KM "0" d'Octavi Intente. Escola Municipal Art i Disseny Terrassa

A la Sala d’Exposicions de l'Escola Municipal Art i Disseny Terrassa, des de l'1 d'octubre fins al 5 de novembre del 2014, entre les 19 i les 20:30, podeu visitar i contemplar l'elaboració d'una obra pictòrica de gran format, realitzada per l'artista Octavi Intente.

L'entrada és lliure i de debò que és molt i molt recomanable. 

.

.

.

.

.

.

El normal i el rar.

L'agressor té por. Tanta, o més, com l'agredit. L'agredit té la força de saber que té raó i que defensa la veu dels silenciats. L'agressor sap que és agressor, però mai no ho dirà.

L'agressor sap que sovint menteix. De vegades fins i tot ho insinua, se'n vanta, en fa ironia, se'n riu dels qui s'enrojolen quan se senten descoberts en una mentida. L'agressor ha mentit tant, i tan bé, que ha arribat a creure que, per a ell, l'exercici de mentir esdevé una obligació a la qual no pot renunciar per bé de la pàtria que protegeix.

L'agressor prioritza el poder a la democràcia; però no ho diu. Menteix. Atribueix al poder absolut la qualitat de la democràcia. Malda per unir tots dos conceptes, i ho repeteix tant, que està segur que el pobre poble de la tele s'ho ha après i que ho ha fet seu. I el pobre poble de la tele repeteix amb mirada d'interessant: “No hay democracia sin obediencia a las leyes”. I el pobre poble de la tele se sent savi i modern perquè li ha sortit del cor una frase bonica, rodona, forta. Després se'n va a veure la novel·la; potser per això no arriba a concloure que per a tenir democràcia no n'hi ha prou amb obeir les lleis, que cal també que les lleis siguin democràtiques.

El “normal” condecorat que gaudeix veient com torturen bèsties en una plaça... neteja el sabre. El “rar” exòtic, en canvi, se sent, només, posseïdor dels mots, del cor, de la convicció del fet que té raó i que vol una terra a on tots els pobles puguin ser, i dir, i opinar, i sentir...

El “normal” dibuixa un “Estela” en un cel de posta; però no veu la posta perquè pensa en els tancs i el seu estridor de glòria. Tants anys preparant-se per això que es pensava que mai no viuria! Es deleix amb l'olor de la pólvora i el brandar de la pàtria. Un dia li van ensenyar que la pàtria val més que els somriures de les persones i que les raons dels savis. El “normal” té set de violència i odia els “rars” que amb els cabells llargs i les arracades i els tatuatges... toquen la guitarra en una platja i exhibeixen els seus cossos nus com si no tinguessin por de res. El “normal” no suporta els qui no tenen por del seu poder, i continua dibuixant l'Estela que arrencarà plors al tombar l'octubre. El món sabrà que els “normals”, els únics “normals”, que gaudeixen veient com martiritzen bèsties i que odien les llengües que no entenen, tornen a manar per collons, que de fet és la glòria que secretament anhelen.

Tot i així, tenen por, perquè el món avui és més gran que en aquella època en què tot era “normal”. Les paraules no poden engarjolar-se. I l'acarnissament es mostra a les pantalles de mig món, evidenciant un rostre marmori; el rostre petri dels “normals”, que no seran entesos, i als quals el món, tan rar i tan gran, escopirà.

Octubre roig d'odis ignorants que ignoren la seva pròpia ignorància. 

El sentir clos dels bruels picant les pedres de Maians. 

El cap ben clos, i clos el cor i els ulls quan el sol del matí pretén il·luminar la platja. 

Les mans nervades gesticulant l'odi de les baves. I rere els vidres gèlids de les ninetes negres que escruten les persones, tot és buit i ple de por.

L'agressor té por, i no ho diu. I és ple per dins d'un fum obscur d'Ego i petitesa. Torna a venir el voltor vestit de bèstia negra. Només té espasa el miserable; el “rar” sols fa poemes. Però a cops un vers té més poder que els crits de la misèria. Vindrem amb flors i els vostres crits glaçaran les estrelles. Els fills que un dia us jutjaran seran la vostra pena.

