Silenci! Estem rodant!

Durant molts anys, he treballat la narrativa a través de l'escriptura; encara, avui, ho faig de vegades, i sense promoció. Estic segur que, per evolució vital, no trigaré a tornar-hi amb força quan la meva vida familiar no sigui ja tan intensa, quan els fills facin la seva i torni aquell silenci que emplenava la casa abans que arribessin, i que potser em posarà trist. 

Ara, però, he descobert, i practico, una narrativa que mai no hauria sospitat que podria realitzar; una narrativa que necessita persones, equip, col·laboració, resistència a la frustració, fe en la màgia i molta empatia. Em refereixo al cinema. Després d'uns quants curts, el primers molt humils; cada vegada intento exigir-me més. I he tingut l'oportunitat de rebre formació a ESCAC, i gràcies a això, el cinema ha esdevingut també una eina educativa transversal per a treballar el currículum; especialment el de Cultura i Valors, o Valors Ètics. 

Ara per ara, tenim entre mans (de fet estem en ple rodatge) un curt sobre el bullying, precisament dins de l'assignatura de Cultura i Valors, a on els protagonistes són, en la seva majoria, adolescents o preadolescents. Algú podria pensar que el que fem només és un treball escolar, però el cert és que va molt més enllà; el producte que s'està forjant no són deures, i no ens conformem amb qualsevol resultat. Estem buscant, amb modèstia però esforç, qualitat cinematogràfica, tant en el que es refereix a la tecnologia del rodatge i de l'edició de la imatge i dels so, com pel que fa a les localitzacions. I sobretot, també, en la interpretació. I no és fàcil. Tot i això, la interpretació de les persones de tretze i catorze anys que hi participen està resultant sorpresivament enorme. També la seva implicació i motivació, amb la qual cosa, l'objectiu educatiu de reflexió sobre el bullying està assolit. I, al mateix temps, donem sortida a una matèria que no està present a les escoles ni al currículum, i que és molt important; em refereixo a la interpretació. La interpretació, al costat de l'educació física, ajuda al desenvolupament personal de l'expressivitat de les persones; les empeny a sortir de la seva closca, a perdre la vergonya, a ser ells mateixos davant d'una multitud, perquè al cap i a la fi, l'acció d'interpretar personatges esdevé l'exercici de trobar dins d'un mateix aquell tros de nosaltres que és idèntic al personatge que interpretem, i fer-lo sortir a fora. 

Fer una pel·lícula, però, també és una cursa d'obstacles, perquè passa de tot; i normalment el que passa no és bo: targetes de memòria que s'espatllen, pluja intensa el dia que ha de fer sol, malalties dels actors quan estava planificat el rodatge d'una escena determinada, error en el so del qual no t'adones fins que ja s'ha gravat tot, gent que et critica o t'ataca perquè no comprèn la teva didàctica... Però tot i així, la pel·lícula surt. La que tenim entre mans està sortint; i el resultat sorprèn força a uns actors que mai no havien fet cine i que pot ser no comprenien del tot com anava. Amb aquest exercici, s'aprèn, no tan sols a interpretar, sinó la idea general del procés; la mentida que es converteix en veritat: el plor, que és simulat i que sembla real; la nuesa, que no existeix, però que l'espectador es creu; els sentiments fingits, que sense ser reals, es traspassen a l'espectador. 

Aprofito per reivindicar amb anhel la interpretació dins del currículum educatiu.

El cine té una màgia estranya; malgrat la cursa d'obstacles que representa, de vegades, sembla que mani ell, i que, sense buscar-ho, se solucionin els dubtes o dificultats que un tenia, només pel propi desenvolupament del procés. 

El curt que estem fent en aquests moments, i que segurament durarà un quart d'hora, serà presentat a un premi concret si aconseguim la qualitat que de moment sembla que va tenint. Però el premi ja estarà aconseguit només pel fet d'existir el curt, de ser capaç d'explicar una història, d'emocionar, de divertir, de sorprendre...

I després en vindrà un altre, i un altre, i un altre...

I a banda de tot això, durant el rodatge, i el treball d'equip, hi ha alguna cosa que no es pot explicar; una realitat misteriosa, màgica, invisible però sensible que se t'endú del tot. No puc descriure-la; però és immensa. Si ho proveu, i sentiu el mateix, ja m'ho direu.

.

.

.

.

Els somnis que un dia ens van empènyer endavant

El temps passa. Alguns amics se'n van; per la mort, l'oblit, la mandra, la malfiança, la construcció que la ment fa dels altres... 

