Han començat a ballar i a fer ballar els adolescents, xicot i xicotes un xic tensos per les circumstàncies de l'època de l'any; notes, exàmens, treballs. Han
continuat fent ballar i ensenyant a ballar els professors enfredorits, també, per les
aules, les obligacions, les llistes, les notes, les retallades, i els disgusts i topants de la vida. I a poc a poc, tots plegats han anat perdent
la timidesa inicial i el rebuig lleuger provocat per la vergonya de moure's
davant dels altres amb un ritme vibrant. I s'ha començat a engegar una llum
diferent que s'esmunyia per les portes, des del pati gran fins a dins de l'institut.
La gent que feinejava pel centre, enfeinada amb les tasques estressants de final de curs, girava el cap vers el pati i somreien quan veien aquella gent de color amb aquelles robes llampants, escampant uns sons tan
humans i tan poc habituals en un institut seriós i treballador. I els tambors han incrementat
el seu so. Els nens i les nenes han anat aprenent els passos d'un ball
fascinant; palmes, crits, cants, alegria, capbussament a l'instant present, que ha esborrat el passat i el futur. Encara més rostres encuriosits a les finestres que donen al
pati; comentaris d'admiració; positivitat; públic improvisat. Després, el patí s'ha omplert
amb la totalitat dels alumnes nascuts al 2000; just al 2000. Més de cent-vint alumnes.
I entre dansa i dansa, una cançó; i entre cançó i cançó el
missatge proper d'una terra llunyana; l'Àfrica d'on tots procedim.
I ens han dit que allà, al Senegal, els avis són sagrats; i que
un avi assegut hi veu més que un jove dret; i que quan es mor un avi es mor una
biblioteca vivent; i que hem d'estimar i respectar els avis perquè són la força
que ens empeny cap al futur. I mentre ens ho deien, els cossos musculats i
adolescents, pells que traspuen hormones i que etziben estirabots, ulls que
fins fa poc es miraven amb desconfiança l'exercici de ballar en públic...
escoltaven, amb la mirada fixa i el gest concentrat, les paraules de Bamba
Lamine acompanyades del so de l'instrument de corda que portaven.
I ens han dit que quan arribi un nou company a l'escola, un nen o una nena que ve de l'Àfrica o de Sudamèrica o d'Austràlia, l'hem d'acollir amb el cor; perquè ningú no se'n va content de la seva terra; qui se'n va és perquè vol un futur pels qui estima, perquè necessita lluitar per la vida dels qui estima.
I han continuat ballant amb aquell ritme que portem tots
amagat en algun racó del nucli de les cèl·lules; aquella repetició insistent
que ha encès la sang de centenars de milers d'avantpassats nostres, que al pas
d'aquesta mateixa dansa s'han enamorat, han celebrat un naixement o han plorat
una mort. Cent trenta joves nascuts al 2000, que probablement fregaran el segle
XXII, han mogut el seu cos amb els mateixos ritmes que han ressonat per la
nostra mare Àfrica al llarg de segles. I tot d'un plegat, s'ha alçat una boira
invisible d'eufòria, un núvol de llum que volava de ment a ment, una comunió espontània, una
energia positiva que emanava dels cors dels músics i dels dansaires, una mena
de mel invisible que netejava les ments de tota la toxicitat que el mecanicisme
inevitable del sistema ha anat amuntegant a les escletxes dels engranatges que
mouen la vida de cadascú. La noia que dansava anava enlairant damunt dels caps
dels presents llenques d'un foc invisible; l'invisible del que parlava al meu
anterior post; energia del cor que flueix d'una ment enamorada de l'existència
vers desenes de ments que comencen a estar espatllades per les pulsions
competitives de la vida, pel consum, per la buidor de l'objectivisme social.
Els instants en què l'anima dansa, el rovell dels engranatges de l'existència
es desfà i s'escola, i tornem a recordar per què val la pena viure, per què és
necessari tirar endavant, i per què existir és un privilegi.
I
a l'últim, dues persones, que ho portaven a dins i que no ho podien
silenciar; dues persones, d'entre totes les nascudes al 2000, i que
mai no haurien dit elles mateixes que farien aquest gest, s'han
aixecat d'entre les cent-vint, han demanat el micròfon, i,
dirigint-se a Bamba Lamine i als seus músics, els han dit si fa no
fa: “Volem donar-vos les gràcies per aquests moments increïbles
que ens heu fet passar; ha estat poca estona, però ha estat del
millor que hem viscut aquests dies; moltes gràcies i visca Senegal!”
i l'aplaudiment que s'ha deslligat s'ha enlairat al costat de les
llenques invisibles d'energia positiva, i ha curat una mica més a
molts dels que érem allà i que no podíem deixar de somriure.
L'invisible de nou.
Si uns interessa contar amb els serveis de Bamba Lamine pel vostre institut o escola m'ho dieu i us posaré en contacte amb ells.
No comments:
Post a Comment