La gran mentida

Hi ha actituds verinoses; vull creure que inconscientment verinoses, fruit de vicis no percebuts durant dècades d'una educació encarcarada i adoradora de dogmes i tradicions. Els humans som força previsibles; imitem per naturalesa els pares i en menys mesura, però també, els educadors. De petits ens empassem les creences com ho fem amb les farinetes, i copiem errors sense adonar-nos-en, elaborem una lògica que de vegades funciona amb una mecànica equivocada i que tendeix a justificar, amb o sense sentit, la pseudocivilitació que ens educa i ens alimenta. 
Aquests dies es percep aquest verí. Si aquest metge diu això, es mentida perquè és indepe i perquè els meus diuen que és mentida; i aquest metge és dels seus, i els meus no el suporten. Tot aquest raonament no és conscient, esdevé espontani a la ment de les titelles humanes educades dins les bombolles del seu entorn pseudocivilitzat, adorador de formes, de tradicions, de creences, de ritus, de records d'infantesa. 
Si ens eduquen en l'odi a l'actitud escèptica, quina mena d'esperit científic podem desenvolupar? Si ens empassem els dogmes perquè ho diu tal o qual, quina mena d'intel·ligència tenim, que no dubta, que no revisa, que no es pregunta per quès, o que es conforma amb explicacions puerils que davant de l'absurd ho arreglen tot amb l'expressió: "És un misteri..."?
Sovint, aquesta bombolla de submissió al món que ens ha fet ens separa de la realitat i ens fa veure monstres a on només hi ha persones febles com qualsevol altra. I quan som així, som verinosos. Imposem. No tolerem. Prejutgem. Condemnen. Ens tornem agressius fins i tot dins la legalitat. Justifiquem injustícies perquè creiem que en algunes persones hi ha un mal absolut i que cal destruir-les o enclaustrar-les. L'orgull es converteix llavors en la presó d'aquests vicis. En alguns casos, s'arriba a la hipocresia de la doble vida; nits plenes dels plaers que amb la boca condemnem i impedim als altres gaudir; és un vici històric que es repeteix generació rere generació. Fariseus que fan en secret allò que en píblic condemnen, creient-se excepcions compreses pel mateix déu, i sentint-se redimits amb la defensa animal dels prejudicis i les imposicions de la seva pseudocivilització. Àvars d'ànimes, s'autoproclamen guies d'aquells de qui en secret s'enamoren, amb un amor capriciós i possessiu que es sublima, que es disfressa fins i tot a la pròpia consciència. Éssers de pell esblanqueïda per l'excés de roba de luxe i per la llunyania dels espais salvatges a on no hi troben res. Ànimes abduïdes per una estètica de classe privilegiada, que lliuren la vida a una façana a la qual absolutitzen, sense veure la desangelada buidor que amaga.
Els estimo molt, perquè són éssers humans víctimes del seu temps, de la seva educació i de la seva naturalesa. M'hauria encantat pujar-los des de petits, fer-los de pare, i ajudar-los a ser lliures i a descobrir la vida i l'univers, tan bells i sempre nous; en comptes d'empassar-se la indigerible doctrina de foscor i violència de la història i la tradició; en comptes d'abraçar les cadenes invisibles que els lliguen a unes obligacions que no són tals; en comptes de viure en la ficció trenada per segles de falsa religió i d'interessos polítics miserables.