.

.

.

.

“Lo que todos decidimos” li'n diuen a un "Sí" d'un temps en què o era allò o el feixisme.

.
.
.

Quina llàstima, aquests ulls, quina llàstima... Fets per mirar des de l'altre, per estimar la llibertat de les persones i dels pobles, el diàleg, la comunicació, la comprensió... Quina llàstima aquest cor, fet per acompanyar, per acollir, per desitjar llums meravelloses a les nits fosques dels qui ens envolten. Quina llàstima aquells que en la diferència d'opinions, hi veuen divisió en comptes de diversitat. Quina llàstima els que tenen por de les opinions que són diferents i opten per a silenciar-les. Quina llàstima les persones que neguen els pobles i les nacions; per a poder-les posseir i dominar. A on és la grandesa si és gran perquè està inflada de totes les cultures que s'ha menjat i que li inflen el budell en comptes d'enriquir-li l'ànima? 

Quina llàstima les bèsties que en comptes de ser humanes s'entesten a abraçar la violència, a cops freda a voltes virulenta, de les tribus de micos que per a ser necessiten trepitjar i conquerir. Quina llàstima aquests ulls, quina llàstima... Que miren i miren, i sols veuen espills, i a la brillantor dels ulls aliens en comptes de vida hi veuen mort, i tenen por, i senten ràbia... Quina llàstima els que senten dolor i terror perquè hi ha pobles que ells no toleren que siguin pobles, els voldrien sotmesos i convertits en regions folklòriques que fan molta gràcia pel seu accent i pel seu exotisme. Quina llàstima els qui anomenen mocadors a les banderes que no són la seva, i que troben lleigs i rars i indesitjables els qui no són de la camada o els qui tenen una altra mena de lladruc. La seva por els fa violents, imperialistes, superbs i fatxendes... Al ridícul que fan, ells l'anomenen patriotisme i constitucionalisme... “Orgullo patrio” en diuen, “Lo que todos decidimos” li'n diuen a un "Sí" d'un temps en què, o era allò o el feixisme. Però són petits dictadors amb terns de demòcrates que els curtegen per totes bandes, i es posen vermells d'ira quan algú és lliure, quan algun poble que ells anomenen província els recorda que existeix i que vol continuar existint. Quan alguna llengua milenària, que ells anomenen de segona classe perquè no l'entenen, els recorda que és una llengua literària i que és parlada per milions de persones i que ha de ser respectada i protegida perquè és l'idioma en el qual el cor de milions d'éssers humans sent i viu.

.

.

.

No hi ha democràcia si les lleis que ens obliguen a obeir no respecten la llibertat dels pobles, la seva veu, el seu dret a expressar-se i a opinar.

.
.
.No perdem el nord, que el menyspreu més gran no són els diners. A una persona li poden robar la cartera, però si la continuen considerant persona, no ha perdut res essencial, res que aquesta persona no pugui algun dia recuperar amb el seu esforç. El que no podem permetre que ens robin és l'adjectiu “nació”, la convicció que som un país, que som un poble entre els demés pobles. Això és innegociable. Qui no ens reconegui com a poble, com a país, com a nació, com a identitat, ens està menyspreant i està llançant el seu llaç de domini tirànic i superb. Però aquesta convicció no val res si no és compartida pel poble. I el poble avui sap que Catalunya és una nació, com ho ha sabut en molts altres moments de la història, i com ho ha pogut dir ben fort en aquelles èpoques en les quals cap Comte Duc, cap Rei, o cap cacic no es dedicava a escapçar ciutadans si deien que eren fills de la nació catalana. 

