Que Njörðr, Skadi, Frigg, Bragi, Freya, i sobretot Baldr, ajudin Groenlàndia!

De petit, quan ningú en parlava, somniava amb viatjar a Islàndia. La coneixia dels dibuixos animats de «Vicky el víking». Ho poso en castellà perquè, us ho prometo, Vicky el víking parlava un espanyol de Salamanca i jo estava convençut que els víkings, fins i tot els cowboys, els guerrers medievals d'Alemanya, l'Artús de Bretanya i el Miquel Strogoff... per dir-ne alguns, parlaven castellà de Salamanca. I quan jugàvem al pati a matar-nos amb pistoles, canviàvem l'idioma al castellà per fer veure que érem el general Custer o David Crockett. Però això ens portaria a parlar d'un altre tema. Avui volia parlar de les terres del nord.

Islàndia, per a mi, era la fi del món; una terra de la qual ningú no parlava si no era per destacar-ne la solitud, l'ignot, l'aventura, el misteri, la natura omnipotent... Ara per ara, tot i no haver-hi estat, Islàndia em fa una mica enrere, perquè l'associo amb un turisme snob que trepitja els espais sense ser-hi de debò i que ho depreda tot allà on vagi. Fins avui, em quedava Groenlàndia, com aquella terra on encara hi havia algun misteri, on la natura mostrava el seu poder sense la falsa fatxenderia humana.

Avui, tot això trontolla. Groenlàndia és una regió del planeta desitjable per les seves anomenades «terres rares»: el neodimi, el disprosi, l'europi, el terbi, el ceri, l'itri... per anomenar-ne algunes. Tindrien un cert encant si fossin ambicionades per ser «rares», però en realitat l'anhel no va més enllà del desig de poder i de diners. Groenlàndia no és aquell alè fred i pur dels paisatges blancs que ens acosten a la mística panteista de la nostra mare Terra; una realitat que alguns no podem evitar de viure i de sentir malgrat la incomprensió i la superficialitat del segle XXI, malgrat la intolerància de l'escepticisme imperialista. Els humans hem evolucionat en un planeta on sempre teníem espais en els quals expandir-nos; som una espècie seleccionada per la natura per viure en una Terra on sempre hi havia un més enllà on viatjar i establir arrels; una Terra amarada de misteri i de bellesa natural. Potser Groenlàndia, per a alguns, una mica, només una mica, continuava essent això, tot i la bona gent que hi viu des de fa segles en un petit nombre.

En tot cas, és una terra gestionada per Dinamarca, protegida per Dinamarca, intensament natural, i força sostenible gràcies al bon patronatge de Dinamarca. Ara sembla que entra dins dels plans de la bèstia humana que posa en perill, un dia sí i l'altre també, la pau entre les nacions.

Necessitem Njörðr, Skadi, Frigg, Bragi, Freya, i sobretot Baldr... No sé si, a banda d'ells, algú més ens pot ajudar fora de nosaltres mateixos...

Un misteri en canvi constant

La majoria de la gent supleix la ignorància amb les preconcepcions, i aquesta estratègia inconscient els blinda la ignorància.

De l’altre, del qui ens trobem cada dia, en sabem molt poc. Sabem el que vam veure ahir o abans-d’ahir, el que ens han dit que va fer l’any passat o l’anterior; però d’ara, de com és ara, fins i tot de qui és ara, gairebé no en sabem res. I de qui pot ser demà, encara en sabem menys. Les persones som un misteri, i ens hi hem d’apropar amb esperança.

No sabem gaire de les altres vides, de quin món es construeix dins del seu cap, de la bellesa que creen i copsen, de l’art que sovint es reprimeixen i que tenen latent a dins com una llavor té latent la vida.

No sabem com se sent l’existència des dels caps i els cors que no estan sotmesos a les pors que nosaltres tenim i que ells o elles no tenen; i no sabem com és el món des de dins dels qui tenen pors que nosaltres no tenim.

No és assenyat ni lluminós inventar-nos la part que no sabem dels altres i convertir-la en dogma. No és humà ni intel·ligent negar la capacitat de canvi als altres.

Mai no estem fets; som canvi. El cervell crea noves connexions cada dia; la seva plasticitat fa que tot pugui ser.

No ho hem vist tot, ni sabem tot el que ens agrada; ningú no ho ha vist tot. Qui ens parla de Déu ens confon; qui ens resol misteris fent servir creences, inventa. La ignorància no és una vergonya, perquè la sinceritat no és una vergonya.

Copsem la bellesa que sentim com a tal; però se’ns escapa, segur, part de la bellesa que els altres perceben com a tal i nosaltres no. I als altres els passa el mateix.

Tenim molt per descobrir. Cada matí comença una jornada nova en la qual podem descobrir perspectives mai vistes, belleses mai sentides o bondats mai compreses.