Un cel fosc embelleix el verd de la Terra. La Terra sempre hi és, i regala la seva calidesa, en forma d'escalfor o de frescor dolça. El verd no passa mai, ni el gris blavís del mar. Ni la roda de cavalls que gira a Donostia any rere any des de fa dècades. 

Hom voldria també que les persones no passessin mai, que es mantingués allò de bo que tenim tots i que no depèn de com pensem o de com vivim: l'amor a la llibertat, l'amor als éssers humans, l'honestedat, l'ajuda mútua, el respecte a la independència dels altres, a les seves paraules, expressions, creativitat, opinió... Però les persones cauen; l'instint sàpiens acaba arraulint-se en algun racó del cor i neix l'aversió, la mania, la construcció de l'altre amb el poc que se sap de l'altre. Molts surten a navegar amb la carta meteorològica d'anys enrere; d'altres, amb unes ulleres que els mostren les persones no pas com són les persones sinó com són ells. La ciutat es buida de confiances i rialles. La pressa substitueix els llargs sopars amb cançons, pregàries, poemes i esperances. I hem de lluitar cada dia i cada nit per continuar creient en els somnis que un dia ens van empènyer endavant, vers la construcció d'un món més tendre. 

Continuo creient que la tendresa és la màxima plenitud de la persona humana, que la bellesa demostra l'existència de la bondat, i que aquesta mateixa bellesa assumeix formes diverses que molts no saben valorar. 

Penso encara que la felicitat és una conseqüència de l'amor, més que no pas un objecte de captura, i que l'alegria és el principal motor del progrés i de la construcció del benestar de les persones. Visc segur que els qui viuen abraçats a tanta foscor, un dia, s'adonaran del seu error; i maldo per perdre el temps cada dia una mica i entonar les velles cançons de sempre i les noves cançons de les generacions que vindran.

Faig per allunyar-me dels qui em volen lluny, no els faig falta, ni ells a mi; i camino per bells camins de bosc que van a raure a cales a on no hi ha ningú; sóc, allà, al costat dels petits que estimo i que m'he proposat que visquin feliços i lliures, creient que l'honestedat i la llibertat ho poden tot, lliures de llastres morals i especulacions religioses. 

A cops tinc por, com tothom; però crec que avenço. 

Sovint m'equivoco, i torno als vells errors, com tothom; però rectifico. 

Em nego a jutjar a ningú, però evito el tracte de les persones que creuen en els càstigs eterns i en presons per gent pacífica; i crec que l'educació no és ensinistrament, que només els pensaments poden convèncer els pensaments, i que quan ens relacionem amb persones que s'emocionen, que són gairebé totes, hem de tenir en compte els valors emocionals i els sentiments aliens.

No m'agrada la proximitat dels planyiders o les planyideres que ploriquegen perquè visquem pendents d'ells o elles mentre van vigilant si de debò ens tenen el cor atrapat; quan hi haig de conviure, faig tot el que puc per no enfadar-me ni respondre malament; de vegades em costa. Són persones que necessiten tenir tothom pendent per sentir-se segures; és una forma refinada d'egoisme, que fa mal, i al qual mai em sotmetré.

En general, m'agrada fer el que em sembla, sense fer mal ningú; i fent bé, si puc. Ara bé, no m'importa gaire l'opinió aliena, sovint sotmesa als criteris estètics, i de glòria i triomf propis d'aquesta estranya societat de "masclets" i pedants.

 Hi ha qui viu pendent de si els altres són més, tenen més, poden més o gaudeixen més, i això fa que visquin a ritme dels altres, i que les seves accions siguin com campanes ben llustroses que si no llueixen no valen.

M'agraden els corrals de poble, amb unes quantes gallines; els arbres dels racons de bosc que ningú no veu. Encara que sembli mentida, m'agraden els espais i dies sense wifi, i l'única fama que m'agrada fins a sentir-me molt feliç és la de trobar-me alumnes, i antics alumnes, a diferents racons del món; normalment això als professors no els agrada, però a mi, no sé per què, m'omple de felicitat.

De moment, res més, ja continuaré deixant anar sentiments un altre dia.

.

.

.

Gràcies Escòcia!

Gràcies Escòcia, per ser! Per les valls verdes, pels penya-segats damunt del mar! Per Robert Burns! Per lluita per ser lliures d'una manera pacífica i civilitzada, acceptant el joc i el resultat democràtic. Per defensar els perseguits. Per acollir la Clara, la seva saviesa i la seva profunda humanitat. 

