Si us arribeu fins a Breda, i d'allà agafeu la carretera que va cap a Arbúcies, ben aviat trobareu un trencall que us indicarà la direcció del Castell de Montsuriu. Haureu de deixar el cotxe a la carretera i caminar pel bosc una bona estona (el retorn a l'esquerpa edat mitjana s'ho val).En arribar trobareu una fortificació mig derruida, amb les nafres d'una tecnologia moderna que intenta reconstruir la història maltractada pel temps i per tantes guerres.
El castell fou propietat dels Comtes de Cabrera; una poderosa família de la Catalunya medieval que tenia terres fins a prop de mar, i que si la història hagués girat diferent haurien pogut acabar sent la família real catalana.
La foscor dels murallams. L'heura arrapant-se a pedres antigues i gastades. Les torres sostenint-se bo i els segles. Tot plegat fa que sigui impossible arribar a aquests paratges i no escoltar les històries dels esperits que s'hi passegen invisibles i que freturen que els escriptors escoltin les seves vivències i les facin arribar als vius, que ben aviat (perquè el temps vola) seran també morts, i esperits, àvids de no ser oblidats.
A l'època medieval, el castell simbolitzà un poder feudal que explotava els camperols dels voltants. A canvi d'una part de la collita, i d'altres privilegis que ara no explicaré, el senyor del castell amparava els camperols i les seves famílies en temps de guerra, deixant-los habitar dins del pati del castell a l'interior de les muralles, i exigint-los també l'ajut com a soldats en la defensa de la fortificació.
Veieu aquesta torre? Doncs l'esperit d'un pobre comte penedit em va explicar una història que jo vaig transmetre al meu fill mentre jeiem damunt d'un tou d'herba. Resulta que al capdamunt de la torre, una princesa hi vivia empresonada pel seu pare, que la volia casar amb un rei poderós. La princesa estava enamorada d'un camperol de les rodalies; per aquest motiu el seu pare no la deixava sortir de la torre, i la princesa era molt desgraciada. Una nit, una bruixa es va acostar volant fins a la finestra de la princesa, i li va prometre ajut sense demanar-li res a canvi; l'única raó per la qual la va ajudar és que la bruixa s'estimava els amors sincers i havia sentit el clam de la princesa.
Així doncs la bruixa va portar la princesa, volant damunt l'escombra, fins a la cabana del seu pagès enamorat. Tots dos van fugir immediatament de les terres del comte, es van casar i van viure feliços.
El rei, l'endemà al matí, en veure l'habitació de la torre tan buida, es va posar a plorar com un desesperat. D'ençà d'aquell dia, el rei s'acostava cada nit fins la torre i plorava l'absència de la seva filla. I va ser tan gran la seva tristesa que el rei es va penedir d'haver estat tan dur amb la noia. Diuen que ploraba tant, que fins i tot després de mort s'apropava (i s'apropa) en esperit a l'habitació de la torre a plorar de penediment i d'enyor per la seva filla. Fins i tot avui hi ha qui s'acosta fins aquesta torre del Castell de Montsuriu a les nits de lluna plena per escoltar el plor del rei, que se sent ben clar. Diuen que plora i plora sense trobar consol.
Això és el que em va dir el rei ahir mateix, i el que jo, tan bonament com vaig poder, vaig transmetre al meu fill.
Aquí a sota hi teniu una altra imatge de la torre. Si us hi fixeu bé, a la finestra petitona més elevada, hi podreu veure la cara del rei plorant. Ara bé, això sí, us hi heu de fixar molt bé.
Sovint les bruixes fan créixer les arrels a l'inrevés, cap amunt; mireu si no:
La biologia dels voltants del castell agafa formes fantàstiques que amaguen follets, elfs i fades. En vaig poder fotografiar algunes:
Hi ha moltes llegendes que giren al voltant del Castell de Montsoriu (o Montsuriu com més us agradi). Cerque-les i les trobareu.
Des d'aquí saludo els nens i nenes (que ara ja són nois i noies) del IES Sant Cugat (que ara es diu Pla i Ferreres) amb els quals vaig passar tres dies meravellosos en aquest castell (i a la casa de colònies que hi ha ben a prop) a la primavera del 2004. Els recordo amb afecte, i els tinc presents, malgrat que el temps els robi a poc a poc i dissimuladament aquella infantesa que ens permet ser humans de debò ni que sigui durant uns anys.
Aquestes imatges, però, són d'ahir mateix, i qualsevol persona benintencionada les pot fer servir per l'ús que desitgi, sempre que aquest ús no sigui dolent ni cerqui el negoci.
.
2 comments:
M'encanten els castells! Precisament diumenge vaig visitar-ne un parell (el de Selmella i Savorella, prop del Pont d'Armentera). Si no els has vist, també paguen la pena!
Sempre m’han agradat les històries d’amor, les de veritat, les que emocionen. Quin personatge aquesta bruixa, oi? Per mi aquesta bruixa és el destí, el que fa possible que esdevingui o no.
L’altre dia vaig veure una gran pel•lícula. Te la recomano,Slum Dog Millonaire, absolutament meravellosa, una història que parla de d’això precisament, de com l’amor i el destí s’alien, van de la mà. Al final no saps si és l’amor que fa canviar el destí o és aquest que fa possible l’amor... En fi, si no l’has vista, no te la perdis, em va impressionar molt. Com moltes bones pel•lícules està basada en un llibre. Vaig pensar en l’escriptor, en com havia estat capaç d’imaginar aquella història.
Post a Comment