No sabem res

Obrim els ulls un dia

i som.

Tot és aquí.

Un sol, un cel, un mar,

i el vent;

i els jorns;

la son;

un suc de taronja i una llesca immensa;

amb oli de Masriudoms;

instants alentits per la profunda sensació de ser.

I el temps,

estrany,

l'espai on tot l'espai pot ser;

rellotge subjectiu d'una bonior d'imatges

barrejades amb el sentiment de ser

de sempre ser.

La mort es veu tan lluny que la neguem;

ningú no hi creu;

i potser tothom tingui raó.

Obrim els ulls un dia i som; ja està!

I enlloc no hi ha cap llibre d'instruccions,

ni animadors, ni monitors, 

ni voluntaris que ens expliquin els perquès.

A les palpentes construïm vides i anhels;

i caminem amb pas segur,

com si sabessin a on anem,

com si entenguéssim el profund batec de tot,

però el cert és que 

no sabem res.

Potser no cal.

Ja m'està bé. 

Oda als miserables

Mirades lliures i belles de les muntanyes;

les selves, els rius, les ribes d'un mar immens.

Jardí sense fi de vida inimaginable.

Gemada llum deslligant granellons de sol.

La nit va tenyir-ho tot d'un negre espanyol.

Pollosos barbuts pansits amb fulles de llauna,

segant cames i esperances, podrint l'edèn;

la terra en què va somriure la vostra mare,

el dolç paradís d'aram damunt de la pell.

Menysprea la castellana supèrbia buida,

el vostre esperit de joc i de llibertat,

quadrant, ignorants, la història per fer-la trista;

anhel avar que dessagna la humanitat.

Ineptes micos que es pensen que són persones,

envestigant-se amb àuries teles de llum,

masteguen pa amb llet i sucre, i car que miren,

albiren sols el reflex del seu propi brunz.

Inútils guerrers covards deshonrant donzelles

amb noms de cançons i versos de llibertat.

Imposen la seva llengua com una llosa,

i esborren amb ulls de garsa l'arc irisat,

amb els colors de la pluja del sol i l'aire,

esclafen el que no poden encadenar.

Odien el que no entenen, trepitgen somnis,

cofois de ser miserables de ser balmats. 

Ningú mai no està fet del tot

Imatge de  TKnoxB from Chemainus, BC, Canada a la viquipèdia.

.

.

Llegeixo que Tahar Ben Jelloun, al seu interessant llibre “El racisme explicat a la meva filla” escriu: “Hi ha una llei que governa les persones des del moment que s’han fet grans: no canviar. Quan estem fets, estem fets” i en trec la conclusió que si això és cert, jo encara no m’he fet gran; fins i tot m'atreviria a dir que si això és de debò cert, ningú no es fa mai gran, ningú mai no està fet del tot. I mal que pugui semblar excessivament superb afirmar-ho amb tanta rotunditat, per a mi, això que acabo d’escriure no té la categoria d’opinió sinó que se’m presenta com una evidència.

La vida de les persones, cada vida de cada persona, és un canvi constant, una transformació contínua, a cops lleu, a voltes, i en un sol instant, brusca i revolucionària. Cada persona és un “jo” que posseeix dins seu l’univers sencer i tot allò que l’univers conté. No em reconec a la persona que vivia en mi quan tenia quinze anys; conservo el registre de molts records, probablement mig deformats, perquè el cervell de tothom canvia els records, de manera que el que recordem de la vida no és el que realment va succeir sinó el que la nostra ment vol creure que va succeir; la diferència entre la realitat i el record no és excessiva, però en determinats episodis pot ser substancial, i sempre, poc o molt, hi ha una diferència clara. Les profunditats de la ment humana són encara un misteri per determinar. Les possibilitats transformadores del jo són inabastables i il·limitades. Les persones es poden transformar rotundament, destruir els valors caducs i substituir-los per valors actuals que hom percep que són harmònics amb la realitat de l’existència i que contribueixen a millorar la humanitat sencera. Quan una persona, sigui gran o petita, aconsegueix tombar l’orgull de l'habitual paper preponderant del “jo” dins la jerarquia interna de la ment, qualsevol canvi és possible. L'obertura de ment significa no acceptar cap més dogma que el compromís de canviar d'idees quan les idees que sosteníem com a certes o convenients ens manifesten íntimament el seu caràcter fals o perjudicial per a nosaltres o per a qualsevol altra persona. Quan el dolor de percebre un error vital desapareix, perquè desapareix el desproporcionat amor propi de l’orgull ferit, qualsevol consciència pot reorientar la seva existència vers allò que percep com a positiu o cert. Quan hom arriba a adonar-se que al capdavall, vulguem o no, hem estat fulles arrencades d’un arbre que han anat fent tomballons a empentes del vent, la comprensió vers les limitacions d’un mateix ens empeny a superar-les i a confiar plenament que aquesta superació és possible. Quan a un genet, el cavall que intenta domar una vegada i una altra, el continua tirant a terra, però tot i així el genet insisteix, i torna a pujar-hi, i quan aquest genet torna a intentar el que es mostra com a impossible... llavors, arriba un dia que el cavall, per tossut que sembli, es deixa dominar, i el genet, petit, limitat, feble, aconsegueix el seu propòsit; no pas perquè sigui més fort que el cavall, sinó perquè hi ha insistit fins quan se li feia clar que mai no podria aconseguir-ho.

