Dia radiant a la Waikiki

Dia radiant a la Waikiki. 

Dia previ al concert de la llibertat que hem esperat amb anhel. 

Dia de llibertat. 

Dia de trencar uniformitats i protocols artificiosos. 

Dia de sol, de mar, de sal, d'onades. 

Dia de goig indescriptible per una calidesa que s'ha fet esperar. 

Dia d'aquells que els lladres i els feixistes mai no entendran, obsedits com estan als forats dels seus camps de golfs i als seus clubs elitistes, engreixant comptes corrents, i pactant amb enemics de la cultura i de la Terra. 

Dia que els especuladors amb la Terra no comprendran, perquè s'agafen amb les dues mans a les cadenes que els esclavitzen; per les quals estan hipnotizats. 

Dia de llum i de foc, de brum de mar i frescor d'aigua de vidre. 

Dia de pell d'aram i carn encesa. 

Dia de llibertat.
.
.
.
Tots els escrits que tenen a veure amb la Waikiki
.
.
.

Vèncer els conflictes

Els conflictes afebleixen la força de seu verí quan les parts s'adonen que comparteixen objectius, que a l'últim allò que volen els uns i els altres és el mateix; això, però, cal confirmar-ho: determinar els objectius últims, no gaires, un o dos, i comprovar que coincideixen; si no coincideixen, cal parlar-ne i posar-se d'acord, perquè al capdavall, els grans projectes de servei de la humanitat tenen objectius molt importants, però essencials i escadussers.

També cal una bona dosi de generositat per admetre errors; i no per part d'una de les parts sinó per totes dues. Hi ha errors que passen desapercebuts per totes dues parts, i errors que potser són difícils d'evitar del tot a causa de la seva feixuguesa i de les limitacions del temps i dels recursos. Les errades, i la dificultat de no cometre-les, passen sovint desapercebudes a causa de la llunyania professional; el qui sempre fa la seva feina i mai no fa la de l'altre pot caure en el parany de pensar-se que allò que fa l'altre és ple d'errors, i potser no és així, o potser són errors difícils d'evitar del tot a les circumstàncies actuals; o pot caure en l'error de creure que aquella tasca que du a terme l'altre és senzilla, quan potser és feixuga i necessita una preparació racional.

 Admetre errors no és perdre autoritat sinó guanyar-la; admetre errors no és perdre força reivindicativa o revolucionària sinó manifestar la voluntat de canviar les coses, però de manera civilitzada i respectuosa. I això val per totes dues parts.

És necessària molta generositat per no aprofitar els privilegis injustos que de manera legal ofereix el sistema als qui han arribat abans o han tingut més sort, o als qui per circumstàncies de la vida estan “més amunt”. A totes dues parts, als de “dalt” i als de “baix”, hi ha algú que es repenja, que no comparteix del tot el pes del dia a dia. Aquests, que segurament en el seu jo íntim són conscients que viuen més relaxats, haurien de ser generosos i no conformar-se amb fer el que els toca, sinó que haurien de fer allò que cal perquè els companys no hagin de carregar una creu que, si no carreguen, els objectius del primer punt no s'acompliran.

Cal transparència a les intencions, esvair qualsevol animadversió prèvia, ni que aquesta animadversió hom cregui que està fonamentada; deixar de ser fustigadors constants de les mateixes persones, les quals són preses com a enemics, amb banyes i cua, i apel·lar a un valor que tenim tots ni que no ho sembli, la capacitat de progressar, de rectificar i de millorar; a través del diàleg i de la transparència. Els advocats i els fiscals segurament són personatges necessaris en aquest món violent que vivim, però jo sóc dels que pensen que són manifestament superables. Ningú no és tan innocent com afirmen obsessivament els advocats; ningú no és tan culpable ni tan malèfic ni tan responsable com criden erradament els fiscals.

