Una bonior d'homes cansats, vençuts, ferits, desfilant cap al presidi... però mantenint, tot i així, la dignitat, l'ordre, la cohesió, els valors... tot allò que dóna sentit a la seva lluita. La victòria dels vençuts és la de mantenir la identitat i els valors quan l'enemic ens força a desfer-nos per dins.
I marxen vitoriosos davant la mirada freda i buida del carceller, que al final acabarà perdent els papers.
Hi ha pocs moments a la història del cinema tan reveladors com aquesta entrada del batalló vençut, i com les posteriors jugades mestres del Coronel Bogey que, indiferent als patiments del cos, mantindrà la mirada ben alta i els principis ben vius. Són sublims, els seus diàlegs amb el cap del camp de presoners, quan queda perfectament manifest que el vencedor és el vençut, i que el presoner és en realitat el carceller. Brutal!
Les nostres vides són sovint desfilades glorioses al ritme de la nostra identitat malgrat els crits amb pretensions d'ordres dels qui, conscientment o inconscient, pretenen esquinçar qualsevol traç individual o creador.
I al final de la pel·lícula, la gran prova pel Coronel, més difícil que qualsevol de les privacions o tortures que ha hagut de patir. Destruir el pont, el símbol de la seva victòria, el senyal de la civilització de la qual se sap estendard. Aquí la va espifiar, però tan se val. Admiro al Coronel. La seva història ha estat una de les inspiracions de la meva vida. Jo també vaig rebre, un dia, l'ordre d'enderrocar un pont; un pont aixecat en temps de captiveri; un pont que va esdevenir símbol d'independència i de llibertat; però calia enderrocar-lo pel bé de la civilització i dels valors que jo estimava. En aquesta missió concreta, no vaig fallar; a diferència del Coronel Bogey, vaig enderrocar el pont i vaig guanyar la guerra. De moment no us explicaré els detalls de la batalla, ho deixaré en el misteri.
I ara mateix, me'n vaig a Capellades per una qüestió literària.
I ara mateix, me'n vaig a Capellades per una qüestió literària.
.
.
No comments:
Post a Comment