Spinoza s’equivoca quan afirma que “Qualsevol ésser té tendència a perseverar en el seu ésser”. Tots no. Qualsevol, no. Les persones som diferents, i la majoria, canviants. Però ja se sap, els filòsofs sovint defensen el territori de les seves opinions igual com un goril·la de muntanya defensa el territori dels seus arbres fruiters o el seu harem particular de femelles. Els filòsofs, sovint, fan servir un llenguatge que ha etiquetat la realitat; raonen amb aquestes etiquetes apreses entre ells, com un codi reservat als estudiosos. No accepten cap discussió sobre la realitat que no faci servir aquestes etiquetes, i d’aquesta manera els resulta fàcil menysprear qualsevol carboner que tingui una idea harmònica amb la realitat si el carboner no ha passat per les aules de la universitat del filòsof i si, per tant, no fa servir les mateixes etiquetes; l’harem de femelles i els arbres fruiters de la tribu queden protegits.

Montbrió de la Marca

Pertany al Sarral i està a 600 metres sobre el nivell del mar, enmig d'un silenci trencat per res, estàtic, dolç, serè. Es va formar al voltant del Castell de Montbrió, del qual ja es parlava al 1075, i pels seus camps s'hi troben restes i senyals de la vida antiga d'aquesta terra i del nostre país.

Té una església barroca dedicada a Sant Llorenç. Es troba enmig de la ruta del Cister. Té un cel ampli i blau, sentor de marinada quan comença la tarda, vent sec i gèlid a l'hivern, vinyes, ametllers, oliveres, gust i olor de poble, de llenya i farigola. Oasi de solitud i silenci en un mont excessivament accelerat.

Quan?

.
.
¿Quan ens deslliurarem d'aquesta pulsió estúpida de no veure el món, ni que sigui només una estoneta, des dels ulls del qui tenim davant? 
¿Quan serem, almenys per una vegada, simis diferents a la resta de simis? 

Quan renunciarem a dominar, a imposar, a prohibir, a uniformar, a reduir, a retallar, a menysprear, a oblidar, a disminuir, a trepitjar? 

Quan deixarem de voler posseir l'aire, els sons, les muses, l'aigua, els somnis, les pàtries, les idees, les esperances? 

¿Quan mirarem la terra i en comptes de veure-hi negoci hi veurem el verd encès dels arbres centenaris que encara broten? Quan hi descobrirem la pols dels nostres avantpassats alimentant el bosc, el traç del paisatge sagrat, l'herència dels nostres fills, el dolç racó del món que ens bressola i que ens sosté a la vida com els braços d'una mare? 

Quan, la sorpresa trista de l'infant, davant la descoberta de l'horror i de l'odi entre les persones, deixarà d'anomenar-se ingenuïtat i serà considerada saviesa? Quan gaudirem, sense por ni ambició embogida, de tot allò que tenim? 

Quan, en mirar, serem capaços de veure tota la bellesa que ens envolta? 

Quan estimarem la llibertat dels pobles i de les persones com qui adora un déu encarnat que ofereix la vida en rescat dels éssers humans? 

Quan valorarem més la vida que la supervivència, el cos més que el vestit, l'instant més que l'any, la intensitat de ser més que la buidor de tenir, la passió de la gosadia més que la covardia de la resignació? 

Quan pensarem i raonarem abans d'opinar? 

Quan preferirem la llibertat de canviar d'opinió abans que l'esclavatge de ser fidels a les idees que sabem que són errònies? 

¿Quan escollirem el goig de ser companys i prou abans que el lligam de posseir-nos, com si tinguéssim por de la llibertat de l'altre? 

Recuperar la sensació de privilegi.

En allò que fem, en el que tenim entre les mans, en la possibilitat de mirar, d'estimar, de servir, de respirar... cal recuperar la sensació de privilegi, la consciència d'excepcionalitat. 

