El repte de viure amb risc per no signar la no existència pactada de la vida.

"Carta als intolerants agressius de les xarxes socials i de dins dels cotxes" 

Homo ferox, que a les xarxes socials et mostres com ets, envejós, amarat de rancúnia, ofegat de prejudicis, pressuposant mala fe a qualsevol, criticant sense conèixer, odiant qui triomfa, escrivint sense reflexió, generalitzant… Entranyable bestiola creguda que no et reconeixes com animal i que vius sense creure’t que et moriràs, que no acceptes la contundent influència de les pulsions damunt dels teus pensaments, sovint incapaç de celebrar els èxits dels veins, amics o cosins… T’exhibeixes impúdicament rere la protecció del vidre del teu cotxe o del mur del teu facebook, o del facebook d’un altre, convençut, convençuda, que allò que queda escrit, pel fet de ser escrit, assoleix la façana de veracitat que atorga l’aparença que busques. 

Homo ferox. Insatisfet amb tu. Enganyat en la teva educació sense adonar-te’n. Enverinat per idees i valoracions inhumanes que un dia se’t van proposar com a normes de la civilitació o com a veritats no criticables. Avui, el cor se t’angoixa quan la realitat de la vida se’t mostra en mode d’entorn hostil, tan diferent a allò que et van predir. Avui, et dols de l’alegria aliena, de la llibertat arriscada dels altres, de la seva gosadia a tastar la sal i el pebre, del vinagre que per gust afegeixen a l’amanida. Avui, trenes gemecs xops d’una amargor fracassada, no reconeguda, que és responsabilitat de la foscor i de la negror del món que et va educar. 

Homo ferox, defensor del que estàs convençut que ha de ser sense cap més raó que el fet d’haver estat sempre; infeliç vergonyant; angoixat; decebut i, el que és més trist, cec davant la infinita bellesa de l’univers que ens envolta, del repte de viure amb risc per no signar la no existència pactada de la vida, tip o tipa d’aigua amb bicarbonat, i escurat o escurada econòmicament de tantes assegurances que et cobreixen tots els possibles accidents. Amb el mòbil impolut, gens ratllat, perquè mai no l’has posat a la mateixa butxaca que les claus. Amb els fills ben nets, i amb la roba planxada, perquè mai han saltat dins de cap bassal. I tot en ordre, perquè mai no ho has fet servir per por que es desordenés. Arribes al final de tot, i veus que no has usat la màquina meravellosa que tenies la missió d’espatllar vivint; no s’ha espatllat, però no has viscut.
.
.
.

La gran mentida

Hi ha actituds verinoses; vull creure que inconscientment verinoses, fruit de vicis no percebuts durant dècades d'una educació encarcarada i adoradora de dogmes i tradicions. Els humans som força previsibles; imitem per naturalesa els pares i en menys mesura, però també, els educadors. De petits ens empassem les creences com ho fem amb les farinetes, i copiem errors sense adonar-nos-en, elaborem una lògica que de vegades funciona amb una mecànica equivocada i que tendeix a justificar, amb o sense sentit, la pseudocivilitació que ens educa i ens alimenta. 
Aquests dies es percep aquest verí. Si aquest metge diu això, es mentida perquè és indepe i perquè els meus diuen que és mentida; i aquest metge és dels seus, i els meus no el suporten. Tot aquest raonament no és conscient, esdevé espontani a la ment de les titelles humanes educades dins les bombolles del seu entorn pseudocivilitzat, adorador de formes, de tradicions, de creences, de ritus, de records d'infantesa. 
Si ens eduquen en l'odi a l'actitud escèptica, quina mena d'esperit científic podem desenvolupar? Si ens empassem els dogmes perquè ho diu tal o qual, quina mena d'intel·ligència tenim, que no dubta, que no revisa, que no es pregunta per quès, o que es conforma amb explicacions puerils que davant de l'absurd ho arreglen tot amb l'expressió: "És un misteri..."?
Sovint, aquesta bombolla de submissió al món que ens ha fet ens separa de la realitat i ens fa veure monstres a on només hi ha persones febles com qualsevol altra. I quan som així, som verinosos. Imposem. No tolerem. Prejutgem. Condemnen. Ens tornem agressius fins i tot dins la legalitat. Justifiquem injustícies perquè creiem que en algunes persones hi ha un mal absolut i que cal destruir-les o enclaustrar-les. L'orgull es converteix llavors en la presó d'aquests vicis. En alguns casos, s'arriba a la hipocresia de la doble vida; nits plenes dels plaers que amb la boca condemnem i impedim als altres gaudir; és un vici històric que es repeteix generació rere generació. Fariseus que fan en secret allò que en píblic condemnen, creient-se excepcions compreses pel mateix déu, i sentint-se redimits amb la defensa animal dels prejudicis i les imposicions de la seva pseudocivilització. Àvars d'ànimes, s'autoproclamen guies d'aquells de qui en secret s'enamoren, amb un amor capriciós i possessiu que es sublima, que es disfressa fins i tot a la pròpia consciència. Éssers de pell esblanqueïda per l'excés de roba de luxe i per la llunyania dels espais salvatges a on no hi troben res. Ànimes abduïdes per una estètica de classe privilegiada, que lliuren la vida a una façana a la qual absolutitzen, sense veure la desangelada buidor que amaga.
Els estimo molt, perquè són éssers humans víctimes del seu temps, de la seva educació i de la seva naturalesa. M'hauria encantat pujar-los des de petits, fer-los de pare, i ajudar-los a ser lliures i a descobrir la vida i l'univers, tan bells i sempre nous; en comptes d'empassar-se la indigerible doctrina de foscor i violència de la història i la tradició; en comptes d'abraçar les cadenes invisibles que els lliguen a unes obligacions que no són tals; en comptes de viure en la ficció trenada per segles de falsa religió i d'interessos polítics miserables.

