Sobre la poca traça del blanc i negre per a definir bondats i maldats, i una d'integristes.

Llegeixo, al suplement dominical de “El País” d'aquest diumenge, una entrevista força interessant a la Natascha Kampusch; la noia que, des dels 10 anys fins als 18, va viure segrestada per un pertorbat anomenat Wolfgang Priklopil, el qual la va intentar convertir en l'encarnació de la idea misògina i perversa del que segons ell havia de ser una dona de la seva propietat. Potser el més interessant de tot el que explica la Natascha (a banda de les cartes que rep de pertorbats anònims que li proposen de tot i més) és la seva reflexió sobre el bé i el mal; la bondat i la maldat dels comportaments humans.

 El mal és en tots. La humanitat no es divideix en bons i dolents. El maniqueisme no descriu les persones ni els esdeveniments. Som individus Homo sapiens, inquietantment similars. Portem una càrrega genètica gairebé idèntica. Les pulsions fosques que, a alguns, els mouen a cometre atrocitats podrien raure adormides en algun racó de la nostra informació genètica; de la informació genètica de qualsevol. L'entorn, les experiències infantils, les primeres connexions neuronals, l'epigenètica, l'atzar, les patologies, les característiques genètiques heretades... fan que qualsevol de nosaltres, col·locats en un determinat context, poguéssim acabar obrant com qualsevol psicòpata. ¿Quants nazis van desertar? ¿Quants van renunciar a executar civils?

Després, i canviant de tema, em capbusso en una web catòlica, que descobreixo que és un niu d'integristes d'allò més ultra, i llegeixo un debat patètic sobre la tragèdia que (segons diuen aquests ultres) va representar per a l'església que Joan Pau II celebrés una pregària multireligiosa a Asís. Un dels que polemitza s'esquinça les vestidures en descobrir que dins l'església d'Asís hi van posar símbols budistes i islàmics, com si això fos el súmmum de la degradació. D'altres parlen de legalitats canòniques, processos de beatificació i lleis transgredides... amb un lèxic i uns raonaments pseudo-lògics que, a banda de marejar-me, em recorden les estèrils discussions sobre el sexe dels àngels. Quanta ignorància! Quanta vanitat! Quanta manca de visió!

I ja no tinc temps per a gaire més perquè tinc un munt de feina.

Ah! I dissabte vaig a recollir un premi; no sé si gran o petit, ja us ho confirmaré.

Bona nit!

.

.

Les Filles de la Santa Cadira Elèctrica? L'adoració de la Cadira Elèctrica? La parròquia de la Santa Cadira Elèctrica?

El dia és gris. Tinc una grip estranya que em força a haver de córrer a determinada cambra de la casa per evitar esdeveniments indesitjats. La panxa em fa mal. Tot el cos em fa mal. Aquest matí he començat anant a treballar, i he hagut de tornar a casa en aparèixer sobtadament aquests símptomes. Un cop a casa gairebé no he estat capaç d'aixercar-me del llit. Si el dolor minvava, em sentia culpable, i pensava "podria estar treballant"; després tornava el dolor, la culpa desapareixia, però jo estava fotut. Tornava a marxar el dolor, tornava la culpa, i així. Suposo que aquesta preocupació per no poder atendre feines essencials (o que considero essencials) ni que estigui objectivament justificat té algun nom en psicologia; és curiós el cervell humà. Sé que no té sentit sentir-se culpable pel fet d'estar malalt; però la culpa si no li donem una puntada de peu torna una vegada i una altra, i només se'n va quan el dolor i els vòmits s'intensifiquen. De fet, la culpa és un fenotip força útil pel desenvolupament de l'individu Homo sapiens; però com tot imperatiu genètic, cal aprendre a posar-la a les ordres de la raó i de l'empatia.

I és cert que el dia és gris, però això no deixa d'atorgar al paisatge una tonalitat perlada que em recorda als paisatges de l'Israel del Gólgota (o als paisatges d'un Israel del Gólgota que de petit contemplava en una postal pietosa de la meva àvia): el cel de color d'Ivori, una creu, un crucificat, una calavera als peus del crucificat, i arreu un paisatge terros i erm. La postal tenia al darrere una pregària escrita a mà per un personatge desconegut; la meva àvia se l'havia trobat al carrer, a terra, i el guardava com un senyal diví. No duia cap nom ni cap adreça. La pregària escrita era un poema que els experts no saben ben bé a qui atribuir (potser Santa Teresa o San Francesc Xavier) i que parla d'un creient que estima déu no pas per por a l'infern o per anhel del cel, sinó per amor al crucificat. La primera vegada que vaig llegir aquest poema (deuria tenir uns 7 anys) em va semblar coherent.

