Els somnis que un dia ens van empènyer endavant

El temps passa. Alguns amics se'n van; per la mort, l'oblit, la mandra, la malfiança, la construcció que la ment fa dels altres... 

Un cel fosc embelleix el verd de la Terra. La Terra sempre hi és, i regala la seva calidesa, en forma d'escalfor o de frescor dolça. El verd no passa mai, ni el gris blavís del mar. Ni la roda de cavalls que gira a Donostia any rere any des de fa dècades. 

Hom voldria també que les persones no passessin mai, que es mantingués allò de bo que tenim tots i que no depèn de com pensem o de com vivim: l'amor a la llibertat, l'amor als éssers humans, l'honestedat, l'ajuda mútua, el respecte a la independència dels altres, a les seves paraules, expressions, creativitat, opinió... Però les persones cauen; l'instint sàpiens acaba arraulint-se en algun racó del cor i neix l'aversió, la mania, la construcció de l'altre amb el poc que se sap de l'altre. Molts surten a navegar amb la carta meteorològica d'anys enrere; d'altres, amb unes ulleres que els mostren les persones no pas com són les persones sinó com són ells. La ciutat es buida de confiances i rialles. La pressa substitueix els llargs sopars amb cançons, pregàries, poemes i esperances. I hem de lluitar cada dia i cada nit per continuar creient en els somnis que un dia ens van empènyer endavant, vers la construcció d'un món més tendre. 

Continuo creient que la tendresa és la màxima plenitud de la persona humana, que la bellesa demostra l'existència de la bondat, i que aquesta mateixa bellesa assumeix formes diverses que molts no saben valorar. 

Penso encara que la felicitat és una conseqüència de l'amor, més que no pas un objecte de captura, i que l'alegria és el principal motor del progrés i de la construcció del benestar de les persones. Visc segur que els qui viuen abraçats a tanta foscor, un dia, s'adonaran del seu error; i maldo per perdre el temps cada dia una mica i entonar les velles cançons de sempre i les noves cançons de les generacions que vindran.

Faig per allunyar-me dels qui em volen lluny, no els faig falta, ni ells a mi; i camino per bells camins de bosc que van a raure a cales a on no hi ha ningú; sóc, allà, al costat dels petits que estimo i que m'he proposat que visquin feliços i lliures, creient que l'honestedat i la llibertat ho poden tot, lliures de llastres morals i especulacions religioses. 

A cops tinc por, com tothom; però crec que avenço. 

Sovint m'equivoco, i torno als vells errors, com tothom; però rectifico. 

Em nego a jutjar a ningú, però evito el tracte de les persones que creuen en els càstigs eterns i en presons per gent pacífica; i crec que l'educació no és ensinistrament, que només els pensaments poden convèncer els pensaments, i que quan ens relacionem amb persones que s'emocionen, que són gairebé totes, hem de tenir en compte els valors emocionals i els sentiments aliens.

No m'agrada la proximitat dels planyiders o les planyideres que ploriquegen perquè visquem pendents d'ells o elles mentre van vigilant si de debò ens tenen el cor atrapat; quan hi haig de conviure, faig tot el que puc per no enfadar-me ni respondre malament; de vegades em costa. Són persones que necessiten tenir tothom pendent per sentir-se segures; és una forma refinada d'egoisme, que fa mal, i al qual mai em sotmetré.

En general, m'agrada fer el que em sembla, sense fer mal ningú; i fent bé, si puc. Ara bé, no m'importa gaire l'opinió aliena, sovint sotmesa als criteris estètics, i de glòria i triomf propis d'aquesta estranya societat de "masclets" i pedants.

 Hi ha qui viu pendent de si els altres són més, tenen més, poden més o gaudeixen més, i això fa que visquin a ritme dels altres, i que les seves accions siguin com campanes ben llustroses que si no llueixen no valen.

M'agraden els corrals de poble, amb unes quantes gallines; els arbres dels racons de bosc que ningú no veu. Encara que sembli mentida, m'agraden els espais i dies sense wifi, i l'única fama que m'agrada fins a sentir-me molt feliç és la de trobar-me alumnes, i antics alumnes, a diferents racons del món; normalment això als professors no els agrada, però a mi, no sé per què, m'omple de felicitat.

De moment, res més, ja continuaré deixant anar sentiments un altre dia.

.

.

.