El meu accent escocés és dolent, però el meu amor a Escòcia és immens.

Gràcies!

Tornaré al lloc a on vaig néixer, o les persones no som insectes.

Les formigues tenen formigues esclaves. Les abelles tenen reina, i obreres, i mainaderes, i exploradores. La violència entre els insectes és freda i cruel com les paradoxes de la mateixa natura. Però les persones no som això; ens revoltem interiorment davant l'evidència d'aquesta violència; sobretot quan l'observem reproduïda a les societats humanes; a les lleis, al sistema judicial, als càstigs, a les tortures, a les desigualtats injustes i fonamentades en privilegis mancats de fonament ètic. Obrers, reis, esclaus, mainaderes, persones encadenades a una posició rebuda per atzar. I sense anar tan a l'extrem, observem aquesta violència dissimulada, amarada a les estructures de la societat, de les institucions. Insectes que somnien ser humans; o humans que enyoren el mecanicisme cruel de les bèsties invertebrades. Els humans sotmesos inconscientment al sistema adoren els engranatges de la disciplina, dels formularis, targetes, visats, permisos, protocols, registres, controls, estadístiques, les normes de les formigues i de les abelles; la violència freda dels engranatges; la màquina metàl·lica que grinyola quan gira sense pensar, sense sentir, funcionant, de funcionar, de funció.

La profunditat de l'ànima humana vola invisible per damunt de la fúria racional de les bèsties. La racionalitat, tota sola, sense carn, sense sentiments, sense pell... és patrimoni de les bèsties evolucionades a la civilització. Sense somriure, no n'hi ha prou amb funcionar. No n'hi ha prou amb la utilitat. Quina és la utilitat de la vida? No en té. És una finalitat. És tot. La vida de les persones ho és tot.

Pastors, ovelles i obediències...

From Visitor7 in wikipedia.   CC-BY-SA-3.0. 

Els defensors de la disciplina blinden el món tal com és, i entren en l'engranatge que fa funcionar la injustícia. La majoria de la població està convençuda que l'espantaocells de la disciplina canvia comportaments. El que ningú diu, i molt poca gent sap, és que el que de debò canvia els comportaments és l'amor; i els canvia no pas a causa de la por, sinó perquè canvia les persones.

Reprodueixo un testimoni real:

-Vaig fer mal a consciència, i m'esperava un càstig i un retret. En comptes d'això, qui m'havia de castigar em va mirar amb afecte i em va dir que jo podia ser millor, que jo no era d'aquella manera, que jo valia molt. Després em va abraçar i es va acomiadar sense castigar-me. Vaig restar tan agraït, i tan commogut, que mai més no vaig tornar a fer aquell mal.

L'amor és l'únic que educa, l'únic que transforma, l'únic que reinserta, l'únic que es pot anomenar justícia. Vivim una mena de sistema a on la justícia del sistema jurídic, amb les seves normes i càstigs, es considera un absolut al qual no podem renunciar. El mateix passa amb el deute; el deute sempre l'ha de pagar algú, diuen els gurús de l'economia d'avui. Els absoluts de la tirania que vivim són el sistema judicial i el deute; que a uns els fa rics, i a altres els esclavitza. Però l'amor no es contempla. 

A alguns, en sentir amor, els ve al cap la carrincloneria de color de rosa del sentimentalisme, de l'eros, o de l'aparellament. L'amor com a relació purament humana entre dos éssers que no comparteixen interessos ni els busquen, que no volen res més que el bé de l'altre sense especulació, avui dia i en el sistema organitzatiu humà, no s'entén, ni s'hi creu, ni es pren seriosament; es considera una fàbula pseudoreligiosa a mig camí entre els contes infantils i allò que els papanates de l'integrisme educatiu anomenen bonisme ingenu. Són els nous instruments retòrics dels addictes a la disciplina i a la llei. 

L'amor avui és íntim o invisible. És fals, o se l'embruta. Sovint es converteix en un reclam consumista que fa referència a una realitat que, sense ser-li contrària, resulta completament diferent. 

Les ovelles, que no discuteixen la veu del seu pastor, continuen adorant la disciplina que elles mateixes reben, creient del tot que aquesta disciplina les protegeix. El que ni tan sols albiren és que la veu del pastor, l'autoritat, la disciplina... impedeix la transformació d'un món que es mou esperonat per la por als càstigs, o per la necessitat d'aconseguir diners per a tenir més, o pel concepte absolut i prioritari de la propietat privada, del deute com a tot que ho regula tot, de la submissió al que és considerat "normal" sense caure que "normal" ve de "norma"; i que les normes són convencions arbitràries que no defineixen realitats objectives. 

