.
Necessitem un oasi, una llar, algun espai on estar-nos quan l'absència de l'amor ens geli.
Avui, un senyor, des de dins d'un cotxe, n'ha insultat un altre, que anava dins d'un altre cotxe; l'ha insultat amb els mots i amb l'expressió.
Els ulls de l'irat gairebé li sortien de les òrbites del crani; la seva expressió d'ira es barrejava amb una esperpèntic gest d'ofès, d'agredit, d'atacat, d'animal ferit, d'animal humiliat, d'animal que no es resigna a ser trepitjat i que per això està disposat a trepitjar a humiliar a ferir, a atacar, a ofendre.
L'home irat de dins del cotxe ha aparegut com un mico enfurismat, vermell de galtes, tremolós i a punt per mossegar, per destruir l'exemplar d'Homo sàpiens que segons el seu criteri havia comès alguna mena d'incorrecció en la circulació.
No hi ha hagut cap accident, ni un cop, gairebé ni un ensurt; només odi, només odi, només odi...
Quants milers de vegades ha passat això! Quan manca l'amor, manca la humanitat. La llar de la humanitat és un cor on hi abundi l'amor; l'amor de debò, no pas aquesta falsificació barata que pretén fer passar per amor allò que no és altra cosa que intercanvi d'interessos.
L'amor va més enllà de la lògica dels mamífers. L'amor és una força misteriosa present a l'univers vers la qual l'evolució es dirigeix de forma inconscient. En algun racó de la direcció evolutiva, l'amor hi és, esperant que algú hi arribi, que alguns hi arribin. L'amor és la meta de totes les interaccions de l'univers, a tots els universos. L'amor ens atrau perquè és el nostre enginyer; i igual com els fills s'assemblen als pares, nosaltres ens assemblem a l'amor, hi tendim, el necessitem. Ni que l'amor aparegui rere el mecanisme evolutiu de la selecció natural, com la consciència o la intel·ligència, si hi apareix és perquè abans, d'alguna manera, ja hi era.
Necessitem l'amor que només actua, que no espera, que no negocia; l'amor unilateral que només es necessita a si mateix i només s'espera a si mateix; que no actua a canvi de res ni a condició de res; que es té com a essència a ell mateix, i que no té por ni de la vida ni de la mort.
Necessitem una llar de foc dins d'una casa de parets de pedra; a fora les muntanyes i la neu, els flocs caient damunt les teules; sabent que, quan tot hagi passat, quan la tempesta dels crits, de l'ira, de l'orgull de mamífers s'hagi esvaït... només ens quedarà l'amor; sense que sigui necessari veure l'enemic mort, per adonar-nos que no era un enemic.
Cal esborrar la falsa etiqueta que el nostre inconscient ens ha manat posar damunt de cadascuna de les persones que ens envolten; etiqueta reductora, simplificadora, que ens aplana el camí de l'odi, de l'adulació, de l'adoració, o del rebuig; etiqueta que elimina la profunda complexitat humana, capaç del més alt i del més baix, i profundament necessitada d'amor. Només així restarem a la llar, i a redós de la tempesta.
..
Quan s'acosta el 21 de desembre, la poca durada dels dies ens obliga a visitar algunes poblacions sota la llum artificial de la tecnologia que l'Homo sàpiens ha desenvolupat al llarg del segle XX. No hi ha inconvenient que no produeixi algun bé, i, en aquest cas, la càmera digital més econòmica del mercat ens regala unes imatges bellíssimes de Perpinyà. Aquest cafè, per exemple, amb la gent asseguda a les taules malgrat la fredor del dia, la llum acarbassada i els plàtans.
El Castellet amb les cantonades il·luminades, la senyera i els llums del Nadal.
Una pista de gel improvisada. La llum juga amb la velocitat i la matèria dibuixant sanefes que mai no es tornaran a repetir.
Portes, arcs, totxanes roges, fred, nit, gent.
Tornem a la pista de gel i als fantasmes d'allò que ara és i ara no és. La velocitat, l'instant, la indeterminació dels fenòmens, la bellesa de la natura electromagnètica i de l'art.