VOCES

Curtmetratge elaborat a casa durant el confinament pel COVID19 per la petita part de l'etraescolar de cinema que viu a casa meva, i que es presenta al concurs #YoMeRuedoEnCasa proposat per ESCAC.

LA CIUTAT TANCADA

Errors dels sàpiens.

Afirmar que la por ha de ser acceptada perquè hi és per alguna raó i ens ajuda a sobreviure, és tan erroni com dir que la violència ha de ser acceptada perquè hi és per alguna raó i ens ajuda a sobreviure. Si busquem, trobarem un munt de sensacions, sentiments, pulsions... que han aparegut dins la nostra ment gràcies a la selecció natural, però això no vol dir que no tinguem dret a fer servir la nostra consciència, que també hi és per evolució natural, per alliberar-nos, mitjançant la intel·ligència, el coneixement i la cultura, de jous com la por, l'odi, l'enveja, la gelosia, la rancúnia, la tristor, l'agressivitat, la competitivitat... Ho deia Stendhal: "Intenta no ocupar la teva vida amb odi i por". La por no pot ser mai el vent que infli les veles d'una vida; més val perdre la vida pel fet de no haver tingut por, que no arribar a viure-la mai plenament a causa de la por. 

La persona que mai no ha tingut un fill pateix d'una disminució pel que fa a l'empatia de la qual mai no serà conscient. També és veritat que aquesta disminució la pateixen igualment algunes persones que han tingut fills.

Per poder ser un escriptor consagrat és preferible no ser un home de lletres, i en general, per poder triomfar en qualsevol camp, és una ajuda no ser ni un expert ni un professional en aquest camp, perquè amb aquesta mancança hom assoleix la capacitat d'assumir el risc, la falta de por al fracàs, la gosadia, l'heterodòxia, la dissidència necessària per arribar allà a on mai cap expert ha gosat dirigir-se.
La convicció sobre les pròpies mancances és potser un dels secrets més poderosos que empenten a assolir èxits sovint no buscats, ja que situen la persona, sense estrès, al punt adequat del camí vers la millora en qualsevol camp.
No perdis mai el temps deixant de fer allò que saps que has de fer, i que vols fer, per dedicar-lo a discutir o debatre amb qui t'assegura que no pots fer-ho.
Si tothom està d'acord amb tu, probablement estàs equivocat.
Si algú se t'allunya, per prejudicis, perquè s'escandalitza, perquè et detesta... agraeix-li; t'evita tenir una persona així al teu costat.

Mai no deixis de gaudir amb tot allò que t'agrada tant i que tant de rebuig genera en algunes persones, perquè consideren que allò que t'agrada és una feina feixuga, una obligació pesada, una responsabilitat innecessària, una pèrdua de temps, una inutilitat... El que més activa una existència és tot allò que representa una pèrdua de temps, perquè és una finalitat en si mateixa i no serveix per a cap altra causa; perquè és també una inutilitat, ja que és una finalitat en si mateixa i no és útil per a cap altre interès. 