Cal vèncer l'instint ancestral de la jerarquia del grup. El de sota instintivament sent animadversió pel de dalt. El de dalt instintivament sent desconfiança pel de sota. El de sota ataca de vegades amb un acarnissament exagerat al de dalt; el de dalt per por o per un sentit excessivament impulsiu de l'operativitat, no és prou transparent o generós amb el de baix. Caldria oblidar-se que un és de dalt o un és de baix, caldria que de debò no hi hagués ningú a dalt i ningú a baix; tenir clar, sí, qui decideix en última instància les tasques que s'han de fer, sobretot les més operatives; però fóra bo tenir el coratge d'eliminar qualsevol detall que sigui o sembli un privilegi per part dels de dalt; i per part dels de baix caldria deixar de ser fiscals i confiar, entenen que, si encara queda algun privilegi, de segur que és perquè als de dalt se'ls ha passat i no pas perquè el vulguin mantenir. Cal confiar els uns en els altres; i la confiança naixerà rere els gestos i les accions que amb sinceritat busquin eliminar distàncies i il·luminar foscors.
De vegades el problema no està en el Cap o en el Líder, sinó en algun o alguns dels qui l'envolten. A les altes instàncies, i entre els de dalt mateixos, de vegades no s'acompleix el principi d'igualtat d'esforços; en aquests casos el líder ha de intervenir amb determinació i generositat.

26 de juny, un dia per a reflexionar sobre el perill de les sectes.

"Passats uns dies, al col·legi, enmig d'una classe, el mossèn em va demanar que sortís de l'aula; desitjava parlar amb mi. En entrar al seu despatx, em manifestà que ja estava assabentat de la conversa que havia tingut amb la victòria. L'home va fer novament intents de convèncer-me perquè renunciés al matrimoni; em va pressionar, em va dir que no trobaria la felicitat perquè déu m'havia escollit i si li deia que no a déu mai no podria ser feliç. Malgrat que jo només tenia catorze anys, i que tot en aquell ambient artificiós sacralitzava els mots d'aquella persona ensotanada, m'adonava clarament que pretenia manipular-me. El sacerdot, en veure que no aconseguia res amb mi, em va proposar d'escriure una llista de raons per les quals jo creia que no havia de renunciar al matrimoni, i als nois; i una altra llista amb els elements negatius del matrimoni, i en general de les relacions amb un home. Després em deixà anar, com un veritable advocat del diable, un discurs destructiu contra l'estat matrimonial:

-El marit, quan porta un temps casat, se'n va al bar a jugar a cartes. La dona es queda a casa treballant com una esclava. L'home deixa d'arreglar-se per a l'esposa, fa pudor, vol sexe cada nit sense preocupar-se de si la dona en té ganes. La muller, en comptes d'assaborir la llibertat que creia haver escollit, es converteix en una serventa. (…)

A la fi li vaig fer entendre que jo mai no faria una llista amb les raons per les quals havia de preferir el matrimoni i una altra amb els inconvenients, perquè la meva decisió no havia de ser fruit de la recerca de la comoditat o d'uns interessos purament egocèntrics, sinó del desig d'acomplir el que jo sentia que l'existència em demanava, la meva crida interior. I li vaig comunicar que la meva crida interior era la llibertat; i que ningú mai no me la prendria. En dir-li tot això, que per a mi resultava tan clar, vaig descobrir-li als ulls una barreja de tristesa i admiració. Tot això va ser uns dies abans que em digués allò que em va fer tan mal; i uns dies abans també de donar-me la llista de llibres que no podia llegir perquè si els llegia significava que tenia molt mal esperit; algú de la Fundació Dominus els llegiria per mi i me'n faria un resum, d'aquesta manera evitaria que el dimoni entrés dins del meu esperit."

.

.

(Extracte adaptat d'un fragment de "Els peus dins l'escuma" el primer llibre que vaig escriure)

Sovint penso que el 26 de juny hauria de ser el dia internacional contra les sectes.

Llibertat... sempre.

Deixa'm fer, deixa'm ser,

sigues tu,

no traeixis aquest brum

que s'esquinça per l'esbós

del vent i el cop de l'oceà

dins la nit;

quan el crit

neix del cor d'algú que es fon,

amb la lluna i amb el vent.

