De vegades, les experiències del Facebook et deixen una sensació de grandesa difícil de descriure; especialment quan t'hi trobes humanistes que, sense renunciar ni a la seva pàtria ni als seus drets, proclamen la renúncia a l'odi i a la rancúnia, i reivindiquen la pietat i el perdó. Tinc la sort de poder participar, alguna vegada i molt modestament, a les tertúlies improvisades que es munten al facebook de la periodista Eva Piquer, la qual gentilment i sense conèixer-me em va acceptar com "amic del facebook" i improvisat tertulià; i ahir mateix, en un diàleg que va passar per moments de tensió quan la profunditat humanista d'en Gabriel Jaraba va fer saltar guspires a algú que defensava els postulats absolutistes del blanc i el negre, del “ells i nosaltres”, el mateix Gabriel Jaraba va escriure uns mots magistrals que generosament em permet publicar en aquest humil blog, i que faig del tot meus, ja que essent mots escrits en un context tan fugaç com el mur del facebook, potser es perdrien. Us deixo amb les paraules de Gabriel Jaraba:
“Amb el permís de l'Eva, la nostra dama. La meva pàtria és la de Pau Casals, que va proclamar davant l'Assemblea de les Nacions Unides el dret a la llibertat de tots els pobles i la dignitat de la nació catalana sense referir-se a cap rancúnia. És la pàtria del doctor Moisès Broggi, que va revolucionar la cirurgia de guerra al bell mig de les trinxeres tot formant part de l'exèrcit de la República Espanyola, amb el seu descobriment de les transfusions de sang en campanya, ajudat pel doctor Norman Bethune, que les va aprendre aquí i després les va aplicar durant la Llarga Marxa de l'Exèrcit Popular Xinès. La pàtria dels exiliats Avel.lí Artís i Gener, Agustí Bartra, Anna Murià i tants altres refugiats a Mèxic que van sembrar les llavors de les modernes ciències socials mexicanes d'avui, fills d'independentistes que s'expressen en castellà, com el gran antropòleg Roger Bartra. La meva pàtria és la de Salvador Seguí, que va conduir masses obreres cap a la conquesta dels seus drets socials sense abdicar dels seus drets nacionals; mai va odiar ningú ans va morir abatut per l'odi. És la de Josep Carner, príncep de les lletres catalanes que va patir exili per mantenir-se fidel a la República Espanyola. La pàtria de Josep Trueta, metge i científic avançat al seu temps que, un cop exiliat, va plantar la llavor d'una nova renaixença catalana a Anglaterra que entroncava amb la saviesa universalista d'Oxford i Cambridge. La pàtria de la Unitat Catalana de l'Exèrcit de Sa Majestat Britànica, que va participar al desembarcament de Normandia per alliberar Europa del nazisme, soldats catalans amb uniforme britànic i que lluïen al capdamunt de la màniga esquerra una escarapel·la amb les quatre barres de la bandera nacional. La meva pàtria és la d'Amat Granell, tinent al comandament de la Divisió Leclerc, coneguda com La Nou, que fou la primera força democràtica que va entrar a alliberar París, formada per catalans i espanyols que exhibien alhora la tricolor republicana, la quatribarrada catalana i l'ensenya de la França lliure. La meva pàtria catalana és la de Ramon Llull, humanista cristià medieval avant la lettre, que buscava amb el diàleg obert amb l'Islam les bases d'un humanisme universalista basat en la fe. La meva pàtria és la dels catalans internats als camps nazis, la qual vida va explicar magistralment Montserrat Roig, que després de la tragèdia lluïen orgullosament el triangle roig amb el qual van ser estigmatitzats com a "rotenspanier": rojos espanyols. I la pàtria de Josep Gros, català que va organitzar unitats de guerrilla a l'exèrcit soviètic per lluitar contra els invasors alemanys perquè la defensa de Rússia davant la invasió era germana de la defensa de Catalunya. La meva pàtria és la de Gregori López Raimundo, Miguel Núñez, Cipriano García i tants altres antifranquistes espanyols que es van fer catalans i van patir tortura i repressió com a tals, per no abdicar del seu compromís amb el poble català en la seva totalitat i no amb una facció. La pàtria del meu pare, Àngel Jaraba, soldat aragonès defensor de la república catalana amb les armes a la mà, que després de la derrota, l'internament al camp de concentració i la persecució per la policia, em va ensenyar a parlar, llegir i escriure la llengua catalana que no era la seva llengua materna sinó d'adopció. Aquesta és la meva pàtria, aquests són els meus patriotes. I aquest és el meu lema, el lema de Pau Casals i Manuel Azaña: pau, pietat i perdó."
.
.
No comments:
Post a Comment