Els secrets de les pedres. La força de les emocions. La complexitat de les persones. No som fàcils.

.

Les pedres amaguen secrets; i les parets de les cases, i les façanes, i el paisatge, i el sòl que trepitgem. Arreu hi ha matèria que va conviure amb els antics, amb els éssers que hem mitificat. Als nostres gens hi ha la força dels antics, tot el bo i bona part del dolent. Rere les capes de pintura, guix, ciment, i adob de les parets de les cases velles, hi podem trobar sorpreses de tota mena. Als registres dels bateigs de les parròquies, tenim la possibilitat d'il·luminar les incògnites i els misteris del nostre origen.
M'he trobat gent que davant d'aquests signes vertiginosos, testimonis del pas terrible i implacable del temps, resta indiferent. No els ho retrec. Cadascú té la pell que té. Jo, personalment, gaudeixo amb el vertigen, amb la impressió, amb el descobriment d'informacions tan inútils com apassionants. Necessito "saber", conèixer el passat, comprendre el passat; és una necessitat similar a la d'escriure, a la d'expressar-se; com si dins del cervell, algun circuit neuronal em regalés sensacions agradables quan jo li ofereixo la llum d'una evidència identitària, la informació d'una realitat que fins ara era desconeguda i que en aparèixer descriu, dibuixa, exhibeix, la força del temps, de la vida i de la mort.

És semblant, també, al goig de la ciència, no només pel que fa a aquells coneixements dels quals la tecnologia en podrà treure una utilitat, sinó fins i tots a aquells que el fet de comprendre'ls, d'entrada, no ens aporta res. M'interessen els cucs. M'agradaria saber si pensen. Desitjaria saber si hi ha cucs en un altra sistema solar, si hi ha insectes, si hi ha vida ni que sigui microbiològica. Viatjaria de gust a un altre sistema solar només per a veure els cucs que allà han evolucionat. I se'm posaria la pell de gallina en tenir-los a prop.

És una mica com allò de la pel·lícula de Frank Capra “Mr Deeds goes to town” en un moment de la qual algú li pregunta al protagonista: “¿per què vols anar a veure la tomba de Jefferson si només hi ha ossos, pols, i una llosa que ho tapa tot?" I ell, tot seriós, respon que no hi ha només això; que a la tomba, hi ha la identitat d'un gran home, d'un idealista, d'un mite, i que necessita ser a prop del punt més proper al mite que resta en aquest planeta. Tampoc no sé si ho diu ben bé així, però recordo que la primera vegada que vaig veure la pel·lícula, amb nou o deu anys, vaig comprendre perfectament el sentit de les paraules de Mr Deeds. Tant se val que Thomas Jefferson estigués ple de misèries, que fos esclavista, que tingués fills amb les esclaves, etc. Thomas Jefferson tenia un altre rostre, el rostre del mite, l'idealisme que l'alçava per damunt de la seva realitat material. Les etiquetes "bo", "dolent", "monstre", "heroi", són mentides que els Homo sàpiens enganxem als individus per a facilitar el nostre odi, la nostra adulació, l'admiració o el menyspreu. Qualsevol ésser humà és molt més complex del que qualsevol descripció pugui dir d'ell o d'ella. No som fàcils. No som planers. No podem ser capturats pel llenguatge. Acceptar com a veritat allò que el llenguatge ens pot dir d'una persona, de qualsevol persona, és resignar-se a no conèixer-la.
Hi ha els qui s'omplen la boca d'acusacions contra la ciència i les matemàtiques, parlant de la seva fredor, de la seva incapacitat per comprendre l'humà. No s'adonen que el llenguatge està si fa no fa a la mateixa distància de la veritat, i que de vegades fins i tot desbarra amb la fantasia presa com a realitat. ¡Quants filòsofs han elucubrat, discutit, polemitzat, raonat sobre l'humà, sense arribar enlloc més que al sofisma, perquè han partit d'etiquetes, de convencionalismes falsos; perquè han fet servir per a raonar totxanes inventades pels Homo sàpiens, totxanes excessivament simples, mitificades, inexactes, allunyades de la realitat empírica!

I ara veig que tot això ha sorgit quan intentava dir que les pedres m'emocionen; m'he embolicat una mica, però ja va bé.

.