Recuperar la sensació de privilegi; el privilegi de tractar (els professors) amb persones meravelloses. Ser conscients de l'excepcionalitat de tenir-les al davant, del privilegi de poder ajudar-les a extraure la llum que duen a dins (potser sense adonar-se'n), de poder ajudar-les a forjar l'actitud lluminosa adequada vers el coneixement i la vida.

Recuperar la sensació de privilegi que la rutina sovint s'endú. Que cap posta no ens deixi indiferents. Que la fugacitat de l'instant no ens mogui a considerar-lo banal; cada instant conté dins d'ell tota la vida, tot l'univers, totes les possibilitats, tota la bellesa. Passarà l'instant i ja no hi serà; però en vindrà un altre de nou, tan important com el que ja no és.

Recuperar tantes sensacions de privilegi, que representen la visió objectiva de la vida. Hi veiem quan ens sorprenem; si no ens sorprenem, és perquè encara no hem arribat a ser conscients de tota la realitat, i en conseqüència la nostra visió no és objectiva. La sorpresa consisteix a descobrir que tot és un privilegi; la vida és un privilegi rere l'altre; començant pel fet de ser, i arribant fins als detalls més senzills de l'existència.

Voldria escriure especialment sobre el privilegi de posar-se davant de trenta-cinc alumnes de dotze anys; el privilegi de tenir al davant trenta-cinc universos sencers, perquè dins de cada persona s'hi amaga l'univers sencer. El privilegi de dedicar tots els esforços a percaçar un bé misteriós i absolut, auster de sensibleries, a cops asèptic, en altres moments intensament emotiu, sempre sorprenent. El privilegi de treballar pel món del futur, per la humanitat a on jo ja no arribaré, per l'aire que no arribaré a respirar, pel paisatge sota del sol que un dia ja no veuré. L'eternitat de la natura fa que la meva mort m'importi ben poc. Mentre el bosc, i el riu, i el mar, i el sol... continuïn existint (a la Terra o a qualsevol altre racó de l'univers) la meva existència haurà tingut sentit; mentre una criatura pugui somriure amb els ulls (a la Terra o a qualsevol altre racó de l'univers), la meva finitud no m'entristeix, perquè em considero part de la vida que continuarà enllà de mi. 

Recuperar el privilegi de poder mirar una persona i veure tot el seu futur d'un cop, tot el que pot arribar a ser i a estimar, els gests dels seus pares encarnats en cossos joves i en esperits encara il·lusionats. Tota l'herència de milers i milers d'avantpassats humans adorables es concentra a les persones de dotze anys que tinc el privilegi de propulsar vers el món del futur des de la singularitat de l'instant present, un instant que conté tota la bellesa de l'existència.

Recuperar la sensació de privilegi perquè cap somriure no ens deixi indiferents, perquè cap plor no en deixi indiferents, perquè cap expressió de vertigen davant del repte bellíssim de la vida no ens deixi indiferents, perquè siguem capaços de veure en cada persona l'encarnació d'un déu real, de l'únic déu real, fet de carn i de mirades, un déu que no té res a veure amb l'esperpent que ens descriu la supèrbia de les religions.

Recuperar la sensació de goig que produeix adonar-se de tant com hem rebut, de tant com rebem, de tant com tenim, de tant com vivim. Som uns privilegiats, perquè ens envolta una bellesa indescriptible. A cada punt de l'espai i del temps, ens envolta una boira lluminosa de bellesa impossible d'explicar amb paraules; una bellesa que a cada instant s'encarna a les persones, i especialment a les persones joves que tenim al davant i que tenim el privilegi de sorprendre i de propulsar vers la transformació de la humanitat. Allò que de debò tenim a les mans és la transformació del món, el camí segur i decidit vers un món de llibertat i fraternitat, a on els valors humans permetin una vida lliure i segura, com a consciències que som. 

S'intueixen temps difícils, i els hem d'afrontar amb l'arma omnipotent de la "no violència".

.
.

S'intueixen temps difícils; els parts són sempre dolorosos; no sobreviu tothom; però al capdavall un dia ens morirem; i passa tan de pressa la vida, que, si és per viure amb més fidelitat a la llibertat, amb més compromís per l'amor, amb més fidelitat a la pau... tant se val si la nostra vida s'acaba una mica abans de quan per natura li tocaria acabar-se. 

Si algú, per a sobreviure, s'agenolla, s'arrossega, es resigna... si enterra el compromís amb la justícia... aleshores aquesta supervivència aconseguida es torna agra i insuportable, i la vida deixa de poder anomenar-se vida. 

