“Cada
cara és el símbol de la vida. Qualsevol vida mereix respecte. (…)
Quan respectem algú, estem fent un homenatge, a través d’ell, a
la vida, en tot el que té de bonic, de meravellós, de diferent i
d’imprevisible. Quan tractem els altres amb dignitat ens estem
respectant a nosaltres mateixos.”
TAHAR BEN JELLOUN
.
.
Un
militant de la vida, mai no s’acostumarà a la mort, per molt que
digui que en comprèn el sentit, per molt que la reconegui com a
natural. Algú que estima algú que es mor, mai no es resignarà al
comiat, ni que reconegui que aquest comiat forma part de la llei
natural. La rebel·lió contra el mal comprèn també la rebel·lió
contra la destrucció del cos, la rebel·lió contra la llunyania de les persones que comparteixen la nostra existència.
Qui
sigui que en sigui responsable (responsable de tot el que és), ha de reconèixer que hem aparegut
aquí sense veu ni vot; sense que ens hagin demanat el parer, sense
ni un cos ni una ment prou perfectes com per a caminar segurs per
aquesta existència, sense ni tan sols tenir un domini absolut damunt
la nostra voluntat i la nostra consciència; som ments produïdes per
un òrgan de carboni que envelleix, que emmalalteix, que a cops
falla, i que, per acabar-ho d'adobar, quan funciona obeeix pulsions seleccionades per les
lleis de l’evolució de les espècies. La competició, la guerra,
la violència, el sofriment, fins i tot la crueltat, estan
codificades a la informació genètica que transmetem als nostres
fills, formen part del nostre ADN, i apareixen al moment menys
esperat, quan l’entorn perd els seus referents ètics, quan tot es
capgira, quan la por ens domina, o quan les circumstàncies activen
el programa violent que dorm en algun racó del nostre ésser.
La
meva rebel·lió s’enfronta a la realitat d’aquesta presència
destructora dins del cos de les persones; no l’accepto; no l’acato;
no m’hi resigno. Sospito, fins i tot, que el sentit de la vida
humana rau en aquesta actitud de rebel·lió contra el mal. Procedim
de la matèria, la qual té set de sang, de poder, d’ego... però
la nostra consciència del “jo” sap que no està feta ni per a
l’odi ni per a la violència, sinó per a l’amor, per a la
cooperació, per a la fraternitat. La rebel·lió contra la violència natural és també una conseqüència de la natura; és la conseqüència natural del fet de ser consciències. Un cop la matèria per imperatiu natural es fa consciència a les nostres ments, les nostres ments es rebel·len per imperatiu natural contra la seva llei violenta que ens mou a competir i a destruir-nos; aquesta rebel·lió ens està convertint en humans.
Allò íntim que som és
antagonista dels fenotips actitudinals que es deriven de bona part de
la informació genètica que amaguem a l’ADN esperonats per l'entorn; la nostra actitud i
el nostre senyal d’identitat consisteixen a declarar-nos enemics
de les pulsions que ens menen a odiar i a destruir; consisteixen en
manifestar-li, a qui sigui que ens ha posat en aquesta mena de camp
de treball que és la vida, que estem en contra de ser conillets
d’índies; que volem estimar sense les traves que el cos que hem
heretat ens posa. Volem que cap infant aprengui a odiar de petit per
culpa d’haver de patir la crueltat dels adults sense que
l’organitzador de tot això mogui ni un dit per a pal·liar la
injustícia. Volem que s’organitzi millor l’existència de manera
que a ningú se li impedeixi estimar, que a ningú se li frustri la
vocació humana d’estimar i de ser estimat.
Des
d’aquest silenci que el gran organitzador ens regala, invoco la
seva acció, per a protegir els febles, per a transformar els Homo
sapiens, que, sense haver-ho decidit, duem el mal a l’ADN; li
exigeixo que actuï per a fer que l’existència sigui encara més
bella.
