Benvingut a Varsòvia (Relat guanyador del "X Concurs de Contes Memorial Fernando Rodríguez Contreras")

.

Veu el seu avi fent que no amb el cap, les mans tremoloses agafades al bastó, una espurna d'argent a la comissura dels ulls, i al televisor imatges d'un triomfalisme balmat, disfressat de glòria patriotera. “No és això” diu el vell, i la Sara se li asseu al costat; al sofà flonjo de plomes d'oca que van comprar tres mesos enrere al Dizzingoff, al cor de Tel Aviv. “Però ells ens llancen coets, avi!” la veu de la nena sona a excusa manyaga i estrafà amb convicció aquell to didàctic que s'etziba als infants que no s'han portat prou bé. “Ells? La gent del poble assassinada ens ha tirat coets? ¿Les famílies a les qui els ha caigut la casa al damunt? No em diguis això, bocinet de mel, que ja en tinc prou amb el teu pare” La nena entenebreix la mirada. Sospira. “El pare fa el que creu millor, avi” diu després de sostenir el silenci uns segons. Al televisor continuen els retrunys, els himnes, les declaracions. Apareix el pare de la Sara manifestant el seu orgull per la direcció que està prenent l'atac, i assegurant que no deixaran ni un sol terrorista viu. “El teu pare és massa jove; no ha viscut prou” pronuncia el vell mirant de fit a fit el rostre orgullós del seu fill a la pantalla. La nena li agafa les mans i les prem amb força. “Torna'm a parlar del guetto, avi...” I el vell torna a narrar la seva història com si ho fes per primera vegada; i el cas és que sempre li sembla que ho fa per primera vegada. La vida és un estrany camí que marca amb foc la intensitat del dolor i de la felicitat. “Jo era molt jove, i vivia a Varsòvia...”

*

No li ha costat arribar a la ciutat de Gaza. Potser el més difícil ha estat creuar la frontera; però sembla mentida la indiferència que desperta una noieta de catorze anys guarnida amb la indumentària d'una Palestina pobra. Gairebé li engeguen un tret al front quan la descobreixen a la part interior de la xarxa. ¿Què hauria passat si l'haguessin enxampada abans de creuar? Arreu, plors. Ara i adés, muntanyes de runa enmig d'edificis rònecs, amb carrers plens de canalla bruta i cares espantades. Fumaroles negres alçant-se cap al cel, ocultant els blocs de dotze o tretze pisos d'altura que governen el sostre de la ciutat. La blancor de les façanes dels habitatges, sota la claror del sol, esvaïda pel fum, dibuixa un paisatge apocalíptic. Comencen a sentir-se retrunys i la gent corre a amagar-se. Xiscles. Brams. Mots indesxifrables pronunciats per veus enrogallades que maleeixen l'existència i que acaben en una mena de sanglot, a mig camí entre el plor i el riure embogit. La Sara no sap on amagar-se; de fet, ningú no té clar on amagar-se. Trenca a plorar i una dona l'arrossega fins a l'interior d'un portal. L'empeny cap a l'espai dessota l'escala. S'agombolen, la dona, la Sara, i quatre criatures d'entre cinc i deu anys. El terra tremola. Els petits gemeguen amb cada estridor. La llum tènue de la claraboia li permet a la dona descobrir els cabells rossos de la Sara. “Estrangera?”, li demana. La Sara dubta, perquè no sap si és estrangera. Són estrangers, els jueus, a Gaza? Ho són, els palestins, a Israel? Fa que sí amb el cap perquè no té ganes de donar explicacions, i perquè li fa una mica de por donar-les. “I els teus pares, on són? Hauríeu d'haver marxat. Això no és vida per a ningú, i menys per a una nena”

