No es pot permetre que es jugui amb els diners, perquè els diners són el pa del poble; si els rics volen jugar que juguin a "caniques"; els diners són de la gent que necessita sobreviure, i que mereix viure amb dignitat.
Perquè en aquest estat tenim una crisi provocada pels especuladors immobiliaris (de bracet amb els bancs), que han especulat perquè les lleis els ho han permès; i a banda de destruir territori, i de convertir una necessitat tan bàsica com l'habitatge en un luxe, han generat aquesta espiral de fallides econòmiques per la qual ningú no els demanarà comptes. Per contra, els poders financers, que no ha parat de deixar i deixar crèdits, tants com la llei els ho ha permès, acaben sent els primers a ser rescatats de la crisi, fins i tot amb beneficis milionaris.
El que falla és el sistema. El problema és polític. Mentre no s'apliquin mesures polítiques, canvis en els mecanismes que determinen qui controla el poder de les finances, limitacions a les capacitats dels bancs per a arriscar diners o per guanyar-ne, no acabarem de sortir-nos-en. El diner ha d'estar controlat pels representants del poble, que, per la seva banda, han de tenir sous austers i un control aferrissat damunt del seu patrimoni.
El poder dels estats ha de sotmetre els qui posseeixen els diners, que han de complir una llei que avui encara no existeix; una llei que no prioritzi la llibertat econòmica, sinó el dret de les persones a viure amb una estabilitat econòmica harmònica amb les seves necessitats bàsiques i amb la seva dignitat. Si la constitució no permet aquesta retallada de llibertinatge econòmic, cal canviar la constitució; si la unió europea no la permet, cal canviar l'ordenació de la unió europea. No pot ser que hi hagi una crisi provocada pel joc inhumà de les finances i de la construcció i que aquí no canvii res.
Perquè en aquest estat tenim una crisi provocada pels especuladors immobiliaris (de bracet amb els bancs), que han especulat perquè les lleis els ho han permès; i a banda de destruir territori, i de convertir una necessitat tan bàsica com l'habitatge en un luxe, han generat aquesta espiral de fallides econòmiques per la qual ningú no els demanarà comptes. Per contra, els poders financers, que no ha parat de deixar i deixar crèdits, tants com la llei els ho ha permès, acaben sent els primers a ser rescatats de la crisi, fins i tot amb beneficis milionaris.
El que falla és el sistema. El problema és polític. Mentre no s'apliquin mesures polítiques, canvis en els mecanismes que determinen qui controla el poder de les finances, limitacions a les capacitats dels bancs per a arriscar diners o per guanyar-ne, no acabarem de sortir-nos-en. El diner ha d'estar controlat pels representants del poble, que, per la seva banda, han de tenir sous austers i un control aferrissat damunt del seu patrimoni.
El poder dels estats ha de sotmetre els qui posseeixen els diners, que han de complir una llei que avui encara no existeix; una llei que no prioritzi la llibertat econòmica, sinó el dret de les persones a viure amb una estabilitat econòmica harmònica amb les seves necessitats bàsiques i amb la seva dignitat. Si la constitució no permet aquesta retallada de llibertinatge econòmic, cal canviar la constitució; si la unió europea no la permet, cal canviar l'ordenació de la unió europea. No pot ser que hi hagi una crisi provocada pel joc inhumà de les finances i de la construcció i que aquí no canvii res.
Si no canvien les lleis econòmiques que permeten que es jugui amb els diners, que s'especuli amb els diners i que la llibertat d'actuació dels diners sigui il·limitada, no hi ha res a fer; serem sempre esclaus dels poderosos.
A mig camí entre l'antiga Unió Soviètica i l'actual liberalisme econòmic hi ha una manera d'entendre l'economia que avui no hi és; i tots en patim i en patirem les conseqüències.
A mig camí entre l'antiga Unió Soviètica i l'actual liberalisme econòmic hi ha una manera d'entendre l'economia que avui no hi és; i tots en patim i en patirem les conseqüències.
.
2 comments:
el mal és que els representants del poble estan controlats pels propietaris del diner, i així no anem enlloc :(
Correcte. Per això penso que caldria que un poder independent controlés el que ingressen i el que gasten els polítics. Com varia el seu patrimoni; qui els el fa variar, etc. I que per llei els seus ingressos no fossin excessius. Gandhi fins i tot deia que havien de ser cèlibes; jo no els demano tant :-)
Post a Comment