Per què, l'existència?

 

La física es mirava la pedra de zircó; el jacint vermell i bru, fill del matrimoni entre la sílice i el zirconi, li brillava com una estrella damunt del dit.

—És molt bonic —li digué.

—Ara haig de treballar —respongué el filòsof.

—Per això l’anell? Per a tenir-me contenta…?

—Quan acabi, soparem.

—Et vull ajudar.

—D’acord. ¿Per què l’existència? Ràpid, que m’esperen l’article.

—Els quarks…

—Què…?

—Divuit quarks de sis sabors i tres colors, però no tenen colors ni sabors, són etiquetes…

—Ah…! I res més?

—També tenen spins diferents…

—Spins?

—Sí… les vegades que has de girar-los per a veure’ls la mateixa façana… Saps que hi ha quarks als quals cal donar dues voltes, o sigui tres-cents seixanta graus, per a tenir al davant un altre cop la mateixa façana…?

—No té lògica…

—Amb la teva lògica no saps per què hi ha coses…!

—I els quarks ho fan tot…?

—Sens dubte…! Tot…!

—També el somriure d’un infant?

Ella mogué el cap afirmativament.

—Massa coincidència —conclogué ell.

—Tenint en compte una infinitud d’assaigs, és un succés segur…

—I per què hi ha quarks?

—Perquè han d’existir totes les possibilitats… i una de les possibilitats és que hi siguin…

Quan la por a la supervivència és el fonament dels nostres dogmes socials

Com es devien sentir les persones que vivien en un món on la llei de la força i del poder eren les que dictaven la justícia, fins al punt que es van apropiar fins i tot de la moral religiosa per imposar els seus interessos de domini amb l'energia invisible de la doctrina? Si des de la naixença tot ho decideix el poder; si des de la naixença el poder s’associa amb el voler de Déu, si al «Senyor» l’ha posat Déu i tu l’has d’obeir… Quina idea de bé i de mal es pot haver configurat en les ments de les persones? Quins tractats de bones pràctiques, de costums, de línies vermelles… poden néixer de la ploma d’algú sotmès des de l’ús de consciència a tal deformació? Quin paper ha jugat la por en l’amotllament de la societat, les creences i les lleis?

Tot això ho hem de tenir en compte a l’hora de valorar les fonts i els fonaments que sostenen l’edifici dels nostres dogmes socials o religiosos. I arribarà un punt en què haurem de decidir si donem validesa a les flors estranyes nascudes de llavors tan primàries, o si fem servir el misteri de la nostra essència per esbrinar la qualitat de la llum tal com és la llum i no pas tal com la mostra el filtre ancestral que la modula i ens fa arribar imatges esbiaixades.

Credo irrenunciable per a moments foscos.

 

Creiem en la concòrdia entre les nacions, en el benestar de les persones com a objectiu prioritari de tot govern, en la riquesa cultural de totes les terres com a patrimoni de tota la humanitat, en el sometiment de les armes a la raó, la fraternitat i el progrés, en l’imperi d’una llei que protegeixi la llibertat de tots els individus humans i de les seves necessitats vitals, bàsiques i d’expressió.

Creiem en la pau humana, en la pau com a valor, en la pau com a aliment, en la pau com a llenguatge, en la pau com a llei suprema; no pas en la pau dels cementiris, sinó en la pau dels pobles i de les seves festes; no en la pau que brolla de la por i de la violència, sinó en la pau que embolcalla l’alegria, la diversió, l’amor, la llibertat; no en la pau que depèn de l’acompliment de la voluntat d’una persona o d’un poder, sinó en la pau que genera i que neix del benestar de tots els pobles i de totes les nacions.

Crec en tot això malgrat que en algun moment de la història la bèstia governi el món; malgrat que la foscor, l’odi i l’interès econòmic semblin l’única realitat absoluta. Si es convertissin en l’única realitat absoluta, la humanitat començaria a desaparèixer, i acabaria extingint-se per sempre. L’imperi del mal despunta a voltes, però sempre acaba derrotat, perquè les persones hem nascut per a la llibertat i sempre acabem retornant-hi.

La pressa

El nen, perfumat i clenxinat, bada per la finestra.

"Jordi, afanya't...!, que fas tard...!"

A l'aula, la mestra passeja nerviosa.

"Us queden cinc minuts per acabar. No us encanteu...!"

Al pati, el temps vola; les busques del rellotge avancen embogides. El temps del lleure, adelerat, esgota el cor. I mentre tornen a classe, la mestra els escridassa:

"Vinga...! Que sou més lents que el poder judicial...!"

Dissabte, al camp d'esports, el seu pare s'esgargamella:

"Jordi, collons, fes el favor de moure el cul...! T'han lligat ploms a les cames... o què? Si us guanyen els dels escolapis, et deixaré sense paga...!"

El pare dina amb un disgust: en Jordi s'ha fet un gol en pròpia porta. El nen resta immòbil, contemplant la superficie lluent de la cullereta de plata que sosté entre els dits.

"Què... T'acabes el flam...? Espavila que se t'ajuntarà amb el sopar...!"

Més tard, darrere la porta del bany, la iaia l'apressa:

"Jordi... Què estàs fent? Per què trigues tant...? Vols acabar d'una vegada, marrà...!"

A la nit, el nen engega el televisor i escolta la veu de la Consellera d'Interior: "Els conductors han d'entendre que no s'ha de córrer. Només així aconseguirem de reduir els accidents."