*

“On collons és la Sara?” li etziba en Benjamín Goldstein al seu pare, que l'escolta espaordit a través del mòbil. “I jo què sé, fill meu? Què pot fer un pobre vell com jo per aturar una adolescent?” En Benjamín està tan desesperat que gairebé s'ofega. “Just en aquest moment, amb la guerra, amb la maleïda pressió internacional! Què va ser l'últim que et va dir? Estava enfadada? Li passava alguna cosa?” Necessita recuperar la tranquil·litat. Necessita saber que la seva filla està bé. Però Déu dels cels! Ha estat una nit fora i ningú no sap on para! “Li vaig parlar de Varsòvia, i va quedar molt tocada” El vell ha dubtat molt abans de dir-li això al seu fill. La va veure marxar plorant, sense rebre'n cap explicació, però els anys ensenyen més que les enciclopèdies, i el vell Zacaries sospita que la Sara ha entès per primera vegada el món. “Ostres, papa! No és la primera vegada que li expliques les teves batalletes! Què nassos tenen a veure amb tot això?” El vell sent una punxada al cor. “No són batalletes, fill! És la història de la teva nació. És la història de la humanitat!” A en Benjamín li sona l'altre mòbil. “Et deixo, papa. És la Sara, m'està trucant.” “On dimonis t'has ficat, noieta?” la veu li tremola. Necessita saber que tot va bé. Necessita saber que ella està bé. “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.”

*

Per què collons li ha hagut de dir? “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.” I ha penjat. I au! Toca't el nas! Per no dir una cosa pitjor. Què se suposa? Que ell, Benjamín Goldstein, home d’estat, hauria de viatjar a Polònia a buscar-la? Que desagraïda que és l'adolescència! Els ho dónes tot i t'escupen al rostre. Però el vell Zacaries li ha explicat que el guetto del que parla la nena és Gaza. Gaza! Com si tingués alguna cosa a veure amb el guetto de Varsòvia, amb la segona guerra mundial! I ara és aquí; contemplant les corrues de baiards amb cossos tapats de cap a peus ran les runes de la guerra; disfressat d'infermer de la Creu Roja; desesperat, pensant que tal vegada les seves ordres han matat la seva filla; escrutant els rostres dels vius, dels malalts i dels morts; descobrint cames esmonyonades, cossos infantils nus i abrasats xisclant cada vegada que un metge intenta de combatre la infecció amb productes irritants. “Danys col·laterals” pensa “I no són tants. A Gaza, hi viuen més d'un milió de persones. ¿Quantes han patit les conseqüències de la guerra? Mil? Ni que fossin deu mil... quin percentatge és?” Però torna a mirar els esguerrats i els morts i pensa que la seva filla és “una”, i que aquesta unicitat per ell és tan dolorosa com la humanitat sencera. ¿I és que no són “una” cadascuna de les persones que han mort o que han sobreviscut desfetes? El parell de mots que formen l'expressió “danys col·laterals” li fa venir ganes de vomitar; i ja no sap en què creu. Si la Sara és morta, la seva vida s'haurà esfondrat; no podrà tirar endavant; la llum del dia li farà mal a l'anima i preferirà la mort. Però no pot ser que li hagi passat res! La probabilitat és molt baixa! Les bombes no escullen les seves víctimes. S'esparvera en adonar-se que està pensant una idea que li va etzibar un activista pels drets humans abans que tot comencés: “Les bombes no escullen les seves víctimes” I ell li va respondre amb ànsia que l'exercit d'Israel atacaria objectius militars i que si els palestins feien servir escuts humans no era problema d'ells. Maleïda hipocresia! “Les bombes no escullen les seves víctimes”; ho està veient prou clar; i sap que no és just que valori més la seva filla que mil o dos mil palestins anònims. Torna a marcar el número de la Sara; i s'esparvera quan s'adona que sona un mòbil sota la flassada mortuòria que tapa un dels cadàvers de la vorera. Tremolant, pensa que és una casualitat. Penja; torna a marcar, i torna a sonar el mòbil dessota la flassada. Es posa a plorar, s'acosta al baiard, i, mirant de trascantó, amb por del que pot arribar a veure, destapa la flassada. És una nena d'uns deu anys; amb la pell blanca com el marbre i un fil de sang seca a la comissura dels llavis. Té un ull mig obert, sec i sense vida. “No sóc jo, papa; però si hagués estat jo, quina diferència hi hauria hagut?” sent que li diu la seva filla des del darrere. Ell es gira; l'abraça; brama amb desconsol. “Benvingut a Varsòvia, papa”, afegeix la Sara.