Després, de més gran, l'absurd d'estimar per aconseguir el cel o per evitar l'infern, se'm fa evident del tot. Quin amor hi ha si hi és per interès? Ho vaig veure tan clar que en una ocasió vaig convèncer fins i tot al membre d'una secta evangelista que posava el premi i el càstig com a fonament de l'amor. Em va reconèixer que en això tenia raó, que si un estima ho fa pel desig de bé de l'ésser estimat i no per ser premiat o castigat.

No sé com he acabat escrivint això. Avui el post ha estat posar el primer que em venia a la ment; i ja posats el completaré amb la pregària/poema de la postal.

"No me mueve mi dios para quererte
el cielo que me tienes prometido
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.

Tu me mueves, señor, muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido
muéveme ver tu cuerpo tan herido
muéveneme tus afrentas y tu muerte.

Muéveme al fin tu amor y en tal manera
que aunque no hubiera cielo yo te amara
y aunque no hubiera infierno te temiera.

No me tienes que dar porque te quiera
porque aunque lo que espero no esperara
lo mismo que te quiero te quisiera."

P.D. 1 :també, de gran, contemplo l'horror de la creu, que de cap manera no considero bona, perquè és un instrument de tortura i d'execució. De tant veure-la en contextos sagrats que normalment es relacionen amb l'amor i la fe, la creu, en certs àmbits, ha adquirit un caire benigne i sant. Però si avui haguessin executat Jesús, ho haurien fet potser amb la cadira elèctrica o amb la forca; i abans, segurament, l'haurien torturat amb descàrregues elèctriques o amb qualsevol altra salvatjada humana. ¿Us imagineu que dos mil anys després existissin al món ordres religioses que duguessin per nom: "Les filles de la forca" o "Les filles de la cadira elèctrica"; o exercicis i oficis espirituals com "l'adoració de la cadira elèctrica" o "l'adoració de la forca" en la qual fileres de fidels, per setmana santa, s'acostessin a besar la santa cadira, o la santa corda que va matar Jesús? Us confesso que em fa l'efecte que jo hauria lluitat per evitar que crucifiquessin Jesús; l'hauria intentat convèncer que vigilés, que no busqués martiris absurds, que el mal és mal i prou... I ni que ell m'hagués dit "apartat Satanàs" com diuen les escriptures que va dir a Pere quan també va intentar desdir-lo, hagués continunant insistint, perquè els meus pensaments intento que siguin pensaments humans, i no crec en un Déu que necessiti la mort i la tortura de ningú per a redimir res.

Seria interessant plantejar una enquesta als creients: "¿Hauries evitat la mort de Crist si haguessis pogut?"

Confio no haver escandalitzat ningú amb les meves cabòries. Ai... ja torna la culpa!

P.D.2 : Suposo que no cal, però per a qui l'interessi, per a mi el valor de la mort de Jesús està en la seva defensa de l'amor, de la llibertat, dels oprimits... malgrat que això el condugués a la mort. Aquest és el seu valor; per a mi no ho és ni la creu, ni la redempció, ni cap sacrifici tribal ancestral. Crec que Jesús no volia morir; i crec que si volia morir, si buscava morir, estava equivocat. Sí, sí... a qui li piqui que es rasqui; si Jesús va buscar a consciència la seva mort, sens dubte es va equivocar. Ep... és la meva opinió!

.

.

Maleït sigui el dolor. Maleïda sigui la guerra. Maleïda sigui la coacció, que mai no és santa.

Un temps per la lluita. Un temps per la derrota. Un temps per l'esclavatge. Un temps per l'error. Un temps pel jou de la tirania. Després, però, passada la tempesta, el sol s'escola enmig de les boires i encén el gemat dels boscos. La terra torna a germinar. La vida retroba la seva llibertat, i la veritat dels esdeveniments s'imposa per a dolor dels instruments sectaris de la foscor repressiva.

