Els camins lliures i bells que un dia un senyor compte va prohibir

Vull emprendre aquests camins tan lliures que un dia un senyor compte, tan noble i poderós, va dir que eren pecat; i tothom, sense cap més raó que la veu del senyor compte, s'ho va creure i ho va fer dogma, llei, realitat inqüestionable.

Vull estimar aquells colors prohibits que ha produït aquest paisatge tan bell que ens envolta; la terra no els ha prohibit, ho va fer el senyor compte; tan ben vist ell; perquè amb el seu poder i els seus diners podia no deixar abandonats els pobres pagesos esclaus de la terra, que necessitaven tant la terra i el compte per continuar respirant ells i els seus fills.

I així es va configurar aquest món estrany fet de boires mentals de senyors comptes i senyors bisbes i reis i presidents i rics i militars... Els nostres avantpassats, per por, per amor als seus, van anar dient que sí, que sí i que sí, i ens vam quedar sense els tresors d'aquesta bellesa tan exuberant que qui sigui que va generar l'existència va regalar per tothom.

I aprofito per agrair l'existència a aquest ésser, o més que ésser, meravellós, que ens l'ha regalada. Gràcies per fer-me ser, ni que sigui patint cops, ni que sigui havent de reivindicar els colors que vas generar i que han decidit mantenir ocults, ni que sigui lluitant pel dret a la gorra dins les aules, als passeigs de milers de ladies Godiva, o per ser cadascú qui vulgui ser sense fer mal a ningú; encara que els senyors comptes de cada temps se sentin incòmodes. Gràcies per fer-me existir, gràcies per deixar-me existir, per deixar-me viure, per deixar-me ser, per haver-me fet conscient, per comptar amb mi, per donar-me la possibilitat de no estar d'acord amb allò que no està bé quan et trobo a faltar en qualsevol conflicte, gràcies per la vida...

No sé si t'ho havia dit. És el mínim que puc fer de moment: agrair-t'ho.

Quan la por a la supervivència és el fonament dels nostres dogmes socials

Com es devien sentir les persones que vivien en un món on la llei de la força i del poder eren les que dictaven la justícia, fins al punt que es van apropiar fins i tot de la moral religiosa per imposar els seus interessos de domini amb l'energia invisible de la doctrina? Si des de la naixença tot ho decideix el poder; si des de la naixença el poder s’associa amb el voler de Déu, si al «Senyor» l’ha posat Déu i tu l’has d’obeir… Quina idea de bé i de mal es pot haver configurat en les ments de les persones? Quins tractats de bones pràctiques, de costums, de línies vermelles… poden néixer de la ploma d’algú sotmès des de l’ús de consciència a tal deformació? Quin paper ha jugat la por en l’amotllament de la societat, les creences i les lleis?

Tot això ho hem de tenir en compte a l’hora de valorar les fonts i els fonaments que sostenen l’edifici dels nostres dogmes socials o religiosos. I arribarà un punt en què haurem de decidir si donem validesa a les flors estranyes nascudes de llavors tan primàries, o si fem servir el misteri de la nostra essència per esbrinar la qualitat de la llum tal com és la llum i no pas tal com la mostra el filtre ancestral que la modula i ens fa arribar imatges esbiaixades.