Massa gent

dorm, i al pit

no hi batega aquell anhel

d'alba prop del mar que gruny

quan el sol comença humil

la seva lenta i contundent elevació.

Prem el buf,

traçant el dolç dibuix de la calanca a frec del blanc

de l'escuma i de l'esclat;

harmonitza aquest miracle sols un mot:

llibertat.

Reflexió futbolística de final de temporada. Què vull que sigui el meu fill?

-A on t'agradaria que jugués el teu fill l'any que ve? A primera, a preferent, a segona? Digues! Va! Mulla't! Sigues sincer! Mostra't com el que realment ets: un pare ambiciós que vol triomfar esportivament en el seu fill. Va! Digues! Va!

-D'acord. T'ho diré. Em mullaré. Vull que el meu fill jugui a l'equip del Bob.

-Del Bob?

-Sí. Del Bob. Del Bob Marley. Vull que sigui feliç. Vull que celebri les victòries, i vull que a les derrotes celebri la vida, i el sol, i el mar, i la música... Vull que entengui què vol dir triomfar. Triomfar és ser feliç i fer feliços els altres. Triomfar vol dir adonar-se del privilegi de viure. Triomfar és ser lliure.

-No vols que s'esforci? Que progressi? Que pugi graons?

-Sí. És clar! Vull que s'esforci, però per gust, perquè se senti feliç esforçant-se; perquè allò que faci li agradi tant que pagués per fer-ho. Vull que progressi per gust, per il·lusió. Vull que pugi graons com a efecte secundari no buscat d'intentar fer aquell art que tant li agrada (i que es diu futbol) tan bé con li faci feliç fer-ho. Vull que s'oblidi del seu pare, i del que el seu pare vol. El seu pare sempre li dirà que ho ha fet bé, encara que ho hagi fet malament. El seu pare mai no insultarà un àrbitre. El seu pare, mai no criticarà un entrenador encara que n'estigui fins als ous. El seu pare, mai no donarà les culpes de la derrota de l'equip a qualsevol element diferent al seu fill; tampoc no les donarà al seu fill; no és la seva feina; contemplarà la derrota, en tot cas, com una conseqüència no buscada d'uns errors que ofereixen la possibilitat de millorar. El meu fill ha de ser de l'equip del Bob Marley, i ha de tenir clar que el Messi, pel fet de ser bo jugant, pel fet de ser famós, pel fet de ser ric, no ha de ser necessàriament més feliç. Serà feliç si gaudeix jugant, si crea amb els peus i amb la imaginació allò que el seu cap i el seu instint s'inventen; serà feliç si és un artista, si converteix la seva vida en una passió pel present.

-Estàs boig.

-Potser sí; però saps... sóc de l'equip del Bob Marley; i la gent que fa les coses no per la glòria, ni pels diners, ni per la imatge, ni pel poder... sinó perquè les coses en sí mateixes li agraden; aquesta gent acostuma a progressar i a triomfar. I igual com he estat feliç als moments en què les decisions de final de temporada han significat un “anar enrere” (en allò que a ulls del món estúpid significa anar enrere) doncs també en els moments en què toca anar endavant estic feliç; com feliç estaria si hagués anat enrere segons la mentalitat del món estúpid que no s'adona que estar viu i poder veure el sol, el mar, el bosc i el cel, és un autèntic privilegi. La dignitat de les persones no depèn de l'èxit material. La felicitat de les persones no depèn de la fama ni dels diners. Visca la vida, visca la llibertat.

-Continuo pensant que estàs boig; és un progrés anar a espetegar a un equip competitiu.

-El progrés és aconseguir abocar-se a l'esforç per gust i no per aconseguir un poder social o material que no proporciona una felicitat estable i perpètua. Els pares que s'enceguen en l'orgull acaben creient-se la seva versió distorsionada dels fets i acusen tothom menys a ells mateixos d'un fracàs que si hi veiessin bé descobririen que no és un fracàs, perquè el triomf és ser feliç. ¿Què vull que sigui el meu fill? Feliç!