Malgrat la repressió secular, som nació; ho sabem i ho diem. I aquells que ens acusen de victimistes no s'adonen que amb el seu menyspreu mesquí, amb el seu desconeixement vergonyós de la cultura i de la identitat catalanes, s'estan convertint en enemics de totes les cultures del món, de tot el que en el món és identitari, de tot el que al cor de les persones té el so de l'accent de la seva mare, del seu veí, de la seva gent... Els qui insulten els que únicament defensen el seu dret a ser anomenats el que són, “nació, pertanyen al pensament únic, neofeixista, disfressat de democràcia, que demana presó per aquells que no pensen com ells i que gosen anomenar-se nació, i que ho continuaran fent fins que no els quedi alè. I ho faran els seus descendents. I un dia la història mirarà enrere i s'avergonyirà dels que no tenien l'empatia ni la humanitat suficient per a respectar allò que milions de persones afirmaven ser. Aquell que necessita negar el caràcter de nació a un poble viu per a poder afirmar la seva pròpia nació és una persona insegura, malalta i cruel.

No perdem el nord, que s'enduguin les vaques si volen, el gra, el lli... si no han desenvolupat prou les seves terres que han de dependre del que es produeix aquí, que s'ho emportin tot, ja ho trobarem un dia... però el que no aconseguiran ni amb lleis, ni amb tancs, ni amb amenaces, ni amb empresonaments, ni amb execucions, ni amb dictadors, ni amb prohibicions, ni amb silencis imposats, ni amb falses lògiques... és que renunciem a la nostra identitat, al nostre poble, al nostre país... És ben poc el que considerem irrenunciable; si no ho accepten, és perquè no entenen ni estimen la llibertat dels pobles i de les persones.

"No hi ha democràcia sense obediència a les lleis", diuen, fidels a La Vanguàrdia, que els paga l'emissora, el programa, l'article del diari... Em pregunto quina democràcia brollava de les lleis que no deixaven entrar els negres als restaurants dels blancs, o que no permetien que les dones votessin. Ells ho saben, i menteixen en negar-ho i menysprear-ho... saben que el que de debò passa és que no hi ha democràcia si les lleis són injustes, si les lleis silencien un poble... saben que perquè hi hagi democràcia les lleis han de ser democràtiques,  que han de respectar la dignitat dels pobles i de les persones... i saben que si no les respecten... no serveix de res omplir-se la boca amb falses lògiques.... No hi ha democràcia si les lleis que ens obliguen a obeir no respecten la llibertat dels pobles, la seva veu, el seu dret a expressar-se i a opinar. Ara som mestres del nostre destí. Cap llei no aconseguirà que deixem de ser nació.

.

.

.

A United Kingdom, ningú li amoïna, ni al govern Britànic, ni a la Reina Isabel, que Escòcia sigui una nació i que hagi pogut decidir el seu futur.

En aquest bar es va escriure Harry Potter

Els últims dies han estat plens de grans emocions, i d'estranyes i fascinants coincidències. L'emoció, a cops, s'ha barrejat amb por, una por amarada de tristesa, nascuda en percebre tant d'odi als mots d'algunes persones a les quals de petites se'ls ha ensenyat, sense cap raonament lògic, només com a dogma, com a lliçó, com a idea que es repeteix... que "España" es una, que en "España" no hay más nación que "España", i que els catalans que senten que Catalunya és la seva nació i que tenen dret a decidir són rucs, traïdors, ases, babaus, manipulats... i tan fanàtics, que fins i tot per telèfon tenen la supèrbia de parlar en català, i això demostra que se senten superiors a la resta dels espanyols. La seva ira, la ira d'alguns, arriba a límits insospitats, fins a amenaçar amb tancs, amb execucions, la gosadia dels que cometen el "delito de sedición". Com els agraden les paraules a aquells que més que per raonaments o diàleg es mouen per impulsos apresos, per adoració al toro de Osborne i al que els seus iaios han repetit, només perquè ho han repetit.

Com en són de diferents les coses a la Gran Bretanya!