El forner i el seu fill

El pare riu, mentre fa el pa.
El nen l'imita, esdevé el seu espill; tothom ho diu.
El pare el renya per mentir; després l'enganya pel seu bé.
El fill aprèn a fer el mateix; dir la veritat és perillós, només ho ha de semblar; i oblida el que el seu pare diu, i aprèn el que el seu pare fa.
El pare el pega, perquè ha pegat.
El nen aprèn que els mastegots imposen la pau; que el món és ple de mastegots que fan la pau.
El pare no el deixa fumar; és dolent per la salut; i ell devora caliquenyos.
El nen aprèn que pot fumar, però que no ha de deixar fer-ho als demés.
El pare diu que educar un fill és important.
El nen dibuixa un triangle, un quadrat, un heptàgon... ben sol.
El pare està cansat i se n'ha anat al bar; quan torna li porta un púding, perquè s'adoni del molt que se l'estima.
El nen aprèn que pot despreocupar-se de la gent, si ho compensa amb un regal.
El pare diu que tothom és igual; quan l'alcalde s'atansa al forn, li regala el pa.
El nen, al pati de l'escola, no s'ajunta amb els diferents.
El pare diu que s'ha de ser eficaç; i decideix de tancar l'avi en un lloc on podran estar per ell, tenir-ne cura, rentar-lo, fer-lo jugar al parxís.
El nen aprèn que qui no és útil, s'ha d'apartar del món real; que cal negar-li els testos del balcó, la convivència amb els infants, i una llar pobre a la ciutat; que no hi ha res com una residència neta i desinfectada, flairant a gelatina i detergent.
Mentre el nen baixa pel tobogan, va pensant en buscar un lloc per quan el seu pare sigui vell.

Els monstres no existeixen

Agafo el camí de les boscúries del nord, cap a les muntanyes fosques, per on sé que ell passarà. Magnífic i superb, com si res, ha tornat al poble després de tants anys, exhibint el trofeu d’una vida pletòrica. La gent l’ha acollit, oblidant el meu pobre germà, a qui el cabró va empènyer dins del pou per gelosia. Pel que fa a mi, no ho deixaré córrer; he estat massa anys rumiant maneres de fer justícia.

Deixo el camí i avanço enmig dels matolls cap al vedat de caça. Els esbarzers m’esquincen la camisa, i un parrac de tela queda enganxat a les punxes. L’agafo amb cura, ningú no m’enxamparà.

Per llevant, l’alba desplega un ventall de claror tènue, amb la lluna que minva com una ungla lluminosa, i el brillant diminut de Mercuri. Recordo el temps en què m’extasiava contemplant la terra. Fa molts anys que, per a mi, només existeix un foc ardorós, que necessita alliberar-se i destruir el monstre que em va ensulsiar la infantesa.

L’estic veient, s’apropa.

Apostat dalt de la penya, abraono l’escopeta, agafo aire, apunto i disparo. M’arriba un udol llòbrec i llunyà, i la remor d’una ventada gèlida que branda el sostre del bosc. Es desploma com un ninot de drap a qui les bruixes deixen d’encantar.

M’hi atanso i li descobreixo les parpelles mig closes, com de nen que dorm. No pateix, i jo continuo amb la ràbia a dins. Llavors li veig, a l’escletxa de la mirada, els mateixos ulls vidriosos del meu germà quan el llevaren del pou. Caic de genolls i m’adono que sóc de la mateixa casta que l’ésser a qui he odiat tota la vida i que mai no ha existit; no el sé veure en aquest cos que jeu.

D’aquí a poc, una mare tornarà a plorar.

I jo, enfonsat, comprenc que no hi ha enemics, que no existeixen els monstres, només els nens que dormen.

Si ens besem pels carrers, trontollaran les cases.

"Li queda bé el tern..." pensa la noia "...i la corbata. Qui l'ha vist i qui el veu...!"

I ell xerra i xerra, i llegeix fragments de Heidegger dalt de l'escenari, sota la claror del focus, prop del vas d'aigua i del micròfon.
"Tot i així, continua sent ell mateix; la mateixa llum, el caliu de sempre... Oh Déu... com l'estimo...!"
I la noia rememora aquell petó pels carrers de Sussex, i la torba esvalotada que els perseguí amb aixades. I reviu l'angoixa de sentir com els arrencaven la roba i els penjaven despullats pels canells a la plaça. Encara veu la mirada trista dels infants clavant-se-li al sexe exposat. I torna a percebre l'oreig entre les cames i al llarg de l'esquena nua; i les mosques damunt la pell bruta d'ous esclafats; i el plor esfereïdor de tots dos; i el discurs del pastor a peu de pira, anomenant-los pecadors que us beseu pels carrers, que no teniu vergonya, que ja us hem enxampat cinc vegades, que sou fills del diable, que no hi ha altre remei que purificar-nos de vosaltres; i les flames, i el fum, i el dolor que els esgarrapava la pell i la carn; i la foscor estranya de la mort que els obnubilà i els allunyà per sempre l'un de l'altre.

"És tot un senyor" pensa ella.
I ell xerra, i fita el públic; s'aclareix la gola, veu aigua, continua xerrant.
-L'ateisme no és pas una opció mancada de senderi -assevera -. Niestche, Marx, van alliberar-nos de les fantasies alienadores que permetien la manipulació de...
S'atura en sec quan els seus ulls la descobreixen caminant enmig de la filera de butaques, i somrient-li.
-Com els deia...
Torna a tallar la frase i rememora un temps que no és capaç d'ubicar.
De sobte, comença a plorar; s'estremeix.
-Senyors... -fa amb la veu trencada -. D'aquí a uns dies els prometo una revisió de les meves teories... necessito replantejar-me-les.
Després baixa de l'escenari, arrenca a córrer, i s'abraça a ella enmig d'un bram.
La besa sense por, i aquesta vegada ningú no els persegueix.