La ceguesa dels despotes

Em mires. Enxiqueixes els ulls i forces un somriure fals, ensenyant unes dents de rata. I dius, mirant cap a una altra banda, que haig de posar una altra bandera aquí, al costat d'aquesta. Em pregunto d'on treus aquesta mala educació, aquesta falta de qualitat humana, que et mou a decidir les banderes dels altres, els amors dels altres, els anhels dels altres, el que els altres han de sentir o de creure, convençut que tu ho saps millor que ells, i que el que tu creus, estimes i anheles és el que tothom ha de creure, estimar i anhelar.

Ets un ignorant, perquè no saps que humanament estàs buit, com un petit dèspota que s'atorga el dret de decidir què han de sentir els altres i fins a on poden arribar en allò que senten o pensen.

Ets una persona amb una disminució empàtica, una persona amb una deficiència, perquè ets incapaç d'adonar-te que els altres poden sentir pàtries diferents a la teva, i poden tenir banderes que no tens tu; i al costat de la seva bandera no tenen l'obligació de posar-ne cap més.

El coratge de fer coses diferents a les que fa el ramat

No et preguntis mai si pots fer una cosa d'una manera diferent a la manera com tothom la fa arrossegats per la tradició o el costum, i acabaràs formant part del ramat; el costum se't convertirà en una obligació, i et perdràs també una manera diferent i potser meravellosa de comprendre el món i l'existència. A l'últim, amb el temps, acabaràs menyspreant els qui fan aquesta cosa d'una manera diferent a com tothom la fa.

La dansa i la saviesa de Bamba Lamine a l'Institut. El Senegal a Terrassa.

Han començat a ballar i a fer ballar els adolescents, xicot i xicotes un xic tensos per les circumstàncies de l'època de l'any; notes, exàmens, treballs. Han continuat fent ballar i ensenyant a ballar els professors enfredorits, també, per les aules, les obligacions, les llistes, les notes, les retallades, i els disgusts i topants de la vida. I a poc a poc, tots plegats han anat perdent la timidesa inicial i el rebuig lleuger provocat per la vergonya de moure's davant dels altres amb un ritme vibrant. I s'ha començat a engegar una llum diferent que s'esmunyia per les portes, des del pati gran fins a dins de l'institut. La gent que feinejava pel centre, enfeinada amb les tasques estressants de final de curs, girava el cap vers el pati i somreien quan veien aquella gent de color amb aquelles robes llampants, escampant uns sons tan humans i tan poc habituals en un institut seriós i treballador. I els tambors han incrementat el seu so. Els nens i les nenes han anat aprenent els passos d'un ball fascinant; palmes, crits, cants, alegria, capbussament a l'instant present, que ha esborrat el passat i el futur. Encara més rostres encuriosits a les finestres que donen al pati; comentaris d'admiració; positivitat; públic improvisat. Després, el patí s'ha omplert amb la totalitat dels alumnes nascuts al 2000; just al 2000. Més de cent-vint alumnes.

I entre dansa i dansa, una cançó; i entre cançó i cançó el missatge proper d'una terra llunyana; l'Àfrica d'on tots procedim.

I ens han dit que allà, al Senegal, els avis són sagrats; i que un avi assegut hi veu més que un jove dret; i que quan es mor un avi es mor una biblioteca vivent; i que hem d'estimar i respectar els avis perquè són la força que ens empeny cap al futur. I mentre ens ho deien, els cossos musculats i adolescents, pells que traspuen hormones i que etziben estirabots, ulls que fins fa poc es miraven amb desconfiança l'exercici de ballar en públic... escoltaven, amb la mirada fixa i el gest concentrat, les paraules de Bamba Lamine acompanyades del so de l'instrument de corda que portaven.