.

Gràcies (Pregària V). Gracias (Oración V). شكرا لك. (الصلاة الخامس). Thank you. (Prayer V). Merci. (Prière V). Danke. (Gebet V). 謝謝您。 （祈禱五） 。Grazie.

.




Gràcies.
Gràcies per la llum, pel sol del matí, pel guspireig dels raig damunt les aigües, pel vent, per la flaire del bosc, per la terra, per la pluja, per la resta d'animals.
Gràcies perquè som, malgrat les ombres; gràcies per la vida, malgrat les incoherències; gràcies per l'ésser, malgrat les fluctuacions del no res.
Gràcies per l'esperança, malgrat la por; gràcies per la voluntad d'anar endavant, malgrat les reculades; gràcies pel perdó, malgrat la reincidència; gràcies per l'amor, malgrat les cuetades de l'odi.
Gràcies perquè podem pensar, perquè sabem que som, perquè ens permets de comprendre de mica en mica el misteri de totes les coses.
Gràcies perquè ens mires; gràcies perquè ens estimes; gràcies perquè ens esperes.
Gràcies pels teus silencis, que sempre parlen.
Gràcies per seduir-nos, gràcies per no deixar que ningú es perdi, gràcies per la comprensió de l'amor, gracies per la seducció de l'amor.
Gràcies pel sexe; gràcies per la nuesa; gràcies per la fantasia; gràcies per la gota de responsabilitat que has infós al nostre cervell; gràcies per la llibertat; gràcies pel regal de la vida.
Gràcies pels nostres fills, que són el més gran. Et supliquem, malgrat que ja sabem que ho fas, que els protegeixis. Ells són més que nosaltres, ells ho són tot.
Gràcies per cada matí i per cada crepuscle.

.

Paul Dirac i les antipartícules

.

Al 1928, Paul Dirac va elaborar una teoria que explicava perquè l'electró i unes quantes partícules més tenien un espín de ½; va explicar matemàticament perquè les partícules amb espín ½ no es veien igual si es giraven 360º, i perquè es tornaven a veure igual si es giraven 360º més.

A més a més va parlar de l'existència de la partícula contrària a l'electró: l'antielectró o positró. Aquesta partícula va ser descoberta quatre anys més tard, al 1932. Al 1933 van donar el nobel a Paul Dirac.
Cada partícula té la seva antipartícula; a excepció de les partícules que s'encarreguen de portar la força, les quals són elles mateixes les seves pròpies antipartícules.
No seria impossible que existissin universos formats només per antipartícules.

Les partícules i les antipartícules, si es posessin en contacte, s'aniquilarien alliberant grans quantitats d'energia.
Hem de pensar, però, que vivim en un món en el qual les partícules són moltíssim més abundoses que les antipartícules.

FONT: “A brief history of time” STEPHEN HAWKING

.

"Hèlix" o "Ull de Déu"

.

Les estrelles que tenen una massa entre 0,8 i 8 vegades la massa del nostre Sol (el nostre Sol és una estrella, per si algú no se'n recordava), en el seu últim estadi, abans del moment de la seva mort, es converteixen en nanes blanques. En el procés de convertir-se en nanes blanques, desprenen un munt de gasos de colors espectaculars que s'anomenen “nebuloses planetàries”.

Al llarg de la seva existència ordinària, les estrelles estan enceses perquè al seu interior hi ha una reacció nuclear de fusió: dos àtoms es fusionen per a formar-ne un de més gros.

A les primeres etapes de la vida de l'estrella, els dos àtoms que es fusionen són d'hidrògen: dos àtoms d'hidrògen s'ajunten i es converteixen en un àtom d'heli. Aquesta fusió allibera una gran quantitat d'energia que és la que fa que l'estrella estigui encesa.
Més endavant, quan gairebé tot l'hidrògen s'ha convertit en heli, i hi ha per tant la suficient pressió, es produeix la fusió de l'heli: cada dos àtoms d'heli, en formaran un de carboni. I així successivament, fins que un dia arriba l'última fase de l'estrella, que és l'estadi de nana blanca.