Un temps per a la por. Un temps per a la confusió. Un temps per a la divinització dels mites i de les cabòries dels il·luminats. Un temps per a la idolatria dels megalòmans que es creuen el melic del món i els escollits de Déu, amb dret a decdidir destins eterns i humans, a menysprear els febles, a trepitjar els que ells consideren imperfectes, i a interpretar al seu gust la que consideren paraula de déu. Després, però, les mentides s'esvaeixen. El llamp il·lumina la nit de la muntanya. La vida brolla arreu, lluny del control dels qui ho pretenen controlar tot, fins els detalls més minsos de la vida dels seus esclaus: l'hora de la dutxa, el nombre de passeigs setmanals, el que poden llegir, el que poden escriure, el que tenen dret a pensar, el que poden veure els seus ulls. La vida guanya sempre malgrat les batalles perdudes de la guerra.

Un temps per les cadenes. Un temps per als miratges gloriosos de les cadenes d'or i les indiferències sagrades vers els pobres del món. Un temps per a l'adoració dels símbols, de les aparences, del poder, de l'elit, de l'utilitarisme, del dolor, de la guerra, de la coacció i de tot allò que destrueix l'essència del genuïnament humà i lliure.

Maleït sigui el dolor. Maleïda sigui la guerra. Maleïda sigui la coacció, que mai no és santa.

Beneïts els qui no volen semblar llestos, ni sants, ni forts... perquè valoren el que s'és i no el que se sembla.

Beneïts els que no temen l'existència, ni la diversitat, ni la llibertat, ni la pluralitat d'opinions i d'estils.

Beneïts els qui valoren la bondat per damunt dels interessos apòstòlics o sectaris.

Beneïts els qui han estat capaços de fugir de l'imperi dels perfectes.

A ells va dedicat aquest post i aquest himne. L'himne dels qui lluiten per les causes justes, ni que siguin perdudes. Per tots els qui van morir a l'Alamo; però a l'Alamo de les seves vides, de les vides dels que lluiten per la llibertat.

Prescindiu, tant com pugueu, dels bancs.

Un consell. Segurament innecessari. Tracteu els bancs i el sistema financer tan poc com pugueu. No tenen ètica. Per molt que ho diguin a les seves publicitats, no busquen el bé dels seus clients; la seva intenció únicament i pura és guanyar diners; i quan n'hagin guanyat molts, encara en voldran més; i després més.

No compreu res a terminis (si podeu). Estalvieu abans, i després, compreu allò que necessiteu sense demanar préstecs. Compreu el mínim, no cal més. Si us deixeu convèncer pels bancs, us enredaran, en són experts. Fa poc, ja ho sabeu, es van treure de la màniga un bon feix d'hipoteques "basura" per engatusar la població i fer-li creure que tenia el món als seus peus: lletra petita, embolics en el lèxic legal i econòmic per entrampar els més febles, experiments financers que arriscaven el blat dels pobres...

En aquest estrany món, prohibeixen fumar perquè mata, però s'obliden de prohibir enredar, arruïnar, destruir, i amargar els més febles.

Feu-me cas. Prescindiu tant com pugueu dels bancs; a tot estirar, que us guardin els diners, els que ja teniu, però no els en demaneu, perquè us faran tornar fins el moll dels vostres ossos.

N'hi ha molts que després de perdre la casa (una necessitat bàsica) encara els queden a deure fins a 120.000 euros, i tenen embargat el sou, i tot ben de pressa; perquè els bancs tenen col·locats al poder els polítics que hi han de tenir, els quals saben fer les lleis com més convé a les finances.

 
.

La massa és un animal salvatge

Hi ha moments en què un no pot més. No és que un sigui perfecte, ni de bon tros; però hi ha imperfeccions de moltes menes, i no totes se suporten igual.

I el dia, i la setmana, i els més... i el temps que passa, mostra imperfeccions que costen de pair. No dic que no puguin ser digerides, però amb feixuguesa, i amb el consol únic de saber que es poden combatre.

La massa, l'amuntegament d'individus que empeny a comportar-se com el que la massa és: simis, primats, monos en la seva activitat més primitiva, menys evolucionada en la línia de l'empatia i la intel·ligència. Hi havia un filòsof grec que deia que la “massa” era un animal salvatge.