 I ens han dit que els nens i nenes de Catalunya tenim molta sort, perquè l'electricitat arriba a les nostres cases, perquè tenim una aixeta d'on hi surt aigua, perquè tenim biblioteques i llibres i escoles; i mentre ho deien, tothom, fins i tot els qui malbaraten l'aigua, fins els qui es fastiguegen quan els toca de llegir, absorbien el missatge amb el repic dels tambors i la lluor dels colors de la roba dels músics.

I ens han dit que quan arribi un nou company a l'escola, un nen o una nena que ve de l'Àfrica o de Sudamèrica o d'Austràlia, l'hem d'acollir amb el cor; perquè ningú no se'n va content de la seva terra; qui se'n va és perquè vol un futur pels qui estima, perquè necessita lluitar per la vida dels qui estima. 

I han continuat ballant amb aquell ritme que portem tots amagat en algun racó del nucli de les cèl·lules; aquella repetició insistent que ha encès la sang de centenars de milers d'avantpassats nostres, que al pas d'aquesta mateixa dansa s'han enamorat, han celebrat un naixement o han plorat una mort. Cent trenta joves nascuts al 2000, que probablement fregaran el segle XXII, han mogut el seu cos amb els mateixos ritmes que han ressonat per la nostra mare Àfrica al llarg de segles. I tot d'un plegat, s'ha alçat una boira invisible d'eufòria, un núvol de llum que volava de ment a ment, una comunió espontània, una energia positiva que emanava dels cors dels músics i dels dansaires, una mena de mel invisible que netejava les ments de tota la toxicitat que el mecanicisme inevitable del sistema ha anat amuntegant a les escletxes dels engranatges que mouen la vida de cadascú. La noia que dansava anava enlairant damunt dels caps dels presents llenques d'un foc invisible; l'invisible del que parlava al meu anterior post; energia del cor que flueix d'una ment enamorada de l'existència vers desenes de ments que comencen a estar espatllades per les pulsions competitives de la vida, pel consum, per la buidor de l'objectivisme social. Els instants en què l'anima dansa, el rovell dels engranatges de l'existència es desfà i s'escola, i tornem a recordar per què val la pena viure, per què és necessari tirar endavant, i per què existir és un privilegi.

I a l'últim, dues persones, que ho portaven a dins i que no ho podien silenciar; dues persones, d'entre totes les nascudes al 2000, i que mai no haurien dit elles mateixes que farien aquest gest, s'han aixecat d'entre les cent-vint, han demanat el micròfon, i, dirigint-se a Bamba Lamine i als seus músics, els han dit si fa no fa: “Volem donar-vos les gràcies per aquests moments increïbles que ens heu fet passar; ha estat poca estona, però ha estat del millor que hem viscut aquests dies; moltes gràcies i visca Senegal!” i l'aplaudiment que s'ha deslligat s'ha enlairat al costat de les llenques invisibles d'energia positiva, i ha curat una mica més a molts dels que érem allà i que no podíem deixar de somriure. L'invisible de nou.

Si uns interessa contar amb els serveis de Bamba Lamine pel vostre institut o escola m'ho dieu i us posaré en contacte amb ells. 

L'invisible sorprenent

“Pertanyem a un món en el qual ja no vivim l'invisible, però si som receptius i interioritzem, hi ha coses que podem sentir-les sense veure-les” Diu avui a la Contra de la Vanguardia Frédéric Lenoir; i el comentari és oportú dins la meva existència, com oportunes han estat les estranyes casualitats de les últimes hores i dels últims dies.