En formar-se la “nana blanca”, com he dit, es desprenen els gasos de la nebulosa planetària. Després arriba la mort de l'estrella.
Si l'estrella té una massa d'entre 0,8 i 8 vegades la del Sol, es descomposarà de manera asserenada, formant una nebulosa de gran bellesa.
Si, per contra, l'estrella és d'una massa superior a unes deu vegades el nostre Sol, en el moment de la seva mort, explosionarà, i les restes tornaran a caure damunt d'elles mateixes pels efectes de la gravetat. I es comprimiran tant, que formaran un forat negre: una massa compacte tan gran, en un espai tan petit, que la gravetat creixerà fins a no deixar ni escapar els fotons (la llum). Qualsevol element que sigui absorbit pel forat negre no en podrà sortir mai més (pel que sabem fins ara).
Fixeu-vos que fins i tot la vida de les estrelles pot ser una metàfora de la vida de les persones. Convé ser senzills, poc màssics, per tal que al final dels nostres dies es deslliguin nebuloses de colors meravellosos. Hem d'evitar les grans masses d'orgull que amenacen fer-nos caure sobre nosaltres mateixos i tornar-nos negres, incapaços de reflectir la llum de la natura.

Les nebuloses també són l'origen de noves estrelles. Grans masses de gas de baixa densitat en una zona de l'espai poden esdevenir el niu de futures estrelles, que mercès a la gravetat naixeran a partir de l'hidrògen, el qual s'agombolarà sobre ell mateix.

A la fotografia de dalt, hi teniu la nebulosa planetària de “l'ull de Déu” o “Hèlix”.

La llum que emet es produeix a causa del següent: l'estrella del mig de la nebulosa (una nana blanca) emet radiació ultraviolada; aquesta radiació ionitza els àtoms d'hidrogen de la nebulosa (expulsa els electrons dels àtoms d'hidrogen per a immediatament recombinar-los) En aquesta recombinació dels electrons, s'alliberen fotons (partícules elementals de la llum) que són els que veiem. Segons la freqüència d'aquests fotons, la llum que veiem serà d'un color o d'un altre color.

Us poso aquesta imatge perquè aquests dies, en Francesc Arnau ha organitzat el Repte Poètic Visual del web de relatsencatala.cat, proposant-nos, com a inspiració, la imatge d'aquesta nebulosa.

Com podeu comprovar, la ciència, la natura i l'art, són ben a prop; diferents rostres d'una mateixa realitat difícilment descriptible. L'existència mai no ens pot esgotar, perquè té infinits rostres. No us deixeu enganyar mai pels Homo sàpiens que us diguin que a la vida heu de triar entre ciències o lletres, entre racionalitat o art; és mentida. Els Homo sàpiens necessiten definir-se, és una pulsió originada per l'evolució, que els força a cercar una identitat per a sobreviure dins la tribu. No trieu, perquè triar és renunciar algun dels aspectes bellíssims de la realitat. Agafeu la ciència, agafeu l'art, agafeu la poesia, agafeu la prosa, agafeu la física, no renuncieu mai a la racionalitat, no pronuncieu mots balmats només perquè sonen bé, assegureu-vos que rere els mots hi ha una lògica, ni que sigui de significat íntim o misteriós; la racionalitat no va en contra de la poesia, ni de l'art, ni de la creació. No trieu.

Us convido a llegir el poema que m'ha sortit pensant en l'Hèlix o Ull de Déu.

Mort del sol

I a dins
on tot és clar i l'or es fon,
se'n va l'orgull absurd i l'ego bla.
Pom de blaus, encens de llum,
i el gust
de l'origen radiant,
del riure pur.

I arran
del negre fimbrament de fum,
acarbassat amb sang
de déu discret.
Estany
d'aigua d'esclat,
besllum encès;
floreix la rosa dins de l'univers.

