen. Això que t'estic escrivint és fruit de la meva llibertat de pensament i del fet que no em fas por. Em nego a mentir-te pel que fa a com veig la situació, i tu saps que és cert el que dic. Trobo una profunda contradicció entre l'amor que ens demanes i el lloc i el món on ens has fet evolucionar, i així tal com ho veig, t'ho dic. Ara bé, saps també, que et tinc confiança, i que crec que de tot això en sortirà alguna cosa bona per tothom. Subratllo la paraula “TOTHOM”. Si faltés algú, seria un fracàs; un fracàs de disseny o d'estratègia; i tu ets qui ha dissenyat, si no l'ésser humà directament, almenys les condicions o el sistema pel qual “tot” és.
Si és que existeixes, és clar! Si no existeixes, estic parlant per mi, que tampoc està malament.

I després d'aquest paràgraf, comentaré els detalls amb els quals he començat el post. Fixeu-vos en les fotogràfies preses ahir mateix a Salamanca.

*A la façana d'una casa: “Niños Espositos”. Que sàpiga, qui dugui el cognom “Expósito”, que algun dels seus avantpassats fou una criatura abandonada a la porta d'algun convent per raons fosques: fam, pobresa, moralitat ancestral excloent dels nascuts fora del matrimoni religiós, prostitució de la mare, etc. Segurament, aquest edifici acollia aquestes criatures maltractades per l'animalisme de l'Homo sàpiens.

*Una altra fotografia mostra el carrer “Tente Necio”. Aquest potser és el detall menys dolent, el més innocent; la creença cega que un ésser humà amb fama de sant va aturar un brau enfurismat només pronunciant l'expressió “Tente Necio” com a escurçament de “Detente Necio”. Té certa gràcia i és preferible a d'altres costums més sagnants.

*L'altre fotografia és la porta de l'Arxiu de la guerra civil de la ciutat de Salamanca. Suposo que no cal que comenti res. Documents i documents d'una experiència vergonyosa, repulsiva, nefasta, absolutament injusta i sagnant per a tants. Acompanyada del xovinisme dels qui consideren la possessió dels papers que proven el genocidi com una conquesta de guerra, i ho aprofiten per odiar Catalunya (Compte! Que no són pas tots els salmantins! La majoria tenen la ment molt centrada)

Podria trobar més detalls: presons de la inquisició, places de braus, un munt d'inscripcions a les esglesies que barregen diners amb indulgències, plaques de la guerra civil... I no només a Salamanca, sinó en un munt de ciutats. Com més antics són els edificis, més pistes de l'animalitat humana.

Com a conclusió podria dir allò de “Vanitat de vanitats i tot és vanitat”

.