Després, parles amb un d'aquests individus que formen la massa, i li fas veure amb paraules respectuoses, però contundents, com ha estat el seu comportament; l'individu s'ofèn, es molesta, es dol... Aquesta reacció et tranquil·litza. Va escriure Saint Exupery, als durs temps de la segona guerra, que si França et feia mal al cor era perquè encara no estava vençuda, que si França et deixava d'entristir és perquè ja era morta. De la mateixa manera, quan un individu s'ofèn perquè li fas veure com ha estat, com ha actuat, és perquè l'individu no està perdut, ni vençut, ni desnonat. Però segurament, un altre dia, es tornarà a convertir en una peça més d'aquesta massa violenta que barreja l'alegria irreflexiva i balmada amb la violència i el menyspreu a l'ésser humà, que en petites dosis esdevé trapelleria; i en grans dosis, i certs contextos, genocidi.

La manca de valors. La manca de preocupació pels valors. La por a ensenyar valors. La crítica als valors. Amb tota aquesta mandanga d'utilitarisme que ens mou exclusivament a millorar els resultats acadèmics, el control dels processos i la qualitat europea, ens oblidem dels valors.

Sense els valors la qualitat es converteix en una maquinària que xerrica i que alenteix l'aprenentatge. Sense valors el civisme esdevé purament un intercanvi d'interessos; no té més fonament ni més raó de ser. Sense la seducció de l'amor, de l'empatia, de la dignitat humana... l'educació ètica és un maremagnum de filosofies fredes que no mouen ni els pensaments ni els comportaments un sol centímetre. Sense la convicció que des de la societat laica i civil cal aprofundir en el misteri de la dignitat humana, en els seus valors, en la seva tendència a l'amor, en el respecte a l'ésser humà, en l'amistat, en la lluita per un món millor... estarem lliurant els tresors perduts de la humanitat al monopoli de les sectes i de les religions.

Hem de perdre la por a parlar d'amor; hem de perdre la por a parlar de valors; hem de perdre la por a parlar de respecte; hem de perdre la por a parlar de dignitat; hem de perdre la por a parlar de llibertat; hem de perdre la por a dir les coses pel seu nom, a renunciar a formes protocolàries, interessos corporatius, d'empresa, de centre o d'institució; el primer és l'individu i la seva dignitat; allò que necessita; allò que li cal saber d'ell mateix i de la seva espècie; allò que necessita per funcionar com adult independent i autosuficient, però humà, en el sentit més sublim d'aquest mot. Hem de perdre la por als ideals; a viure'ls i a transmetre'ls, sense caure en moralismes o en dogmatismes religiosos de cap mena. L'amor no ha de ser patrimoni exclusiu de les religions. La llibertat és el bé més preuat de tot individu humà, i cal aprendre i ensenyar a viure en llibertat.

Cal que l'individu mai no accepti de convertir-se en “massa”; que no permeti que les pulsions ancestrals i les circumstàncies el facin ser un element més d'una torba irracional. Cal que mantingui en tot moment la seva dignitat, la seva identitat i la seva llibertat. Tot això no es espontani, cal educar-ho, i és tant o més important que el control dels resultats objectius i empírics.

.

Quanta... quanta por!

Diumenge, després del lliurament de premis, vam dirigir-nos cap al sud, i, a l'atzar, vam acostar-nos a la primera cala del Cap de Begur que se'ns va presentar. Sa Tuna respirava absolutament solitària; amb l'aire i la llum del diumenge a la tarda; un diumenge d'hivern gèlid i lluminós enmig d'un espai d'habitatges closos, fets d'un formigó que agredeix una costa infinitament bella. La solitud sacralitza uns racons maltractats per la dèria dels diners: torratxes verticals, alçades al llarg de les últimes dècades; res comparable a la tragèdia de la Costa Blanca, més blanca que mai pel ciment pintat i pels balcons de metacrilat.