La mort de les neurones, amb l’edat, no és pas la reducció de la força de la ment; pot ser la millora de la seva qualitat. Es mor primer allò que no estimem: els records inútils o lletjos, la informació que no serveix. L’ordinador de la ment necessita destruir les memòries víriques, els antivirus desfasats o pervertits, els mals programes, els arxius indigeribles. Si funciona bé, ha d’actuar així.

(8-11-2014)

La fugida del soroll

Quan la creativitat està adormida o paralitzada, la persona humana omple el seu buit amb els sorolls de la ràdio a tot drap, o de la televisió, o de qualsevol mitjà que ens allunyi de topar-nos amb allò que tenim a dins.

O som creadors, o som servents de l'atabalament i del nihilisme.

(28-10-2014)

Quaranta morts

Uns quaranta morts; es diu aviat. Quaranta morts en una operació engegada sense legitimitat democràtica en un país que no és el teu i saltant-te totes les normes i qualsevol altra hipotètica solució. Quaranta morts i són persones, fossin del nord o del sud, de qui menys es parla. Cadascuna amb família, amics, dependències, afectes i una vida sencera dins de cada consciència.

Quaranta morts i surt a la roda de premsa amb cara de fanfarró satisfet; ni pensa en els morts; per a ell ha estat una decisió asèptica, com jugar a un videojoc; fins i tot un viatge a l’illa de l’Epstein té per a ell una exigència física superior que no pas aquest episodi de quaranta morts.

I que sapigueu que tots aquells que malparleu d’ell a les xarxes correu el risc de no poder entrar als Estats Units!

Només tenim Europa

Continua el joc dels disbarats; comença de debò el nou ordre mundial: no pas l'ordre que pressuposa als Estats Units el paper de policia del món —tant de bo fos així; seria greu, però no tant—, sinó el que li concedeix el paper de màfia del món. Una policia hauria d'obeir la legislació emanada del poder del poble; si fos una policia mundial, hauria de respectar el dret internacional; i és just el que al món li ha faltat des de sempre: una policia, un exèrcit internacional al qual estiguessin sotmesos per llei tots els altres.

El que ha passat avui és la consagració de la màfia del món sense vergonya, sense hipocresia, sense diplomàcia. A partir d'ara, ja no estem segurs: qualsevol poder ens pot considerar un perill i esborrar-nos; l'única llei són les armes i l'única dinàmica és la guerra. En cinc anys o menys, pot començar una guerra a Europa de la qual no podrem fugir. No és broma ni ciència-ficció. La democràcia, o la seva corrupció, ha entronitzat els dolents; el poble pot escollir malament; el poble es pot equivocar, i s'ha equivocat.

Suposo que s'entén que amb això no estic defensant el Maduro, que era un dictador; el problema no és aquest. El problema és que el Maduro havia de ser desplaçat, si calia, pel seu poble; i que cap poble no ha de decidir per un altre poble. El problema és que el que ha deslligat la guerra és un petroli que pertany a Veneçuela. El problema és que no ha estat el narcotràfic la causa de la desfeta, sinó un robatori disfressat d'una suposada benignitat que ningú no es creu. La legitimitat l'ha atorgada la força de les armes; i prou. I a partir d'ara, els Estats Units que coneixíem, amb tots els seus defectes i les seves virtuts, ja no existeixen, ja no hi són.

Només tenim Europa; més que mai, només tenim Europa, ens agradi més o ens agradi menys. Ara ja no hi ha possibilitat de dubtar-ho: sense Europa, estem sols; sense Europa, estem perduts.

Apologia de la calor

Ja som a dia dos; ja queda menys per a l'estiu. Vull viure l'hivern amb tota la seva intensitat, però, per ser sincer, el desig de l'estiu forma part del meu gaudi de l'hivern. Jo sóc d'aquells que senten que han nascut per viure un estiu etern. Per a mi, la calor és un plaer sempre, fins i tot quan per a la majoria d'humans és una tortura.

La calor em permet viure dins l'aigua; la calor em permet viure nu; la calor em permet viure a l'aire lliure, passar hores contemplant el cel nocturn, estimar les albes prop de l'aigua, adorar les postes ran del mar, caminar muntanya amunt sense témer la nit, no perdre temps acumulant capes de roba, no haver de patir tant pels sense llar, escoltar el silenci de les migdiades mentre miro per una finestra un cel immensament blau damunt d'una terra immensament roja.

Dins la calor, trobo espais que em permeten fugir d'una temperatura excessivament elevada; en canvi, dins del fred, només l'empresonament de les teles o l'enclaustrament dels espais, fugint de l'aire lliure, em fan sentir una mica menys malament.

Desitjo que no arribi el pròxim període glacial dins del meu temps de vida, perquè els paradisos de l'estiu no siguin un record utòpic.

Dit això, em disposo a gaudir de l'hivern, de la calidesa del seu sol als migdies, de les sales d'estar amb llar de foc i llums càlides mentre fora neva, del temps llarg d'escriptura i d'immersió en els plaers de la ment, la cultura, la creació, la construcció de la bellesa als dominis personals i intransferibles de la meva empresa creativa sense ànim de lucre.

