Si no us agrada el que llegireu,
perdoneu-me,
però és que tinc molt mal de queixal;
i l'amoxicilina té aquestes coses.
Que què som?
Som un cony.
Som un cony de moralistes.
Som un cony de perfeccionistes.
Som un mico esvalotat en veure un altre mico que triomfa amb, a ulls nostres, menys qualitats, menys mèrits, menys mereixements; i no sabem, que aquests ulls nostres són titelles de les pulsions arcaiques que mouen a divinitzar l'ego, que l'altre dia esmentava.
Som adoradors de les modes, dels llistons socials, dels comportaments acceptats per la majoria. Imitem, ens agenollem, aprenem les pautes per a ser considerats normals, i ens creiem que aquestes pautes són les que han de ser, i que no n'hi podria haver d'altres; i quan algú, del nostre entorn no segueix aquestes pautes, envestim contra la seva llibertat, i li escrutem el gest, el mot o la vida sencera, per a demostrar que és un inadaptat, un friqui (freak), algú, a ulls nostres, amb poques qualitats, amb pocs mèrits, amb pocs mereixements. Som així, i tampoc no en tenim la culpa.
No en tenim la culpa? Quan prenem una decisió la prenem perquè som com som; si ens haguessin fet diferents, de ben segur que la decisió hauria estat diferent. ¿Podríem, essent com som, haver decidit de manera diferent? Probablement, en el moment en què vam decidir, no podríem haver decidit de manera diferent, perquè si no, ho hauríem fet. I si, per un casual, haguéssim pogut decidir de manera diferent, potser el fet de no fer-ho fou fruit d'una estranya ruleta mental empesa per un atzar incomprensible, o potser vam prendre la decisió mirant un estel estrany de guspirs dissonants; potser no vam veure l'estel correcte; potser, pel fet de ser com som, i per ser l'estel dissonant tal com és, no hauríem pogut decidir de manera diferent; potser, al capdavall, si haguéssim comprès la totalitat de la dissonància de l'estel, hauríem decidit diferent. Potser si no haguéssim sigut nosaltres, hauríem decidit diferent. Però... fins i tot si la causa de la decisió errada és ser qui som... ¿Quina culpa tenim de ser qui som, i de no ser algú altre? ¿Hi ha algú que comprengui del tot les últimes causes del comportament humà? ¿Hi ha algú que sàpiga si som responsables del tot de ser nosaltres?
No sé com he acabat plantejant-me el paradigma de la llibertat individual, quan el que volia fer era parlar del gran mar, el mar que tots amaguem sota de la forma que ens mostrem els uns als altres. El freak, l'esnob, el pijo, l'intel·lectual, el violent, el gandul, el presumit, el xafarder, el pocavergonya, el pertorbat, el fanàtic, l'obtús, el traumatitzat, el sectari, l'introvertit, el que ens fa por, el qui no entenem, el qui no sabem com perdonar... té a dins un mar d'aigües maragdes; i un dia, en aquest mar, el sol misteriós de l'existència hi va filtrar els seus raigs; un dia, abans de prendre la decisió, el mar infinit i lluminós de cada ésser va reflectir, a la seva superfície, l'autèntic rostre de cada persona; i aquest mar encara hi és. I tossut, continua reflectint la mateixa imatge, ni que la crueltat del pas del temps hagi deformat la nostra identitat fins al punt de fer-nos similars a la totalitat dels micos.
Hi ha casos extrems? N'hi ha. Penso, per exemple, en la neboda néta deHimmler, atordida pels seus orígens; en la néta de Goëring, que viu obsesionada pels seus avantpassats, sempre a la contra, sempre definint-se en oposició a la família del seu avi; en el nét de Rudolph Hoess, que a Austchwitz, setanta-cinc anys després de l'holocaust, i davant d'un públic que li preguntava què diantres hi havia anat a fer allà, va proclamar, en un rampell, que si tingués davant el seu avi, el mataria amb les seves mans. Penso en el fill de l'assassí nazi Amon Göth, que als últims anys de la seva vida va repetint la mateixa conferència, una vegada i una altra, assegurant que odia els seus pares, perquè, entre d'altres barbaritats, el portaven, de petit, a veure com un jueu esquelètic i nu pujava dalt d'un ase, i com l'ase el feia caure per terra d'una sacsejada, i ell, nen i inconscient, reia i reia... fins que un dia es va adonar que l'home nu que queia a terra no s'ho passava bé. De vegades passa que els fills dels qui han pres les decisions més monstruoses senten la necessitat de dir al món que odien els seus pares; però em fa l'efecte que ho fan més per ells mateixos que no pas pel món ni pels seus pares; necessiten eixamplar la distància entre el mal i ells. ¿Algú sap com respondria en la seva situació? El cor vol respondre, la raó també, la sang es vol encendre, però la resposta ens és desconeguda, i convé que mai no arribem a haver de respondre una monstruositat d'aquesta magnitud.
Bo i córrer el risc de ser anomenat beneït, utòpic, il·lús, o, fins i tot, còmplice per “omissió d'odi als monstres” crec que, d'alguna manera, el mar que portem a dins i que, de vegades s'arriba a veure, continua reflectint a les seves aigües la imatge de l'infant que un dia vam ser, del mateix infant que en algun racó del nostre ésser continua existint; potser adormit, segrestat, lligat, esgotat, contaminat... I que si matem el monstre que veiem, matem també l'infant que sovint no veiem. I que si creiem que aquest infant, en algú, ja no existeix, estem concedint, ni que sigui una mica o un molt, la victòria definitiva al mal i a la violència.
Si no us agrada el que he escrit, perdoneu-me, és que tinc un mal de queixal més gros que un elefant.
Però què dic? Si no us agrada, tampoc no cal que us demani perdó, no passa res... És cert, però, que tinc mal de queixal!
.
.