Escric per mi, sense cap altre desig.

Feia temps que no parlava d'allò que anomenen naturisme aquí al blog; de fet, feia temps que el blog fucionava amb els serveis mínims per a qualsevol tema. Ara, i potser gràcies al confinament, té més activitat; però continua amb el seu principi inalterable de ser aliè als efectes que produeix; em refereixo, que igual quan vaig començar, escric per mi, tot i que ho obro a qui vulgui llegir-ho; però escric per mi, com qui escriu i desa el paper dins d'un calaix. 

He passat èpoques amb visites tan multitudinàries que posava una mica nerviós, i quan vaig començar, només era jo. Però tant si el que escric es queda en mi, com si és llegit per una bonior de persones, allò que escric i que he escrit és el que ha de ser, i no està influit per l'ull de qui sigui que vulgui mirar-s'ho. 

Vaig camí del mig milió de lectures per no se sap qui; però se me'm fum; m'és absolutament igual; perquè escric per mi sense cap altre desig.

Al llarg dels tretze anys que fa que escric al blog, he hagut de suportar trols imbècils i immadurs que han desistit de les seves malifetes per la meva indiferència violenta vers la buidor de les seves paraules, i també he conegut gent meravellosa, alguns dels quals han arribat a ser amics. Però escric per mi, bo i que ho regalo a qui vulgui llegir-ho, i tant me fot si hi està d'acord o no, és un tema d'ell o ella. 

També he conegut personatges curiosíssims que s'enfadaven si en el diàleg posterior a l'escrit, s'adonaven que no em podien convèncer del (segons ells) meu  error; em consideraven un arrogant, o una persona tancada de ment, perquè no volia arribar a acords, perquè no estava d'acord amb ells! Pobres bèsties! Com n'estaven de necessitats que els donessin la raó! Però jo sóc així. No haig d'estar necessàriament d'acord amb ningú, i m'és ben igual si algú està o no d'acord amb mi; gairebé prefereixo que no estiguin d'acord. 
L'únic de debò important és que jo mateix estigui d'acord amb mi mateix; que hi ha gent que ni això li passa. 

Un altra fauna estranya que alguna vegada han visitat el blog en aquests tretze anys són els que et diuen amb posat aparentment assenyat i serè: "Això no ho pots dir; no t'està permès dir-ho", i s'enfaden com mones (que em perdonin les mones) quan els dius que ho pots dir, que ho dius, que ho diràs, que ho proclames, i et quedes tan a gust! S'esgarrifen i rebusquen al sarró dels seus insults més refinats aquells que segons ells són més difícils de rebatre i que defineixen (segons ells també) la meva actitud arrogant, i jo els repeteixo, els repetia, a poc a poc i procurant no enviar-los a la merda: això ho puc dir, ho dic, i ho continuaré dient; i si et fa ràbia, me n'alegro molt, perquè és un indicatiu del fet que això que dic pica pedra, fa feina, i té sentit. Tu, que no vols que ho digui, hi poses la cirera, i confirmes la seva raó de ser.

Potser per això m'agrada tant el blog, perquè és la meva veu més sincera en un món de persones que no deixen dir, que no suporten que diguis, que es moren de ràbia per no se sap ben bé què. És la meva veu en un món de persones que, per por, no tenen veu, o l'amaguen. Un dia es moriran i seran oblidades com jo; però jo hauré parlat amb força i sense por, expressant el que tinc més endins, i ells o elles hauran callat per por, i hauran exigit silenci a tothom qui haurà dit coses que a ells els hauran produït picor a la pell de l'amor propi.

Però... m'he desviat del tema... jo volia parlar d'allò que alguns en diuen naturisme, i que no és altra cosa que fer el que et rota amb la teva indumentària quan vols i com vols, seguint el teu criteri, la teva comoditat psicològica i física, sense perdre el respecte a ningú, embogit d'amor per la bellesa dels elements naturals, i amb una discreció i naturalitat cíviques que et menen a defugir els armaris i els sectarismes. Ho faré demà o demà passat, que per avui l'article ja és prou llarg i sucós.

.
.
.