És cert que dissabte, a Edinburgh, a la marxa de l'ordre d'Orange, que postulava una defensa del no bastant tradicionalista, jo mateix vaig veure un parell de xicots amb estètica skin aixecar una bandera anglesa i insultar a una paradeta del "YES". Tot es va quedar aquí. El no i el sí han conviscut amb profundes conviccions cadascun d'ells, però amb perfecte harmonia, sense excessives angoixes. Dissabte al vespre, la gent a Edinburgh sortia, molts d'ells disfressats, com és habitual en aquesta estranya Atenes del Nord, plena de carrers subterranis sota la ciutat, habitacions fosques, vestigis de bruixes i personatges literaris, edificis de l'estil de Harry Potter, homes i dones panotxes amb les galtes vermelles i els ulls blaus i un anglès estrany, sonor, a cops indesxifrable. Tot era normal, perquè votar és normal, i perquè ningú no posa en dubte que Escòcia sigui una nació, malgrat que el que es parla a Escòcia sigui un anglès amb accent i que no hi hagi excessius trets identitaris que separin la cultura anglesa de l'escocesa. A ningú li amoïna, ni al govern Britànic, ni a la Reina Isabel, ni als radicals de l'Ordre d'Orange, que Escòcia sigui una nació i que hagi pogut decidir el seu futur. Com en són de diferents les coses a la Gran Bretanya!

Quan existeix un Sí vull, de cadascuna de les parts que s'uneixen, existeix una “Unió”. Quan en canvi, es fa necessari un “Sí vull” de cadascuna de les parts de l'unió per a poder-se separar, és perquè en realitat no existeix aquesta unió, sinó que el que tenim és un segrest. Res està més unit que allò que està unit per la lliure decisió de cadascuna de les parts. Per això, avui, la Gran Bretanya està més unida que mai. Per això, tant els del “Sí” com els del “No”, a Escòcia, han donat una lliçó de democràcia al món. El Senyor Salmond té el seu nom escrit al costat dels grans herois d'Escòcia. Ha encetat un camí que acabaran les generacions del futur. Ell i el seu oponent han estat el pol contrari dels tirans que només saben prohibir referèndums i negar el caràcter de nació a pobles milenaris. Europa i el món tenen ara un precedent que els fa veure que en cas de conflicte el millor no és el blindatge legal ni les prohibicions sinó la democràcia; al capdavall el triomf real és que es faci el que cada poble decideixi per damunt dels interessos personals o de partit.

I fa una estona, la Soraya Saenz de Santamaria, ha dit que el president Mas és president de la Generalitat perquè la Constitució li ho permet, perquè la Constitució li atorga aquest poder i ha afegit que com ha president de la Generalitat ha de pensar que és president de tots els catalans i que per això no hauria d'haver aprovat la llei de consultes ni de convocar-la. El que no pensa la Soraya, o no sap, o no entén, és que el President Mas, a diferència del President Rajoy, escollit a Espanya del PP, ha d'acomplir el programa electoral amb el qual va ser votat per la majoria de electors. I aquest programa incloïa la llei de consultes i la celebració del referèndum; això és la democràcia. I la Generalitat és anterior a la Constitució, el President Mas és successor de Tarradellas, que va venir de França abans que la Constitució digués res, i abans que la Constitució existís.

Certament, han estat dies de coincidències, com l'agradable trobada amb Josep Cuní de diumenge, que ens va proposar d'opinar a l'especial d'Escòcia de 8tv que es va emetre dimecres a la nit, el dia abans del referèndum. L'estada a Escòcia, amb l'estelada pels carrers d'Edinburgh, pels paisatges de les Highlands, ha estat una experiència commovedora, sobretot cada vegada que algú ens mirava la samarreta (una samarreta especial que ens vam fer i que relacionava el procés català amb el d'Escòcia) i alçava el dit polze en senyal d'aprovació; o quan ens preguntaven sobre el procés de Catalunya. 

