A on hi hagi joc, que hi hagi només joc.

Onada que es trenca prop del Bosc de la Marquesa.

.

Avui he pensat una mica en l'Arantxa i el seu trauma; i en tants d'altres casos similars.

Hi ha qui es pensa que la vida és milícia; i en canvi la vida és un “oh!” d'admiració.

Hi ha qui viu encadenat a la necessitat de ser un “triomfador” i projecta damunt dels nens aquesta obsessió.

Hi ha qui no comprèn a Zorba el Grec, a Lluís Llach, a...

Perquè en realitat, hi ha molts colors, molts espais; i un munt de sons, d'activitats, d'estils, de visions, de camins.

Digueu als nens que no cal que ho facin tot bé; quan juguen, poden equivocar-se; quan fan esport, no estan obligats a morir per l'esport, ni a patir per l'esport, ni a odiar-se a si mateixos per l'esport. Que gaudeixin, al seu aire. Si han d'arribar lluny, ho faran sense que faci falta que ningú els esbronqui; si no poden arribar lluny, no hi arribaran ni que algú els esbronqui; i no passarà res.

Algun dia serem tots cendra. Mentre siguem vius, entronitzem el somriure i l'humor, que la resta són punyetes.

Exigim esforç i perfecció allà on la vida no va de broma i a on ens hi juguem la supervivència i el pa de cada dia; o potser la cama d'un malalt o la llibertat d'un imputat. Però en aquell altre espai a on hi ha d'haver plaer, que hi hagi plaer; a on hi hagi joc, que hi hagi només joc; i si rere el joc hi arriba una estrella, que això passi amb la fluïdesa d'una riallada, amb l'espontaneïtat d'una onada que es trenca, o amb la il·lusió d'algú que ho fa perquè vol, sense que el torturin amb perilloses i falses projeccions de futur. La pitjor imperfecció és el perfeccionisme. Gaudiu de la llum. Namasté.

.

.