L'espècie humana és esclava dels seus propis absoluts, i renuncia ella mateixa, per ceguesa, als seus tresors perduts, el més gran dels quals és l'amor, que pot substituir eficientment la disciplina com a eina de modificació del pensament i de la conducta. Només els pensament poden convèncer els pensaments. Només l'amor pot flexibilitzar els pensaments més enquistats. Si volem una societat més humana hem de començar per renunciar a  estratègies inhumanes.

Quan tornis, hi haurà pau...

Qui exerceix la violència és una bèstia, encara que es vesteixi amb tern i corbata, i encara que prediqui democràcia. La democràcia no consisteix només en votar cada quatre anys; les lleis que la conformen han de respectar els drets naturals de les persones i dels pobles; si no ho fan, ens trobem en un sistema polític que du una disfressa per amagar el seu autèntic caràcter inhumà.

És violència empresonar persones pacífiques, incapaces d'aturar les bales dels vigilants amb les seves mans, o de tumbar un exèrcit, o de travessar les parets d'un penal. Empresonar persones que prediquen la pau, sigui quina sigui la raó de l'empresonament, delata la naturalesa del carceller, la crueltat pèrfida del sistema que permet aquesta atrocitat, i la hipocresia dels governants, que fan veure que serveixen el poble, quan el que de debò fan és dominar-lo, pasturar-lo, manipular-lo, reprimir-lo, controlar-lo. 

Malalts de privilegis, s'escuden en llinatges de segles enrere per a enquistar desigualtats; com si tals desigualtats fossin justes o naturals; com si el fet de néixer en una família o una altra atorgués més o menys drets naturals, més o menys privilegis. En realitat, són personatges adoctrinats des de la naixença; els han fet creure que són més que els altres, que estan per damunt de la llei; que són irresponsables jurídics; i no poden, ni que vulguessin, entendre l'autèntic sentit de les expressions: "dret natural de cada persona" "dret natural de cada poble" "igualtat" "llibertat"... El seu garbuix mental els du a defensar els seus interessos animals creient que serveixen el seu poble; ni s'adonen de la seva injustícia.

S'escriurà d'ells, un dia, el mateix que s'ha escrit de tots els dictadors i genocides de la història; i l'honor que ara enlluerna delegats i subsecretaris caurà un dia com una disfressa devorada per l'arna; i, sobretot, la dignitat dels éssers humans maltractats, i dels pobles humiliats, viurà per sempre.

I ignoren el sofriment de les famílies, la llunyania dels fills de les persones pacífiques empresonades; els importa ben poc el dolor. Voten, fins i tot, als ajuntaments, no demanar l'apropament dels presos a les seves llars; s'anomenen socialistes i són desferres vergonyoses del que un dia va ser una opció política normal i democràtica. Fan sentir vergonya fins i tot als que no són socialistes; i la història recordarà el seu patetisme cruel. I ballen molt i molt, però tot és cinisme.

.

.

.

.

.

.

.

Villarroel versus Forn

La gent continua patint la diferència de criteris pel que fa a imputacions, judicis, repressió de la llibertat d'expressió, empresonaments, persecució d'un país i d'una cultura...

Caminem vers una nova nit dels vidres trencats. Voldrien que fos delicte la legítima aspiració política de milions de persones. Voldrien que la gent callés, que no cantés, que tingués por, i que el poble a poc a poc s'anés diluint. Però el poble mai no mor, i la presó i la persecució i l'odi legal contra les persones lliures d'avui significarà la multiplicació dels futurs ciutadans d'una nova república, pacífica, cívica i independent. Ningú no esperona més l'existència d'aquesta república que aquells que intenten frenar-la trepitjant els drets fonamentals dels pobles i de les persones.

Res ni ningú pot destruir la nació que ja existeix.

Villarroel va passar dècades en una presó de Galícia, dins d'una masmorra que quedava inundada pel mar quan pujava la marea; és el segell de la repressió dels integristes de la unitat política; l'imperialisme inhumà. Forn passa fred a Estremera per uns delictes que no ha comès i que en tot cas serien intencions polítiques pacífiques; torna a ser el segell dels de sempre; freds, cruels, buits i violents. Però la història descriurà el paper de cadascú per a vergonya dels qui trepitgen persones i pàtries. El país fustigat per l'odi certifica a ulls del món la seva existència per sempre.

.

.

.

.

.

.