Hi ha moments en què l'invisible, sense poder-ho explicar clarament, es fa evident. És un invisible que no té a veure amb les quadriculades definicions doctrinàries i moralistes. És un invisible que interpel·la golfos i vividors com jo, que estan tan lluny de la perfecció idealitzada. És un invisible que dibuixa aproximacions, traços, esbossos del que haurien de ser les coses; però aquests esbossos resulten més eficients i lluminosos que els mateixos projectes ja acabats i perfeccionats. És un invisible que t'agafa la mà i te la fa escriure, que et planta al davant el somni d'una Sagrada Família imponent i te la fa aixecar maó rere maó encara que un sap bé que aquesta Sagrada Família és descomunal i que un és incapaç i indigne d'aixecar-la; però com un boig, amb l'ajut del priorat, els records d'un temps gloriós, i la música d'Esquirols, del Manu Chao i d'en Llach, un es disposa a posar els maons un damunt l'altre, tot i saber que els maons estan pagats amb la fortuna del senyor Güell, que la va fer traficant amb esclaus d'Àfrica a Amèrica. I un va posant els maons i s'esgarrifa que aquest invisible misteriós, bo i que sap qui ha pagat els maons, vol que els maons siguin posats un damunt de l'altre; i això és sorprenent ni que faci segles que en Güell vagi fer els diners com els va fer.

I la Sagrada Família que un aixeca condemna l'origen de la fortuna que li ha permès d'existir. Com aquell fill descendent dels pirates violadors de donzelles d'una època medieval cruel; el fill descendent condemna amb tota l'ànima la violació dels pirates, que d'altra banda, però, l'han originat a ell mateix.

La vida és estranya. L'invisible és estrany i ens supera. De vegades l'invisible es manifesta d'una manera tan poc discreta que un se sent a mig camí entre l'admiració, l'agraïment, i sobretot la sorpresa; perquè l'invisible no és beatífic, és amic del fang, dels pantans, del vi, de les teulades i els gats a la nit, de la nuesa, del sexe, de la gresca, de les façanes brutes i amb la pintura bufada de tants barris de tantes ciutats... Aquest invisible va en contra de tot allò que destrueix la persona, però també va en contra, amb tot el seu anhel, de la por esmonyonant a viure i a gaudir amb la qual alguns es pensen que eviten el risc de la destrucció humana. El vici ens destrueix; però, paradoxalment, la por al risc ja ens ha destruït si l'abracem; la por a la vida i la castració de la mateixa vida pels riscos que hipotèticament ens poden posar en perill són ja l'enterrament de la vida. L'invisible, mal que alguns els pesi, també bufa aquest missatge.

La Roca Salvatge i el Paller de Tot l'Any.

Deixant el cotxe al costat de la Barata, iniciem el camí vers la Roca Salvatge. El cel amenaça tempesta, però ha promès no començar a ploure fins a la una. 

Trobem escorpins, corbs i erugues, flaires de farigola, un aire net que bufa després d'haver plogut molt, i la solitud de l'Ubach, tan diferent a la bullícia de les rodalies de la Mola. 

Com passa quan arribem de nou a la llar, que és el paisatge on el nostre ésser ha evolucionat durant mil·lennis, tornem al present; el pèndol de la consciència, que de continu oscil·la entre el passat i el futur, se centra, atura el seu brandar, i apunta al present, on acabem estant; al present ens trobem amb nosaltres.

Ens mirem la Roca Salvatge des del Paller de Tot l'Any, al qual rodegem, contemplant els forats de la seva faç roja. Un pessebre, un llibre de dedicatòries, espadats, Montserrat al lluny, il·luminat pels raigs que s'escolen per les escletxes dels núvols. La perla i el plom de les boires compleix la seva promesa i no ens arribem a mullar.

L'instint bestial del dominant, o l'Espanya tirànica

La teva llengua estranya, vols que sigui la meva, que l'estimi com si la portés a l'ànima; i que enganxi a la meva parla de naixença l'etiqueta trista del folklorisme: “pàtria chica” “región” “autonomía” “Que autonomía tienes! Ya eres un hombrecito” “Ya eres una mujercita”.

Vols pintar-me l'ànima amb els colors que té la teva, esborrar els meus somnis per acomplir els teus en mi; canviar-me el nom i escollir-me'n un tu sola; dictar-me el que haig de sentir, el que haig d'estimar, el que haig de creure; delimitar curosament el meu paper, que no ha de fer ombra el teu; perquè el teu és l'únic que vols que sigui tingut en compte.