Però sempre volem més, i en aquests indrets, la natura mostra tant com vam ser, que la ràbia bull com un brou dolent; la ràbia pel fet de ser com som: tan avars, tan mesquins, tan pobres... Ens venem el territori per un grapat de milions; el prostituïm i el mediocritzem per a intentar comprar una vida i una felicitat que de cap manera no es poden comprar amb diners. Alguns destrueixen el paisatge perquè identifiquen consum amb progrés, destrucció amb avenç, luxe amb benestar. Uns pocs, amb molt de poder, edifiquen arran d'aigua com a mesura integrista per allunyar els hippies, els nudistes i els que atempten contra el que ells consideren la moral de Déu; invisibles, van ocupant poltrones, per a fer servir el seu poder en benefici d'una visió del món uniformitzadora, retalladora de la bellesa natural, poruga i temerosa de la llibertat humana, pessimista quant a la natura de la persona, cega quant el judici de la seva consciència, car només obeeixen consignes de superiors que pensen per ells. Però la contemplació de la Costa Brava no es mereix que pensi precisament en aquests pocs, esclaus de les seves idees, que com totes les dictadures i tiranies cauran pel seu propi pes. La humanitat, molt a poc a poc, es va desfent de les tiranies; sovint massa a poc a poc; i sempre cíclicament. Una generació desfà els nusos que ha trenat l'anterior, i la que ve després els torna a nuar; però en el procés, els nusos, les cordes i els lligams cada vegada són més febles, i aquesta estranya, adorable, i a cops ridícula espècie, va millorant; ni que en el curs d'una vida no es noti.

Maleïda especulació que destrueixes la meva terra, que és la mar i la costa, el glauc de les aigües, la maragda tremolosa ran del roig dels penya-segats. Maleïda avarícia que embrutes i banalitzes el temple sagrat de la Costa Brava; els esperits dels antics déus s'escolen per les seves roques i anhelen la recuperació de la seva imatge sagrada. La natura té un valor per ella mateixa independentment del benefici o perjudici que impliqui pels Homo sapiens, i cal estimar i respectar la natura per ella mateixa, i la seva imatge ancestral i indòmita. Maleïda por a la natura, que ens la fa perdre; el tresor més gran, la joia més preuada, la bellesa més sublim. Pobres lligats els qui la temen, els qui la sotmeten a la utilitat, els qui la ignoren, els qui la venen... Pobres cecs els qui no la veuen, els qui no la comprenen, els qui mai no l'han coneguda. A l'últim, però, la natura guanyarà. Les muntanyes es pensen que són eternes, però l'únic que és etern és la natura; les muntanyes passen, es converteixen en pols d'estels, i tot torna a començar.

.

.   

Record d'un dia d'excursió a Mura als feliços anys de la República.

La meva àvia (la primera, dempeus, començant per la vostra esquerra) sempre m'havia explicat que la millor època de la seva vida havien estat els anys de la república. Ho deia baixet; ho diuen, de fet, baixet, tots els que han viscut la guerra i la duresa dels anys que la van seguir.

Avui, per casualitat, en una caixa de fotografies antigues, he trobat aquesta relíquia i m'he disposat a escanejar-la, una mica com aquell qui li guanya una batalla a l'oblit i al temps. Qui els havia de dir a aquests joves dels anys trenta (alguns d'ells van morir pocs anys després d'aquesta foto a la guerra) que, un dia, aquest instant de felicitat es podria contemplar de manera pública a una bonior d'ordinadors. Qui li havia de dir a la meva àvia (Dolors Digón Rosón) que els seus besnéts la contemplarien vestida de blanc al costat d'aquesta trepa de joves simpatitzants de l'anarquisme, que cada diumenge sortien d'excursió a un racó o altre del Vallès. Aquí són a Mura amb una bandera que no sé ben bé de què deu ser. Algú m'ho pot dir? 

De tots aquests xicots, n'hi havia un (no sé pas qui deu ser en aquesta foto) que quan anaven d'excursió a Montserrat, en passar pel cistell on els fidels donaven almoines, ell engrapava unes quantes monedes; tot seguit comprava un tortell i els convidava a esmorzar. M'agrada recordar aquestes anècdotes, que un dia la noia vestida de blanc em va explicar. Només són al meu cap, quan jo mori ningú no les sabrà. Bé, ben mirat, si les escric, algú les coneixerà; i d'aquí a cent anys, o dos-cents, algú farà el que faig jo ara: contemplar el passat, llegir el passat, i mantenir vives les imatges i les anècdotes.

.

.