Bany al Loch Ness amb l'estelada

I al final de la jornada de votacions, quan Salmond al seu facebook va enunciar que havien tancat les urnes, la meva felicitació per la feina feta, al marge de quin fos el resultat, i de l'anunci que a Catalunya ens estem dirigint cap allà a on Escòcia havia estat aquell dia, va suscitar tot un seguit de comentaris d'alguns escocesos que desitjaven el millor per a Catalunya, i que manifestaven que estaven al nostre costat, i vaig aconseguir el record més gran de "m'agrades" que mai no ha tingut un comentari meu a facebook, 183, tots de part d'escocesos. Petites gratificacions que no tenen més valor que evidenciar que al marge dels interessos dels estats les persones que estimen la llibertat la volen per a tothom. 

Aquí uns ensenyo tot això i acabo ja, que m'estic estenent massa. Si cal ja faré un altre post.

kjhkjh

Escòcia versus Catalunya. Similituds i diferències. Els obstacles interiors són els únics que ens poden frenar.

Passi el que passi dijous, Escòcia sencera s'haurà de posar a caminar unida, i això implica un compromís personal i col·lectiu per entomar el camí del progrés fins i tot en un escenari que no sigui aquell pel qual un ha votat.

"The vote on Thursday is not about whether Scotland is a nation. Scotland is a proud, strong, successful nation. The vote on Thursday is about two competings visions for Scotland's future"

("La votació de dijous no decideix si Escòcia és o no una nació. Escòcia és una nació exitosa, orgullosa, i forta. El vot de dijous és per a decidir entre dues visions sobre el futur d'Escòcia que competeixen entre elles.")

...va dir Cameron segons el mitjà en paper "Scotland on Sunday" d'ahir, 14 de setembre.

Heus aquí una profunda diferència entre Espanya i United Kingdom: Espanya no vol reconèixer el caràcter nacional de Catalunya. L'actitud realista i democràtica de Cameron fa que l'opció del no a Escòcia encara se sostingui a les enquestes, tot i que el Sí està pujant, i malgrat que, òbviament, el “Sí” sigui l'única garantia de protegir els interessos dels escocesos el dia que el Govern de UK sigui substituït per un altre d'intolerant. Només aquell poble que tingui la mà a timó de les seves polítiques viurà en una situació de seguretat nacional identitària i econòmica

A Escòcia les dues opcions es respecten mútuament, bo i que dissabte passat, dia 13 de setembre, hi va haver alguns petits rifi-rafes per part dels extremistes de l'ordre d'Orange, i sobretot d'alguns hooligans que van arribar de tota la Commonwealth amb ganes de confrontació. També s'ha de dir que els qui organitzen la campanya del “no” es neguen a reconèixer l'ordre d'Orange (i tot el que arrossega) com a representants de la seva opció; tenen ben clara l'estratègia, en el sentit en què la moderació i el reconeixement d'Escòcia com a nació, i el seu autogovern, són indiscutibles sigui quin sigui el resultat del referèndum. L'estratègia de la moderació fins ara està donant bons resultats als unionistes, però el marge és tan estret i tan variable que els indecisos tindran la clau de la victòria.

Si Espanya en prengués exemple, li aniria millor; la resolució de la tensió seria més pacífica i plenament democràtica, i l'estratègia, a banda de més humana, seria força més intel·ligent. Passés el que passés, els aniria bé.

Si a Catalunya guanyés el “no”, se'ls acabaria el problema; i si a més tinguessin la maduresa democràtica i la cultura suficient per a reconèixer, malgrat la victòria del “no” i la unió de l'estat, el caràcter de nació de Catalunya, el progrés podria ser espectacular. Però Espanya, amb la seva herència cañí, de “pronunciamientos” i feixismes analfabets, està molt lluny de l'elegància i de l'esperit democràtic de la Gran Bretanya.

I si en un futur i desitjable referèndum, a Catalunya, guanyés el Sí a la independència, a Espanya, tampoc no li aniria tan malament, tenint en compte que tindrien uns veïns amb els quals s'hauria pactat una separació amigable; la futura col·laboració seria intensa i comportaria una intensa interacció econòmica de nacions, cadascuna amb la seva identitat i el seu dret a decidir les pròpies polítiques legislatives, culturals, educatives, de defensa, etc.