No es tracta d'aconseguir sí o sí els objectius polítics, socials, o humans que un creu que han d'arribar; l'objectiu dels ideals que donen sentit a una existència sencera rau a la llibertat, rau (per posar un exemple concret) a la necessitat que les decisions polítiques d'un poble les pugui decidir democràticament aquest poble i no un altre. 

Per això s'intueixen temps difícils; la incultura emocional i cívica de les grans masses de persones que a l'Espanya profunda del Toro de la Vega han estat durant dècades enredades amb la cantarella que deia que “los catalanes se nos lo llevan todo” o que “los catalanes son tan extremistas que hablan catalán hasta por teléfono” o “tengo un conocido catalán que se dedica a escribir, y es tan extremista que ha escrito un libro que tiene todas las páginas en catalán, no ha escrito ni una página del libro en castellano...” 

Aquestes masses enganyades, que han considerat Catalunya com un tros del poble espanyol, sense identitat pròpia, sentiran com si els arrenquessin el fetge que ens n'anem caminant i sense fer esvalot.

Siguem clars, al Rei d'Espanya, la salut se li afebleix; la maduresa de l'exèrcit espanyol, després d'haver-ne format part, i d'escoltar unes quantes declaracions explosives, no em fa ser optimista. Si el Rei es mor (no li desitjo pas) la situació política restarà durant uns mesos, potser anys, en una mena de llimbs perillosos en els quals els salvapàtries, que porten moltes dècades callats perquè senten i mantenen una estranya fidelitat al rei, en poden fer alguna de sonada. 

Probablement, un cop d'estat no tindria cap mena de futur; però podrien fer córrer la sang, podria morir gent, podríem morir; bo i que la mort no és res de l'altre món... de fet, ens morirem igual... i ben aviat, perquè el temps passa que vola. 

És per això que dic que hem d'estar disposats a acceptar potser, un xic abans d'hora, aquella mort que arribarà un dia; però, insisteixo, el temps passa tan de pressa que tampoc no passa res si ens forcen a marxar uns anys abans; el que és fonamental és que no matem ningú, que no ataquem ningú, que no ofenem, que no ferim, que no menyspreem, que no imposem... 

Allò essencial que defensem és el dret de solucionar les diferències polítiques amb un referèndum, amb una consulta; defensem que s'eliminin les lleis que impedeixen canviar les lleis injustes, i són injustes les lleis que no reconeixen Catalunya com a poble. Les lleis que no deixen que Catalunya decideixi el seu futur són lleis que no reconeixen Catalunya com a poble, sinó com a un tros d'un altre poble, com a tros d'una altra cultura. 

No demanem la guerra, ni el combat, ni la violència.. demanem una urna de vidre per a votar, unes normes que no posin a cap poble per sota de cap altre poble, un marc que no proclami el català com a llengua de segona, com a folklorisme, com a localisme simpàtic que cal conservar en un museu com conservem les antigues cases dels ibers o les barretines dels antics segadors. Avorrim el terrorisme i la violència, i defensem amb la paraula i el gest el dret de Catalunya a decidir tot el que es refereix a Catalunya: les seves lleis, la seva educació, el seu territori, el futur de la seva gent, la seva música, la seva literatura, el seu govern...

No és un fracàs que ens puguin empresonar o matar, el fracàs fóra que nosaltres fóssim com els colpistes, o com els feixistes de l'altre dia a Madrid; la derrota seria que ens decidíssim a defensar una cosa tan bella com és la nostra llibertat amb l'arma dels cafres, la violència des feixistes, dels que trepitgen llengües perquè no les entenen, dels que imposen "planes de educación" a pobles que tenen una altra cultura i un altre ritme de pas per la història. No siguem com ells.

Si arriba aquest moment, el moment decisiu en què els ignorants de sempre, els que criden “Muera la inteligencia y viva la muerte”, ens empresonin i ens matin, hem de saber que l'hora de la llibertat de Catalunya està més a prop. 

Mireu Eslovenia; a l'any 1991 el món li negava el dret a la independència; poc temps després, i a causa de l'autoritarisme de Belgrad que va bombardejar el país i que va esclafar l'autonomia d'Eslovenia, aquest mateix món, abans legalista, va reconèixer Eslovènia com a país independent; el somni dels que van creure en una tasca que semblava impossible s'havia acomplert gràcies precisament a la força de la “no violència”, a la decisió de no tornar odi a canvi de l'odi, de no respondre amb la mateixa moneda, i sobretot al coratge de no permetre que la por governi la vida. 

Sigui com sigui, acabarem morts; no ens obsessionem en quan morirem... obsessionem-nos em com vivim, en com lluitem, en com estimem...