La bellesa és una realitat no tan subjectiva com sovint prediquem. És subjectiva en el sentit que cadascú valora o assaboreix uns certs estils (una determinada línia). És objectiva perquè implica la presència d'un ordre (ni que sigui un ordre de difícil determinació), una repetició, un senyal de consciència creadora; fins i tot, la bellesa que brolla de la natura de manera espontània, se'ns presenta com a bellesa perquè ens assenyala un ordre, un ordre comú entre ella i nosaltres. Quan percebem la bellesa, la percebem com a tal perquè entre ella i nosaltres hi descobrim una similitud, un lligam, una essència que d'alguna manera compartim.Els éssers conscients sabem, sense que ens ho hagin explicat, que som ordre, que la tendència a l'entropia que governa l'univers treballa en contra de nosaltres i que per això morirem. L'ordre ens permet sobreviure; vivim perquè som ordre; i al llarg dels milenis aquells que s'han sentit atrets per l'ordre han sobreviscut amb més facilitat que els que han estimat el caos. Heus aquí el nexe entre l'evolució de les espècies, la selecció natural, i la capacitat d'atorgar el valor “bellesa” a les formes.
.
.
.
.Fotografia presa aquest estiu a la població gaditana d'Arcos de la Frontera
.
1 comment:
Hola Jeremias,
T’agraeixo el teu comentari a RC carregat de simpatia al meu relat " Nosaltres hem cregut a aquells que van creure" . Jo també la tinc per a tu.
És cert que discrepem en algun punt, però també coincidim en d’altres: jo també cerco la bellesa, i encara que sovint em sento empès a desviar-me’n, la meva consciència continua mostrant-me on la puc trobar.
I he llegit molts posts teus, posts en els que ens fas fàcil i entenedor, allò que sovint a alguns ens és difícil, però no entro a comentar-te perquè el meu temperament excessiu em porta a obsessionar-me fàcilment i esgotar energies, esperances i il•lusions a la xarxa, en un moment de la vida en que les necessito íntegres per altres quefers familiars.
Em vas regalar una llàgrima dels meus ulls en el teu relat El vent del bosc.
Jo tenia intenció de desaparèixer de RC per la mateixa raó que t’he exposat més amunt. En algun moment vaig entendre, després d’un debat interior força important, que el que em movia a escriure no era tant el desig real d’evangelitzar, que encara que pogués ser criticable i intolerable per a molts, hauria estat l’acompliment de la meva obligació com a cristià. Sí que estimo a Jesús – molt! – sí que estimo a l’Església amb tots els seus defectes! però em vaig adonar que sobretot era el meu orgull el que em movia a intentar trobar les millors paraules, els millors arguments, una manera nova de dir les coses que pogués resultar atractiva a algú! I aquest va ser el meu error: pensar-me que podia ser el meu talent, i no pas el do de Déu, el que podia moure algú a la conversió! I dic el meu error, no dic que sigui el de tots aquells que omplen blogs sense fi de debats sobre la qüestió, i que potser en el seu cas, és el que Déu vol d’ells.
En el meu cas el meu abús de les noves tecnologies em va semblar ser una mostra de desconfiança al Senyor: em vaig adonar que aquells vespres d’estiu “perduts” davant del teclat, haurien estat millor aprofitats en un passeig al capvespre aixecant els ulls al cel abandonant a les mans del Senyor els meus neguits i desitjos, a parlar-li d’allò que em preocupa a mi i d’allò que sé que preocupa als que tinc més aprop, o d'allò que sento que necessiten els que tinc més lluny, i d'allò que qualsevol fill de Déu necessita!
No pretenc dir que els cristians ens haguem de desentendre de les noves tecnologies, al contrari! És per aquest mitjà que molta fe a Jesús ha estat robada, i serà així que, per Ell, molta serà recuperada; però jo, el meu rol dins l'Església, passa per abandonar les lletres, dedicar més temps a la dona, aplegar els fills al voltant de Maria cada nit; i estimar el treball, i les coses petites; i tornar de la feina amb l’únic al•licient d’estar pendent dels meus, i mai canviar aquells minuts d’intimitat amb Jesús que tanta falta em fan, per temps dedicat a omplir la xarxa de retòrica religiosa gratuïta, tenint clar, que ni tots els llibres del món junts, plens de la millor mística cristiana, són capaços de sacsejar els cors dels homes, com un Parenostre i un Déu vos salve, resats amb tendresa d’infant.
No et prenguis Jeremias aquest comentari, com a un últim intent de convèncer-te de res, siusplau. Només t’he volgut exposat el que em mou a mi a voler deixar d’escriure, i no he sabut fer-ho d’una altra manera.
( I si em permets penjaré aquest comentari en forma d’un “altre Adéu” a RC, per enèsima vegada )
T’envio una abraçada, nua de rancors, amb la nuesa de cor, pròpia de l’amistat més sincera.
FAITHFUL
Post a Comment