En el fons en el fons (parlant d'una manera general i fent referència a tota la humanitat) el món és profundament conservador. Les velles tiranies, que un dia van ser combatudes, retornen vestides de democràcia; motiu pel qual resulten molt més difícils de combatre.
¡Ai si un ajuntament franquista hagués prohibit anar en bermudes pels carrers de Barcelona! Qualsevol ciutadà, o ciutadana progressista, hauria defensat la llibertat d'indumentària i s'hauria manifestat amb raó contra la dictadura, contra el moralisme social i contra la uniformització. Quan, en canvi, ho prohibeix un ajuntament suposadament d'esquerres, la majoria assenteixen indiferents, o fins i tot molestos amb els que no se sotmeten a la uniformitat social.
Hi ha molta gent que mai no ha necessitat apartar-se de la uniformitat establerta, que mai no s'ha diferenciat excessivament del grup en cap àmbit, i que, en conseqüència, davant la imposició d'una estètica determinada, no s'adonen que la seva identitat personal està en perill, perquè qui avui prohibeix una manera de vestir, demà prohibirà una manera de parlar, una manera de crear, una manera de viure, una manera de ser, un hàbit, un costum, qualsevol realitat aparentment secundària, però que representa un granet de sorra més en el conjunt d'activitats que esdevenen la substància de les identitats, de les cultures, dels estils... al capdavall, de la llibertat.
La llibertat està feta de petites realitats; cap de les quals per si sola és absolutament necessària. Totes en un conjunt, però, esdevenen el teixit de la vida. La possibilitat d'existir de totes, com a conjunt, significa el tot de la llibertat.
Em vénen al cap les pèrfides declaracions d'Aznar en un tema tan aparentment secundari com les matrícules dels cotxes. L'ex-president es va carregar el símbol provincial de les matrícules i es va negar a permetre que hi hagués cap mena de codi que mostrés que un cotxe era d'Andalusia, de Catalunya, d'Euskadi, de Múrcia... Quan li van preguntar que per què s'hi havia oposat, va ridiculitzar els qui l'interrogaven, venint a dir que, amb els problemes que tenia el país i el món, ¡a qui se li acudia de protestar pel fet que les xapes no tinguessin distintius autonòmics! ¡Per unes xapes! El senyor de les xapes va destruir un petit granet de sorra en el conjunt de símbols que assenyalen la diferenciació de les cultures de l'Estat (per poc important i secundari que sigui el símbol de les matrícules). I la seva sorna, la seva burla, el seu menyspreu als qui li demanaven explicacions, fou un insult de primer ordre a la llibertat i a la identitat dels pobles.
A poc a poc, les forces de la uniformització, de l'ofegament de tota creativitat que no passi per la garba del moralisme social imperant, de la tendència socioeconòmica, de la moda, del protocol nacional o social, recuperen les posicions que van perdre a l'últim alliberament; i les recuperen des de la democràcia, essent per tant més difícils de vèncer. Tot allò que als qui tenen diners els sembla lleig, esdevé lleig. La lletjor de certes realitats es converteix en un dogma. El protocol, les formes, les normes, el gust... tot allò que els qui manen decideixen que no és elegant, no ho és, perquè ho diuen ells, perquè ho han estudiat a Berkeley, a Harvard, a Standford o a Navarra... Els masters que alguns dirigents polítics (responsables d'imposar les formes estètiques urbanes i humanes) han cursat a les universitats americanes o integristes han aconseguit alguna cosa més que eficiència professional; han assumit un colonialisme estètic, dels Estats Units cap a nosaltres, que té les arrels clavades a la terra fèrtil del puritanisme ianqui. Els Phells, els Baptistes, els Metodistes, o fins i tot els agnòstics i ateus educats a les societats puritanes d'influència metodista, evangelista i baptista. Els que vesteixen les estàtues de les places dels pobles. Els que persegueixen i denuncien les turistes que fan top-less a les platges americanes i les engarjolen. Els qui fins fa ben poc posaven a la presó els qui practicaven sexe anal i al mateix temps consumien pornografia al secret de les seves llars. Els qui des del més profund d'Alabama anomenen, als europeus, “comunistes” (com si fos un insult) només perquè la seva estètica, la seva moral, la seva visió de la vida... són radicalment diferents a la seva (encara que cada vegada menys)...
Tots aquests representen la creuada invisible i silenciosa (de vegades no tan silenciosa) al servei de les formes tribals conservadores que en silenci destrueixen les petites llibertats que permeten l'existència d'una diversitat d'identitats humanes enriquidora. Són aquí, i s'escolen dins dels idearis de qualsevol, per molt progressista que es consideri.