Cada vegada que dius que no puc decidir, disposes un fermall al voltant del meu coll per a fer-me anar per allà on tu decideixes; i et penses, que això et fa més gran. Però et miro, Espanya, i veig un rostre fals, maquillat d'hipocresia; un cervell barallat amb el teu inconscient, que disfressa de legalitat el vell instint de la camada que fa esclafar el lliure perquè el lliure posa en dubte la teva autoritat; la coordinació hereditària dels lleons que es mengen el cadell albí; la pulsió simiesca de devorar els fills de la tribu rival. Vesteixes aquest instint bestial de constitució i legalitat, i amb un tern i una corbata fas veure que ets demòcrata, i que els qui volen ser lliures són insolidaris i egoistes, i que els qui volen “ser” són en realitat de mentalitat tancada i excloent.

Exclous Espanya la humanitat, perquè exclous la llibertat; i actuant així et fas monstruosa i tirànica. 

FELIP V

A les persones, no ens dóna la gana arreglar el món.

Necessitem 41.000 milions de dol·lars anuals perquè totes les persones del món tinguin assistència sanitària gratuïta. A Europa ens gastem cada any 87.000 milions de dol·lars en cosmètics.

Necessitem 9.000 milions de dol·lars anuals perquè tots els infants del món puguin accedir a l'escola primària. Els ciutadans dels USA, Europa i Japó, gastem cada any 40.000 milions de dol·lars en vídeo-jocs.

Necessitem 17.000 milions de dol·lars anuals perquè tota la humanitat tingui aigua, potable i de sanejament.

Als USA els ciutadans gasten cada any 21.000 milions de dol·lars en gelats.

Garantir la nutrició per a totes les persones del món costaria 14.000 milions de dol·lars. Els ciutadans d'Europa gastem cada any 20.000 de dol·lars en animals no humans domèstics.

(EXPOSICIÓ "CANVI DE RUMB", al CENTRE CULTURAL DE TERRASSA FINS AL 14 de JULIOL)

Som a l'ara.

.

.

Només som a l'ara.

Només estem on som si estem a l'ara.

Només sabem qui som si estem a l'ara.

Salvar al soldat Manning. Saving Private Manning. Comença el judici contra el soldat que presumptament va fer públic un vídeo on es veia un helícopter dels Estats Units assassinant civils.

Un tribunal militar del govern dels Estats Units, país que presideix el nobel de la Pau Barack Obama, comença a jutjar avui al SoldatBradley Manning, símbol de la lluita per la transparència i contra el “culte del secret”, culte que va ser condemnat pel Consell d'Europa al setembre de 2011, pel fet que protegeix crims de guerra.

Bradley Manning està acusat, entre d'altres coses, de filtrar un vídeo en el qual s'observa un helicòpter dels Estats Units assassinant premeditadament un grup de civils a l'Irak; enmig d'aquests civils hi havia dos periodistes de l'agència Reuters.

Bradley Manning ha estat confinat durant mesos en cel·les d'aïllament, passant fins a vint-i.tres hores del dia en una habitació buida a on només hi havia un matalàs i quatre parets. La seva condemna podria arribar als cinquanta-dos anys de presó. La crueltat d'aquest empresonament suposo que és directament proporcional a la ràbia que sent el govern d'USA pel fet d'haver-se evidenciat una vegada més que els seus mitjans de defensa sovint no respecten els drets humans, que la vida de les persones no és tan important com el pragmatisme en una guerra, que la bestialitat no només juga en el costat dels fonamentalistes islàmics. El nobel de la pau Obama, que segons molts ha ordenat de tant en tant operacions destinades a eliminar alguna persona considerada enemiga, sense judici ni procés, va pujar al poder amb la promesa de governar d'una altra manera, de canviar el joc brut, de posar els drets civils al lloc on els corresponen; sembla, però, que per a una persona que s'ha anomenat seguidora de Martin Luther King, els drets civils no poden ser iguals per tothom depenent de la nacionalitat, de la raça i fins i tot dels traços del caràcter. Obama no té gaires somnis; o els somnis que té són tan negres com la consciència de l'integrisme cristià o musulmà.