Escòcia és un model, guanyi qui guanyi, i el que cal a Catalunya és alliberar-se, no només de la incomprensió i l'opressió secular espanyola, sinó sobretot dels pecats d'una burgesia catalana que per interès econòmic particular ha prescindit al llarg dels segles d'una preocupació pràctica sobre el futur polític, identitari i cultural, de la nació catalana. Ara torna a passar el mateix, o quasi el mateix, perquè no són els negocis el que els fa topar amb el procés d'alliberament, sinó la seva avarícia; la d'ara o la de les últimes dècades.

L'esclavatge de la identitat nacional de Catalunya no és només culpa de l'Espanya "Cañí", és, per damunt de tot, culpa de la pròpia corrupció, de l'estúpida associació burgesa de diners amb moral “Un home de bé ha de tenir diners” deien els burgesos dels segles XIX i XX. Aquesta idiotesa ens ha ofegat totes les possibilitats de créixer com a poble. No busquem només en la intolerància dels altres les culpes que tenim a dins del propi país. Les pedres, els topalls, els tirans... sempre hi seran, però cal la fortalesa que només dóna l'honestedat i la generositat dels qui governen per a superar per la millor via possible totes les dificultats.

Ho aconseguirem? Això és clar. Si no ara, ben aviat. Massa gent s'ha adonat del problema identitari, del drama de no ser reconeguts com a poble, com a nació, i, amb l'estratègia “cañí”, cada dia en som més. Ningú no atura la decisió de milions de persones que parlen una mateixa llengua, que ocupen un mateix territori, i que es consideren nació, només amb prohibicions i decrets. Ni tan sols Franco amb els seus tancs i els seus quaranta anys de terror no va ofegar ni la nació ni la seva ànima. Com més ens esclafin, amb més verdor rebrotarem ,això no ho entenen i per això tenim la victòria assegurada.

Ningú no pot descobrir res per ningú.

A tu, que em llegeixes, et diré que tens molta sort i que vals molt. No t'ho explicaré gaire, perquè les explicacions de vegades espatllen les evidències íntimes. Ningú no pot descobrir res per ningú. Sap greu tanta gent obsessionada amb els actes ja realitzats i amb la seva venjança, i tan poca gent conscient de la grandesa del pobre ésser trencat que comet els actes, potser sense adonar-se de com n'està de trencat, ni de com es trenca a causa d'alguns dels seus actes.

Avui, mirant el cel de tempesta que es pintava per l'oest, amb Montserrat  al davant i Sant Llorenç a la dreta, he evidenciat una altra vegada la sensació de privilegi, la sort, el tresor que tots tenim entre les mans i que a tan poca gent satisfà.

El fenotip de l'expansió Sapiens que ens empeny a buscar sempre el que encara no tenim ens fa la punyeta; quan ho arribem a tenir, això que desitjàvem ens deixa d'interessar, perquè només ens interessa el que encara no tenim.

En realitat, ni que no ho sapiguem, ja ho tenim tot. 

Tenint-ho tot, per quina raó hem de prendre el que no és nostre, o trepitjar el veí, o passar al davant d'algú sense que ens toqui en alguna cua, o embrutar el carrer quan ningú no ens veu, o malparlar d'algú a les seves esquenes, o conquerir un país, o esclafar  una cultura, o menysprear una persona...

Si experimentem la certesa del privilegi, el tresor d'aquesta cala de Calella, tan nostra, tan bella i tan lliure, la fragància d'una llar de foc i la cançó dels espetecs de la seva flama...¿què en traurem d'esguerrar-ho tot  destruint la bellesa que ja tenim i que es fonamenta en el respecte vers les persones, un respecte que ningú no veu ni aplaudeix, però que esdevé el poder que ens permet entendre el privilegi que vivim i el valor de l'existència?