Alè
del temps, i un sol que se n'ha anat;
cargolament del buit, i el bosc del fred;
saltiró de l'espín miraculós,
un joc, un cop, un prec, un crit, un vers.

Si fos
la vibració, sols, del no res,
el llibre antic dels astres de la nit,
a l'últim mot hi hauria el traç més dolç,
i el bleix feixuc del Sol que mor al llit.

Si fos
l'entendriment de la gelor,
la resposta a aquells ulls clavats amunt,
l'espai seria mot, i el buit perfum,
i el temps anhel, i el so de l'aire brum. .

Mor Vicenç Ferrer.

.

O com deia ell: "Ningú no mor, no hi ha morts; hi ha els vius d'aquí i els vius d'allà. I quan siguem allà; farem allà una altra fundació."
Que no descansi en pau, que continui treballant en pau.

Per apadrinar un infant a la Fundació Vicenç Ferrer:

"Aquí"
.

Esperem (Pregària IV). Hoffnung. Esperamos. أمل. 希望. Håbe. Hope. Espérer. Ελπίδα. आशा. Speranza. 希望. Esperança. Spera

.

A la riba de la bellesa, esperem. A la riba del plor, la por i el dolor.

Esperem, mirant un univers fosc i buit, immens i il·limitat, amb espurnes de llum que ho són tot i que alhora i a cops semblen una excepció. Hi ha tant de buit!

Ran del mar del misteri, ben a prop els uns dels altres, esperem.

Hem esdevingut pensament sense adonar-nos-en, i esperem la resposta de qui sigui que ens ha posat aquí.

Esperem, refent el camí quan el perdem, recuperant el somriure quan se'ns esborra o quan l'esborrem del rostre dels altres.

A la riba de la bellesa, esperem. A la riba del plor, la por i el dolor.

Esperem.

.

Trolls

.

Després d'uns quants anys de moure'm per internet als fòrums de diverses associacions relacionades amb la literatura, la natura, la ciència, la religió... no deixo de sentirme impressionat cada vegada que em topo amb allò que els experts anomenen “trolls”.

De trolls n'hi ha de moltes menes, però la característica comú que els agermana és l'intent de molestar, de fer mal (en major o menor grau), de confondre, de crear embolic, polèmica, divisió... Insulten, ridiculitzen, ironitzen, manipulen els mots, tergiversen els missatges, practiquen la suplantació de la personalitat...

El misteri dels trolls és el misteri del mal a petita escala. Són conseqüència de la coincidència de diversos factors en un mateix personatge: enveja, baixa autoestima, manca de motivacions vitals, una certa tendència innata al protagonisme, la frustració de no destacar en allò que hom voldria, el plaer de molestar... Existeix la base genètica que proporciona plaer quan fem mal; gairebé mai es desenvolupa; la epigenètica podria explicar-nos moltes coses sobre perquè alguns gens es manifesten i d'altres queden sense desenvolupar la seva potencialitat, i això no només és útil per a lluitar contra el càncer, com s'ha dit últimament, sinó que serà útil (quan es domini el tema) per a evitar que certes tendències psicològiques destructives arribin a eixir. L'entorn, l'educació, els estímuls, la repressió, entre d'altres factors, influeixen sens dubte en la manifestació de la potencialitat genètica.

Tornant als trolls, l'anonimat d'internet ha creat tot una fauna de personatges miserables, que, amb diversos graus de gravetat, molesten, emboliquen, fereixen... No obstant això, el seu poder és tant més gran com més gran és la susceptibilitat o sensibilitat de la persona atacada. És per això que la millor solució és ignorar-los, amb el límit de la legalitat; és a dir, si ens fan tant mal que el seu perjudici és denunciable, doncs s'ha de denunciar. Normalment, però, es queden dins la categoria de pobres diables, i hem de tenir misericordia amb ells i entendre que tenen problemes psicològics, i que no sabem què faríem nosaltres si estiguéssim tan malalts com ells. És un dels preus que cal pagar (un dels més petits) pel fet de tenir una eina com internet. Què hi farem!

.