L'Informe del Consell d'Europa que critica el “culte al secret” assenyala al Soldat Manning com un informador de crims de guerra, de crims contra la humanitat, i per tant una persona amb la qual estem en deute.

Amnistia Internacional, per la seva banda, considera que és un motiu de preocupació que un govern castigui una persona quan obeint la seva consciència dóna a conèixer uns fets que signifiquen una violació dels drets humans.

El nobel de la pau Obama, davant la detenció i empresonament de Manning, va declarar a l'abril de 2011:

“Si em poso a publicar coses que no estic autoritzat a revelar, estic violant la llei. Som una nació de lleis. Nosaltres no decidim individualment com hem d'acomplir les lleis. Ell va incomplir la llei”

El que no diu és que per justícia els que incompleixen la llei, ni que siguin empresonats han de ser tractats amb la dignitat que mereix una persona. El que no diu és la manca de transparència de l'exercit nordamericà pel que fa a les situacions en què ha executat civils. No ha quedat clar què va passar amb el periodista gallec José CousoPermui, assassinat a l'Hotel Palestine de Bagdad per un carro de combat nordamericà. El poder judicial espanyol, submís i diplomàtic amb USA, va considerar l'assassinat dels americans com un acte de guerra i va arxivar el cas que s'havia obert. Un acte de guerra l'execució d'un periodista? L'Obama es disfressa de pacifista i de demòcrata però és un tecnòcrata fred capaç de prémer els botons que calguin per aconseguir l'èxit de les seves estratègies caigui qui caigui. Me l'imagino amb la motxilla a l'esquena pels carrers de Barcelona a l'època en què encara era un desconegut, potser ens vam creuar; llavors tot era possible; ara sembla que la vida de les persones val menys que el poder d'un imperi.

I en Bradley Manning va ser torturat psicològicament després de presumptament fer públic el vídeo on un helicòpter dels Estats Units matava un grup de civils.

El món hauria de crear alguna mena d'associació de nacions lliures, en les quals es respectessin els drets de les persones i no hi hagués ni tortures, ni maltractaments, ni detencions sense càrrecs, ni assassinats indiscriminats en temps de guerra o de pau; d'aquesta manera els estats endarrerits en la defensa dels drets civils, com és el cas dels USA, de molts països fonamentalistes islàmics, de la Xina i d'algun altre de per aquí a prop... que actuen en contra dels drets humans i de la dignitat de les persones, quedarien aïllats internacionalment. Hauríem d'exportar la cultura mediterrània i europea del respecte a la llibertat i als drets humans. ¿De què serveix la seguretat si l'engranatge de les lleis ens esclafa i ens destrueix? Més val córrer una mica més de risc pel que fa al tema de la seguretat, però viure un clima de confiança entre les persones i de llibertats civils i individuals. La falta d'humanitat dels estats que actuen sense empatia i sense respecte als valors democràtics s'ha de vèncer amb la potenciació de la cultura europea i mediterrània de la pau i del respecte a la diversitat i a les persones per damunt de tot. Els països endarrerits socialment, com els USA, que viuen obsessionats pel culte als diners, al capital, al petroli, o a les religions fonamentalistes cristianes o islàmiques, han de ser ajudats i regenerats per la creativitat i la força moral dels defensors de la llibertat.

Tritons a Sant Llorenç

Són tritons d'aquesta tarda; d'un racó que no diré de Sant Llorenç.

Em penso que es tracta de tritons verds “Triturus marmoratus”. Ens havien dit que hi eren, però no els havíem vist fins avui; potser perquè no els havíem buscat en primavera.

És curiós pensar que aquests tritons tenen la capacitat de poder regenerar una part del seu cos si els la tallen.

A la mateixa bassa, hi havia gripaus immensos que de tant en tant sortien de cop per a caçar algun insecte; tot un món...

La Terra no ens pertany; pertanyem a la Terra.