No vull ser perfecte; vull ser lliure.

 

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

No vull ser eficaç; vull ser calma.

No vull ser el millor; vull gaudir.

No vull ser implacable; vull escoltar.

No vull tenir raó; vull aprendre.

No vull seguretat; vull viure.

No vull un horari; vull el temps.

No vull respostes; vull buscar la veritat.

No vull manar; vull que decideixis.

No vull que pensis com jo; vull que siguis tu.

No vull que em tinguis por; vull que no tinguis mai por.

No vull no equivocar-me; vull ser capaç de rectificar.

No vull viatjar al paradís; vull construir-lo.

No vull un hotel de cinc estrelles; vull una cabana de palla.

No vull diners; vull temps.

No vull que em venguis la teva música; vull cantar.

No vull l’amistat dels gloriosos; vull la companyia dels que estan sols.

No vull crits; vull paraules.

No vull una felicitat infinita; vull un dia asolellat vora el mar sense roba.

No vull un racó entre els teus; vull tots els espais per a tots.

No vull estar sempre sa; vull viure sense por d’emmalaltir.

No vull ser immortal; vull morir per no haver de veure morir els meus.

No vull no morir; vull que neixi el meu relleu.

No vull viure per sempre; vull viure de veritat.

No vull condemnes; vull amor.

No vull que em demanis perdó, vull que estimis.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

Soc capità del meu trepig

Amb el ritme dels humans, faig el camí;

rebent raigs d’aquest Sol net quan tot reneix

A poc a poc, faig la pregària del meu joc

d’infant rebel, àvid de bells racons de bosc.

La pressa és l’arna que desfà el teixit del goig,

fet d’aire viu; la faig fugir amb cançons i mots.

Tot es desperta, mai no he entès on és el crit

de goig quan veus que tot és bell, i encara hi ets.

Pausadament treballo amb calma per mirar

de fit a fit els ulls oberts que tinc davant,

si s’enriolen, o si el plor atura l’alè

tan arrelat a l’esperit del jorn que neix.

Soc capità del meu trepig, del meu batec,

escullo el dolç repic del mar al meu buc vell,

vull veure els llums de les onades cap al sud

mentre agraeixo tants tresors com he rebut.

J.S.

La pressa

El nen, perfumat i clenxinat, bada per la finestra.

"Jordi, afanya't...!, que fas tard...!"

A l'aula, la mestra passeja nerviosa.

"Us queden cinc minuts per acabar. No us encanteu...!"

Al pati, el temps vola; les busques del rellotge avancen embogides. El temps del lleure, adelerat, esgota el cor. I mentre tornen a classe, la mestra els escridassa:

"Vinga...! Que sou més lents que el poder judicial...!"

Dissabte, al camp d'esports, el seu pare s'esgargamella:

"Jordi, collons, fes el favor de moure el cul...! T'han lligat ploms a les cames... o què? Si us guanyen els dels escolapis, et deixaré sense paga...!"

El pare dina amb un disgust: en Jordi s'ha fet un gol en pròpia porta. El nen resta immòbil, contemplant la superficie lluent de la cullereta de plata que sosté entre els dits.

"Què... T'acabes el flam...? Espavila que se t'ajuntarà amb el sopar...!"

Més tard, darrere la porta del bany, la iaia l'apressa:

"Jordi... Què estàs fent? Per què trigues tant...? Vols acabar d'una vegada, marrà...!"

A la nit, el nen engega el televisor i escolta la veu de la Consellera d'Interior: "Els conductors han d'entendre que no s'ha de córrer. Només així aconseguirem de reduir els accidents."