De petit vaig aprendre a crear, i aquest ha estat el meu refugi en els moments més foscos de la vida, i segurament la meva salvació.

Els meus propòsits per a l'any 2026

Avui és el primer dia de l'any i és bo fer propòsits; però fer-se'ls bons i fer-se'ls possibles, versemblants, perquè tinguin cos, siguin realment satisfactoris per a un mateix i no es quedin en desitjos utòpics.

Aquest any que comença em proposo escriure més, escriure el que tingui al cap, escriure el que em faci feliç; perquè escriure em va bé, perquè m'ajuda a conèixer el meu cap, a ordenar les idees, a prendre decisions; perquè dona al meu inconscient la possibilitat d'expressar-se en un moment en què és tan perillós diluir-se en la inèrcia dels últims anys.

Em proposo gaudir de la feina, gaudir de fer-la bé encara que no sigui reconeguda per altres humans, encara que els fruits només els rebi la persona que en sigui afectada i encara que en moltes ocasions només s'adoni d'aquests fruits quan han passat alguns anys.

Em proposo recuperar la meva veu per cantar; això vol dir tenir-ne cura, cosa que no he fet des de fa anys; i vol dir continuar la recuperació de la mà dreta, que necessita de l'hàbit constant de practicar perquè sinó la força de l'ictus guanya. Em proposo continuar rescatant velles cançons d'Irlanda, d'Argentina, i de les de sempre que són les que augmenten els meus nivells d'oxitocina a la sang i pinten la meva vida de felicitat.

Em proposo continuar amb el piano, que m'espabila la ment ningú s'imagina com i que em fa descobrir paisatges meravellosos en la selva desconeguda i inexplorada dels acords; especialment els de Cole Porter i George Gershwin.

Em proposo continuar amb l'hàbit de no fer servir banyador a la platja, que tant de bé ha fet a la meva vida des de fa més de trenta-cinc anys, perquè em despertar records heretats dels temps en què els meus avantpassats, la majoria d'ells d'abans de la història, vivien una relació feliç, curta i intensa amb els elements de la natura, perquè ajuda i m'ajuda a recuperar i reivindicar la imatge natural de l'ésser humà, a desfer la sexualització artificiosa que la cultura de les civilitzacions ha imposat damunt la pell, i perquè significa un increment de la intensitat i de la felicitat de la vida tan immens que si la gent l'experimentés els fabricants de banyadors haurien de canviar de feina.

Em proposo no tenir por de la guerra, probable i propera, i buscar estratègies perquè els meus éssers estimats puguin marxar a països segurs. Em proposo continuar lluitant perquè les persones que fugen de la guerra i de la pobresa, i que arriben a Europa, siguin valorades com a persones, ajudades i estimades en la seva dignitat, sense criminalitzacions generalitzadores deslligades d'interessos personals que situen el benestar propi per damunt del dret irrenunciable a la vida de tot ésser humà.

Em proposo treballar per produir el millor curtmetratge que mai he produït, per compondre i cantar la millor cançó que mai he interpretat, i per escriure la millor novel·la que mai hagi escrit.

Em proposo anar a nadar com a mínim un cop a la setmana, i no obsessionar-me mai amb el cos ni el seu aspecte com tantes persones que emplenen el gimnàs, i que en canvi abandonen l'ànima, l'esperit, la cultura, l'anhel de l'apropament al misteri de la vida.

Em proposo no eliminar l'apropament progressiu i sincer al déu misteriós present arreu, que està per damunt de totes les religions, que estima totes les persones, i que representa l'esperança enmig d'una existència en la qual no tot el que passa és el que Ell/ella/elli vol.

Em proposo prioritzar les persones per damunt de les lleis, i reconèixer que no ho puc fer tot bé, i que no passa res, que està bé així, que no haig de buscar la perfecció en tot, sinó que haig de protegir espais i estones que són el meu territori i el meu temps, tan necessaris per construir la vida i mantenir les forces que calen per continuar intentant fer les coses bé.

Em proposo no cedir a ningú el control i la valoració dels eixos essencials de la meva vida, i no pretendre controlar ni valorar els eixos essencials de cap vida aliena.

Em proposo no deixar de beure vi cada cap de setmana amb moderació, algun vermut cada mes, i un Pernod extra cada mig any. El cervell necessita una dosi breu i controlada d'aquells productes de la Terra que ens permeten somniar una mica més enllà del que racionalment seria previsible.

Em proposo no oblidar cada dia que m'estic morint, i que haig de viure amb aquest fet en tot el que tingui a veure amb la relació amb els altres, els deures com a ésser humà i el gaudi i el goig de les coses bones de la vida.

Em proposo protegir, defensar i treballar per la virginitat del paisatge sempre, en tot moment i per damunt de qualsevol interès econòmic o de comoditat.

Com que tampoc han de ser molts propòsits, de moment ho deixo aquí.

Bon any a tothom!