La màscara que duen els adults Homo Sapiens fa que sovint els conflictes entre individus facin més mal. La imaginació i la raó treballen al servei de les pors i les rivalitats, elaborant els pensaments adequats, els més convincents, els més simplificadors. L'exercici de la ment Homo Sapiens és bàsicament una tasca de reducció, de simplificació. Convertim un individu complex i difícil de comprendre, en una realitat definida, bona o dolenta, amb uns atributs suposats i acabats de dibuixar per la pròpia imaginació, que fan més fàcil la decisió d'odiar o d'estimar en funció de les necessitats estratègiques del moment. La màscara que tots, poc o molt, portem, ens ajuda a desconfiar amb més fonament els uns dels altres; i a veure més coll amunt una reconcil·liació o un tornar a començar de zero. La màscara se simbolitza en una bonior d'elements presents a la nostra civilització: la indumentària, la roba en si mateixa, les frases fetes, els tòpics, els comentaris comodí que defugen el temut silenci que ho fa tot transparent i ens torna vulnerables, la mentida protocolària, la deformació dels significats, les indirectes, els falsos somriures, els cops a l'espatlla teatrals, la valoració de les persones segons la seva capacitat adquisitiva, o segons el nivell cultural, o segons la seva fama o prestigi o raça o...
Una vegada i una altra hem de contemplar els nens i aprendre de la seva espontaneitat que encara no ha après les estratègies socials de l'adult; estratègies que segurament el fan més resistent, però menys humà. I sí, els nens són cruels; però jo parlo d'imitar la seva nuesa vital, no pas la seva crueltat ni el seu infantilisme, ni la seva ignorància. No tot en la infantesa és bo; però hi ha molt de bo que no hauríem de perdre en créixer. Treieu-vos la màscara. Despulleu-vos. No tingueu por. Sigueu com la natura us ha fet. No hi afegiu res més; qualsevol prótesi serà un nyap que us allunyarà de vosaltres mateixos i enverinarà la vostra capacitat de transmetre i de percebre.
.
2 comments:
Les màscares que ens anem posant a mida que ens fem grans ens acaben ofegant. Hi ha dies, moments, que em resulten absolutament insuportables algunes converses, tan trillades, tan banals i superficials... Sempre és molt més fàcil no aprofundir, no pensar, no ser compassius i jutjar com si no hi hagués més veritat que la que tothom dóna per fet. La informació, les percepcions que tenim de l’altre passen per uns filtres que ens distorsionen enormement la realitat; aquesta hauria de ser més essencial, sense embolcalls de convencionalismes i prejudicis. Com tu dius, més propera a la que tenen els infants, amb percepcions més nítides, potser les perdem perquè a mida que es repeteixen els estímuls baixa l'intensitat de la percepció, l'espontaneïtat, l'alegria de viure i s’afegeixen les pors i totes les influències socials de les que ens és tan difícil desempallegar-nos. Gairebé tot al nostre voltant és d’una lleugeresa aclaparadora: les notícies, les relacions, en molts moments la feina, de fet totes les accions quotidianes acaben sent d’una futilesa i frivolitat paoroses.
De vegades penso que és el preu que paguem per viure en la societat del benestar, que ens fa ser més egoistes, no tenim altres preocupacions més enllà de guanyar diners i passar-ho bé. No ens interessa pas el que li passa, el que pot sentir l’altre, si això no ens afecta directament, si no fa trontollar el nostre món, inamovible, perfecte. També penso, en altres moments, que el que ens falten són valors profunds, més humanitat, més amor. Si poguéssim sentir una mica de la pau del que estima de veritat, per sobre de tot, de les aparences, dels actes, ens comportaríem d’una altra manera (això enllaça amb el text sobre l’amor que hi ha una mica més avall, que també em sembla molt interessant). En fi, ara no sé hi he barrejat masses conceptes i m’he fet una mica d’embolic.
M'agrada llegir els comentaris que fas, és com un glop d'aire fresc.
Una abraçada,
Empar
Salutacions, company. És el primer cop que et comente, tot i que t'he visitat algun cop. M'ha interessat especialment el teu text perquè és una bona síntesi, sense farragoses exposicions teòriques, de tot allò que apleguen avui dia els corrents humanistes de la psicologia i també els de la filosofia que els sustenta. Fritz Perls, fundador de la teràpia Gestalt, per exemple, parlava de les màscares com a part dels estrats superficials de l'individu. Anar treient-se-les encetava un procés sanador que duia la persona al seu estrat més profund i genuí, que ell anomenava el self vertader. Com anar treient les capes d'una ceba.
També has tractat d'una manera molt aclaridora la qüestió del pensament dual, la creenca tan arrelada que pràcticament tot es pot interpretar des de pols contraris, quan seria més enriquidor veure, tal com han sabut reflectir algunes filosofies orientals, que els oposats es complementen.
Un plaer llegir-te.
Post a Comment