Pel que fa a la culpa, la justícia, el càstig, i el que és absolut i perdurable... el conjunt de la societat, a qualsevol època, esdevé un autèntic cafre, l'antítesi de la saviesa i de la humanitat. La majoria de les persones s'inventen la realitat, dibuixen la manera com són els altres i es creuen el seu dibuix, i ignoren el fet que han dibuixat tot allò que no saben dels qui els envolten, que és gairebé tot. El misteri de cada persona és negat per la majoria que creu saber-ho tot de cadascú. Cada persona té un valor infinit siguin quins siguin els seus actes; precisament a causa d'aquest valor infinit, entre d'altres raons, podem afirmar que determinats actes són dolents ja que no harmonitzen amb aquest valor i aquesta dignitat. Els raonaments puerils, el maniqueisme, la generalització... són exercicis mentals freqüents fins i tot en persones que es consideren intel·lectuals i que han assolit títols que semblen certificar-ho. El legalisme, l'adoració de la càtedra, la confusió del prestigi per la saviesa, l'orgull animal disfressat d'una mena d'humanitat falsejada i maquillada... són urpes, i ungles, i dents de la bèstia humana, sovint poderosa, que es considera superior a la resta d'animals perquè no es contempla des de fora i perquè pateix d'una profunda, contundent i espantosa manca d'objectivitat a l'hora de contemplar i d'interpretar la realitat.

No és una guerra.

Sense menystenir la gravetat del moment, no és una guerra.
No plouen bombes del cel diverses vegades al dia amb risc, a cada bombardeig, que se t'esfondri la casa, o que algun ésser estimat perdi algun membre o la vida. No hi ha un exèrcit a les envistes de la ciutat amb energúmens disposats a violar les nenes i les dones i executar els homes. Les àvies no han de sortir de matinada a buscar pels camps de les rodalies alguna ceba, algun enciam, el que sigui per a poder alimentar la família. No és una guerra.
Som a casa. Qui més qui menys, pot menjar. S'albira una crisi econòmica sense precedents, atur, pobresa, grans dificultats per a subsistir, desnonaments... Però no és una guerra. 
La nostra situació és tensa i complexa, i el futur no es veu brillant, però estem sencers i tenim tot el temps a les mans, i força, i moltes possibilitats de reconstruir-ho tot; i tenim els joves, i tenim esperança. 
No és una guerra; és una malaltia i una crisi econòmica.

Les llums i les ombres dels temps de crisi apareixen sorprenents en aquests camins desconeguts que emprenem per força

Aprendre a viure d'una manera diferent. Reduir l'espai al petit i immens univers de la llar, amb les persones estimades al costat, i un ventall il·limitat de relacions socials a través d'internet de qui potser mai no ens hem sentit tan aprop. Dividir el temps en estones de concert amb la guitarra, exercici físic, reflexió filosòfica, neteja i ordre de casa, descans, cinema, i feina. Molta feina i potser més intensa que mai; xerrades amb els alumnes a distància, algunes videoconferències que s'esperen com un caramel, l'extraescolar de cinema que continua amb una tendresa i una màgia diferent a l'habitual, classes a distància amb persones que realment les volen i les agraeixen... La feina continua i avança per camins de proximitat fins ara desconeguts.

Després hi ha els qui deceben. De fet, ja no haurien de decebre, perquè ja se sabia com eren, però hom pot pensar que les situacions de crisi centren les persones, que les fan més objectives, més universals, més realistes, més empàtiques, menys fanàtiques, menys integristes, menys adoradores d'una ideologia sigui la que sigui. Decebedors personatges que anomenen "gos feixista" a un dirigent perquè demana des de la seva tribuna més confinament, i ho fan tan sols perquè és un dirigent d'una ideologia contrària. Quina llàstima tots aquests que van vestits de mestres de moral, de professors de valors, i amb les seves paraules exhibeixen una idolatria profunda als bàndols, als enquistaments polítics, als dogmes socials pseudoreligiosos; continuen construïnt els seus móns maniqueistes de bons absoluts i dolents ineluctables, i se'l creuen, i el fan servir per odiar i per continuar desbarrant i fent el ridícul.

Les llums i les ombres dels temps de crisi apareixen sorprenents en aquests camins desconeguts que emprenem per força. Temem la malaltia i la mort dels éssers estimats ja grans i molt febles. Plorem la solitud imposada dels qui han quedat confinats en solitari com a únics residents d'un pis o d'una casa; molts dels quals, per la seva edat, no tenen ni accés a les xarxes socials i al coneixement d'internet que tant ens acosta els uns als altres. Ens dol l'empresonament dels centres penitenciaris de tots aquells que han perdut els dret a les visites, als permisos, a l'aire fresc de la natura.

Però per damunt de tot, ens abracem a l'esperança, a una presència lluminosa i invisible que per alguns rau a la força de l'espècie humana, meravellosa, i per altres a un déu misteriós, present arreu, potser l'únic que no està confinat enlloc i que es passeja pels cors dels més petits i necessitats.