Corrandes de les últimes burgeses.

A Terrassa hi ha senyores,

que no parlen mai de pets.

Van tibades, i ben dretes,

sense fixar-se en res més

que en la dolça silueta

que el seu mirall reflecteix.

Han arribat a la fita,

de tota noia de bé;

perquè, escolteu-me, són noies,

a prop dels cinquanta-tres.

Són mandroses i egoistes,

però ho disfressen de dolçor,

i són capaces de fotre't

fins i tot amb un petó.

Llet tallada, amb sacarina,

descremada, i un brioix;

i qui en sàpiga més que elles

és un perfecte cabró.

Practiquen el vell ofici

de deixar verd a tothom,

i embruten de carmí el pàl·lid

blanc cantell d'un cafetó.

Carreguen els seus farcells

a l'esquena d'algun cuc;

i si es queixa, clatellada,

¡Quines penques que té el ruc!

Rialleta de rateta,

picadeta d'un ullet,

a dins del cor porqueria;

al rostre, el cel tot obert.

Perfum que marca la ruta

d'un glamour sense colors;

la princesa trufadeta,

a la ciutat dels senyors.

A Terrassa hi ha senyores

que no parlen mai de pets.

Van tibades i ben dretes,

i no es fixen en res més

que en la dolça silueta,

que el seu mirall reflecteix.
.
.